Ui, ui, quina por! (3)

LA POR (i III)

  El Purgatori!.Només de parlar  del Purgatori ja ens venia a la memòria aquell gran teló de fons que tapava gairebé tot el presbiteri de l’església de Santa Maria dels Turers quan es feia el Novenari d’Ànimes per la Quaresma amb predicacions sobre mort, judici o glòria. Només de veure aquelles ànimes pintades entre flames terribles ja ens feia escruixir, Eren pintades per Manuel Pigem Ras, amb unes expressions horribles amb els ulls en blanc mirant cap cap a la bòveda  de l’àbsis de l’església.  Era una visió de foc i de flamarades rematat per l’espant que ens produïa escoltar les veus dels predicadors que no escatimaven els crits ni els cops de puny sobre la trona per acabar d’horroritzar als fidels i despertar els adormits que s’havien reunit prop del Teló del Purgatori en les capvesprades funcions del Novenari d’Ànimes.

  La por va canviar de signe en esclatar la guerra incivil del 36. Era una altra por la que va abarcar aquell període de tres anys, per després seguir en els dies anomenats de pau i victòria en unes altres pors que potser algun altre dia en parlarem. Com la por dels nostres temps, de la també anomenada democràcia, que aquesta és una por que ja no es mou en l’atmòsfera ambiental sinó que abarca tot l’univers  amb l’aparició d’un monstre invisible que ens amenaça constantment ensenyant les afilades urpes en forma de bolet atòmic nuclear.

  El que cal és que entre tots procurem deixar la por aparcada per molt temps al pàrking encadenat de la cantonada, i si pot ser tancant el pany amb tres voltes i agafar-nos més bé amb optimisme i sana alegria, com fèiem en aquell temps  en què anàvem al cinema a veure pel.licules terrorífiques que al mateix temps ens feien somriure els xisclets dels espectadors que seien al nostre costat quan veien que s’obria la tapa del taüt del comte Dràcula o sentien el crit gutural de la cara encargolada del monstre de Frankenstein. S’havia de tenir un bon sentit de l’humor quan a la sala planava un silenci misterios, i en mirar  la pantalla s’escoltava el grinyolar d’una porta que s’obria misteriosament mentre un espectador trencava el silenci per convertir-se la por en riure quan aquell deia jocosament: Aaah Maria!

  I és que en el fons, quan la por s’apodera del cos es té un gran desig de que se’n desprengui i es cerquen mil subterfugis i sortides a l’exterior per esquivar-la en forma de cançons, de taral.lejar tonades i xiular musiquetes o etzivar l’acudit oportú.  L’home del sac, el “fes-li por amb una saca de pupa”, el fantasma arrossega-cadenes, són pors infantils que s’esvaeixen xiulant o cantant. Les pors dels nostres dies que ens amenacen com espases de Dàmocles penjades sobre el sostre cal contemplar-les també amb el mateix aire infantil. Perquè mai ha estat tan clar com ara allò d’aquella dita. Qui canta el mal s’espanta. Cantem i rieu que la por allunyarem. Però sobretot no canteu gaire fort que amb els nostres brams no arribem a convertir la pluja en un grans ruixats. És el mal temps que el tenim sempre a sobre el que no ens convé.La por d’aquest mal temps jo la faig marxar també xiulant. I tot xiulant xiulant em despedeixo fins a la setmana entrant.

(Resta del text humorístic llegit per Joan Olivas en el programa Cròniques festives de Ràdio Banyoles. Any 1983).

Ui, ui, quina por! (II)

LA POR (II)

 

La por. La por sortia de nits en forma de fantasma arrossegant cadenes produïnt pànic a tot el poble. Tot el poble en parlava: al camp de futbol de Les Pedreres era en el carrer del mateix nom, al costat del carrer Progrés, vora l’estany. Donava darrera per darrera a la casa dels cocodrils d’en Campamà, àlies Fesol. Un dia a la nit, molta gent del poble desfilà cap aquella casa que a la façana hi havia clavades  unes figures de cocodrils .Feia dies que a plena nit es veia un llum al mig del camp de futbol i s’escoltaven unes carrisquejants cadenes que feien escruixir i posar pell de gallina a més d’un. Al cap d’uns dies hi anà la guàrdia civil i des d’aquell moment s’acabà la fantasmagòrica visió. Es va descobrir que el fantasma era el propietari de la casa dels cocodrils. Tot Banyoles n’anava plé: “el fantasma és en Fesol”, deien. No és res d’estrany que l’home que havia tingut el gust d’adornar la casa a l’estil oriental amb caràtules terrorífiques, també li hagués agafat la dèria de donar-hi més ambient d’una manera espontània i natural. Pensem que en aquell temps no hi havia els mitjans audio-visuals d’avui, i el famós fantasma de Les Pedreres s’ho hagué de muntar amb una placa-disc d’un gramòfon amb altaveu d’aquells de “La voz de su amo”. Els habitants d’una Banyoles silenciosa que a altes hores de la nit escoltaven la música terrorífica i veien el llum al mig del camp, van passar uns bons canguelis, i en Fesol i el seu fantasma va aconseguir que es posés de moda entre la mainada aquell boom terrorífic de fer el fantasma. La por la feien els vailets pels carrers a primeres hores del vespre muntant-se uns fantasmes amb carbasses buides que havien foradat per fer-hi ulls, nas i boca. Amb espelmes o llanternes, i col.locada la carbassa dintre el cap, el xou imitatiu fessoler tingué la seva gràcia.

Més la tingué, - en un dia de festa major, allà pels anys trenta- veure un home sense cap que es passejava pels carrers i places de Banyoles. Feia la propaganda de la pel.licula “El hombre invisible”, i l’home, de baixa estatura – que segons digueren, era en Galo de Mata (acomodador del cine Modern) havia d’anar amb molta precaució sobretot pel carrer Guimerà i plaça major, ja que hi havia clots i rases de les obres que feien per clavagueres. Per això l’home sense cap, que també feia por a la menudalla, va acabar fent gràcia quan segons diuen es va entrebancar i va anar a raure dintre el fossar. Els maldecaps van ser per trobar-li el cap que li va sortir amb grans esforós de dintre els guarniments.

I ara que som al fossar parlem una mica de la por que teníem en aquell temps quan passàvem davant d’alguna tomba o d’algun cementiri, sobretot si eren les hores del capvespre. Trobar-te caminant, en carro o en bicicleta vora d’un cementiri escoltant el cant esgarrifós d’una babeca feia tanta basarda com la d’escoltar el gori-gori d’uns funerals encensats damunt les lloses gèlides de les tombes del terra de les nostres esglésies centenàries o de les parets i passadisos del monestir on els abats reposen en pau escortats avui pel floriment colorístic i la gentada que descobreix els claustres monàstics en la desfilada d’un concurs floral organitzat per l’Associació de les Escoles de Banyoles i Comarca, desfilada ben diferent d’aquelles amb processó d’espelmes i atxes i cants que invocaven que es traguèssin ánimes del Purgatori.

Ui, ui, quina por!

LA  POR (I)

(Text humorístic de Joan Olivas llegit en el programa Cròniques festives a Ràdio Banyoles . Any 1983)

 

Aquests darrers anys s’han posat de moda les pel.licules de cinema anomenades de terror. Les televisions desenterren – com els vells enterramorts dels cementiris boirosos- les velles pel.licules de Boris Karloff i Bela Lugosi, les que ens mostraven esquelètics difunts que volien tornar a disfrutar de la vida obrint a mitja nit les tapes dels taüts perquè els hi havien crescut els ullals punxeguts i tenien ganes de fer una queixalada per matar el cuc draculer. En un poble francès que se’n diu Avoriaz organitzen cada any un festival de cinema de terror, i aquí al nostre país també en tenim un a Sitges en el que hi abunden tota classe de monstres , vampirs, homes llop, geperuts i pàl.lides noies de dentetes afilades.  Però aquest cinema de terror ara no fa por. Hi ha tanta hemoglobina que en diuen ara i que nosaltres per entendre’ns en direm com n`hem dit sempre: un davassall de sang, que més que terror arriba a fer fàstic. Sort que sempre ens ho prenem a broma i quan es veuen escorrialles d’hemoglobina pensem de seguida en sucs de tomata i amb pebrots vermells, que és el que gasten més els pel.liculeros d’aquesta classe de productes fílmics.

Aquestes pel.licules de terror d’ara fan de tot: fan riure, fan fàstic, fan repugnància, però  no fan el que haurien de fer. Són pel.licules que no fan por. La por d’ara és d’una altra mena. La por va desaparèixer de les pantalles el dia que es van començar a escoltar les dotze campanades de la nit ballant bugui-buguis i sardanes per les places i carrers del nostre país . Perquè abans, quan sentíem les campanades de les dotze de la nit sobretot a l’hivern que a mitja nit anaven acompanyades del cant dels serenos, que eren els vigilants nocturns que cantaven amb veu tètrica “Las doce han dado, sereno!!”, era sentir com una esgarrifança a la viga de l’esquena.. I temps molt endarrera, sentir aquestes dotze campanades nocturnes acompanyades d’algun cant de babeca des de dalt d’algun campanar ja et feia petar de dents. Perquè alló si que feia por! . Els que passaven prop d’una esglèsia a aquella hora del capvespre i escoltaven aquell cant de la babeca que semblava que deia “Moriu, moriu!”, ja les cames ens feien figa.. I no parlem del voleiar de les rates penades (el murciélago que en diuen en castellà) una espècie d’animalots que ara sembla que se n’ha perdut la mena i que jo recordo que en arribar el vespre en volaven a dotzenes pels carrers. Hi havia dies que a casa meva, que teníem molts de feixos de canyes , repartíem una canya a cada noi o noia del barri perquè s’entretinguessin a matar rates penades. La mainada es posava al mig del carrer, a distàncies de cinc metres un de l’altre, i quan veien baixar una voleiadissa d’aquests ocellots de llargues ales negrotes, canya-catacriu! I patim-patam! Fins que en sentíem un que deia tot cofoi: Jo n’he matat una!”  I l’anàvem a contemplar tots plegats ben porucs, fins que el més valent s’atrevia a rematar-la i llençar-la amb fàstic ben lluny esverant alguna noieta que xisclava de por.  Ara, de rates penades no se’n veuen volant pels nostres carrers. Haurem de preguntar al nostre especialista, en Josep Maria Massip, que és el que ha passat amb aquests negres ocellots repugnants. Hom, però, pensa que no seria res d’estrany que en veure que per aquests rodals hi ha massa soroll, no se’ls hagi acudit d’emigrar cap a Romanía per conviure amb el silenci tètric del castell del comte Dràcula, molt més a tó amb el seu ambient que en el del nostre poble on tenim l’especialitat dels alls que com sabeu, els vampirs en son al.lèrgics.

ELECCIONS MUNICIPALS 1983

ELECCIONS FESTIVES (i III)

La Dolors Tarradas, del PSUC. li ha tocat, segons l’ordre alfabètic, a ser la darrera.Ja és mala sort.És clar que també jo hauria d’haver estat una mica més gentil donant-li la preferència com a senyora que és, però com que el Partit té tan estesa aquella frase que diu que “tots som iguals”, doncs, mira, apa, tots som iguals.. A la Dolors, jo la veig quan era jovencella trencant-se les celles estudiant i caminant amb els llibres sota el braç des de Sords, el seu poble, fins a l’encreuament de la carretera, on es deturava per agafar el cotxe de la Teisa que havia de portar-la a la ciutat. Desafiant freds i calorades, la noia esperava el cotxe que passava fugisser sense que el xòfer s’adonés que la menuda noieta feia l’auto stop amb el puny enlaire i diguent “No passis de llarg!”. L’espot televisiu podria emmarcar en primer pla a la alcaldable darrera el manillar d’un autobús diguent: “Pujeu amb nosaltres, conduïrem el poble!”-

  No digueu que no hagués estat bonica aquesta campanya poético-sentimental evocadora de les imatges retrospectives els nostres alcaldables visionats en tota la seva pulcra transparèmcia infantil i jovenívola, tots ells dolços, purs, verges. Els nostres alcaldables que avui es troben neguitosos, ansiosos i frisosos a l’espera del resultat de les travesses municipals que col.locades dintre de les urnes cristallines de les messes festives, esperen d’un moment a l’altre que soni el gong que donarà per finalitzat l’espectacle de la primera desfilada diumengera de ciutadans; les travesses que seran dintre de poc desdoblegades, allisades, seleccionades i escrutinades perquè ens donin per a tots els banyolins un bon resultat de catorze –perdó, de disset. Un bon resultat que ompli als ciutadants de confiança, aquesta confiança que ha de procurar portar-nos l’home elegit per la ciutat, sigui el que sigui, tant si es el nen que encenia les espelmes dels mesos de Maria; com el que jugava a fer cases a la clase del col.legi; com el que escataiava la brossa del Puig de Sant Martirià; com a l’engratonat de vermell que manava dansar les fúries infernals dels Pastorets; com l’estudianta esperançada de que el l’autobús no passés de llarg. Una confiança que ens haurà de procurar portar tot un equip de servidors eficients, sacrificats i amants de la ciutat- Al que sigui, - i ara sense humor- benvingut i bon treball a tot l’equip perquè pugui assolir aquesdta Banyoles brillant, polida i neta que tots desitgem, aquesta Banyoles estimada que tots ells porten, com nosaltres, en el fons del cor.

(Del programa de Ràdio Banyoles. Any 1983. Joan Olivas i Coll)

ELECCIONS MUNICIPALS 1983

ELECCIONS FESTIVES 1983 (II)

Els mateixos alcaldables, els caps de llista d’enguany no han sabut donar mitjanament la seva bona imatge. No han sabut ni tocar les fibres sentimentals de la gent. Tan bé que ho tenien tan sols de fer només una campanya de records retrospectius de les infàncies dels alcaldables. Donarem uns quans exemples, per ordre alfabètic d’autors, a fi de no ferir susceptibilitats.

Per exemple : jo recordo que quan era petit en Rafel Angelats solia tenir la dèria de fer el Mes de Maria a casa seva (bé, aquesta dèria la tenien tota la mainada d’aquells temps), però en Rafel, a més de fer.lo a casa seva organitzava una tournée anant-lo a cantar a les cases dels seus amics. Els Mesos de Maria llavors eren molt bonics. Damunt d’una tauleta, escalonadament, rodets de fil buits aguantaven les espelmes, i les estampes recolzades als escalonets ben florejades en tot l’entorn eren com escolanets de la Verge que presidien el tron. En Rafel llegia el Mes de Maria i nosaltres cantàvem exultant. Era una imatge molt bonica que Esquerra Republicana s’ha deixat passar de llarg per la seva campanya propagandística. Perquè ¿no creieu que era sigut bonic veure en vídeo al nostre alcaldable davant del mes de Maria encenent les espelmes amb la mà esquerra? Oh, i amb un fons musical que desgranés aquelles notes finals de “Oh, Maria, mare mia… empareu-me i guieu-me a la Casa Municipal”.

Aliança Popular té en Joan Banal, i jo hi veig una imatge molt simpàtica contemplant-lo de petit en una classe de les escoles amb un davantalet ratllat molt bufó, menjant un entrepà embolicat amb paper de la Fonda Comercio, assegut, jugant sobre la taula i posant un dau sobre l’altre d’un trenca-caps educatiu i edificatiu. A davant seu, un company amb la pilota a la mà contempla com el Joc de cases va pujant, i trapasser com és ell, sembla voler ensorrar el castell amb un cop de pilota. Els ulls d’en Joan, bon jan, sembla que volen dir, renyant al company: “No, no tiris la pilota, ajuda’m a treballar amb eficàcia!”. Unes nenes, futures secretàries, envolten la taula, airejant-se d’un cantó a l’altre i cantant alló de “Es tarde de futbol, cuanta expectación, ¿Quién ganará? L’Aliazación! La ra la la ra la, lara, voy a ser el campeón!

La paraula eficàcia ha anat endoina per qui per llà. Ara sembla que tots volen treballar amb eficàcia. Bé, és el que necessitem. Els de Convergència i Unió van ser els primers de dir-ho, i jo ja he vist la imatge d’en Pere Hernàndez, a l’edat de tretze anys treballant amb eficàcia damunt del Puig de Sant Martirià, o sigui al Convent Vell, a la Creu de la Missió que en diuen molts. Un historiador banyolí li diu: “Segueu arran! Treu aquestes pedres, sega aquestes herbes. Segueu arran!”. En Pere s’ha aprés la lliçó i va segant la mala herba del Puig treient rocs i pedretes, i sembla que té ganes de deixar-ho tot net. Fins i tot els seus peus s’enfonsen a la terra al costat d’aquella arrel que no es pot arrancar. Sembla que en Pere, fent un gran esforç vulgui dir: “Jo també, com aquesta arrel, estic arrelat”. Un vent tramuntanós li clivella el rostre mentre una veu en off desgrana la cançó: “Al vent, la cara al vent, les mans al vent, des del Convent, ja em veig el cor, a l’Ajuntament!”

Una imatge bonica i simpàtica d’en Joan Solana seria la de veure’l també a la seva infantesa vestit amb aquella samarreta-granota d’un sol tirat, tenyida de vermell, fent de Dimoni-Tarcisi dels Pastorets dirigit per mossèn Lluis Teixidor. És clar que Joan Solana hauria de portar aquell pendó de color negre que portaven les Fúries. Però amb les lletres de “Ràbia i Rencor”. Substituïdes pel puny i la rosa del PSC-PSOE. Un bon moment pel video publicitari seria aquell que recités amb veu alcaldable: “Temblad todos ante mi. -  Os reto al más formal desafio.- Temblad, si, pues que en momento impensado me veréis – com mis valientes audaz- remontar el Ayuntamiento”.

ELECCIONS MUNICIPALS 1983

ELECCIONS  FESTIVES 1983 (I)

(Text humorístic escrit i llegit per Joan Olivas el diumenge 8 de maig de 1983 en el seu habitual programa de Ràdio Banyoles).

Dedicatòria : A tots els Caps de llista de les actuals eleccions municipals amb el desig de que tinguin un bon sentit de l’humor per acollir amb benevolença aquesta Crònica festiva.

Avui els ciutadans de Banyoles han sortit al carrer a emetre els vots per elegir per primera vegada des de fa molts anys, a votar en un dia de festa. Inèdit. Votar en dia festiu és una cosa nova per a tots nosaltres. Es una cosa que predisposa que l’alcalde que surti elegit hagi de ser un alcalde festiu, un alcalde que haurà d’anar mudat. No sé pas en quin percentatge la gent haurà anat a votar en tal dia com avui; crec que el banyolí de cor tant li fa votar un dia festiu com laborable. Però a triar triar sembla que el poble preferia votar en dia de treball, perquè encara que sembli un contrasentit, es votava més parsimoniosament, sense neguit.  En un dia de festa tot són presses. Perquè aquest matí hem vist cotxes preparats a punt de marxa en que els ocupants l’únic neguit que tenien era el de sortir vertiginosament cap a la costa o a la muntanya. En canvi, quan es va a votar en dia de treball ningú té aquesta fal.lera familiar puig ho hem vist sempre com un esplai, com un relaxe, un descans ben vist en el quefer traginós del dia. I era bonic veure-ho perquè contemplaves molta gent mudada. Si, senyors, si,  en dia de treball eren molts i moltes que es mudaven per anar a votar. I les famílies es trobaven, i es saludaven, com en aquelles diades del Dijous Sant d’abans quan s’anaven a fer visites en els monuments de les esglésies.

