En Tano Costa
era llarg i escardalenc. Vivia a la placeta de la Font i a casa seva tenien un
hostalet que en els dies de mercat s’hi aplegaven alguns pagesos de cap a la
part de Vilavenut. A en Pere Palmada li dèiem en Pere de can Llorà; era fill
del sastre i vivien més amunt de la casa de can Comalat, a la meitat del carrer
Major. A l’any 1939 –suposo- van comprar la casa de la plaça Major on havia
estat la seu de la societat de la Lliga Regionalista. Era una gran casa en la
que més tard hi posaren uns grans aparadors amb maniquís. En Narcís Palmada
Romans era fill d’en Nitu Dan,
electricista i maquinista del cine de can Xampinya. Els Palmada-Romans vivien
en una casa vora de can Comalat però aviat la deixaren per anar a viure en un
pis del carreró de Sant Pere. A la casa que abandonaren hi anaren a viure els
Sala on hi havia una colla de mainada, i el meu pare, durant el temps de la
guerra l’emplenava sovint de carbasses i rabequets, ja que el Cisteller que era
el meu pare es va dedicar a comprar carbasses per a uns senyors de Barcelona
que venien cada setmana a recollir-les amb un camió tapat. El pare els
acompanyava a les cases de pagès on encarregaven les carbasses i les portaven a
Barcelona per descarregar-les als hospitals que a les cuines en feien sopa de
carbassa i rabequets per als malalts. L’home que dirigia l’operació carbassera
era el doctor Ley, un comissari metge d’un hospital barceloní. Devia
tenir un càrrec important perquè quan trobaven controls a la carretera, el
doctor Ley els mostrava uns papers i tots el saludaven puny enlaire i els
deixaven passar. No cal dir que en aquell camió, tant el comissari com els
acompanyants hi portaven també pollastres i conills, o patates i fesols que
havien comprat als pagesos de la nostra comarca. (Crec que aquest doctor Ley
podria ésser el neocirurgià Adolfo Ley Gracia que cursà els estudis de medicina
a Barcelona i fou Cap del Servei de Neurocirurgia a l’Hospital Clínic d’aquesta
ciutat i membre fundador de la Sociedad
Luso-Española de l’especialitat. Té escrits diversos llibres sobre tumors i
accesos cerebrals, entre altres . Nascut el 1908, en aquell any 1938 de la
Guerra Civil tenia 30 anys, que més o menys calculo que aquell doctor Ley tenia
aquesta edat.) Bé, em vaig embolicant
amb records passats i deixo estroncada la relació dels meus amics d’infantesa.
En Pic era el més punyatero. En Josep
de can Pic vivia a la casa del costat de la nostra. Es deia Pujolás i era petit
i rodonet i molt espavilat per mirar les noies. Quan fèiem comèdia sota la caverna
del jardí li agradava fer córrer les mans , i amb una de can Baldiró el vam
perdre quan es va endinsar cap a la foscor de la cova teiatrera. Costava molt dominar tota aquella Pandilla i com que jo era un
capità massa seriós i gens cridaner tothom feia el que volia. Uns altres
amics eren en Bertu Pons, que a casa
seva eren flequers; en Titet del carrer de la Paraireria; en Manel Orriols, veí
de casa i algun altre més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada