Records i memòries

 

Els xarlatans i els dels ungüents meravellosos

 

  Els xarlatans acostumaven a treure mantes i mantes, de mil colors, llana esponjosa, calentes, rentables, lleugeres... Així ho deien mentre se les anaven penjant a un braç, i a l’altre, i a l’esquena... i toqueu, toqueu, deien a la bona pagesa que allà al davant estava temptada per la compra..   I paraigües, que per demostrar que no traspuaven, els obrien, i per la part de dintre hi abocaven mitja galleda d’aigua.

  Hi havia també el dels ungüents miraculosos que curaven tots els mals. El més famós va ser el de l’ungüent de la serp. En els mercats tenia la parada al costat de la de cistelleria de casa, a la plaça Major, a davant de La Caixa.     Jo era molt petit i em feia molta por veure la serp que portava entortolligada al coll. Un dia em va dir si volia que me la posés al coll. Em va fer tanta angúnia que encara avui em fan por les serps.. Li deien “el reconsagrat de les serps” i demostrava a la gent que l’ungüent que venia curava nafres, cops, ferides, afeccions sifilítiques, tumors, eczemes, fístules, morenes, cremades, angines, el garrotillo, humors dels pits de les dones i qualsevol malaltia de la pell per rebel que fos.. A vegades explicava anècdotes, com ara: “Podeu preguntar a en Quim de can Rabassa, que us explicarà com en vuit dies se li va curar una nafra de la cama que feia vuit anys que el turmentava!”. Com que ningú no coneixia en Quim de can Rabassa i aquell tampoc era allí, el testimoni era contundent. I el reconsagrat continuava citant exemples i més exemples.

  La manera d’aplicar l’ungüent era sempre la mateixa, tant en cas de persones com de bèsties: fregar fort sobre el lloc malalt i després tapar-lo amb una baieta o gasa ben calenta. L’ungüent tenia un color marró fosc i anava dins d’uns pots petits de llautó. Era llefiscós al tacte i feia una olor bastant agradable. Els prospectes deien que era un preparat farmacèutic i tenia una marca registrada i tot.

Els xarlatans en sabien de fer propaganda del que venien. I la gent comprava amb delit, creguts de les fórmules màgiques que amb paraules cridaneres, esbufegant i vermell de cara com un bitxo, suant com un desesperat convencia gairebé a tothom.  N’hi havia un que venia pastilles i elixirs i de cop començava a repartir caixetes i ampolles amb facilitat de prestidigitador. Una per aquí, una altra per allà i una altra per allí... fins que no quedava gent. Déu sap si tot el que venia era eficaç. M’han explicat que un xarlatà, que era de Cassà, venia un ungüent per curar el mal de ventre. Un dia una persona li va preguntar quina potinga era allò i si podia curar alguna cosa. La seva resposta va ser que no podia fer cap mal, ja que no era res més que greix de porc fos. I que amb una mica d’imaginació o autosuggestió, un drap calent impregnat de greix i posat a la panxa, no podia fer més que endolcir el mal de ventre. I no fallava. I ell s’embutxacava unes bones pessetes.

  Passàvem moltes estones contemplant aquell xarlatà que portava la mona. Era l’home de la mona, i  en els dies de fira hi quedàvem bocabadats.. Fins i tot, nosaltres l’imitàvem fent moneries, fent ganyotes semblants a les de la mona.

Records i memòries

MONES, OSSOS i XARLATANS

 

 En un temps llunyà, de quan nosaltres érem petits les úniques mones que vèiem i que ens feien molta il.lusió eren les que tot sovint passejaven els gitanos fent-les ballar mentre tocaven la pandereta. Eren gitanos i gitanes, rodamons que alegraven els nostres antics carrers. Segurament que la majoria d’ells eren d’orígen balcànic i l’atracció era la mona que portaven lligada en una cadena, i fins i tot havíem vist que portaven un ós. Els feien saltar i ballar al só de la pandereta, animant-los cridant:

Ale tio Juan (o Manuel o Julián)...

mentre cantaven:

con el garrotín i el garrotán

a la vera, vera, vera van....

  A vegades acabaven la representació animal amb el convencional

Saludo “milité”!. Llavors, les dones, i sobretot la mainada, en sentir el tam, tam de la pandereta , en sortint de l’escola, mentre berenàvem, ens acostàvem  a contemplar la mona encara excitada que continuava fent cabrioles i monades. I vinga, de carrer en carrer, allò era una alegria que passa.

  De micos i de mones també en portaven els xarlatans que venien per les fires de Sant Martirià, de santa Llúcia i dels Reis. Primer els xarlatans xerraven al passeig de la Indústria, més tard a la plaça de les Rodes i ara, si se’n veu algun és per la fira que es celebra al parc de La Draga.

  Entre els xarlatans destacava el popular “home de la mona”. Era el que més gent aplegava al seu voltant. Amb l’alegre mona fent cabrioles sobre l’espatlla començava el seu “dramàtic” discurs. Explicava que el seu pare l’havia tret de casa acusat d’haver arruïnat el negoci familiar. Llavors venia l’autocrítica, acceptant que era veritat, però la causa, segons ell, no havia estat per gandul, pel joc o altres vicis,sinó per la dèria de vendre barat, i com que havia arribat a la conclusió que el seu mal no tenia remei, passava a anunciar que llençava la casa per la finestra. Llavors mostrava una faixa – en aquell temps, els homes que feien treballs de força la usaven – o una manta o un paraigua, etc, dient que l’article en qüestió, a la botiga costava quinze pessetes, i ell ho donaria per deu. “ Però – deia- com que avui tinc mal dia, no en cobraré ni deu, ni nou, ni vuit, ni set, ni sis, ni cinc, el preu serà de quatre ptes” afegint que “com que estic disposat a arruinar-me encara regalaré un magnífic llapis (llavors encara no es coneixia el bolígraf), Un per aquell senyor, un per aquell altre...”

Aquella comèdia es repetia cada any, però la gent, embadalida, s’hi divertia

  Els xarlatans s’esgargamellaven cridant la seva mercaderia i feien agafar interès a tots els que l’escoltaven. Era una de les millors atraccions per a petits i grans. Tots, embadalits, hi fèiem rotllo.- La mainada seguia les acrobàcies de la mona cridant-li “mona del cul pelat!”, i la mona, amunt i avall, sempre obrint les cloves dels cacauets que els hi tiraven.

  Molts dels xarlatans eren ja coneguts per la gent del poble, perquè normalment feien les mateixes fires i mercats. Hi havia els que venien plomes estilogràfiques, que en aquells llunyans anys eren l’últim crit de l’escriptura, ja que així es podia arraconar el tinter, sempre enfadós sobre la taula – no hi havia taula neta de tinta, tot sovint vessàvem el tinter i sempre tenien els dits bruts.

  Amb les plomes estilogràfiques s’hi ajuntaven els rellotges. Rellotges de butxaca, rodons, gruixuts, sorollosos de tic tac, agafats amb cadena rabassuda. Tot era del bo i millor. Així ho deien.

Records i memòries

OFICIS PERDUTS

(Del programa de Ràdio Banyoles he eliminat tot el que fa referència a refranys ja que es pot trobar en altres blocs. Poso únicament el que fa referència a botigues de Banyoles)

 

 L’ARENGADER  Recordem la botigueta de l’Arengader, que venia arengades al carrer del Mercadal. Les tenia posades en una caixa rodona que els dies de mercat exposava al carrer. Anàvem a comprar arengades a aquella casa que en deien can Butinyà. Compràvem tres o quatre arengades i ens les embolicaven amb paper de diari. A casa ens havien dit de petits. “Nens, aneu a ca l’Arengader a comprar quatre guàrdies civils”. Aquest era el motiu que havien posat a les arengades, potser perquè eren lluentes com els tricornis de la benemèrita.

  LA SARDINA.- En molts llocs, de les arengades en deien sardines. A ca l’Arengader de Banyoles no venien pas sardines. Per comprar aquest peix

havíem d’anar a les Peixetaries. Les Peixeteries eren al carrer de l’Hospital cantonada placeta de Sant Pere. Venien peix la Salada, la Nenes, la Reina.....

  BACALLANERS.- També hi havia botigues que venien bacallà. En deien Bacallaneries. Es menjava molt en temps de Quaresma, sobretot els divendres que era un dia considerat “magre” per l’Església. Els divendres de Quaresma, al migdia, totes les cases feien olor de bacallà amb xamfaina.

  El bacallà és un  aliment important de l’alimentació, sobretot entre la gent treballadora i en temps de Quaresma. Es guisava de moltes maneres: amb arròs, amb patates, amb pèsols, a la brasa, etc. El bacallà és el símbol de l’abstinència i del temps quaresmal; per això en les representacions gràfiques de la Quaresma la pinten amb un bacallà a la mà.

Records i memòries

LES ADROGUERIES (I)

(Del programa de Ràdio Banyoles RECORDS I MEMÒRIES, per Joan Olivas i Joan Saubí. Aquest programa fou iniciat per Joan Olivas, Joan Alemany i Salvador Duran).

 

ADROGUERS BANYOLINS. Anar a ca l’adroguer no era anar a comprar drogues. Som molts els que recordem les adrogueries que hi havia a Banyoles. A Can Quer, a la plaça Major hi havia un rètol que deia clarament “Drogueria Quer”, i també hi havia la Drogueria Teixidor. Com també recordem la Drogueria de Can Porxas, on avui hi ha la botiga de la Brugada.. A can Quer,   a can Teixidor i a can Porxas no venien pas droga dura. Les adrogueries eren botigues de comestibles que a més a més venien pintures , polvos Pinos pel bestiar i polvos per matar rates, formigues i escarbats. O sigui, que venien drogues perilloses i verinoses pel bestiar. De persones que prenien aquestes drogues n’hi havia poques. No hi havia drogaadictes de polvos Pinos.

RECORDAR DROGUERIES: Quer (l’avi Quer); Tomàs Teixidor, Porxas, A can Jana i a can Míliu Figueras, al carrer Major.

CONFITERIES.- Algunes drogueries eren també confiteries. Venien neules, barres de torrons i ampolles de vi ranci o dolç. Els adroguers antics s’havien de moldre la majoria dels productes, tals com la mostassa, la canyella, el pebre i d’altres. Ho molien en grossos morters de pedra o de ferro, que repicaven amb una feixuga maneta.

CANDELES.- A les adrogueries venien candeles. Jo n’havia comprat de colors el dia de la Candelera.  Era una festa que es celebrava el dia dos de febrer, en defensa de la puresa de la Mare de Déu. El costum era que les dones que durant l’any havien tingut una criatura anessin a l’església a oferir unes candeles. A la missa del dia les parròquies donaven candeles  als fidels. Això no devia agradar gaire als adroguers perquè no en venien tantes. Temps enrera les candeles que repartia l’Església les pagava l’Ajuntament. Les candeles que es repartien a l’Ofici representen la llum i la claredat de Jesús. Eren fetes amb cera verge, per tal de simbolitzar la puresa virginal de Maria.

Les dones embarassades, especialment si estaven avançades, concorrien a la processó que se celebrava per dins de l’església. Creien que el fer-ho així els assegurava un bon embaràs i un bon part. Si  durant el curs de la processó se’ls hi apagava la candela que duien encesa, ho prenien com un mal averany, creien que infantarien un fill mort. Si duien dues candeles enceses en lloc d’una, segons costum, tindrien bessonada.

La Candelera era la primera festa de l’any que en deien “de ganyó”, és a dir, mitja festa, que hi ha qui la fa i hi ha qui no. El refrany ja ho diu: “Festa de ganyó – que uns la fan – i altres no”.

Des de la Puríssima fins a la Candelera era el costum de menjar torrons cada diumenge. I per la Candelera era com una obligació i totes les cases, per humils que fossin, en el dinar de la Candelera havien de menjar torrons i neules, encara que fossin unes engrunes. Menjar-ne després de la Candelera era mirat com una estranyesa.

ELS ADROGUERS FEIEN XAROPS.- Per la Puríssima, el dia 8 de desembre, els adroguers celebraven la seva festa, juntament amb els forners, pastissers i fideuers, i tots els altres oficis que per la seva feina havien de pastar i treballar amb pasta.  En moltes drogueries hi havia a la botiga una capelleta amb la Puríssima i en el dia de la festa la guarnien amb ciris i flors. I regalaven als seus clients unes hòsties de colors, amb les quals també adornaven la capelleta. I també posaven davant la capella unes ampolletes dels xarops que venien i que ells mateixos havien fet, xarops de llimona i de poncem. (Encara avui, a Banyoles, hi ha la confiteria de can Figueras, al carrer Major que ells mateixos es fan el xarop)

ELS ADROGUERS VENIEN CIRIS.- Venien ciris i candeles. De ciris n’hi havia de totes mides, des del ciri pasqual, el més gros, que beneeixen els capellans el dia de Pasqua i crema durant la missa els diumenges fins el dia de l’Ascensió, que l’apaguen després de l’Evangeli, fins els més petits i llargs que es portaven a les processons. Els ciris i les candeles eren fetes de cera.

Els anys de la Guerra Civil

ENTRE LA GUERRA I LA COMÈDIA (i III)

 

Quan s’acabà la guerra vam poder tornar a abraçar el pare que arribà sa i estalvi dels camps de batalla.

   Anàvem al cinema cada diumenge. Els diumenges a la tarda les sales de cinema eren plenes de gom a gom. Sortint de la darrerra missa matinal la gent anava a fer cua a la taquilla ja que la venda d’entrades eren numerades. A la mitja part ens havíem d’aixecar de la butaca i  amb el braç enlaire seguir l’Himno Nacional mentre el Caudillo es veia ben abrigat en una diapositiva a la pantalla. Hi havia vigilància a les sales per si algú no aixecava el braç. Els vigilants –joves  de la Falange- van  veure que un home del meu costat aixecava el braç esquerre.  El feren sortir de la fila de butaques fins al passadís, però de seguida el perdonaren perquè s’adonaren que tenia el braç dret enguixat degut a una caiguda des de dalt d’una bastida de paleta. En principi, amb els meus amics acostumàvem a anar al cinema on tocaven l’himne nacional curtet i així haviem d’estar més poca estona amb el braç enlaire. A l’altre cinema hi sonava un disc long-play que no s’acabava mai.  Un dia, el projeccionista d’un cinema posà la diapositiva de Franco de cap per avall. El públic es va fer un tip de riure. La guàrdia civil entrà a la cabina a amonestar el maquinista. La cosa més desagradable que vam veure en els primers dies que es feren cinema va ser la de la vigilància d’uns joves falangistes que s’entretenien a mirar les parelles. Aquests entraren a la cabina dels maquinistes i al cap d’una estona s’interrompé la projecció de la pel.licula i sortí a la pantalla una filmina amb un escrit que deia que a la fila X hi havia una parella que feia coses indecents.

   Vaig ficar-me en el teatre del Círculo de Católicos. Ja feien cinema sonor i a l’escenari hi actuaven els veterens de la Secció Recreativa del Centre. Vaig debutar fent teatre amb tota una colla de joves en una obra de Muñoz Seca arranjada per a homes sols per la Galeria Salesiana. Al cap de pocs mesos ja em van  “fitxar” per actuar amb la companyia dels veterans. Durant alguns anys, en els dies festius de la Quaresma sortíem de gira pels pobles de la província de Girona. Actuàvem homes sols i teníem un repertori d’una dotzena d’obres, totes en català. No vam tenir problemes, si bé en principi anunciàvem en els programes el títol en castellà. I així vam representar obres com El misteri del bosc, El llaç etern i altres anunciant-les com El misterio del bosque o El lazo eterno, pèrò sempre representades en català. Les obres i els papers d’estudi les mecanografiàvem dels exemplars de La Escena Catalana, Biblioteca L’Escon o Editorial Millà. En tots els pobles hi actuàrem vàries vegades, i en alguns com Santa Pau havíem de fer una volta pels carrers  per tal de que els veïns veiessin que actuarien els millors actors del grup. Els habitants d’aquell poble de la Garrotxa tenien portes i finestres tancades ja que eren temps que hi havia por dels maquis i de la guàrdia civil. En sentir veus, obrien els porticons i ja s’animaven en veure els actors al carrer. Sortosament, al cap de pocs anys, potser el 1945 –jo tenia 20 anys- el bisbe de Girona va obrir la veda perquè els centres catòlics ja poguessin representar teatre amb dones. I així el nostre grup, en anys succesius representà ja teatre mixte amb obres de Llanas, Soldevila, Folch i Torres, Ramon Vinyes, Ignasi Iglesias, etc. A Girona actuàrem moltes vegades en el Centre Cultural del carrer de la Força. 

   Treballava amb el meu pare fent teixits de canyes pels sostres de les cases en cels-rasos, però aquest no seria el meu ofici. Em vaig proposar a estudiar i ho vaig fer en un curs de comptabilitat per correspondència. A l’any 1949 vaig començar a treballar en una oficina bancària.

   Recordo aquell temps en que vam ser agemolits i ens van fer cantar el Cara al sol apartant-nos de la pàtria. Però la pàtria la vaig fer meva quan en pujar dalt d’un escenari recitava i cantava en català representant Els bandolers o Els dos didots amb una barretina al cap. Vaig procurar fer pàtria treballant de cisteller i d’empleat d’una entitat bancària en la que m’esforçava a escriure els rètols en català. Fer pàtria era resistir i donar alegria als pobles de les nostres comarques en recòrrer els carrers anunciant les representacions teatrals i animant-los a sortir de les seves vetustes cases per fer-los riure i plorar escoltant els textos catalans dels autors teatrals de l’escena catalana. Fou a l’any 1939, al principi del franquisme  quan vaig entrar a casa dels meus avis per descobrir el teatre català en els llibres que tenien els meus oncles en el seu habitacle. (Un oncle era el director escènic del grup de teatre de l’Ateneu Republicà i l’altre era el cronista teatral d’una revista. Tots dos hagueren de marxar exiliats a França). Vaig quedar sorprés en veure un piló d’obres teatrals de l’escena catalana llençades i regirades per la policia que acabava d’escorcollar els prestatges.  Em vaig emportar els llibres (novel.la, poesia, teatre) que vaig guardar d’amagatotis per llegir-los en el resguard de la llar. Llibres que m’impulsaren a iniciar-me a l’afecció teatral per començar a encendre la petita flama que guspirejava en el meu cor d’adolescent en aquella obscuritat del règim aleshores imperant.  Ja abans, en els darrers anys de la Guerra Civil, amb els meus tretze anys complerts, havia atalaiat aquell auto- òmnibus llibreria del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya que s’aturà al bell mig de la plaça Major. Èrem nens i nenes, nois i noies que aplegàvem els llibres que ens repartien alguns escriptors catalans. Regiràvem llibres a la parada d’aquell autobús que ens deien que era dels Serveis de Cultura als fronts de guerra. Vaig triar-ne un de títol suggestiu: Presència de Catalunya. El paisatge català a través dels seus poetes. Fou el meu llibre de capçalera durant molts anys, i en el temps de l’obscurantisme, a mesura que m’anava fent gran, en llegir-lo i rellegir-lo m’adonava que era ben certa la sentència del pròleg que deia: “si la presència de Catalunya, en el teu cor, era incorpòria, però ferma, com una idea inconmovible, aquest llibre te la farà viva als ulls i a flor de l’esperit”. Presència de Catalunya va contribuir a fer-me sentir el país, a fer-me sentir noble, lleal i digne. I en els anys succesius mantenia aquesta fe en el país quan actuava amb els actors veterans formant la Agrupación Teatral Bañolense, a l’empara de Educación y Descanso, (única solució si volíem actuar fòra d’un centre parroquial). Eren temps en que el teatre català encara no es podia representar però nosaltres ho fèrem gràcies a que uns actors/empleats municipals aconseguien els permisos de les actuacions amb la pietosa mentida de registrar les obres com si fossin posades en escena en llengua castellana. I així anàvem fent pàtria. Resistint i donant alegria als pobles de les nostres comarques. Sempre nobles, lleals i dignes. Sentint de nen, de noi i home com en el pas del temps anava percebent en el fons del cor la pujança ferma de la presència de Catalunya.

Els anys de la Guerra Civil

ENTRE LA GUERRA I LA COMÈDIA  (II)

 

   Quan tocava la sirena de la fàbrica Moltfort’s la gent s’amagava dintre les cases. Anunciaven que els avions anaven a bombardejar el camp d’aviació de Martís. Ens posàvem a un sota-escala que ens semblava segur amb un broc a la boca. Els vidres de les cases tothom els tenia assegurats amb unes tires de paper de goma enganxats per tal de que no petesssin amb el soroll de les bombes. Però les bombes se sentien lluny. Vaig deixar d’anar –en bicicleta-  a buscar  garrafes de llet a una masia de Martís, ja que era perillós transitar per la carretera.

    A les nits d’hivern, amb la mare i la meva germana seguíem anant a casa dels avis a resar el rosari i a sopar menjant torrades asseguts a un seient de  pedra vora de l’escó. Escoltava els avis i la mare i endevinava que tenien por. Els espantava el que deien dels feixistes que anaven avançant i que a davant de tots hi anaven uns moros i es deia que feien barbaritats a les dones. Escoltant els avis endevinava que dos dels seus fills volien marxar cap a França. Els meus oncles havien estat afiliats a un partit polític i un d’ells era el president de la societat Ateneu Republicà d’Esquerra. A les primeres setmanes de gener del 1939, cada dia, jo i els meus companys ens asseièm en uns sillons de l’hotel Flora contemplant  a dones, vells i criatures que, com en una processó passaven carregats amb estris casolans, amunt amunt cap a Figueres. Deien que marxaven cap a França perquè darrera seu els seguien els feixistes i no volien ésser atrapats per ells. Tenien por. La meva mare també tenia por. El pare era fòra, a lluitar… a on?, no ho sabíem, més endavant vam saber que el portaren cap a les terres de l’Ebre. Gràcies a Déu sortí il.lès d’aquelles batalles. No disparà cap tret. Com ho havia de fer si li van donar un fusell sense gallet ?.

    Aquella nit en que les tropes nacionals van entrar a Banyoles jo dormia amb la meva mare que tremolava com una fulla d’arbre. El so de les metralladores semblava que se sentien des de darrera els murs de la casa. Vam aixecar-nos per anar a la casa dels veïns. Des d’allí sentírem uns trucs a la porta. Era el marit de la veïna que venia de sota les muntanyes de Rocacorba perseguit pels soldats moros. Vam abraçar-nos tots junts esperant el pitjor. Sentíem passes al carrer fosc que  s’il.luminà de cop amb un tènue raig de llum que semblava venir de la casa de davant de la nostra. Si; eren els veïns que havien sortit al balcó. Semblava  que deien Viva,viva, si, cridaven Viva España i Viva Franco. Obrim el porticó i els veièm  allí davant, al balcó, victorejant els soldats que passaven carrer avall amb mulats carregats de caixes de municions. La majoria d’ells eran soldats moriscos de calces amples. La senyora de la botiga de davant va enganxar un llarg cartró al balcó amb unes lletres ben grosses que deien Esta casa es habitada por sus dueños. Viva Franco, Arriba España. Sortim al carrer. Veig una noia que ha sortit de casa seva i es posa a aplaudir davant del portal i es torna vermella quan un soldat li diu Viva tu, chata!. Vaig afanyar-me a buscar un cartró i escriure aquelles frases que ens havien de guardar  que la casa no fos ocupada per la soldadesca. No sé perquè vaig `posar-hi Visca en comptes de Viva. Ni jo mateix vaig adonar-me’n. Devia ésser pel costum d’escriure sempre en català.

    La mare ens deia que aviat s’acabaria la guerra i que no hauríem de patir més. Els moros els teníem per tota la ciutat i van ser aclamats per la gent de les cases que dretes a les voreres els aplaudien amb els crits de Viva Franco. Alguns d’ell, per espantar-nos ens feien Uuuuuh! I es posaven a riure en veure les expressions d’espant a les nostres cares. Es deia que alguns d’aquells soldats moros robaven a la gent, i així un d’ell ho fèu amb un veí de casa que portava un rellotge d’or de butxaca. Aquell senyor fèu una denúncia als Jefes de l’Exèrcit. Es diguè que a l’endemà al matí van afusellar el moro lladregot en un descampat vora l’estació del tren. 

    Ens estranyava que dels feixistes en diguessin nacionales. Els soldats feien molta gresca. A la plaça major uns soldats músics tocaven música de ball. N´hi havia de borratxos. Un d’ells va reventar un  bombo que  rodolà fins cap a davant de la façana de l’Ateneu Republicà. Allí, un parell de persones, des del balcó llençaven llibres de la biblioteca de la societat i llençaven el bust de la República. Uns quants joves pujaven a una escala trencant les plaques noves que s’havien posat a l’any 1936. A la plaça hi hagué una gran missa de campanya. La mainada corríem pels carrers i llegíem els rètols que el veïnat posava a les portes. I vam riure molt quan vam llegir en un paper clavat en una porta: Casa abitada por su dueño pero aora no está porque a ido a buscar leña con franco i arriba españa. 

   Vam entrar a l’antiga escola dels Hermanos Gabrielistes que era ocupada pels soldats moros. Alli, la nostra Pandilla vam veure alguns moros que feien cua davant de dues aules, i sabíem que allí dintre hi havia dues dones.  Cada dia nosaltres jugàvem a l’antic pati de l’escola i  allí hi havia  aquelles dones que tenien uns nens petits. Cap a les tres de la tarda, aquelles noies ens deien que guardèssim els seus nens i nosaltres els deixàvem que juguessin en uns gronxadors. Al cap d’un parell d’hores aquelles noies tornaven de les aules portant berenar pels seus nens, i tots plegats, mares i fills menjaven afamadament xuscos amb sardines. Un cop havien berenat, les noies estaven força estona al pati jugant amb els seus nens. I reien i  cantaven. Eren bones noies.

   La mare em deia que havia d’anar a missa i que havia de seguir a aquells nois que el vicari mossèn Vicenç Vila deia que havien d’anar al teatre del Círculo de Católicos a jugar ping-pong i a fer comèdia. A mi m’agradava molt fer comèdia i en un magatzem gran que teníem a casa ja hi havíem muntat un teatre. Durant el temps de la guerra era el nostre entreteniment fer comèdia en aquell magatzem, i fins i tot n’havíem fet a la nit al mig del carrer . Un dia va entrar un senyor acompanyant uns nens i nenes que venien per passar la tarda del diumenge per veure comèdia, i quan aquell senyor va adonar-se que hi havia unes nens i unes nenes que cantaven Remena nena, veient que les que es remenaven eren les noies, va dir als nens: -No, no, nens, anem-nos’en que no és pas per nosaltres això. Aquell senyor era un capellà que anava vestit de paisà i que durant molt temps va estar amagat dalt d’un terrat d’una casa veïna.  Quan van entrar els nacionals, vam seguir fent comèdia i fins i tot va entrar un moro en el teatre-magatzem Però aquell moro va entrar per dir-nos si sabíem on hi havia una casa de putes, i que si li acompanyaven ens donaria un duro a cada un. Èrem quatre que vam acompanyar-lo i ja ens vèiem feliços amb quatre duros, però en arribar al carrer Sant Mer, on sabíem que allí hi havia la casa de barrets, el moro ens va dir que allí no hi havia ningú. Ens vam quedar amb la canya sense peix. De comèdies, en els primers anys dels nacionals, ja en vaig fer, però les més grosses eren les que ens van obligar a fer pels carrers de la ciutat. Amb camises blaves, amb boina vermella, corretjam i el yugo y las flechas brodades a la camisa havíem d’anar a fer la instrucció cantant el Cara al sol i el Yo tenia un camarada. Un Jefe de Correos ens dirigia i ens feia còrrer per tots els carrers i places del poble. Quan les tropes nacionales van ocupar Madrid, aquell Jefe ens va fer còrrer a paso ligero cantant aquest rodolí: “Un, dos, tres, Madrid ja nostre és”.  I quan s’acabà la guerra, vam tornar a còrrer amb un nou rodolí: “Un, dos, tres, quatre, cinc, tota Espanya ja tenim”.

Els anys de la guerra civil

ENTRE LA GUERRA I LA COMÈDIA  (I)

 

(Article publicat en el llibre ELS NOMS DE LA GUERRA. Publicat per EL PUNT. Patrocini MEMORIAL DEMOCRÀTIC. Generalitat de Catalunya. Departamento d’Interior. Relacions Institucionals i Participació. Any 2009).

  

   En aquells primers dies del juliol de 1936 havia vist gent esbojarrada que cremaven imatges quadres i llibres davant d’algunes esglésies. Tot ho trencaven, tot ho feien malbé. Esgavellaven, desvalisaven i destruien tot el que trobaven dins els temples. A martellades trencaven les imatges i les llençaven a la pila del foc. Fins i tot alguns volien cremar les orgues dels dos temples més grans, però sortosament van escoltar un músic que els digué que no ho fessin.  La meva mare es feia un tip de plorar. I la meva àvia els escridassava  dient-los-hi: “Què fèu, bojos?. Perquè heu de cremar imatges? Quin mal us fan les esglésies i els capellans ? ». Fou impressionant veure com llençaven les campanes des de dalt del campanar. Aquella primera nit de la crema i destrucció vam anar a casa dels avis a resar almenys tres parts de Rosari. L’avi, aquell dia estava més despert que mai, i no s’ensopia com acostumava a fer en els capvespres d’hivern quan regirava les torrades de la llar del foc. A la mare no li agradava veure aquella gent esbojarrada aixecant els punys enlaire i cantant La Internacional pels carrers. I no li agradava veure com unes dones milicianes obligaven a escombrar i netejar cases a les noies riques de la ciutat. El meu pare va escridassar a uns homes que en el mercat de la plaça Major obligaven, pistola en mà, que unes pageses els lliuressin uns pollastres. Va escridassar-los, i sort en tingué que alguns ciutadans amics el feren callar,. El pare era un tros de pa i no podia sofrir que la gent fes malifetes. Als pares no els hi agradava gens que perseguessin els capellans. Els del Monestir ja van marxar i també les monges dels convents. Hi hagué capellans que es van amagar en algunes cases de la ciutat. Al cap d’uns dies va passar per tots els carrers de la població el carro de les escombraries  a recollir imatges de sants que les portaven  a cremar en un gran foc en uns camps de vora l’estany. 

   Aquells dies de tantes atrocitats van ser molt divertits per la nostra Pandilla de noiets del Barri Vell. Com a noi més assenyat em varen fer capità d’aquella  Pandilla . Corríem per tot arreu encuriosits pel que vèiem. L’escola del Hermanos Gabrielistes  que molts de nosaltres n’ havíem  estat alumnes, era tancada i en veure les portes esbotzades hi vam entrar per còrrer pels passadisos i per les aules buides, aquells aules en què els Hermanos ens havien ensenyat a llegir i a escriure. En una de les aules hi vam veure una gran pila de llibres que feien molta pudor. Els havien ruixat amb un líquid i eren allí ben amuntegats formant piràmide com si fossin a punt d’ésser cremats. Remenant en aquell munt de llibres en vaig agafar uns quants i me’ls vaig emportar a casa. Un d’ells era El libro del maestro on hi havia els resultats de tots els problemes que tant ens van fer rodar el cap per resoldre’ls. Allí hi havia totes les solucions: “- Veus com els mestres no són tan savis com suposàvem?”, va dir-me el més murri de la colla.

   Els diumenges d’aquells temps de la guerra civil anàvem al cinema. A Banyoles hi havia tres sales –el Mercantil, el Modern i el de la societat de l’Ateneu Republicà. La mainada només podíem asseure’ns a les butaques de les tres primeres files. Si ens tocava anar a la primera fila només vèiem en tros de dalt de la pantalla, i si teníem la mala sort d’asseure’ns darrera del piano no vèiem res. Vam descobrir el cinema sonor, -abans de la guerra només anàvem al cinema del Círcol de Catòlics que feien pel.licules mudes: ens agradaven les còmiques de Charlot. Pamplinas (Buster Keaton), Fatty (Roscoe Arbuckie), Ben Turpin, (el cómico de los ojos saltones), Él (Harold Lloyd) i la mainada de La Pandilla, i ens entusiamaven els cavallistes Bob Steele, Ken Maynard i el seu cavall Tarzán, i en Buck Jones). En el cinema sonor vam descobrir els germans Marx, el Gras i el Prim (Laurel i Hardy) i Eddie Cantor, petit i esporuguit i sempre envoltat de noies maques. Tardes de diumenge amb dues pel.licules. Vèiem  pel.licules russes -Els marins de Cronstadt, La pàtria et crida…) i una d’espanyola, Los aguiluchos de la FAI, però a mi m’agradaven les de riure, les d’aventures i sobretot les musicals amb les ballarines Goldwyn Girls.

    No vam patir gaire gana. Ens espavilàvem anant a ajudar els avis que eren pagesos i teníem la sort de que no ens manqués el més necessari. Vam menjar, aixó si, molt de pa negre, farro, llenties i   una cosa molt desagradable que en dèien cairetes. El meu pare era un bon pescador i anava sovint a pescar al riu Fluvià en bicicleta. Els dilluns eren dies de menjar peix i anguiles. L’ofici del pare era cisteller i venia  coves i cistells als pagesos a canvi d’aliments. També anava a treballar a les masies. Hi estava uns quants dies fent-los-hi treballs de canyes i vims. Quan tornava venia carregat de provisions del camp.   Fins i tot –i ja a la postguerra- teníem el pa assegurat gracies a obtenir un sac de farina. 

