Els nens/nois de la guerra (III)

(Fragments del programa de Televisió de Banyoles emés el 26 de febrer de 1999. Intervingueren Josep Farriol, Josep Duran, Miquel Blanch, Joan Saubí i Joan Olivas. Moderador: Jordi Xena)

 

L’entrada dels “nacionals” a Banyoles (3)

 

J.X.- Els nacionals van entrar a Banyoles...

M.B. Entre les deu i les onze de la nit.

J.S.- Pel carrer de la Barca.

J.X. D’ón venien?

J.S. De Pujarnol.

M.B. Sentíem els canons.

J.S.- Els primers d’entrar van ser moros.

J.X. Els moros van ser una part molt important de la repressió.. El mal rotllo que es té dels àrabs del Magreb és fonamental. Del mal record que es té dels moros.

M.B.- Jo diria que no. Perquè els moros que van fer algun delicte els van fustigar i fins i tot se’n va afusellar un.

J.F.- Quan es denunciava que algun moro havia robat, a aquell pobre els oficials el deixaven ben...

J.X.- El que jo voldria que m’expliquéssiu és la vostra història, els vostres records de la nit del set al vuit de febrer.

J.S.- Jo vaig dormir tota la nit com un tronc. A l’endemà, -ja ho he dit- vaig veure els dos morts al barri.

M.B.- Jo vaig ser espectador. En un balcó d’una casa hi havia un matalàs i vaig veure els primers moros quan disparaven  trets amunt cap al matalàs. Al cap d’un parell d’hores nosaltres ja anàvem pels carrers més cèntrics i vèiem els llums de les cases encesos per evitar problemes.

J.F.- Aquella nit els moros picaven a les portes amb les culates dels fusells perquè tothom sortís. A casa també teníem posat un matalàs a darrera el balcó  per evitar que les bales  entressin. A les tres de la matinada vam sortir per anar a ca la tia a veure què passava.. Vam fer una imprudència perquè a aquella hora, anar del carrer de Sant Martirià on vivíem fins a la carretera de Girona cap allà a la fàbrica de Xocolata Amatller era molt perillós.

J.D.- Nosaltres érem una colla a la carretera, i a la tarda del dia abans d’entrar no es veia ningú pel carrer. No hi hagué cap resistència. Part de l’exèrcit republicà i dels treballadors de la indústria dels avions que era a l’edifici de can Xaló – a can Riera-  vora casa meva ja eren fóra. Hi havia unes petites forces que ja anaven reculant. A l’estació del tren vaig veure un grup d’uns vint o vint-i-cinc soldats que anaven amb un carnisser de Banyoles que els hi va matar una cabra. Era cap a les sis o a les set de la tarda i a les vuit del vespre vam anar cap a la plaça dels Turers i a davant de l’hotel Flora hi vam veure un piló de pneumàtics i vam dir a un home si ens en volia donar alguns per a l’estiu poder anar a banyar a l’estany. Ens els va donar i vam marxar amb els pneumàtics cap a casa.

M.B. – Probablement aquell grup que hi havia a l’estació del tren devien ésser els que es van dedicar a volar tots els ponts de la carretera.

J.D.- No. Els ponts ja els havien volat deu dies abans. Cap allà a l’estació vam veure un noi estirat a terra com si fos mort.

J. S. Deien que una setmana abans va passar en Líster.

J.O.- Jo no sé si era en Líster o El Campesino aquell home barbut que a la plaça dels Turers em va clavar un calbot en recollir unes espardenyes d’un camió que era en el lloc on avui hi ha els lavabos. Aquell camió era ple d’espardenyes i el van descarregar fent-ne un gran piló. Tothom s’hi abocava a recollir espardenyes. Jo també vaig voler aprofitar l’ocasió però vaig ser el que vaig rebre. Això va ser a la vigília de l’entrada dels nacionals. A l’endemà vam veure el camió cremat.

Els nens/nois de la guerra (II)

(Fragments del programa de Televisió de Banyoles emés el 26 de febrer de 1999. Intervingueren Josep Farriol, Josep Duran, Miquel Blanch, Joan Saubí i Joan Olivas. Moderador: Jordi Xena)

 

L’entrada dels “nacionals” a Banyoles (2)

 

J.X.- Com es vivia aquell temps de guerra?. Parleu-nos dels conflictes que teníeu. I dels bombardeigs.

J. F.- A Banyoles no van bombardejar mai.

J.D. - Quan venia l’aviació, la primera sirena que tocava era la del Monestir i al cap d’una estona la de l’Ajuntament. Un dia vaig comptar que havien tocat vint-i-cinc vegades. Miràvem enlaire i vèiem passar les “paves” que anaven a bombardejar Figueres i cap a la frontera.

J.X. Què sabíeu de la guerra?

M.B. El que llegíem en els diaris.

J.S.- Recordo que a l’any 1937 va venir del front de guerra el germà del meu pare. I tots ploràvem!. Ja la vam viure la guerra, ja!.

J.X.- Durant la guerra, què us explicaven?

J.F.- A casa teníem una ràdio i cada vespre escoltàvem la BBC, que em sembla que era Radio París i si teníem un aparall de ràdio d’ona curta ens el requisaven.

J.O.- En els darrers dies hi havia por. Perquè tothom parlava dels moros que feien barbaritats. Tothom estava espantat.

J.S.- En aquells darrers dies s’estava muntant una línia telefònica i tothom deia que allò eren els fils per fer volar tota la població.

M.B.- En conjunt, a Banyoles no es va patir tanta angoixa com en altres pobles. Es va fer córrer la veu que aquí hi havia una Quinta Columna bastant activa. I es deia que Banyoles no seria bombardejada perquè un senyor – un industrial- havia ajudat econòmicament a la “gloriosa Cruzada”- Això es va fer córrer durant molts dies. A més a més – i us ho puc assegurar- tenien la llista dels bitllets editats per la República, i dels que serien bons un cop acabada la guerra.

J.D. Jo coneixia bastant la gent del camp d’aviació i vaig veure  un tinent de l’exèrcit republicà que un cop van entrar els nacionals va canviar d’uniforme.

J.X.- Sigueu honestos.  Podeu parlar dels conflictes que hi hagué en els anys entre el 1936-1939?  Recordeu morts, afusellats, txeques?.... Molts han tingut familiars morts, morts en la guerra, tots bons amics que ens estimaven, que van veure morir els pares i familiars, que van patir o van morir en aquesta guerra, i per tant, hem de tenir respecte pels que van morir a l’altre costat. Recordeu alguns capellans de Banyoles que tinguessin conflicte?

J.S.- Un capellà de Porqueres que van matar d’una manera salvatge...  Com també van matar a la senyora del metge Gimeno. Anaven per ell i en no trobar-lo a l’hospital que hi havia en el Monestir, es van emportar a la seva senyora..

J.O. Era horrorós el que vaig sentir dels pares com explicaven la mort d’aquella senyora...

J.F.- Recordo haver vist, quan passava pel carrer de Santa Maria, en “Jep Carnisser” amb un ganivet de “tres metres” que amenaçava un milicià que anava armat amb una pistola i  li deia: “Si tens collons, vina!. Jo era allà al mig i pensava, ai, ai ai!, veiam que passarà!.

J.X.- Avui recordem que fa seixanta anys que els convidats que son aquí van viure de nens o de nois aquells moments del final de la guerra. Encara avui no es poden parlar de moltes coses. Encara hi ha coses que no es poden dir. Seixanta anys!. Aquestes coses que no es poden dir es diran i volem tenir aquesta possibilitat de que part de la vostra memòria quedi gravada.

J.S.- Hi hagué moltes denúncies fetes per gent que no donava la cara... Recordo que per allà al meu barri la gent tenia por i callava.

M.B.- Hi havia més por a la postguerra. Aquesta és la meva visió. I us vull donar unes dades: a l’any 1939 es van afusellar a Girona 370 persones; el 1940, 104; el 1941,1942 i 1943 no van arribar a cinquanta en tres anys. Però a l’any 1942 encara quedaven a la presó per motius polítics, 1683 homes i 580 dones. Per motius polítics! I aquí no hi havia prostitutes ni traficants de droga. Eren dones, per motius polítics!.

Els nens/nois de la guerra (I)

L’entrada dels “nacionals” a Banyoles

 

Fragments del programa de Televisió de Banyoles emès el 26 de febrer de 1999. Intervingueren Josep Farriol, Josep Duran, Miquel Blanch, Joan Saubí i Joan Olivas. Moderador: Jordi Xena.

 

JOSEP FARRIOL.- Nosaltres teníem tretze anys i en aquell temps érem feliços. El problema el tenien els nostres pares. A casa érem deu, -sis de família, una tia refugiada i tres refugiats que ens havien posat, vull dir imposat-. Ens havien obligat recollir gent que venien de retirada. Aquella gent els hi donàvem habitació i també volien menjar. Hi havia un avi que tenia molta gana...

JOSEP DURAN.- Per desgràcia jo no tenia pares. Vivíem amb una àvia de vuitanta anys. Ens van posar gent d’aviació a casa, o sigui dels que treballaven al camp d’aviació de Martís. Gràcies a l’amistat amb aquella gent podíem menjar bé ja que ens portaven aliments. Hi havia un aviador de proves que era italià i algunes vegades volava damunt de casa.

JORDI XENA.- Així voleu dir que teniu un record dolç del temps de guerra?

JOSEP BLANCH.- Per l’edat que teníem ens ho passàvem molt bé.  A casa també vam haver de recollir una persona que era molt correcte. Menjava fora de casa i quan venia o marxava només ens deia Bona nit o Bon dia. Quan va marxar, el meu pare va dir que anéssim a l’habitació per veure que ens havia deixat. Era un paquet ple de claus angleses i altres eines de mecànica.

JOAN SAUBÍ.- Aquests parlen de vacances, però jo, de vacances res de res. També tinc el record de gent que vam haver d’acollir a casa.. Convivien amb nosaltres, amb la mare i el germà, perquè el meu pare estava mobilitzat i no hi era, però aquesta gent ens portaven aliments i menjàvem tots plegats. Tinc el record del dia de l’entrada dels nacionals, quan van entrar els moros. Van entrar per la part de l’estany i vaig tenir algunes sorpreses. A cinquanta metres de casa, davant d’unes cases esgavellades, just a davant de “la casa dels dragons” vora el carrer de la Barca hi vaig veure un home mort. Era un noi de la plaça del Carme que es deia Joan Coll. Va ser el primer mort que vaig veure en la meva vida. Em va impactar molt.. I una mica més avall hi havia un altre home mort. Era en Canadell, el sereno. Sempre més ho he recordat. Aleshores jo tenia set anys i ho recordo perfectament.

JOAN OLIVAS.- Tenia tretze anys i mig i vivia a la casa dels barons d’Esponellà, davant de can Comalat al carrer Major. En les darreres setmanes d’aquell hivern ens van portar una família que s’hostatjaren a casa. ( Comentaris explicats en articles anteriors d’aquest quadern).

J.F. – Tots teníem gent de pagès, amics o familiars  que ens portaven mongetes, patates, i altres provisions dels seus horts... (...) En quant a les escoles, haig de dir que érem una colla que abans de la guerra havíem estudiat amb els Hermanos Gabrielistes. I durant la guerra vam anar a l’escola de la Generalitat que tenia per nom Escola Francesc Macià i allí sí que vam disfrutar.

J.D. Les escoles de la Generalitat es van distribuir en dos sectors. Una al convent que havia estat de les monges de la Providència, i l’altra a la de “la Vila” que era a la plaça dels Estudis. Ens regalaven els llibres...

J.S.- Jo no vaig anar a cap d’aquestes escoles. Era més petit i anava a l’edifici de les monges Carmelites que llavors en deien Escola Liceu Dalmau. Era un escola mixta.

J.O.- - Totes dues escoles eren mixtes. Això no ho havíem vist mai. En els Hermanos només hi anàvem nois sols. A l’Escola Macià hi gaudíem i ens esveràvem quan vèiem venir els avions del camp de Celrà que volaven damunt les teulades. (Relat ja escrit en aquest quadern).

J.S.- Un cop acabada la guerra a l’escola ho celebràvem tot. Es feien jures de bandera, oracions per “los Caídos” i ens feien cantar el Viva España!.

M.B.- Jo no hi vaig anar mai a l’escola franquista. Però sí que us haig de dir que durant la guerra em van expulsar de l’escola per negar-me a signar la proposta per anar a Rússia. Jo podia haver estat un dels nens de Rússia. A la plaça ens vam reunir una colla de nois que vam fer un complot per no signar.

J.F.- Recordo que era un paper per simpatia a la  URSS. Vam signar tots.

M.B. Doncs,  nosaltres, no!.

La postguerra. Anys 1939, 1940 i subsegüents (XI)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia)

 

El ball de les mamelles. El noi.

 

Avui he vist un meu veí com es feia un fart de riure. Jo era a la cuina de casa davant de la porta que comunica a un pati on hi tenim un gros mirall en el que a més de pentinar-nos-hi davant d’ell tota la família, un cop ens hem rentat la cara sota l’aixeta del rentador ens hi emmirallem tots per acabar la nostra higiene diària. Davant d’aquest mirall, de tant en tant jo m’hi contemplo i m’entretinc a fer ganyotes, gestos i gesticulacions per assajar alguns tipus que em toquen a fer en les comèdies. Dalt del pati hi ha la terrassa del veí i de tant en tant aquest home treu el cap per mirar cap abaix a l’eixida. Avui l’he vist com reia i com s’amagava tot seguit darrera la balconada de la terrassa. Acabava de veure com jo feia ganyotes i es caragolava de riure. Això em demostra que potser ho encertat  fent riure al públic en les comèdies.  Els veterans actors del teatre del Centre m’han reconegut com un bon actor còmic i no manca cap obra on jo hi intervinc fent el personatge còmic que sol haver-hi sempre en els drames que es representen en el teatre del Centre. Anem moltes vegades a fer teatre pels pobles de la província de Girona i gairebé sempre repetim de tant que els hi agraden les nostres actuacions,  hi anem per segona i tercera vegada en obres diferents. Ens divertim molt en aquestes sortides en les que tots plegats ens aposentem molt estrets en un cotxe una mica arrossinat, amb les  caixa dels vestits i decorats ben lligats al sostre del carruatge. En els cafès-teatres dels pobles hi muntem els decorats a l’escenari i tots estenem i guarnim els plecs del paper encartronat clavant-lo damunt les llates que l’han d’aguantar. Abans de les representacions acostumem a fer una passejada pels carrers dels pobles ja que així els veïns ens veuen i si ja hi hem actuat alguna altra vegada ens reconeixen. És una propaganda perquè els locals s’emplenin, A vegades hi ha gent molt esquerpa i poruga, gent esporuguida potser pel record de fets penosos ocorreguts durant els anys de la Guerra Civil. Alguns son tancats dintre les cases amb les portes i finestres ben barrades i quan senten soroll al carrer no s’atreveixen a sortir, però en reconèixer les veus dels còmics ja treuen el cap i somriuen. Cap al tard es mudaran amb els seus millors vestits i vindran a veure’ns al teatre. En acabar les representacions, en els locals d’alguns pobles, els mateixos espectadors que han assistit a les representacions s’aixequen i arraconen les cadires posant-les totes arraconades a les parets de les sales formant-se la pista de ball. Llavors comença la sessió de ballables mentre nosaltres anem cap a l’hostal a fer un bon sopar. En alguns pobles de la Garrotxa ens posen bons plats de fesols amb botifarres. En acabat el sopar, els més joves anem a ballar entusiasmant a les balladores que totes volen ballar amb el seu actor preferit. De requesta en tenim molta i fins i tot són elles mateixes les que ens venen a buscar per a ballar, cosa que les noies no acostumen a fer gaire. Es balla l’agarrao i no vulgueu saber com el joves comediants s’aprofiten de l’ocasió.

En un poblet, on vàrem improvisar un escenari en un estable, el públic s’asseia fins i tot damunt de carros i les primeres files eren ocupades pel bo i millor de la població que seien en cadires de balca, cadires que els  espectadors havien  portat de les seves cases. Allà, un dia els  joves “actors” ens vam atabalar en veure des de l’improvisat escenari, destacant a primera fila, una dona que alletava  una criatura sense cap mirament d’ensenyar les grosses mamelles. Jo, en aquells moments estava actuant en un monòleg còmic i veia en primer pla com aquella dona reia estrepitosament fent saltar les seves metes i al pobre nen com tenia dificultats en buscar el mugró entre les saltirones mamelles de la seva mare. Des de l’escenari només veia com els  meus companys treien el cap pels forillos per contemplar aquell espectacle de la primera fila: el saltironaire ball de les metones de l’ufanosa i riallera pageseta de l’Empordà.    

No solament fem molt de bé fent riure al públic, sinó que també ens agraeixen que els fem plorar. En un drama on els fills abandonen els seus pares hem aconseguit que la sala s’omplís de mocadors. En acabat la representació en un poble de la Garrotxa, el capellà rector ens ha dit que  hem fet més bé nosaltres amb el drama representat que no pas ell amb tots els sermons que ha predicat durant les set setmanes de la Quaresma.

Gairebé cada diumenge sortim a fer teatre en els pobles de la província i els  dies que no actuem –a l’estiu- acostumo anar al cinema, sobretot cap al tard que és quan s’obren les portes i finestres de les sales i durant les tres hores llargues de projecció hi estem ben frescos.  En fer-se de nit, les passejades amunt i avall d’una plaça a l’altre passant per un carrer estret son ben animades, sobretot passant pel tros estret del carrer on les parelles s’estrenyen entre ells i qui més qui menys fan fregui.freguis. A voltes sona alguna bofetada. A mi no m’ha passat mai això. Potser és que no sé arrambar.

La postguerra. Anys 1939, 1940 i subsegüents. (X)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

 

Posant-hi el coll. La mare.

 

Em preocupa el meu noi. No li ha acabat d’agradar l’ofici de serraller. El seu amo el feia servir de manxaire i es passava moltes estones maniobrant una maneta que feia rodar mentre el jornaler aprenent aguantava un ferro on la broca feia la ballarina foradant xescles. Tampoc li agradava treballar a la fornal on s’escalfa el ferro i molt menys sortir a acompanyar a fer feines dalt del terrat d’un hotel arreglant filferros d’estenedors o baixant escales avall d’un pou per extreure una bomba d’aigua o passar-se el dia rascant i treient rovell de velles arades.  El que voldria en Martirià és estudiar però a casa no entren prou diners per a pagar-li els estudis en una acadèmia, si bé ell s’ha proposat a estudiar comptabilitat per correspondència i ha demanat els llibres a una acadèmia del nord d’Espanya per a posar-se a estudiar.  Ha plegat de la serralleria i de moment ajuda al seu pare que ara, gràcies a Déu,se li ha encarrilat la feina fent cels-rasos damunt les bastides que li preparen els paletes.  El noi s’ha ficat de ple a pelar les canyes amb una màquina especial. Ell no s’amoïna si li diuen pelacanyes, al contrari, li fa gràcia, i és potser una de les coses bones que posseeix el noi: sentit de l’humor, tant que fins se’n riu d’ell mateix. Un cop pelades les canyes, les ratlla amb un ganivet corbat i després les aixafa amb una massa picant els nussos. Un cop feta aquesta feina van a la casa on han de col.locar les canyes teixint-les sota unes llates prèviament posades pels fusters. Un cop el teixit de canyes és fet, el meu home i el meu fill van clavant les canyes a les llates amb uns claus de cabota grossa i així fins al final. Un cop feta aquesta feina, els paletes o guixaires aplanen el guix sota les canyes obertes i així queda llest tot el cel-ras.  Hi ha feina a fer cels-rasos i fins i tot han treballat arranjant cel.les del monestir del poble on alguns sostres ja antics s’havien ensorrat, com també arreglen molts sostres de cases del barri vell.

Em preocupa  el meu noi perquè no li veig gaire bé el seu destí. Ell va fent aquesta feina, però la seva ocupació en el futur no ha de ser aquesta.  Ell va estudiant i s’entreté llegint i actuant en el teatre del Centre perquè segons sembla ha destacat en algunes actuacions que ha fet amb el grup de teatre, ja que fins i tot els veterans del Centre han vist en ell un bon actor. Però això de la feina del comediant és un entreteniment que no li donarà gaire per viure, és una taleia per fer passar l’estona, si bé algú li ha dit que s’hi hauria de dedicar perquè ara és l’hora d’estudiar per fer-se professional del teatre. És massa jove per fer aquest exercici de còmic que és molt mal vist. Ell també ho veu així perquè ha anat algunes vegades a veure els còmics que venen a fer teatre al poble i que en diuen professionals. Hi gaudeix molt veient-los actuar i diu que hi aprèn molt d’aquests còmics, però això de dedicar-s’hi plenament no ho veu gaire bé, perquè un cop acabades les funcions de teatre ha vist els còmics professionals com menjaven truites de patates que portaven dintre les fiambreres i treballant al carrer pelant canyes davant de casa  ha vist passar alguns d’aquests còmics de renom -que figuren en les cartelleres dels teatres de Barcelona-  que anaven a comprar pa a la fleca o alguns filets de carn a la carnisseria i els ha vist amb cara de llàstima, que no és la mateixa cara que feien en les actuacions als escenaris. “Per morir-me de gana, -diu ell- prefereixo anar tirant treballant a casa que almenys no em faltarà mai un plat de sopa a la taula”. L’he anat a veure alguna vegada al teatre del Centre, i la veritat haig de dir que ho fa molt bé, tant si fa el paper de vell dels Pastorets com si fa de pastor entremaliat, potser massa atrevit, perquè un dia en una escena on el dimoni el persegueix va pujar fins a dalt del palco i des d’allí va fer un salt tan espectacular fins a l’escenari que no sé perquè no es va trencar coll i barres. Ha anat quinze dies coix. El senyor Pepet, que és el qui dirigeix les obres de teatre que fan al Centre ens ha dit que el nostre noi és un bon comediant i que en el futur serà un gran actor. Però el meu home diu que el futur el veu molt fotut.

La postguerra. Anys 1939-1940 i subsegüents

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

 

“Gent del camp”, amb els pagesos de Camós. El noi.

 

A la segona part de l’espectacle “Gent del camp”, en Martirià Estany i Fontpudosa –que soc un servidor- procura que els espectadors gaudeixin amb alguns monòlegs en els que m’esforço per posar-me en la pell dels personatges creats per Santiago Rusiñol i Apel.les Mestres. L’espectacle “Gent del camp” és divertit, però no pas tant pel públic pagerol. En la nostra gira pels poblets d’algunes comarques l’espectador riu, si, però en el fons té la impressió de que li prenem el pèl, i això és degut, especialment a que l’espectador ha pagat una entrada més cara que la que acostuma a pagar en les sessions de ball i cinema, En alguns vilatges s’ho han pres tan malament que fins i tot ens han llençat verdures a l’escenari, i tot per la dèria d’aquests pagesos ficats a empresaris de l’espectacle que potser han pensat més en les recaptacions que en seu treball “artístic”. Avui mateix em sembla que haurem fet l’última representació perquè el pagès equilibrista un cop ha acabat la seva actuació se li ha acudit de sortir davant del teló a la mitja part de l’espectacle. Portava un tortell a la mà –avui és diumenge de Rams- i ha anunciat que “ara rifarem un tortell i una ampolla de xampany. Es venen números”. Els xiulets del públic se sentien des de fora al carrer. Els espectadors ens han dit “lladres!, rataïts!, estafadors!, pillastres! i altres coses pitjors. Ens han llençat tomates, taronges podrides, i alguns dels nostres “actors-pagesos” recollien tota la podridura de l’escenari  retornant-la cap al públic. “Es la guerra!” que dirien els germans Marx. A l’escenari hi ha pujat el secretari del poble denunciant-nos diguent-nos que hem de pagar impostos de drets de menors, drets d’autor, etc, etc. La gent surt cridant i el taxista que ens ha portat es veu amenaçat i ha de vigilar que no li rebentin les rodes del cotxe. Hem hagut de marxar esporuguits amb tota la gent al nostre darrera després de lligar l’escala del basterral a dalt del cotxe.  Marxem a tota pastilla amb la gent del poble al nostre darrera i sentim les pedregades que ens abonyeguen el cotxe. En tombar la corba respirem tranquils i ens fem tots plegats un fart de riure. En arribar al nostre poble anem a sopar i per postres ens mengem el tortell de Rams. Jo ja he promès que no  tornaré a organitzar més espectacles agropecuarios, teatrales y circenses amb aquesta gent del camp. He de posar seny. Ja he complert 21 anys. Potser d’aquí uns dies hauré d’anar a fer el servei militar, cosa que no m’agrada gens. De moment, en la primera revisió ja m’han declarat estret de pit. L’any vinent n’haig de fer una altra. El metge em diu que procuri de passar uns anys sense engreixar-me, que no mengi gaire, i així potser me n’escaparé. No m’agradaria pas tornar a marcar el pas com quan tenia 14 anys, com en aquell temps que ens obligaven a fer la instrucció pels carrers del poble. Aleshores, però, era com una festa de jocs entretinguts en què ens manaven córrer i córrer amb escopetes de fusta cridant Un, dos, tres, quatre, cinc, tota Espanya ja tenim. Si em declaren apte per al servei militar, els fusells seran de veritat i a mi no m’agrada gens que em facin jugar amb eines que fan mal. Són jocs bèsties. 

La postguerra. Anys 1939-1940 i...subsegüents

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia)

 

Gent del camp. El noi.

 

És el meu racó. Tothom, qui més qui menys en té un a casa seva. És un raconet per a la intimitat. Jo me l’he muntat dintre la meva habitació, darrera una finestra on hi entra la claror del pati interior. En una taula petita escric, llegeixo, estudio i retallo. Retallo articles de diaris i revistes i sobretot m’atrauen les revistes antigues que en donen amics que saben que sóc un col.leccionista de papers arnats. M’interessen les coses de temps antics, sobretot les del nostre poble i del nostre país, d’aquesta nostra Catalunya que el règim espanyol ens en vol apartar. Tinc molts retalls de diaris i fins i tot col.leccions de revistes i d’un diari, El matí que havia estat el primer periòdic català abans de la guerra.  Me’ls han regalat amics que se’ls han tret de casa i que eren col.leccions dels seus pares i que jo sabia que els volien cremar, però que gràcies a les meves gestions he aconseguit que me les lliuressin. La gent encara té por i procura treure’s tot el que segons ells fa ferum de republicanisme i catalanisme.  Des de 1939 que no podem llegir res  en la nostra llengua. Tot és en castellà i ara sembla que en el nostre poble s’editarà una revista que per imposició haurà de ser en castellà. Hem de llegir sempre en castellà i fins i tot la informació de la parròquia a la Hoja Parroquial que sortosament tots en diem la Fulla Parroquial. Posin el que posin, per al poble sempre serà el Full o la Fulla Parroquial. Ben mirat, les úniques coses que es fan en català al nostre poble son les comèdies que es representen al teatre del Centre Parroquial. Jo he recitat i cantat Els dos didots i m’he atrevit a formar un espectacle amb el títol català de Gent del camp en el que, amb un meu amic, he reunit una colla de pagesos que no tenien cap idea del que era el teatre. M’he embolicat amb tota aquesta colla de pagesos perquè em feia il.lusió poder dirigir un espectacle variat i diferent i com que aquest meu amic pagès és aficionat a l’escriptura i m’han agradat els seus jocosos textos li he dit: “Endavant, farem comèdia pels pagesos de les nostres contrades”. I així ho hem fet. Hem assajat durant algunes nits en una masia dels afores del poble. Jo hi anava en bicicleta amb un bon llum  travessant la foscor  fins al lloc on sonava música en un potent altaveu. Es sentia des de les masies més llunyanes i els seus estadants s’alarmaven per l’estrepitós soroll que  els desvetllava a plena nit. A la masia hi eren tots els joves pagesos que col.laboraven en l’espectacle: un tocava l’acordió amb música de polques i pericons d’altres temps, especialista en fer ballar la gent i animador dels balls pagerols en els aplecs davant de les ermites; un altre l’anuncíem com El charro rural i canta cançons mexicanes a l’estil de Tito Guizar i Jorge Negrete. Li he escrit una lletra per a la cançó Yo soy mejicano que l’ha après cantant Jo soc de Camós; n’hi ha un que s’anuncia com el as de la nigromancia i no té idea del que és la nigromància però que sap fer jocs de mans amb molta habilitat; en Betis és el meu amic forjador de l’espectacle i fa un número còmic imitant una dona quan es despulla, número après del còmic Red Skelton que vam veure en la pel.licula Escuela de sirenas. Com a número musical hi ha Els tres Harry James que en clau d’humor imiten al trompetista Harry James. Son tres joves que en el servei militar van tocar la corneta i fan una exhibició de tocs de caserna, del Quinto levanta, quítate la manta, el Que malito estás i el Silencio en la noche. És un concert que eixorda tota les sales. El meu amic ha escrit un sainet, Cavant faves, on amb els seus cosins fan un diàleg pagerol; l’atracció final és la d’un noi també camperol—tots ho son de pagesos- que fa un número de circ ben arriscat: puja fins a dalt de tot d’una escala –ell en diu l’escala del basterral- i des d’allí fa equilibris i malabarismes amb taronges i sobretot, el més difícil –i aquí sona el timbal de circ-  llençant un podall enlaire i arreplegant-lo sempre pel mànec, tot des de dalt de l’escala que dos pagesos aguanten amb fermesa des de baix de l’escenari – el número és fa davant de tot de la platea del públic perquè en els escenaris no hi queben.  

La postguerra. Anys 1939-1940 i...subsegüents

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

 

Llinatge de comediants. La mare.

Massa llibres llegeix el meu noi. D’ençà que fa comèdia en el teatre del Centre no solament aprèn els papers que li han assignat sinó que fins i tot es posa a llegir fins a altes hores de la nit. Al seu  quarto hi veig llum cada nit i més d’una vegada l’he hagut de cridar perquè es posi a dormir que a l’endemà hi ha matines i ha de treballar, i encara sort que, des que va plegar de la serralleria no ha d’anar a toc de campana i aquí a casa fa un horari una mica descompassat. A les dotze del migdia dina d’una esgarrapada i ja puja a la seva habitació on s’ha arreglat un escriptori amb tota una gran estesa de llibres. Llegeix massa el nostre noi, i escriu, escriu molt i fa poc em va llegir un escrit que en diu monòleg i la veritat és que té molta gràcia sobretot si el llegeix ell. Diu que el farà al final de la representació d’un drama, perquè el que s’encarrega del teatre també li ha dit que ell  ha de ser l’ànima dels fins de festa, i com que té molts llibres de teatre que es va emportar dels prestatges del moble-llibreria del meu germà- el que dissortadament ha hagut de marxar a França- doncs se’ls llegeix tots de corrido, i ara ja té estudiats alguns monòlegs dels que s’havien fet al teatre de l’Ateneu Republicà, però ja li he dit que ha d’anar molt en compte perquè hi ha alguns llibres que son prohibits per aquest règim i no voldria que el noi fes el monòleg del Sol.liloqui d’una puça que he vist que el tenia sobre la taula. Jo l’havia vist quan el feia un còmic de l’Ateneu. És la història explicada per una puça que es passeja dintre el cos d’una dona i al final la puça diu que quan estava a punt de picar la dona s’adona que damunt d’ella hi ha un home, i la puça pica a l’home que resulta ser un capellà. Això son indecències i li he dit que estripi el llibre i sobretot que no el representi perquè li pot tocar el rebre o el poden agafar o ens poden posar una multa. Ja n’ha representat alguns de monòlegs d’aquests que feien els còmics de l’Ateneu, però ara tot ha canviat i en el teatre del Centre Parroquial no es poden fer coses verdes i molt menys de les que ataquen el clero. El noi m’ha dit que l’ha llegit i s’hi ha divertit molt, però que no tingui por que ell no vol pas representar-lo que prou que li censuraria el capellà del Centre Parroquial. Es bo que en Martirià faci molt de riure però amb seny, sense burlar-se de ningú.

De tant en tant em fico al raconet del seu quarto per treure la pols dels llibres i a vegades em passo estones llegint alguns poemes de les obres d’en Sagarra, que jo he vist L’hostal de la Glòria per la companyia de la Maria Vila i en Pius Daví i em va emocionar molt com també em va fer plorar  La creu de la masia i em va fer riure La dida, totes dues d’en Pitarra, que les vaig veure a l’Ateneu pel meu germà que és a França i la meva neboda, la Lita, que feia de dida amb uns pitassos enormes, i la gent del públic deia que no podien esser seus, que eren inflats de cotó, però si que eren els seus, i ben seus que eren, que jo la conec a la Lita perquè és molt reforçada i té un bon tipus. Però d’això ja ha passat temps i ara la Lita viu a Barcelona, ha sortit de la presó i ha trobat un home que segons sembla es casaran ben aviat. El seu nen segueix vivint al nostre poble i en té cura la seva germana, i quan el nen sigui més grandet i la seva mare tingui una feina estable ja aniran a viure amb el seu segon pare, el que ara es casarà amb la seva mare, i viuran tots a Barcelona. En algunes ocasions la Lita ha fet una escapada al nostre poble i mentre dinàvem a casa ens ha contat que es casarà perquè en Pau és molt bon home i treballa d’encarregat en una botiga de robes molt important de Barcelona. En Pau i la Lita es van conèixer en un Niu d’Art barceloní un dia en que la Lita va anar-hi a fer beguda amb unes amigues. En Pau feia de presentador a la sala d’Art i demanava als espectadors si hi havia algú que volgués pujar a l’escenari a cantar o a recitar poesies i la Lita va pujar a l’escenari i va recitar un tros llarg de La creu de la masia. En veure la Lita, -que estava sensacional, s’ha de dir tot- a en Pau li va caure el micròfon i en va quedar enamorat. Ara, dintre poc haurem d’anar a casament.

A la nostra família mai hi ha faltat comèdia i això és molt bo, però també ha portat complicacions al meu germà i a la meva neboda pel sol fet d’actuar en un teatre republicà. El meu noi fa comèdia al Centre Parroquial però jo ja li dic que no es compliqui la vida i que faci riure bé i honestament, perquè si anessin maldades i es tornés a girar la truita – mai se sap!- també es podria trobar amb embolics com el seu oncle i la seva cosina. Una de les últimes comèdies que ha fet en Martirià és Els bandolers, una sarsuela catalana que encara no entenc com els hi van deixar fer perquè cantaven una cançó que feia: “El jovent de Catalunya – per valent se’n pinta sol – puix quan les armes empunya – ningú li pot fer la pols”. Si ningú els hi ha dit res deu ésser perquè aquell dia no hi havia gaire públic a la sala, perquè si arriba a haver-hi algun falangista segur que els haurien agafat a tots i potser haurien atonyinat els responsables d’haver triat la sarsuela. Però com que els responsables son un parell d’homes –veterans actors – que treballen a l’Ajuntament- potser han trampejat algunes fulles de drets d’autor posant-hi que han fet la sarsuela castellana Los bandoleros, com si aquests bandolers fossin els de la Sierra Morena andalussa. Aneu a saber!.

La postguerra..Anys 1939-1940 i...subsegüents (VI)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

 

El cine i la comèdia. La nena.

 

De teatre en fan molt sovint al meu poble,  i venen moltes companyies de Madrid de les que fan temporada a Barcelona, i en Martirià va a veure-les,  i com que ara ja guanya alguns diners i és un noi molt espavilat, els papes ja el deixen sortir a les nits perquè saben que li agrada molt el teatre, i amb això no fa mal a ningú i li agrada molt fer alguna comèdia al  teatre Mercantil que és el més gran i el més bonic del poble, i es allà on va fer-hi el Don Juan Tenorio, un dels seus primers papers, i  aquesta comèdia la va fer al costat dels actors veterans del poble i amb actrius professionals de Barcelona, i ell diu que va actuar amb aquestes artistes, i una d’elles treballa en els estudis de doblatge de la Metro Goldwyn Mayer a Barcelona, i és la que posa la veu a artistes com la Greta Garbo, i això m’ho diu en Martirià que hi entén molt, i en aquest Don Juan Tenorio, en Martirià hi va treballar amb altres companys seus que feien comèdies de riure al teatre del Centre, i els van demanar per fer papers petits, i uns feien de calaveres i altres d’estàtues, i el meu germà feia de Embozado, tapat de cara, i quan va veure que Don Juan Tenorio es treia el sabre per barallar-se amb un altre que també era un Don Juan, en Martirià es va treure l’embozo de la cara i amb uns ulls ben oberts va cridar ben fort Don Juan!! i tothom es va posar a riure i per això ara li diuen que és un artista còmic molt bo, i jo ja l’he vist actuar en algunes comèdies en el teatre del Centre Parroquial, i no m’agrada gens, perquè en aquell teatre parroquial han de fer comèdies nois sols, ja que el bisbe de Girona no deixa que es barregin nois i noies perquè diu que és pecat, però en Martirià m’ha dit que això es cosa de pocs dies i aviat els hi donaran permís per fer teatre nois i noies que és així com s’ha de fer el teatre perquè quedi més bé.

I avui, un cop he acabat d’enganxar cromos a l’àlbum he repassat la capsa de fulletos d’en Martirià i en té molts d’antics, fins i tot del cine mut, i els que m’agraden més son uns fets en cartolina, de pel.licules de la nena Shirley Temple, i un altre  d’una artista que trobo molt fina que es diu Loretta Young i va vestida d’infermera, i també en té un d’en José Mojica que és molt verd perquè hi ha una artista asseguda sobre d’ell, i si la mama veu aquest fulleto segur que l’estriparà. Els artistes son molt macos tots dos, i ella porta un vestit de seda que li estregeix les dues cuixes, i la pel.licula se’n diu La ley del harén i és parlada i cantada en español que això devia ser al començament del cine sonor. I un altre fulleto que és vistós i que s’obre pel mig  és el de La alegre divorciada que és una pel.licula d’artistes que ballen en barret de copa i totes les bailarines aixequen les cames, i en Martirià em diu que ja l’ha vista i que ballen i canten una cançó que se’n diu El Continental, que la propaganda diu que és la danza de los besos perquè quan la ballen s’han de fer petons. I jo sento moltes persones que quan passen pel meu carrer xiulen i canten El Continental i saben tota la lletra perquè l’han posada en els fulletos i se l’han après, i ara tots els fulletos son escrits en castellà i a dalt de tot hi posen II Año Triunfal, però en Martirià té fulletos que son escrits en català, que son els que li agraden més, perquè ell va aprendre a llegir i a escriure el català molt bé en temps de guerra quan anava al col.legi Francesc Macià, molt diferent de jo que tinc pocs estudis i sempre en castellà, però ara ja no estudiaré més perquè m’haig de dedicar a cosir, que aquesta és la feina que m’agrada més i tinc amigues que també cusen, i un dia quan sigui més gran posaré un taller de modista i ensenyaré a fer vestits a moltes noies perquè una meva tia  és modista i jo hi vaig molts dies a veure-la i em deixa repassar tots els figurins, que a vegades me’ls emporto a casa perquè m’agraden més que els fulletos de cine del meu germà.

La postguerra. Anys 1939 - 1930...i subsegüents (V)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

 

Enganxant cromos. La nena.

Avui he passat tota la tarda enganxant cromos a un àlbum que m’han regalat i que és d’una fàbrica de xocolata que hi ha al meu carrer i que la mama havia treballat des de casa perquè embolicava la xocolata amb el paper que abans hi havia, un paper lluent que en deien paper de plata, i ara ja no l’emboliquen amb aquell paper perquè es veu que no n’hi ha i deu esser molt car, i la xocolata s’hauria de vendre a un preu que ningú hi arribaria. Abans, quan era petita, hi posaven uns cromos, i jo ajudava a la mama a posar-los dintre el paquet, i llavors la mama enganxava les quatre puntes del paper i cremava la punta d’’una barreta que en diuen lacre i posava el lacre al costat d’’una espelma encesa, i el lacre deixava anar uns rajolins de color marró que es fonien damunt del paquet i així quedaven enganxades les quatre puntes del paper i el paquet ja estava a punt de  posar-se dintre les capses. Teníem moltes capses plenes de paquets de xocolata, i els anàvem a portar a la fàbrica de davant de casa. Però ara ja no hi posen cromos als paquets de xocolata, i tampoc en fan tanta perquè la xocolata d’ara és terrossa i no es tan bona com abans.

Jo tenia guardats en una capsa buida de sabates tota la col.lecció de Estrellas del cine i el meu germà, com que és molt aficionat al cine m’ha deixat que els enganxi a l’àlbum, i ho faig amb molt de gust perquè hi ha moltes artistes amb vestits bonics que son les que més m’agraden. El meu germà té molts fulletos d’aquests que son una propaganda de les pel.licules que fan cada setmana. Recordo que abans passava un home casa per casa a repartir aquests fulletos, i el meu germà els guardava tots, i en té dues capses ben plenes. Ara en comptes de passar fulletos casa per casa, els donen una setmana abans a la taquilla del cine i així tothom sap les pel.licules que faran. Quan jo era més petita m’agradava remenar la capsa dels fulletos del meu germà, i algunes vegades m’havia entretingut a pintar bigotis i barbes a les cares dels artistes i fins i tot havia pintat barbes a la cara de les dones, i em feia molt de riure veure a la Carole Lombard amb bigoti, a la Claudette Colbert amb barba i la Mae West sense escot, perquè li vaig tapar, ja que és una artista molt descarada que se li veia tota la regatera de les metes. Quan el meu germà veia els esgrigots que havia fet en els fulletos s’empipava molt, i ara ja no ho faig perquè és una col.lecció que a mi també m’agrada, i les meves amigues em donen fulletos per a la col.lecció d’en Martirià, i moltes persones col.leccionen i fan canvis dels que tenen repetits que a vegades son de cines d’uns altres pobles, i al meu germà li agrada que siguin dels cines del  nostre poble, perquè a darrera de les làmines de color hi ha els programes impresos per la impremta del poble, que a més de les pel.licules, anuncien les sessions de les sales de ball i les comèdies que faran al teatre.

La postguerra - Anys 1939, 1940 i...subsegüents (IV)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

Manxaire i comediant. El pare. Hivern 1941.

Ahir  en el teatre del Centro Parroquial van fer una pel.licula d’en Tarzan. No havia vist mai un esvalotament de mainada tan desmesurat. Els empleats del local no podíem posar calma a aquell desgavell de nanos cridant i pujant de peus a les butaques. Acabada la sessió vam tenir feina a posar les cadires bé, n’hi ha algunes d’espatllades i avui  dilluns de bon matí hem hagut d’anar a la fusteria de can Ceba perquè posessin  travessers i repassessin tot el que és estropellat. Ja he dit a l’Enriquet – l’amo del cine Moderno que és el que té cura de fer la programació del cinema del Centro-  que no torni a programar pel.licules d’en Tarzan, perquè hi ha el perill de que ens ho arrassin tot. El noi de casa també era al cinema i la pel.licula no li ha agradat perquè diu que la sonoritat del cinema és deficient i les pel.licules se senten més bé a les altres dues sales en les que no hi ha tanta mainada i el públic és més assenyat. Si algunes vegades allà hi fan pel.licules d’acció ja hi ha empleats que cuiden de que la mainada no esvaloti. Allà col.loquen la canalla a les tres files de davant de tot i l’amo del local ja procura de passejar-se pels passadissos i amb la seva pipa als morros els hi fa molt de respecte. Només de veure’l tothom resta callat. A cap cinema del poble es pot fumar però es veu que l’empresari del cine Moderno és l’únic que té el privilegi de fer-ho en pipa i ningú li diu res ni tan sols la Guàrdia Civil que és la pareja que de tant en tant  dóna voltes de vigilància pels passadissos.

Ara, el meu noi s’ha engrescat a fer comèdia en el teatre del Centro Parroquial. Els ha encaminat el vicari de la parròquia que és sord com una perola. És qui els ha repartit els papers d’una comèdia castellana que se’n diu Trampa y cartón, escrita per un tal Muñoz Seca per a homes i dones però que en el teatre del Centre només hi poden actuar homes sols. A en Martirià li han donat un paper que representa que és un empleat d’una sastreria que va a cobrar una factura a una botiga i és l’únic personatge que parla en català en tota la comèdia. Quan l’amo de la botiga li diu que s’ha d’entendre amb el dependiente, en Martirià diu. “El dependiente?, doncs, diga-li que vingui!”. Es veu que aquest “díga-li que vingui!” ha fet riure molt al públic, i en Martirià em diu que quan va pel carrer es troba amb persones que li diuen “Díga-li que vingui!”. Hi té molta afició en Martirià a la comèdia i a casa es passa moltes hores llegint les obres de teatre de la biblioteca particular del meu cunyat, que és el que va marxar exiliat cap a França, i en Martirià se les empassa totes perquè és molt llest en llegir i va a una velocitat que ningú l’atrapa. La nena ja és diferent, només de veure una pàgina de lletres sembla que ho veu tot borrós . A ella li agrada més fer labor i cosir perquè això ja li han ensenyat les monges i ara ha d’anar a col.legi i està molt atabalada perquè la faran llegir i escriure en castellà. El noi ara està passant un moment que no sap que fer, perquè això de les escoles, des que s’ha acabat la guerra està una mica desordenat, però almenys va a conferència durant un parell d’hores i així va aprenent comptabilitat perquè em sembla que aquest pot ésser el seu futur ja que quan fa els deures a casa tota l’estona el veig desxifrant problemes. Ell diu que li agradaria treballar en un Banc, però de moment, per treure’s les castanyes del foc en aquests temps tan difícils s’ha posat a treballar a l’obrador d’un serraller veí  de casa, i aquesta feina no li agrada gaire perquè diu que és una feina de manxaire com aquell que va veure en una comèdia de Pitarra que se’n diu El ferrer de tall, que havia fet el seu oncle –el que és exiliat a França- . I ara en Martirià em diu que ha de fer de manxaire però de part de riure perquè els veterans del teatre del Centre li han donat un paper que ha de fer de manxaire en una comèdia que se’n diu El sant de l’amo i ha de cantar a més d’arreplegar algun clatellot del que farà el paper de l’amo. A mi la gent em diu que aquest noi servirà molt per fer comèdia i també li va dir el seu oncle, el que ara és en algún lloc de França que ves a saber a on perquè ningú sap res d’ell i algunes llengües diuen que pot esser tancat en un camp de concentració francès on hi ha mil.lers de catalans empresonats i diuen que molts moren de fam, i ara es va estenent  una guerra més enllà de la nostra frontera, i a mi el que em preocupa es que, segons diu la gent, pot haver-hi una altra guerra a Espanya i en els diaris ha sortit un escrit dient que el Caudillo d’España es va entrevistar en un poble de França amb aquell mandamás alemany que li diuen el Führer i aquí a España –i dic España perquè ara resulta que tots som españoles i no catalans- s’ha format una Escuadrilla Azul i no em fa gens de gràcia que tornin els avions al camp de Martís que és al costat del nostre poble. Els diaris només parlen de coses de guerra i de la División Azul que s’ha format i demanen voluntaris per anar a lluitar als camps de batalla de Rússia, i allà hi ha moltes geleres, tempestats, neu i fang, i aquí al nostre poble ja s’hi ha allistat un noi, i a tots els alaben molt , i els diaris diuen que son nois de raza española cuajada de capitanes intrépidos  I en el cafè de can Grilló he llegit una revista que posa que hi ha molts voluntaris espanyols que marxen cap a Moscú que és el corazón podrido del maldito bolchevismo. I afegeix que la nostra civilització és la cristiana, i que el campió enfront al comunisme és l’Adolfo Hitler, aquest que diuen que és tan amic d’en Franco. I tot ho veig molt malament, sobretot quan llegeixo que els joves de la División Azul marxen en vaixells i diuen Arriba España i hasta la vista i que ja ens trobarem aquí o en los luceros. Malament rai tot plegat. Això vol dir que seguirem molts anys menjant farro, pa negre, sucre groc, xocolata de garrofes, muniatus i llenties i tallant cupons de raccionament.

