La postguerra - Anys 1939, 1940 i...subsegüents (IV)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

Manxaire i comediant. El pare. Hivern 1941.

Ahir  en el teatre del Centro Parroquial van fer una pel.licula d’en Tarzan. No havia vist mai un esvalotament de mainada tan desmesurat. Els empleats del local no podíem posar calma a aquell desgavell de nanos cridant i pujant de peus a les butaques. Acabada la sessió vam tenir feina a posar les cadires bé, n’hi ha algunes d’espatllades i avui  dilluns de bon matí hem hagut d’anar a la fusteria de can Ceba perquè posessin  travessers i repassessin tot el que és estropellat. Ja he dit a l’Enriquet – l’amo del cine Moderno que és el que té cura de fer la programació del cinema del Centro-  que no torni a programar pel.licules d’en Tarzan, perquè hi ha el perill de que ens ho arrassin tot. El noi de casa també era al cinema i la pel.licula no li ha agradat perquè diu que la sonoritat del cinema és deficient i les pel.licules se senten més bé a les altres dues sales en les que no hi ha tanta mainada i el públic és més assenyat. Si algunes vegades allà hi fan pel.licules d’acció ja hi ha empleats que cuiden de que la mainada no esvaloti. Allà col.loquen la canalla a les tres files de davant de tot i l’amo del local ja procura de passejar-se pels passadissos i amb la seva pipa als morros els hi fa molt de respecte. Només de veure’l tothom resta callat. A cap cinema del poble es pot fumar però es veu que l’empresari del cine Moderno és l’únic que té el privilegi de fer-ho en pipa i ningú li diu res ni tan sols la Guàrdia Civil que és la pareja que de tant en tant  dóna voltes de vigilància pels passadissos.

Ara, el meu noi s’ha engrescat a fer comèdia en el teatre del Centro Parroquial. Els ha encaminat el vicari de la parròquia que és sord com una perola. És qui els ha repartit els papers d’una comèdia castellana que se’n diu Trampa y cartón, escrita per un tal Muñoz Seca per a homes i dones però que en el teatre del Centre només hi poden actuar homes sols. A en Martirià li han donat un paper que representa que és un empleat d’una sastreria que va a cobrar una factura a una botiga i és l’únic personatge que parla en català en tota la comèdia. Quan l’amo de la botiga li diu que s’ha d’entendre amb el dependiente, en Martirià diu. “El dependiente?, doncs, diga-li que vingui!”. Es veu que aquest “díga-li que vingui!” ha fet riure molt al públic, i en Martirià em diu que quan va pel carrer es troba amb persones que li diuen “Díga-li que vingui!”. Hi té molta afició en Martirià a la comèdia i a casa es passa moltes hores llegint les obres de teatre de la biblioteca particular del meu cunyat, que és el que va marxar exiliat cap a França, i en Martirià se les empassa totes perquè és molt llest en llegir i va a una velocitat que ningú l’atrapa. La nena ja és diferent, només de veure una pàgina de lletres sembla que ho veu tot borrós . A ella li agrada més fer labor i cosir perquè això ja li han ensenyat les monges i ara ha d’anar a col.legi i està molt atabalada perquè la faran llegir i escriure en castellà. El noi ara està passant un moment que no sap que fer, perquè això de les escoles, des que s’ha acabat la guerra està una mica desordenat, però almenys va a conferència durant un parell d’hores i així va aprenent comptabilitat perquè em sembla que aquest pot ésser el seu futur ja que quan fa els deures a casa tota l’estona el veig desxifrant problemes. Ell diu que li agradaria treballar en un Banc, però de moment, per treure’s les castanyes del foc en aquests temps tan difícils s’ha posat a treballar a l’obrador d’un serraller veí  de casa, i aquesta feina no li agrada gaire perquè diu que és una feina de manxaire com aquell que va veure en una comèdia de Pitarra que se’n diu El ferrer de tall, que havia fet el seu oncle –el que és exiliat a França- . I ara en Martirià em diu que ha de fer de manxaire però de part de riure perquè els veterans del teatre del Centre li han donat un paper que ha de fer de manxaire en una comèdia que se’n diu El sant de l’amo i ha de cantar a més d’arreplegar algun clatellot del que farà el paper de l’amo. A mi la gent em diu que aquest noi servirà molt per fer comèdia i també li va dir el seu oncle, el que ara és en algún lloc de França que ves a saber a on perquè ningú sap res d’ell i algunes llengües diuen que pot esser tancat en un camp de concentració francès on hi ha mil.lers de catalans empresonats i diuen que molts moren de fam, i ara es va estenent  una guerra més enllà de la nostra frontera, i a mi el que em preocupa es que, segons diu la gent, pot haver-hi una altra guerra a Espanya i en els diaris ha sortit un escrit dient que el Caudillo d’España es va entrevistar en un poble de França amb aquell mandamás alemany que li diuen el Führer i aquí a España –i dic España perquè ara resulta que tots som españoles i no catalans- s’ha format una Escuadrilla Azul i no em fa gens de gràcia que tornin els avions al camp de Martís que és al costat del nostre poble. Els diaris només parlen de coses de guerra i de la División Azul que s’ha format i demanen voluntaris per anar a lluitar als camps de batalla de Rússia, i allà hi ha moltes geleres, tempestats, neu i fang, i aquí al nostre poble ja s’hi ha allistat un noi, i a tots els alaben molt , i els diaris diuen que son nois de raza española cuajada de capitanes intrépidos  I en el cafè de can Grilló he llegit una revista que posa que hi ha molts voluntaris espanyols que marxen cap a Moscú que és el corazón podrido del maldito bolchevismo. I afegeix que la nostra civilització és la cristiana, i que el campió enfront al comunisme és l’Adolfo Hitler, aquest que diuen que és tan amic d’en Franco. I tot ho veig molt malament, sobretot quan llegeixo que els joves de la División Azul marxen en vaixells i diuen Arriba España i hasta la vista i que ja ens trobarem aquí o en los luceros. Malament rai tot plegat. Això vol dir que seguirem molts anys menjant farro, pa negre, sucre groc, xocolata de garrofes, muniatus i llenties i tallant cupons de raccionament.