-          Que tal, senyor Miquel? Com va la vida? Que en feia de temps que no us havia vist!

-          - I la Carmeta? Guaita-la que cofoia! I aquest ja és el vostre noi? Vàlguem Déu com creixen a casa dels altres!

-          Mariano, que tal? Com va la salut?

-          - Hola, noi. Mira, nà marxant, però aquesta artrosi no em deixa mai. Pàciencia, noi, hem d’anar suportant aquesta trista vida.

-          - Fina! Verge, que en feia de temps que no t’havia vist! On la fas ara?

-          - Ai, Lola. Si no em moc mai del pis. La mainada, que no et deixen viure. Sempre s’ha de trastejar! Vina’ns a veure algun dia. Hem arraglat un piset molt mono. Mira, a l’entrada i tenim l’hall, després hi hem fet un “jol”, després un living…

-          - Quin nen més bufó! Com et dius, maco? I la nena… no té pas gelos la nena ? Mira, mira com heu arreglat la parella. Vosaltres pla en sabeu…

-          Paco, on vas a votar? A veure si et deixes veure més sovint. Que només se’t veu per les eleccions !

Que n’era de maco això ! Ningú tenia pressa. I tothom s’entretenia.Les xerrades eren llargues i en els cafés duraven més les partides mentre a casa un podia esbargir-se una mica més contemplant la televisió, perqué en quatre hores de permís laboral, alsa manela!. Qualsevol no s’entretingui!.

Els que també prefereixen que les eleccions siguin en un dia de treball són els components de les meses. Aquests, naturalment, encara molt més, perquè en un dia com avui són els que hauran de treballar fins ben tard. Es clar que potser hi haurà hagut la compensació d’un bon dinar, que hem de suposar que aquesta vegada haurà estat un dinar pantagruèlic, un super-dinar, que bé que s’ho mereixen. No sé que ho fa, però jo sempre he relacionat el dia de les votacions amb els dinars pantagruèlics dels components de les meses. Potser perquè, de petit, jo, que vivia vora d’un col.legi electoral, en arribar aquella hora de la nyonya del migdia solia sentir xerrades des de casa, i uns taponassos d’ampolles de xampany i uns crits d’alegria que em confonien.

-Són els de l’Ajuntament que fan un bon tiberi –deien els veïns que feia poc havien anat a votar el Si, perquè llavors havien d’anar a votar el Si, així ho deien: teniu dues opcions: votar si o votar si.

Al vespre anàvem a veure com contaven les paperetes del si, si, si, i guanyava sempre el Si. Es clar que de tant en tant se’n trobava alguna que deia “Si, si, demà m’afeitaràs!”. Però vaja, deixem aquest apartat del Si i tornem al que dèiem. El que m’agradava més d’aquells temps era veure passar els cambrers dels restaurants portant les cassoles d’arrós. Us juro que era tot un espectacle, a més que era agradable sentir la bona flaire que s’escampava pels carrers. Tothom ensumava, però si si, era dia de treball, i l’arrós ens l’havíem de confitar. “Ya vendrán tiempos mejores”, ens dèiem entre nosaltres. I ja ho veieu, ja han vingut. Ara l’arrós, si se’l mengen en diumenge en fan esquifinyots. La veritat és que avui dia no donen pas gaire bona imatge.

Un gran home de teatre

PEPET FREIXA  

 

  Vaig conèixer Pepet Freixa en els primers anys de la postguerra i vaig poder viure des de l’escena la seva gran interpretació en “El calvari de la vida”, aleshores reestrenada. (L’execució conjunta que aquesta obra oferí el grup banyolí en un concurs de teatre a Olot, l’any 1925, entusiasmà  tant al seu autor, mossèn Francesc Gay, que posteriorment dedicà a la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics les seves “Estampes poemàtiques de la Història Eclesiàstica de Catalunya” anomenada “L’apòstol català” que fou premiada en el II Concurs de la Biblioteca Popular de Teatre Catòlic i representada a Girona l’any 1934). En els anys quaranta, “El calvari de la vida” es tornà a representar, així com les més reeixides de la “Recreativa” d’abans de la guerra i vaig poder gaudir de les interpretacions d’en Pepet Freixa acompanyant-lo en petits papers dels drames “El misteri del bosc”, “Com les òlibes”, “Arran l’abisme”, “Lluita de cors”, “El llaç etern”, així com en innombrables sainets i sarsueles de costums catalanes com “Els dos didots” “Els bandolers”, “Càpsules Mausser”, etc, etc.

  Quan en 1942 s’emprengué l’aventura de posar en escena “El divino impaciente”, de Pemán, semblava que la barca del teatre banyolí s’abocaria a la deriva. Es va mantenir ferma perquè en les proves difícils es quan veritablement les agrupacions banyolines es solidaritzen prenent consciència amb un gran afany de quedar bé. Fou un gran èxit, i es donaren una sèrie de representacions que es remataren en la del teatre Municipal de Girona que es veié abarrotat de públic. La mateixa obra, (que en aquells dies estava en cartell a Barcelona per la companyia d’Alfonso Muñoz i Ricardo Calvo) fou un remarcable succès a Banyoles i arreu on la representà l’Agrupació banyolina. El “Francisco Javier” de Freixa obtingué més benaplàcits del públic que no pas el de l’actor professional que el representà a Barcelona.

  Es passà a canviar de local (una alegria immensa  imperà en tota l’Agrupació el dia que, tot assajant, se’ns va donar la notícia que aniríem al local de la “plaça” – arribant poc després la nova encara molt més agradable de que per fi el Bisbat concedia permís per a poder representar teatre mixte. “El divino impaciente” fou representada per primera vegada en el teatre de la plaça, ja amb personal femení. A partir d’aleshores el teatre de la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics emprendria una nova singladura. “Els Pastorets” s’envestirien d’un nou aire en un escenari de més grans dimensions. Freixa es faria càrrec de dirigir el grup ajudant-los a saber dir un text en correcció. “Els Pastorets” serien realçats per una excel.lent interpretació en una sessió de gala en nit nadalenca. Els actors, sense l’esforç obligat de veu que imposa un públic infantil de tarda, pogueren modular i viure els seus personatges. Freixa es ficà dintre la pell de l’alcalde Borrego mostrant l’orgull, la gelosia, l’espant i el desesper del pastor de la Torre de Ader.

Els germans Saderra

ELS GERMANS SADERRA

(Del programa de Joan Olivas “Records i memòries” a Ràdio Banyoles- 24 abril 1983)

La festa de sant Jordi que vam celebrar ahir ha tingut per a Banyoles, una vegada més, un caire sardanístic. En aquesta ocasió, però, la festa no s’ha pas limitat a sortir del pas amb l’acostumada audició de sardanes per la cobla de torn. Aquesta vegada s’ha preparat amb seny, i ha tingut un caire especial per celebrar el centenari del músic i compositor Josep Saderra Puigferrer que va nèixer precisament en tal diada de Sant Jordi de l’any 1883. De passada s’ha homenatjat també al germà vivent, en Manel Saderra que ara compleix els 75 anys.

Dels germans Saderra se n’ha parlat en aquest dies. A les revistes locals i en aquesta emissora s’ha deixat constància de la vida i l’obra d’aquests músics compositors i s’ha parlat extensament d’aquest homenatge. Altres plomes i altres veus se n’han ocupat d’escriure i parlar d’aquests dos homes que han enaltit el nom de la nostra població pels aires dels Països Catalans. Avui, i en una Crònica festiva d’un altre temps crec que és obligat tornar a parlar-ne perquè som molts els que durant el transcurs dels temps hem tingut topades amb la música d’impacte dels dos germans.

A en Josep Saderra són molts els que el recorden com a músic tocant a la cobla Unión i a La Principal de Banyoles d’antany o bé dirigint Orfeons locals. La seva figura la recordem: dalt del cadafalc, empinat, de canto, tocant el fiscorn o esperant el seu torn en el conjunt de la cobla, amb les mans empistonant l’instrument. A voltes, el trobàvem pel carrer, sempre amb la boquilla a la boca, i abstret, potser per una melodia que li voltava pel cap, puix en més d’una ocasió se’l veia amb un tic nerviós, d’esglai, com si algú l’hagués desvetllat de l’ensopiment.  Jo recordo, de petit, haver vist a Josep Saderra prenent el sol a la plaça de les Rodes, sempre amb aquest capficament que a vegades s’el treia per a contemplar els filadors que trenaven les cordes, mentre nosaltres, vailets, ajudàvem a voltar les rodes, les rodes dels filadors que –com la mostra en el petit ajardinament- eren clavades al capdavall de la plaça gran, gairebé davant per davant del domicili d’en Josep Saderra. Qui ho havia de dir, contemplant a aquell home emboquillat i capficat, que ens trobàvem davant del personatge que ens feia ballar amb entusiasme cada diumenge al só de les alegres sardanes Bell Penedés, Poncellina i Santa Pau. Perquè aquestes eren les sardanes que més es tocaven i ballaven per tot el país durant els anys quaranta i cinquanta. El mateix compositor ho deia en una entrevista que se li va fer a la revista Horizontes l’any 1946:

“- De les meves sardanes antigues, o sigui de les d’abans de la guerra civil, potser la de més acceptació és Bell Penedés. I de les actuals, sens dubte que és Santa Pau, que per cert durant aquest darrer trimestre s’ha donat en audicions, unes 700 vegades, CONTROLADES, sense comptar-hi les que es deuen haver passat sense revisió”.