La postguerra - Anys 1939, 1940...i subsegüents (III)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

Les noies maques. El noi. 1940.

“Això sí que és bo!” em diuen sempre els meus amics quan estem asseguts al cinema i contemplem les noies des de baix del pati de butaques. N’hi ha tres o quatre de molt guapes assegudes al palco llarg del galliner de dalt. Aquestes noies sempre s’asseuen en el mateix lloc i segur que ho fan perquè els nois les poguem contemplar bé des de baix. Prou que veuen que nosaltres les mirem i que parlem d’elles, però nosaltres solem parlar d’una de molt especial, que es la que sobresurt més.  I a la mitja part del cine juguem a desxifrar quina és la noia més maca. Fa setmanes que els meus amics miren la noia que ells consideren la més maca i juguen per tal de què jo l’endevini i sempre diuen: “Això sí que és bo!”. A veure si l’endevines!” I es clar que l’endevino. Que es pensen? Que jo no sé apreciar la bellesa de les noies?. Ella es la més elegant, la més presumida, la més altiva, la mira’m i no em toquis. Perquè ella, a més a més, és la intocable, la inassolible. I és que ella, la “això si que és bo!” no es pas una noia per a nosaltres. Es de les riques del poble, de les que no podem haver, de les que quan surten a passeig van totes juntes i només esperen que sigui un noi de posició el que es posi al seu costat. Son  quatre que van juntes, que riuen i sembla que se’n mofin de nosaltres, però han passat unes setmanes i ja només en queden tres, i ha passat un mes i ja únicament son dues que es passegen esperant pescar el noi de família adinerada. De les dues que queden, una ja ha trobat un estudiant de medicina i l’altra ja va acompanyada d’un fill d’un industrial. Ja ho he dit: a aquestes només les podíem mirar i dir de tant en tant: “Això sí que és bo !!”. Però, la veritat sigui dita: encara no estem gaire per noies, les mirem, si, i a vegades ens fan venir formigueig com aquelles artistes del cinema que ens fan exclamar de baix en baix: “Aquesta si que és imponent !”. De moment, només això, les veiem esplèndides, encantadores, precioses, esplendoroses, imponents!. Són elegants, i a l’estiu es passegen adornades amb les seves fines bruses com si ens convidessin a endevinar el que hi ha a sota. A l’hivern porten trajes-sastres amb hombreres, cosa que a mi no m’agrada perquè semblen homenots, i algunes porten sabates altes amb sola de cuiro i uns turbants al cap amb pentinats alts i ben polits. El que m’agrada més del vestuari de les noies son les faldilles. La moda d’aquest any no l’acabo d’entendre. La faldilla tan aviat és curta com llarga. La majoria dels nois, per la festa major estrenem gavardines blanques amb cinturó ben cenyit. Em sembla que fem força goig, molt més que aquests quatre senyoritingus  que porten pantalons de golf per fer-se veure.

Els diumenges ens trobem tots a missa d’onze. És l’última missa, allà hi som tots, rics i pobres; nosaltres som dels d’entremig, som d’aquells que un humorista deia “Ni pobres ni ricos, sino todo lo contrario”. Som dels que estem drets darrera de l’església, hem arribat una mica tard i el senyor rector ens ha escridassat, però com que tots sabem que és un cridaner de mena ja no en fem gaire cas.  Aquelles senyoretes riques del poble també hi son i les hem vist quan han anat a combregar amb la mantellina posada al cap, i com  s’agenollaven ben recollides quan l’oficiant de la missa ha aixecat l’Hòstia mentre els músics tocaven l’Himno Español. Elles encara segueixen anant a missa a la parròquia. Els seus pares, no, perquè fa poc que el senyor rector, en una d’aquelles seves enrabiades solemnes els hi ha dit donant cops de puny a la trona: “Sepulcres blanquejats !”. Jo els vaig veure a tots reunits a la sortida de la missa parlant entre ells amb cara d’enuig.  Si, “els de la crema” – així els han batejat la gent del poble- estaven disgustats i enfurismats. Avui ja no han vingut a missa. S’han posat d’acord per anar tots plegats xino-xano passejant vora l’estany  fins a l’església romànica de Porqueres.. Allà, encara que hi vagin a misses dites ningú els hi dirà res. És la bacina la que compta.

Sortint de missa la gent va cap a les sales dels cinemes a recollir les entrades numerades per les sessions de la tarda. Jo no hi vaig mai. Els de la meva colla acostumem anar-hi a la tarda fent una llarga cua per poder obtenir un bon lloc, si bé a vegades ens toca anar a les files de davant o amb cadira al passadís i algunes voltes ens ha tocat un seient darrera una columna i tota l’estona hem de veure les pel.licules  a mitja pantalla. Ens fem un  tip de veure mitges pel.licules com en el temps de la meva infantesa que alguna vegada assegut a la primera fila m’havia tocat seure darrera el piano i allà si que no veia res perquè havia d’aixecar el cap ben enlaire per només contemplar un trosset de pantalla. Eren les primeres pel.licules sonores que vèiem i no vèiem, però tant li feia, la qüestió era escoltar el sonor, els rugits dels lleons, el barrum barrum dels canons, els xisclets de la mona Xita i els brams del musculós Tarzan de los monos.

La postguerra. Anys 1939, 1940...i subsegüents (II)

(Fragments del relat “Entre la guerra i comèdia”)

Visites a la presó. La mare. Tardor 1939.

Ahir van marxar a Barcelona i no han tornat fins avui. Jo els hi deia que no hi anessin, però el meu marit ha dit que volia veure la seva neboda. S’ha emportat en Martirià que feia dies que no callava dient que volia anar a Barcelona amb el seu pare. Li feia il.lusió perquè no hi ha estat mai. Amb el seu pare han anat a passejar per la Rambla, han entrat a la Catedral i han vist el temple de la Sagrada Família. I a la nit s’han quedat a dormir a casa de la Lita, si bé això de la casa de la Lita és un dir perquè la Lita no té casa. La Lita és la neboda del meu marit i ell sempre li ha tingut un gran apreci ja que jo recordi des de petita ja venia a casa almenys una vegada a l’any el diumenge de Rams per fer un petó a l’Antoni i dir-li allò de “Esteu bo, padrí?”, i el padrí li allargava un bon tortell. La Lita, però, a partir del juliol de l’any 1936 es va passejar, juntament amb el seu xicot, pels carrers del poble cantant cançons revolucionàries vestida amb una granota blava i un casquet vermell al cap. És una bona noia la Lita, potser una mica esbojarrada, però va posar seny a partir de la mort del seu xicot al front de guerra. Llavors va nèixer el seu fill i en aquells moments tan difícils va tenir molts de maldecaps per alletar-lo i sostenir-lo. Es va acabar la guerra i alguna mala persona d’aquelles que solien haver-hi en els pobles en aquells mal temps la va denunciar pel sol fet d’haver manat a algunes senyores riques de la població a escombrar, netejar i esterrajar en alguns locals públics. La Lita va anar a raure a una presó de Barcelona i l’Antoni la va anar a visitar algunes vegades portant-li coses de menjar. La Lita és molt sensible i sempre plorava com una criatura i trobava a faltar el seu fill que havia deixat al poble amb la seva mare i la seva germana. El nen és molt maco i algunes vegades el porten a casa i el meu home va fer un bressol treballant-lo amb vims i sàlits. Hem donat una manta i un cobrellit a la neboda perquè el nen no passi fred en aquests hiverns tan rigorosos que estan fent, perquè a ca la cunyada el fred hi entra per tots costats ja que hi ha portes que no tanquen i tot està esbatanat.  Ara, la Lita ja ha sortit de la presó i no vol venir al poble perquè té por de que altres persones la tornin denunciar i ella, com és natural, no té pas gens de ganes de tornar a la presó. A la presó l’anava a veure un home que es veu  que se’n va enamorar, perquè la Lita és una dona de molt bon veure amb una figura alta i esvelta i uns pitassos que sobresurten i que encanten molt als homes, perquè jo recordo que abans de la guerra, amb l’Antoni vam anar a veure-la  quan feia teatre a l’Ateneu Republicà i com que feia el paper de dida tot el públic s’encantava amb els seus davants. En sabia molt de fer comèdia la Lita, i això que, pobre noia, era gairebé analfabeta però la seva germana li llegia el paper i ella l’aprenia amb molta facilitat.