   Els avions ens tenien corpresos. Els nois que anàvem a l’escola Francesc Macià teníem els avions al cap.  Els avions sortien del camp de Celrà i donaven unes voltes fins al camp de Martís o dels de més enllà.  Els identificàvem tots :  xatos, mosques i els Katiuskes. Dos d’aquests darrers, fent maniobres per damunt l’estany van caure, un a l’aigua i l’altre als camps de la Draga. Sortint de l’escola vam anar a veure’ls i haguèrem de marxar a correcuita ja que sentíem com espetegaven les metralladores. A l’escola els mestres ensenyaven en català i passàvem uns llibres que ens van donar els mestres i que ens deien que eren  del Pla del Consell de l’Escola Nova Unificada de la Generalitat de Catalunya. M’agradava  molt llegir i a vegades ho fèiem conjuntament amb una noia que era al meu costat del pupitre. (En el col.legi dels Hermanos Gabrielistes-abans de la guerra-  només èrem nois. Els Hermanos i els capellans ens havien dit que anar al col.legi nois i noies junts era escandalós, un pecat). Una de les classes que m’agradaven més era la de música, que explicava el mestre Josep Maria Dalmau. Cantàvem les melodies de les pel.licules de dibuixos de Walt Disney, com Els tres porquets i les Simfonies Tontes.

   En el mes de desembre de 1938 ningú apreciava els bitllets fets a l’ajuntament. Els de Banyoles eren fets a la impremta d’en Narcís Garanger (Friselda). Ningú els acceptava. Els diners no valien res. Tot era a base de canvi. L’hivern era cru, i a mi em feia falta un abric. M’el va fer un sastre de Girona.. Li vam donar patates, farina i oli. Vaig anar tres vegades a Girona per emprovar-me l’abric. Hi anava amb el tren petit. Vaig passar molt fred perquè el tren era gairebé tot desballestat. Quan l’abric va estar llest vaig cobrir-lo amb un mocador de farcell i en anar a l’estació del tren vaig trobar-me que no sortia per manca de combustible.  Tota la gent que s’esperava a l’estació de Girona haguèrem d’emprendre el camí de tornada marxant a peu caminant enfredolits per la carretera. Vaig deslligar el mocador de farcell i traient l’abric nou vaig estrenar-lo caminant de Girona a Banyoles.

Cròniques banyolines

LES  ADROGUERIES

 

   Anar a ca l’adroguer no era anar a comprar drogues.Som molts els que recordem les adrogueries que hi havia a Banyoles. A can Quer, a la plaça Major hi havia un rétol que deia clarament Drogueria La  Confianza. També, a la mateixa plaça hi havia la Drogueria Teixidor, i alguns encara recordem la vella adrogueria de Can Porxas, on avui hi ha la botiga de la Brugada. Cap d’aquests establiments venia droga dura, sinó que el que venien més eren comestibles, pintures, polvos Pinos pel bestiar i polvos per matar rates, formigues i escarbats. O sigui, que venien drogues perilloses i verinoses pel bestiar que feia nosa. De persones que prenien aquestes drogues n’hi havia poques. No hi havia drogaadictes de polvos Pinos.

   Algunes adrogueries també eren confiteries. I es dedicaven a vendre neules, barres de torrons i ampolles de vi ranci i vi dolç. Els adroguers antics havien de moldre la majoria dels seus productes, tals com la mostassa, la canyella, el pebre i d’altres. Ho molien amb grossos morters de pedra o de ferro, que repìcaven amb una feixuga maneta. També venien candeles que havíem comprat el dia de la Candelera. Era una festa que es celebrava el dos de febrer, en defensa de la puresa de la mare de Déu. El costum era que les dones que durant l’any havien tingut una criatura anessin a l’església a oferir unes candeles. A la missa del dia, les parròquies donaven candeles als fidels, i això no devia agradar gaire als adroguers perquè no en venien tantes. Temps enrere les candeles que repartia l’Església les pagava l’Ajuntament. Les que es repartien a l’Ofici representen la llum i la claredat de Jesús.

   La Candelera era la primera festa de l’any que en deien de ganyó, és a dir, mitja festa, que hi ha qui la fa i hi ha qui no. El refrany ja ho diu: “Festa de ganyó –que uns la fan – i altres no”. Des de la Puríssima fins a la Candelera era el costum de menjar torrons cada diumenge. I per la Candelera era com una obligació, i totes les cases, per humils que fossin, en el dinar de la Candelera havien de menjar torrons i neules, encara que fossin unes engrunes.

   En algunes adrogueries hi havia una capelleta a la botiga amb la imatge de la Puríssima i en el dia de la festa la guarnien amb ciris i flors. I regalaven als seus clients unes hòsties de colors que eren fetes amb fulls rodons de pasta prima, amb les quals també adornaven la capelleta. I posaven davant la capella unes ampolletes dels xarops que venien i que ells mateixos havien fet, xarops de llimona i poncem. Encara avui, a la confiteria de can Figueras, al carrer Major, ells mateixos es fan el xarop.

   Pot semblar  estrany, però  tot això, els que tenim molts anys a sobre, ho hem vist i viscut.

Dècada anys 40

ENCANYISSATS PER A CELS-RASOS

 

A la dècada dels anys quaranta jo treballava amb el meu pare fent encanyissats per a cels-rasos. La meva feina consistia en pelar les canyes (amb una eina manual que en dèiem “la màquina de pelar canyes”, ratllar-les amb un ganivet corbat i aixafar-les nus per nus picant-les amb una maça, a fi de que la canya es pogués obrir per clavar-la a les llates en els sostres de les cases on havém de col.locar l’encanyissat.

Amb el meu pare (Francesc Olivas i Nierga) anàvem a col.locar les canyes als sostres, pujant a les bastides que previàment ens havien preparat els paletes. Damunt la bastida clavàvem les canyes a les llates amb uns claus especials de cabota grossa. Amb les canyes,obertes pel mig de la part de dintre anàvem formant un encanyissat creuat, com un teixit que els paletes havien d’enguixar-lo per a quedar ben tapat.

Aquesta feina ens l’encomenaven els paletes (les Companyies d’obres que hi havia en aquells temps i que soliem dir-ne “els contractistes”. Aquests eren els  “Soviets”, en Nara (Fraguell), en Jeroni Vinyes, etc.). Els que ens donaven més feina eren els que en dèiem els “Soviets” que tenien el despatx en una una petita entrada de la casa d’en Riera al carrer de la divina Pastora. L’administrador era en Pla (Xoliu). Recordo haver-hi anat moltes vegades a cobrar factures (els dissabtes cap al tard, paletes i manobres hi anaven a cobrar les setmanades, i jo també era dels que feia cua per a cobrar les factures dels encanyissats)

A LA CASA-ADMINISTRACIÓ DE CRESPIÀ.- Amb el meu pare havíem anat a encanyissar els sostres de la casa-Adiminsitració del pantà de Crespià. Sortíem de la plaça dels Turers de Banyoles amb un camió que ens portava a tots els treballadors fins a la casa del pantà. Jo preparava la feina per al meu pare (que era el que encanyissava). Pelava, ratllava i aixafava les canyes en una clariana d’un bosc al final de la carretera, vora la Casa-Administració on el pare feia els cels-rasos. Des d’aquell bosc vaig sentir uns crits que em van espantar. Em va semblar que aquells crits de dolor eren els del meu pare. I, efectivament : havia caigut de la bastida i el portaven estés cap al camio. Van portar-nos a Banyoles fins a casa del metge Fontanet a la plaça Major. Gràcies a Déu, el pare en va sortir il.lés d’aquell accident i al cap de vuit dies ja tornava a treballar damunt la bastida.