Ja ho veieu, doncs, set-centes vegades en tres mesos de la sardana Santa Pau, ara fa trenta-set anys.

El que no podíem pensar en aquell temps era que el seu germà petit, en Manel, li agafés la mateixa dèria compositora.  Recordo que el nom d’en Manel Saderra va voltar per tot Banyoles en motiu d’una desgràcia, quan, en practicar el seu treball de pintor, va caure d’una bastida mentre pintava un sostre d’una aula del col.legi del Collell. D’aquell gran terrabastall de taulons, galledes, pots i brotxes, en va sortir més endavant una composició que trencaria motlles en la història de la música per a cobla. I és que la nova música sardanística d’en Manel resultava pels joves d’aquells temps com una concepció moderna de la música. Ja els joves admiràvem a en Manel Saderra quan en l’orquestra Melody’s ens oferia les darreres novetats en ballables, i més endavant amb la Bolero -que era el nom nou de la Melody’s. que hagué de canviar-se per aquella disposició tan absurda etzivada pel govern franquista, de no permetre noms estrangers-.  I admiràvem a en Manel Saderra perquè a més a més feia uns arranjaments que entusiasmaven al jovent de l’època.  Havia d’arribar la sardana Poruga per afermar-nos en la creença de que teníem un compositor excepcional.  I és que si les sardanes d’en Josep les ballàvem enfervorits amb aire engrescador, davant d’una sardana d’en Manel havíem de deixar les mans balladores per acostar-nos davant la cobla i escoltar la música que ens electritzava, ens enardia i ens delectava amb fruïció. La Poruga ens descobria una música nova, una música que sentíem dintre, una música que, per qualificar-la d’alguna manera, en diríem música descriptiva, com la música que descriu els passatges de les imatges cinematogràfiques. Si; potser era alló, perquè escoltant Poruga semblava com si estèssim submergits dintre una munió d’imatges que ens feien endinsar en un món de suspense com el que Hitchock ens endosava amb les vibrants i escalonadores composicions de Max Steiner, Bernard Hermann i Michael Bakalainikoff.

Infinitat de vegades vam escoltar Poruga, i el jovent d’aquella època n’estàvem tan entusiasmats que es pot dir que aquesta sardana ens va fer descobrir a Manel Saderra com a compositor d’excepció, un  compositor que no oblidant mai la seva línia seguia en el transcurs dels temps component pausadament fina a arribar a aquest excel.lent Somni que convertiria en realitat el somni de molts afeccionats cantaires banyolins en veure a Manel Saderra davant d’una Polifònica que dirigiria amb mestratge, i que, en una nit d’estiu -com si fos un altre somni de nit d’estiu d’un poeta  tràgic- destriarien en veus repolides pels aires de l’estany sota uns desmais copsadors de llegendes de goges de cabell daurat embolcallades d’una boirina matinal que les cobriria en el seu mantell per a fer-les desaparèixer porugues, porugues, més enllà del llac encantat curull de somnis irreals. 

Les "Fiestas del Libro" dels anys 40

LES “FIESTAS DEL LIBRO” DELS ANYS QUARANTA (i II)

 

La “Fiesta del Libro” era endegada a Banyoles per la “Caja de Pensiones” –que a la nostra ciutat sempre n’hem dit la Caixa d’Estalvis-. La “Caja de Pensiones” i el “Servicio de Biblioteca” organitzàven cada any per la “Fiesta del Libro” unes conferències a la sala de la “Caja” que solien acabar gairebé sempre amb un repartiment de “cartillas” a la mainada més “sobresaliente” de les escoles.  Solien donar-les alguns mestres així com algun destacat artista local o lletraferit. Farem una repassada a les conferències celebrades en aquelles diades de “Fiesta del Libro” durant la segona dècada dels anys quaranta i a la primera dels cinquanta perquè veieu com a Banyoles ens hem preocupat sempre de la cultura, encara que en aquells “Fiestas” el dit assenyalés una direcció única. Mossèn Constans desenvolupava el tema de “Anticipo de un libro sobre Bañolas”, cosa que el conferenciant amb el seu “profundo conocimiento despertó en todo momento el interés del público que al final le aplaudió merecidamente. El maestro nacional y abogado D. Francisco Vidal Raimondez disertava sobre Cervantes y España (siendo muy aplaudido)”. El professor Francisco Vidal Pagés donava una conferència balmesiana, i el professor i poeta Frederic Corominas encetava el tema sobre poesia hispánica. A l’any següent tornaven els mateixos: Francisco Vidal Pagés amb “El pensamiento tradicional español defendido por Balmes durante el decadente siglo XIX”, i Frederic Corominas altra volta amb la Poesia Hispánica. El senyor Josep Brugulat, director de l’Academia Abad Bonito parlava de Goethe, i el jove mestre de Porqueres, Jaume Ministral –el malaguanyat autor del Doctor Caparrós televisiu- sobre “Nuestros amigos los libros”.

