La postguerra - Anys 1939, 1940...i subsegüents (III)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

Les noies maques. El noi. 1940.

“Això sí que és bo!” em diuen sempre els meus amics quan estem asseguts al cinema i contemplem les noies des de baix del pati de butaques. N’hi ha tres o quatre de molt guapes assegudes al palco llarg del galliner de dalt. Aquestes noies sempre s’asseuen en el mateix lloc i segur que ho fan perquè els nois les poguem contemplar bé des de baix. Prou que veuen que nosaltres les mirem i que parlem d’elles, però nosaltres solem parlar d’una de molt especial, que es la que sobresurt més.  I a la mitja part del cine juguem a desxifrar quina és la noia més maca. Fa setmanes que els meus amics miren la noia que ells consideren la més maca i juguen per tal de què jo l’endevini i sempre diuen: “Això sí que és bo!”. A veure si l’endevines!” I es clar que l’endevino. Que es pensen? Que jo no sé apreciar la bellesa de les noies?. Ella es la més elegant, la més presumida, la més altiva, la mira’m i no em toquis. Perquè ella, a més a més, és la intocable, la inassolible. I és que ella, la “això si que és bo!” no es pas una noia per a nosaltres. Es de les riques del poble, de les que no podem haver, de les que quan surten a passeig van totes juntes i només esperen que sigui un noi de posició el que es posi al seu costat. Son  quatre que van juntes, que riuen i sembla que se’n mofin de nosaltres, però han passat unes setmanes i ja només en queden tres, i ha passat un mes i ja únicament son dues que es passegen esperant pescar el noi de família adinerada. De les dues que queden, una ja ha trobat un estudiant de medicina i l’altra ja va acompanyada d’un fill d’un industrial. Ja ho he dit: a aquestes només les podíem mirar i dir de tant en tant: “Això sí que és bo !!”. Però, la veritat sigui dita: encara no estem gaire per noies, les mirem, si, i a vegades ens fan venir formigueig com aquelles artistes del cinema que ens fan exclamar de baix en baix: “Aquesta si que és imponent !”. De moment, només això, les veiem esplèndides, encantadores, precioses, esplendoroses, imponents!. Són elegants, i a l’estiu es passegen adornades amb les seves fines bruses com si ens convidessin a endevinar el que hi ha a sota. A l’hivern porten trajes-sastres amb hombreres, cosa que a mi no m’agrada perquè semblen homenots, i algunes porten sabates altes amb sola de cuiro i uns turbants al cap amb pentinats alts i ben polits. El que m’agrada més del vestuari de les noies son les faldilles. La moda d’aquest any no l’acabo d’entendre. La faldilla tan aviat és curta com llarga. La majoria dels nois, per la festa major estrenem gavardines blanques amb cinturó ben cenyit. Em sembla que fem força goig, molt més que aquests quatre senyoritingus  que porten pantalons de golf per fer-se veure.

Els diumenges ens trobem tots a missa d’onze. És l’última missa, allà hi som tots, rics i pobres; nosaltres som dels d’entremig, som d’aquells que un humorista deia “Ni pobres ni ricos, sino todo lo contrario”. Som dels que estem drets darrera de l’església, hem arribat una mica tard i el senyor rector ens ha escridassat, però com que tots sabem que és un cridaner de mena ja no en fem gaire cas.  Aquelles senyoretes riques del poble també hi son i les hem vist quan han anat a combregar amb la mantellina posada al cap, i com  s’agenollaven ben recollides quan l’oficiant de la missa ha aixecat l’Hòstia mentre els músics tocaven l’Himno Español. Elles encara segueixen anant a missa a la parròquia. Els seus pares, no, perquè fa poc que el senyor rector, en una d’aquelles seves enrabiades solemnes els hi ha dit donant cops de puny a la trona: “Sepulcres blanquejats !”. Jo els vaig veure a tots reunits a la sortida de la missa parlant entre ells amb cara d’enuig.  Si, “els de la crema” – així els han batejat la gent del poble- estaven disgustats i enfurismats. Avui ja no han vingut a missa. S’han posat d’acord per anar tots plegats xino-xano passejant vora l’estany  fins a l’església romànica de Porqueres.. Allà, encara que hi vagin a misses dites ningú els hi dirà res. És la bacina la que compta.

Sortint de missa la gent va cap a les sales dels cinemes a recollir les entrades numerades per les sessions de la tarda. Jo no hi vaig mai. Els de la meva colla acostumem anar-hi a la tarda fent una llarga cua per poder obtenir un bon lloc, si bé a vegades ens toca anar a les files de davant o amb cadira al passadís i algunes voltes ens ha tocat un seient darrera una columna i tota l’estona hem de veure les pel.licules  a mitja pantalla. Ens fem un  tip de veure mitges pel.licules com en el temps de la meva infantesa que alguna vegada assegut a la primera fila m’havia tocat seure darrera el piano i allà si que no veia res perquè havia d’aixecar el cap ben enlaire per només contemplar un trosset de pantalla. Eren les primeres pel.licules sonores que vèiem i no vèiem, però tant li feia, la qüestió era escoltar el sonor, els rugits dels lleons, el barrum barrum dels canons, els xisclets de la mona Xita i els brams del musculós Tarzan de los monos.