(Fragments del relat “Entre la
guerra i la comèdia”)
“Un, dos, tres, Madrid ja
nostre és”.-
El noi.
Avui les tropes nacionals han
entrar a Madrid. I ens ho han fet celebrar. Una celebració no gaire lluïda
perquè ens han fet córrer fent la
instrucció per tots els carrers i places del poble. I sempre cridant!. Cridant
tota l’estona aquesta cançó rodolinesca inventada pel nostre cridaner Jefe de Correos que és el que ens
comanda: “Un, dos, tres, - Madrid ja nostre és”. Ja fa dies que han marxat els
soldats, i els que manen han encarregat que el nostre entrenador fos aquest Jefe de Correos que ens fa treure el
fetge per la boca. Aquest “Un, dos, tres, Madrid ja nostre és” l’han escoltat
tota la gent del poble. Molta gent ha sortit als balcons i finestres per veure
el que passava, i res, total res: uns quants vailets amb camisa blava,
corriatge i boina vermella esgargamellant-se i bufant com uns desesperats.
L’autor d’aquest rodolí potser es pensava que tothom l’aplaudiria i ningú no
n’ha fet cas. La majoria de la gent del poble s’ha mostrat indiferent i només
ens han aplaudit quatre noies que eren al balcó d’una casa i són les que
organitzen tot el tinglado d’una
secció femenina de Falange Española Tradicionalista y de la J.O.N.S.
De bon matí, els cornetes han
tocat diana, i cap al tard, quan hem acabat la instrucció ens hem assegut ben
baldats damunt les baranes dels bancs de la plaça i llavors ens han fet
contemplar un home que donava voltes i més voltes a la plaça perquè l’han
castigat per no aixecar el braç enlaire quan passava la bandera espanyola.
L’han obligat a donar quaranta voltes a paso
ligero perquè els que dirigien els hi semblava que aquell pobre home se’n
fotia de tot aquell tinglado.
Avui ens hem cansat però hi ha
dies que gaudim molt fent la instrucció. Fa poc, mentre anàvem seguint els
passos del redoblant que tocava un noi molt alt – el seu pare és músic i ell és
un bon timbaler- s’hi feia amb tanta energia que mentre anava marcant el pas
per damunt de l’alta vorera del costat de l’estany i tocant el seu ram ram
pataplam, de cop i volta s’entrebanca i cau ell i timbal dintre les aigües
quietes de l’estany, i sort que no era fondo i entre tots el vam poder pescar
traient-lo ben remullat i amb el timbal rebentat. Vam riure una bona estona
fins que el cabo ens va fer callar amb
el crit de Firmes!, Firmes todos!!!. De firmes, res de res, perquè tots ens
escapava el riure. Va ser el dia que vam disfrutar més fent la instrucció.
A vegades penso que tot això
és una comèdia, però es veu que n’hi ha molts que s’ho prenen seriosament. Ja
m’agradaria, ja, poder fer una paròdia d’un número d’instrucció en un teatre,
però segur que ens prendrien el número, i quan et prenen el número malament
rai. Nosaltres, un cop hem acabat aquesta comèdia de carrers ens posem dins la
casa d’en Pere que és un amic que en el pati de casa seva hi tenen un escenari
i allà hi organitzem vetllades teatrals i jo hi he escrit alguns quadres
escènics d’aquests que en el cine nord-americà en diuen Sketchs perquè son curts, i fem riure molt als espectadors que els
diumenges a la tarda emplenen la sala del pati per passar una bona estona, i no
solament la mainada perquè també hi ve gent gran. Potser perquè alguns recorden
que aquest escenari havia estat de la societat de la Lliga Catalana i que abans
hi havien fet ball i comèdia per Carnestoltes. Jo me’n recordo que hi havia
vist un brollador i una boca grossa que era la del goril.la de la pel.licula King Kong, feta de cartró i molt ben
pintada per un noi que li deien en Llarg
de l’Esport perquè era molt llargarut i havia fet de cambrer al cafè de
l’Esport. La gent entrava a la sala de
ball posant-se a dins de la boca d’en King
Kong, però això era abans quan jo era petit i ara aquest saló tan gran és
propietat del pare del nostre amic Pere que a davant, a la plaça Major, hi té
una botiga de sastreria i per la part de darrera, per un carrer estret hi entra
el públic que hem disposat nosaltres, i
s’ho passen molt bé amb els esquetxos que representem, i els espectadors, -si
alguns d’ells volen- també hi poden participar cantant, ballant o explicant
acudits, que n’hi ha que en saben molts. Alguns n’expliquen del Generalísimo i els diguem que vagin amb cuidado perquè si algun dia entressin
nois de Falange ens podrien denunciar i ens tancarien el teatre i potser també la
sastreria del pare del meu amic. Als espectadors els hi agraden molt les
comèdies curtes que escric, com una que em va inspirar una pel.licula sonora
que vaig veure en el Salón Moderno,
que té per títol El hombre y el monstruo
i jo faig de monstruo, però primer
soc un savi una mica boig que faig una bullidura amb aigua, i posant-hi
magnèsia efervescent invento un líquid que em
fa tornar monstruo, i jo
començo a fer ganyotes, a treure la llengua, a xuclar-me les galtes i a fer voltar els ulls fins que faig cara de
monstre, i tothom riu, que és el que jo pretenc: fer riure i fer gaudir força
als espectadors. Tanmateix m’agradaria poder fer riure força al públic, i ves a
saber si algun dia ho faré perquè ara, un capellà que és el vicari de la
parròquia del poble ha dit que vol formar una companyia de teatre. Jo m’hi
apuntaré. Veure’m que en sortirà de tot això. Mentre no ens facin fer la
instrucció...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada