1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (I)

El desgavell.- En el juliol del 1936 feia por veure aquells desgavells provocats per la revolta. Jo escoltava els pares que s’alarmaven en veure que hi havia incautacions, i fins i tot deien que havien matat capellans del Monestir o que havien agafat i matat gent de dretes. Hi havia delacions, denuncies i odis llunyans, pretextos suficients per segrestar individus i emportar-se’ls amb un cotxe robat per matar-los a trets i abandonar-los a les cunetes de les carreteres. La gent parlava de txeques, del SIM i de tortures. Hi havia molta gent perseguida o que patia. Es parlava del Comité d’Orriols – aquests sí que feien por!- i pels carrers vèiem passar milicians i milicianes cantant “A las barricadas!”. Nosaltres també vam aprendre la cançó. Com també La Internacional. Al cap de tres anys, quan la guerra s’acabà, amb l’ocupació de les tropes franquistes ja ens feien cantar el “Cara al sol”, però les delacions seguirien en els primers anys de la postguerra. Ho sabíem, ens ho deien baixet baixet i ningú s’atrevia a dir res. Era l’altra cara de la guerra.

Donat el meu caràcter juvenil – potser infantil- no vaig patir gaire durant la guerra i postguerra. Eren els pares que patien perquè no ens faltés el menjar. Ens vam fer un tip de menjar farro i llenties. De les llenties en deien píndoles del doctor Negrin. No m’agradaven gens. Em feien fàstic quan les veia flotar damunt d’un caldo negre. Abans de menjar-les les havíem de triar. Les escampàvem damunt la taula per separar les pedretes que hi havia pel mig. A casa teníem un sota-escala que ens hi refugiàvem quan sentíem les sirenes que alarmaven que els avions s’acostaven a bombardejar  al camp d’aviació de Martís. La meva mare deia a les veïnes que vinguessin a casa que en aquell sota-escala hi estaríem segurs. Déu-nos-en guard que ens hagués caigut una bomba a sobre!. Ens hauria baixat tot l’edifici. Sort que a Banyoles no van bombardejar mai. Sentíem els sorolls molt lluny. Ni els vidres que asseguràvem enganxant-hi paper engomat es varen trencar.

Els noiets jugàvem a fer guerra en el pati que havia estat el col.legi dels Hermanos Gabrielistes. Fèiem trinxeres vora la paret de la Muralla per “jugar a guerra a cops de rocs”. I entràvem a l’adolescència estudiant a l’escola Francesc Macià.  Els diumenges anàvem al cinema. Ja no era el cinema mut del teatre del Círcol de Catòlics.  Ja vèiem cinema sonor al Mercantil i Modern. Dia per altre, amb el meu amic Joan Frigola anàvem en bicicleta a una masia de Martís per emplenar unes garrafes de llet. Vam deixar d’anar-hi quan les bombes començaven a caure. Quan van demanar la lleva del pare per marxar cap al front de guerra, vaig veure com ell s’escarrassava en ensenyar a la mare a posar anses de cistells perquè acabés d’aprendre l’ofici. Però la mare no pogué fer-ho. Es feina d’homes i es necessita molta força en el puny. Alguns vespres anàvem a casa dels avis pagesos del carrer Nou. L’avi seguia amb la seva sonsònia resant el rosari mentre feia torrades. I l’àvia hi xucava tomates i ens les untava amb minsos regalims d’oli. Encara avui em deleixo per menjar torrades o un simple pa amb tomata.