Aquell home que l’anava a visitar a la presó i que se’n va enamorar, venia al poble a portar-nos notícies de la Lita, i dinava a casa i ens explicava que s’hi volia casar. Quan se’n tornava cap a Barcelona el proveíem de paquets amb aliments que li arreglàvem per portar-los a la Lita a la presó. Jo no sé el que va passar amb aquell home – treballava d’escenògraf en uns estudis de cinema de Barcelona-  perque de cop i volta no va venir més, em sembla que van renyir, ves a saber el perquè, però m’ho penso, perquè la Lita no va veure pas els paquets de menjar que nosaltres li enviàvem a través del seu, diguem-ne xicot. Ara, la Lita ja és fora de la presó i el meu home l’ha anat a veure emportant-se en Martirià, el nen. M’explica que han quedat molt parats en veure que la Lita viu en un pis on hi ha moltes persones, que és com una pensió, i que a la nit, el meu home i el nen han hagut de dormir a terra  d’una habitació plena de gent i això no m’ha agradat gens perquè devien ésser dels que han sortit de la presó i no tenen casa, i és molt trist tot això, i en aquests dies que es persegueix tanta gent hi ha el perill de que la policia entri a les cases i els agafin i els tanquin a la presó. Déu nos en guard que la policia o la Falange haguessin entrat en aquell pis; potser a hores d’ara també haurien agafat l’Antoni i el nen. L’Antoni diu que aquella gent del pis tenien molta por i passaven gana i ells no hi podien fer res, i per això van anar amb la Lita a passejar per Barcelona i van sopar menjant del que portaven asseguts a un banc del Parc, i després van anar al Paralelo perquè a la nit van entrar al Circo Olimpia i el nen em diu que la sessió del circ no li va agradar gens i que hi van entrar pensant-se que era un teatre, però era un circ a dintre d’un edifici i els van col.locar molt amunt a les darreres files que gairebé no veien res i el nen  m’ha dit que el que li va agradar més van ser els pallassos però que li hagués fet il.lusió de veure’ls de més endavant ja que allà a dalt del galliner de l’Olimpia es veien molt petits i no podia veure les ganyotes que feien.

La postguerra. Anys 1939, 1940 i...subsegüents (I)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

Ni al cine s’hi pot anar tranquil. El pare.

La seu de l’Ateneu Republicà que ha desaparegut amb l’entrada dels feixistes dits nacionals s’ha convertit de cop i volta en Café-Teatro Español, i el regenta un carnisser que li diuen El Minutu. La sala en la que molt abans jo hi havia anat al Cinematógrafo Vila i que en el cafè hi van posar un tablado que en deien el Trinkall, hi havia vist cantar i ballar cupletistes de fama com la Mercedes Serós que aquesta sí que era guapa i cantava molt bé entusiasmant el públic en els dies de festa major on tots en tenien més al cap que als peus i trèiem baba i ens queia el puro de la boca quan les cupletistes  cantaven La pulga buscant-se la puça per totes les parts del cos. Allò si que era bo!. Érem joves i ens entusiasmàvem només de veure aquelles mossotes, algunes d’elles ben reforçades ensenyant i aixecant la cama més enllà del genolls. Ara, a la sala d’en Minuto també hi ha cantaires però son de sarsuela i venen de tant en tant de Barcelona. En els dies feiners hi ha pista de patinatge i els diumenges fan ball. Alguna vegada hi hem anat amb la dona asseient-nos a les files de butaques que hi ha vora les parets on gairebé tots som pares de noiets o noietes que van a veure ballar els seus fills que fan l’aprenentatge al so d’una orquestra amb quatre músics arreplegats que han format orquestrina de la manera que han pogut després dels estralls de la guerra. Toquen com poden, però és el que diuen molts, que mentre facin ballar ja n’hi ha prou.

Avui hem anat al ball per veure ballar el nostre noi que ens va dir que hi anava amb els seus amics perquè ja tenen l’edat d’anar a ballar. El nostre noi ha quedat sorprès en veure’ns d’espectadors a la sala de ball i s’ha posat vermell de cara ben avergonyit quan ens ha vist, perquè ell no ha ballat mai i no té idea de com es marquen els passos per ballar. Ens ha dit que només sap ballar pasodobles perquè el pas és d’anar seguint i emportar-se la balladora com aquell que diu a paso lijero, tal com han fet en la instrucció pels carrers del poble. Com que hem vist que al noi semblava que no li agradava gens que el veièssim ballar he dit a la dona: “Noia, anem a passejar”, i hem anat fins a l’església del Remei de Guèmol contemplant els camps i les hortes que fan de molt de goig en aquests temps de primavera. A l’església hi hem contemplat els quadres on hi ha pintats els miracles que la Verge del Remei va obrar  durant molts anys. Alguns ja son polsosos, arrugats i plens de taques però també n’hi hem vist un de nou que deu haver fet pintar una dona amb un dibuix d’una mare pregant a la Verge dins un  blanquíssim núvol i un soldat que torna de la guerra, que segurament deu ésser el seu fill que ha tingut la sort de guarir-se d’una feridura de bala a la batalla del Ebro, com diu el rodolí de sota la pintura. I es que, ben reflexionat, encara que la gent ho vulgui oblidar, jo crec que el record d’aquests tristos anys acabats de passar sempre seran presents en la nostra memòria. Ara ens fan cantar el Cara al sol i aixecar el braç dret ben enlaire a la mitja part del cine quan a la pantalla hi surt una diapositiva del Caudillo de España mentre toquen el disc de l’Himno Nacional. Jo, per això, no vaig mai al cine, perquè hi ha vigilància a la sala on solen passejar-se pel passadís alguns homes o guàrdies civils vestits de paisà que t’amonesten si veuen que no aixeques el braç, com va passar a un meu amic que va tenir la mala sort d’aixecar el braç esquerra quan ho havia de fer amb el dret. El van fer sortir de la fila de butaques fins al passadís, però de seguida van perdonar-lo perquè van veure que tenia el braç dret enguixat degut a una caiguda que va fer dalt d’una bastida de paleta.  Es que som en un temps en que ni al cine es pot anar tranquil. Un altre home, amic meu, que fa d’esparter i algunes vegades treballa per mi –i en ocasions li he encarregat que em faci cabassos, fregalls i sarrions- doncs, aquest que es diu Tet, per guanyar alguns calers de més s’ha llogat al cine i fa anar la màquina com ajudant i col.loca les bovines i posa filmines quan ha acabat la mitja part abans de que surti el públic a fer beguda en el bar. En Tet és l’encarregat de col.locar la diapositiva d’en Franco   i projectar-la a la pantalla; és aleshores quan el públic s’ha d’aixecar dret, enlairar el braç i esperar que l’Himno español acabi de tocar, i encara sort que en el cine d’en Tet tenen un disc curt i l’ Himno dura poc, però a l’altre cinema del poble hi posen un disc de llarga durada i no s’acaba mai, i per aquest motiu hi ha espectadors que ja han passat a ser clients del cine del disc curtet.  Un diumenge d’estiu en Tet en va fer una de molt grossa: va posar la diapositiva d’en Franco de cap per avall i el públic es va fer un fart de riure tota l’estona. En veure això, la guàrdia civil va pujar a la cabina i no sé que van dir-li o que van fer-li a en Tet, perquè en Tet no és gaire ben vist per las Fuerzas del Orden Nacional, ja que en temps de la República era el noi que anava a enganxar cartells per les parets, aquells cartells electorals que posaven: Les dretes son el feixisme, El feixisme és la guerra. I per això -i perquè una vegada en una manifestació es va posar una sotana i un barret de capellà- es veu que el tenen fitxat. Jo ja li deia quan el veia al capdamunt d’una escala enganxant cartells: Tet, no vagis tan amunt que et faràs mal”. I mira com l’han enganxat!