EN ELS HANGARS DEL BOSC DEL CAMP D’AVIACIÓ DE MARTÍS.- Recordo que en aquells anys també vam treballar en els hangars que es feien en el bosc, a la dreta de la carretera del pla de Martís (en dirección a Esponellà, -bosc de Centenys-) Eren uns dies d’hivern i els treballadors havíem d’escalfar-nos perquè no es podia treballar de tanta fred com feia. També sortíem emb camions de la plaça Turers. Aixó era a la dècada dels anys quaranta però no puc precisar l’any. Devia ésser a l’any 1.941 o 1.942, perquè en el 1.943/44  vaig treballar a la casa dels meus cosins cistellers, els Olivas d’Olot. Allí també vam fer molts encanyissats treballant molts dies en els sostres del nou cinema Colón al passeig de Blay.

ENCANYISSATS  A  BANYOLES.- Recordo haver encanyissat algunes cel.les del Monestir i moltes cases de particulars.. El meu pare també va encanyissar una bona part del  sostre del cinema Victòria. Aleshores jo ja havia plegat de fer de cisteller, ja que a partir del primer de desembre de 1.949 vaig tenir l’oportunitat d’entrar a treballar a les oficines del Banco Hispano Americano a la plaça Major.

Dècada dels anys 1940

FENT  RIURE  A  SANT  MIQUEL

 

Vaig pujar per primera vegada a Sant Miquel de Campmajor en els anys següents de l’acabament de la guerra civil. Devia ésser cap allà a l’any 1.941 quan, un cop deixada l’adolescència vaig embrancar-me a fer teatre amb un grup de joves a la societat del que aleshores anomenàvem Círculo de Católicos de Bañolas. Els diumenges ens desplaçàvem pels pobles de la comarca per fer riure als seus habitants en representacions d’obres de teatre que eren molt ben rebudes pels públics desitjosos de treure’es les penes de sobre i els maldecaps passats durant la guerra. Anàvem il.lusionats per aquells pobles amb l`ànsia també per fer els  bons ressopons que se’ns oferien un cop acabades les actuacions teatrals. El teatre que representàvem en aquella dècada dels quaranta era el que el bisbat gironí  permetia que es fes en els centres catòlics. Solien ésser comedietes interpretades per a homes sols. Tots èrem jovenets i disfrutàvem fent comèdia i sobretot aconseguíem que el públic esclafís a riure.

  Vam actuar a Sant Miquel de Campmajor en un espai tancat, que si no vaig errat era la rectoria de la parròquia. Allí hi vam posar els bancs de missa que ens  va proporcionar el senyor rector, si bé algunes persones es portaven les cadires de balca per asseures en renglera al costat d’un carro allí arraconat que també s’omplí d’espectadors santmiquelencs. Teníem un bon repertori teatral a base de sainets costumistes de l’antic teatre català, comedietes amb títols com Cebes al cap, Per no entendre el castellà, L’ànima en pena, Les aventures d’un retratista, Els dos didots, etc.. Les representacions acabaven gairebé sempre amb el monòleg d’Apel.les Mestres No em vinguin amb metges, on jo mateix, maquillat de vell i arrossegant les cames m’esplaiava parlant de metges, curanderos i saludadores. En  aquell monòleg parlava de les recomanacions que li feien els remeiers: fer unes bones fregues de greix de gallina i mel, posar-me unes baietes velles ben untades amb oli d’oreneta i perfumades amb caps d’esbarzer i herba cuquera… De potingues aconsellades n´hi havia per dar i per vendre, i els espectadors reien de debó quan escoltaven aquell personatge que deia que una saludadora (considerada com una dona santa) li feia prendre uns paperets a cada hora d’àpat on hi havia escrit un rodolí que deia “A Betlem hi ha tres niñas – i una en cura les anginyas, i que cada vegada havia de cremar el paperet, deixatant cendra amb vi de dir missa i bevent-lo en  tres glops dient a cada glop “Ave Maria Dominus Tecum”. I seguia dient-li que fes unes gàrgares d’herba de cementiri que ella mateixa anava a collir al punt de la mitja nit de cada lluna nova. I no acabava aqui la tirallonga de potingues, ja que per a recuperar la salut havia de fer unes bones fregues a tota la post del pit i a la biga de l’esquena i a les copes dels genolls amb oli de la llàntia de no sé quina santa.. El personatge del monòleg acabava dient que ell no prenia mai potingues, que n’estava massa escarmentat de les que li havien receptat els metges i mai més cap metge li havia pres el pols.

Vaig arribar a representar tantes vegades aquell monòleg que en tots aquells pobles de les nostres contrades van posar-me el motiu –o sobrenom- de En Potingues (cosa que vaig acceptar perquè, gràcies a Déu, tenia –i segueixo tenint- molt bon sentit de l’humor). I és que als actors de teatre, en els pobles ens coneixen més per la denominació d’una frase ben dita amb gràcia o pel nom d’un tipus de personatge predisposat a la hilaritat. A Santa Pau, per molts anys em van conèixer sempre com en Llàvia, un simpàtic personatge d’una comèdia de l’època.

  Anys a venir, un cop ficat com a redactor de la revista Horizontes de Banyoles, i posteriorment, ja com a cap de redacció, les notícies de Sant Miquel de Campmajor entraven molt sovint a casa amb els articles o notes que em portaven algunes persones del poble, sobretot alguns sacerdots que col.laboraren a la revista per donar notícies del poble a la secció Ecos de la Comarca en un temps que era obligat a escriure en castellà.  Posteriorment, amb el nom canviat de Revista de Banyoles, les notícies foren ben acollides escrites en la nostra llengua, i quan convenia cercava i rebuscava fotografies del poble per a il.lustrar alguns reportatges.

  En el pas dels anys, a Sant Miquel de Campmajor ens hi hem arribat quan convenia fer un bon dinar en algun dels bons hostals o restaurants del poble o de la contrada. Ens hi hem aplegat en reunions i dinars de treball entre amics dels mitjans de comunicació i amb celebracions familiars, atrets sempre per la bellesa del paisatge, per l’encant meravellós d’una de les valls més obertes i rialleres de les nostres comarques. 

 (Article publicat a la revista Golany de Sant Miquel de Campmajor).

Cròniques banyolines

RETROSPECTIU PASSEIG SOTA LES VOLTES DE LA PLAÇA (i III)

 

A la casa de les Butinyanes s’acaben les voltes, però en els temps  que descric seguíem passejant davant d’una altra casa: la barberia d’en Jaume Geli que va ser enderrocada en els anys de la Guerra Civil.  Can Butinyà era la casa on hi va nèixer el fundador de la Congregació de les Filles de Sant Josep. A la meva infantesa havia entrat més d’una vegada dins l’ampla botiga plena de teixits de llana, estampats, panyoleria, corbates d’alta novetat, cotó per a mitges, botons, paraigües i ornaments per al culte catòlic. Els nens que portaven misteris en el rengle del mig de la processó

 dels Dolors anaven guarnits amb llaços, botons i puntes daurades aplicades als vestits que les seves mares havien comprat a can Butinyà. Cada dissabte anàvem a mirar els cartells del cinema mut del  Círcol de Catòlics que eren exposats a l’aparador de can Butinyà. Al cap d’uns anys la botiga va tancar i la senyora Butinyà, abans de llençar la mercaderia arnada va tenir la gentilesa de regalar-me unes quantes capses de llacets i corbates que van fer molt servei als actors del teatre del Catòlics que vam  poder sortir ben elegants en algunes comèdies de tresillo.

I passem a la darrera volta,  la de la teiera davant de ca l’Amatller, la tocineria de can Bòlica airejada de flaire salada. Al costat mateix  (avui botiga de ca la Brugada) hi havia en Porxas dintre el seu guarda-pols groguenc. Sempre ens mirava de reüll per por de que li fèssim alguna entremaliadura. Venia drogues de polvos de coloraines que ens escampava per l’esquena si li dèiem el malnom de Papitu Mono.

 A can Pons hi entrava gairebé tot Banyoles i Comarca. La botiga , llarga i gran, s’escairava fins al començament del carrer Major. El senyor Antonio Figueras era un argent viu. Se les sabia totes. Amable amb tothom, tant et servia botons com trencilles, imperdibles o agulles de cosir i de cap gros enfilant-se a l’escaleta darrera els llargs taulells. Va ensenyar-li a ser llest la seva mare, Llucieta de Ameller i Baquedano. A les vigílies de la diada de Reis s’hi aglomeraven els compradors.Els infants quedàvem meravellats en veure tantes joguines: cavalls de cartró, autos de pedals i pilons de nines de cartró de les que en dèiem pèpes de deu. A la casa del costat en Campsolines venia barrets, corbates i fines pells per a tapar i adornar el coll de les senyores distingides.  Un cop desapareguts els Campsolines la botiga fou ampliada per en Romero Font amb un estanc on amb la seva dona, la Leonor despatxaven bon tabac fins que en la Guerra Civil van haver de servir tabaco rubio amb gust de palla humida, paquets Ideales de color verd i cigarrets superiors al cuadrado, retallant targetes de fumador numerades de la tabacalera S.A. Els que no fumàvem, compràvem segells i cerilles per encendre papers de diaris que posàvem sota els fogons de les cuines casolanes.  Els que encenien el foc gros de la fornal eren els de la casa del costat que abastien de pa als ciutadans. Era el forn del torroellenc Mercader que va adquirir la casa on ja hi havien passat alguns forners. S’acredità en fer bons pastissos de pasta fullada obrats per les bones manetes del mosso Màrius Ciurana. Els dies de mercat hi havia empentes per entrar a la pastisseria, i també a la taverna de can Ralita amb els dos Xicus, pare i fill que no paraven en emplenar garrafes de vi  i a servir gots de barreja amb l’acompanyament de grana de capellà. Als que els hi agradava menjar bones costelles de xai les trobaven a can Ciset carnisser, en Narcís Ginjaume de Vilafant , enyoradís del vent de l’Empordà. Els dies de tramuntana anava  amb la seva dona, la Carmeta, fins a les hortes de Guèmol per sentir en els seus rostres les carícies del vent del nord del seu poble. La carnisseria va passar a mans d’en Salvador Roca, de la saga dels Pericus.  El pa de cada dia es trobava a la fleca d’en Joan Castany, succesor de més de quatre flequers a la casa. Un bon mosso flaquer va ser l’Amadeu Hospital, qui un cop acabada la feina es dedicava a fer de carter.  Un dels darrers que s’aposentà a la casa fou en Plàcido, de can Bulló de Manlleu que  es va casar amb la Consuelo Ribas. Les coques de greixots de ca la Consuelo –o de can Plàcido- eren delicioses, així com els pans de Viena amb gust de mantega.  Els Castany vivien en el primer pis de la casa del costat. Miquel Castany era un bon mestre de les Escoles de la Vila. La seva filla, Pepita, més endavant entraria a formar part de la plantilla de funcionàries municipals. En Jacint –el segon fill del mestre Castany- s’absentaria de Banyoles, si bé a l’any 1946, amb un grup de joves afiliats a Acción  Católica confeccionarien el primer número de la revista local Horizontes  per mitjà d’una multicopista. Els Castany van llogar un petit local a Pilar Felip, coneguda com la Pilar pintora, vidua d’un home que havia estat pintor. A la botiga hi havia roba i confecció. Traspassant l’inici del carrer de Girona farem els darrers passos per la plaça major entrant a la botiga La Confiança. Sempre amatent, darrera el taulell hi havia Llorenç Quer i el seu fill, Pere explicant a la clientela com ho havien de fer per posar la primera i la segona capa de pintura. Venien els pinzells o les brotxes perquè ho tinguessis tot a punt per deixar ben net els menjadors de les cases a fi de que els forasters familiars les veiessin  netes i polides en els dies de festa major. Els Quer, pare i fill, s’alliberaven del treball diari en anar els  diumenges al camp de futbol del C.D . Banyoles. Allí, el pare Llorenç es posava darrera la porta de l’equip contrari esbravant-se escridassant porter i jugadors.  En Pere, més calmós, prou que procurava  apaivagar els nervis i l’esvalotament del seu pare, però no hi havia res a fer. Eren les dues hores setmanals d’expansió fogosa d’un defensor dels colors de l’equip banyolí. En Pere era un home actiu i diligent, amic de tothom, col.laborador d’associacions musicals i jove incansable en actuacions i organitzacions de les vetllades del Círcol de Catòlics, membre de la Junta d’Obra Parroquial i en algun temps concejal de l’Ajuntament. Els que el coneixíem, obert sempre al diàleg i pròdig en bons consells no podem oblidar aquell home – aquell noi- que ens va sorprendre quan de petits el veierem  cantar en Els pastorets, vestit amb pell de xai i cantant amb un ram de flors a la mà  la romanza de l’esclavo Uriel.

Des de les voltes de la plaça, ara i avui els arbres ja son un somni d’una realitat viscuda. Esperem que les noves generacions, en passar per sota les arcades puguin tornar a contemplar l’estampa d’una plaça Major  polida i encisadora amb l’encant i la magnificència esplendorosa d’un arbrat fèrtil d’atapeït fullatge embellidor.

 

(Publicat per Joan Olivas i Coll al Quadern de Festa Major de Banyoles, any 2005)