  I ja som a l’any 1950, que és quan mossèn Lluis G. Constans llença les campanes al vol per a parlar-nos d’”El Año Santo”, mentre que a l’any següent -1951- ja Frederic Corominas s’atrevia a recitar fragments de poesia catalana amb el suggestiu títol de la seva conferència “Una hora de poesia montserratina, deleitando” –segons la premsa- “a la selecta concurrencia que llenava el Salón de Sesiones de las Casas Consistoriales (?) con la bellezas de un bien seleccionado ramillete de poesias inspiradas en la Moreneta y en la Montaña, tradiciones y leyendas montserratinas”. Ja ho veieu: “todo muy floreado”. El professor Vidal Raimondez glosa magistralmente “El libro, fuente inagotable de cultura”. A l’any següent, com que era insuficient el saló de la Bibioteca de la casa de Cultura (aquesta notícia ens estranya, perquè ¿hi ha hagut mai a Banyoles una Casa de Cultura?), doncs, es va celebrar la sessió commemorativa en el local del Cine Canigó (que era en el Círculo de Católicos), o sigui que, per primera vegada, segons es deia, l’acte va passar de la quasi intimitat en que es celebrava fins aleshores, a revestir-se de la categoria d’acte completament públic. La conferència que tingué l’honor de veure’s en un acte majoritari fou per primera vegada en aquells temps, anunciada en català: L’art i l’Eucaristia, a càrrec del doctor Cases, catedràdic d’Història del Seminari Conciliar de Girona.

  Ja estaven encetades les conferències en català. A l’any següent el publicista Àngel Marqués fa ressaltar la transcendència i importància literària de mossèn Jacint Verdaguer, i un any després, Josep Miracle parla d’El món dels llibres. L’alcalde Miquel Boix va pronunciar un discurset en català; el director de la Caixa, sr. Martí Xena també diu quatre paraules; els Cors Infantils de les Escoles, esmenta la direcció de Josep Saderra obsequiant al públic amb cançons de Llongueres. Semblava que tornàvem a ser a casa. Era a l’any 1955. Ja podíem llegir en català i podíem cantar cançons. Però…faltaven encara molts anys perquè la “Fiesta del Libro” tornés a ser la Festa del Llibre, perquè “San Jorge” tornés a ser Sant Jordi, perquè el llibre i la rosa fossin tot un esclat d’amor al nostre país, un esclat que avui veièm en aquesta corrúa de nens i nenes que el dijous passat van desfilar a Girona davant el fèretre de la nostra escriptora Mercè Rodoreda, la dona enamorada de les flors i autora d’una extensa obra ben feta. Aquests nens i nenes que hauran rebut un impacte que tindran present tota la vida i que han de ser l’esperança pel futur del nostre país. Aquests nens i nenes que en tenir contacte amb la gran escriptora compraran i estudiaran en els llibres catalans que els han de fer sentir amb Catalunya, nobles, lleals i dignes.

(Text de Joan Olivas  llegit pel mateix en un programa de Ràdio Banyoles).

"Fiestas del Libro"

LES  “FIESTAS  DEL  LIBRO  DELS  ANYS  QUARANTA” (I)

(Text de Joan Olivas escrit i llegit pel mateix en un programa de Ràdio Banyoles)

 

Dissabte vinent és Sant Jordi, patró de tots els catalans i també Diada del Llibre. Un Patró que se’ns ha volgut amagar durant una llarga època així com també la Diada del Llibre que durant una infinitat d’anys, els que hem procurat viure-la (si exceptuem aquesta darrera dècada) ens l’han etzibat gairebé sempre com a Fiesta del Libro “dedicada al muy ilustre caballero y gran literato Don Miguel de Cervantes” (amb tots els respectes per al gran literat que ens va dir que “Cataluña es una nación”. Si tinguèssim temps de repassar papers vells de la nostra ciutat –que els trobareu a la col.lecció de la revista Horizontes- podreu comprovar que durant anys i panys el Gobierno ens va dir ben clarament que aquesta diada era “la Fiesta del Libro, y en Cataluña también”, i que a més “de la Fiesta del Libro celebraban antaño la tradicional fiesta de San Jorge donde los barceloneses compravan una rosa y un libro”.

  Recordo a Banyoles una Diada del Llibre que vam celebrar de petits quan anàvem a col.legi, i era precisament en temps de la guerra civil –si senyors, ja veieu si en fa d’anys!-. A la plaça Major s’hi va muntar una parada grandiosa de llibres catalans que oferien uns homes del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en un camió replé de llibres. Tots els nois i noies vam desflar-hi en sortir de col.legi i tothom va comprar un llibre. Jo vaig triar-ne un de molt suggestiu, titulat Presència de Catalunya. El paisatge català a través dels seus poetes, un llibre que durant molt de temps va ser com si diguèssim el meu llibre de capçalera. Allí es feia viva la sentència del pròleg que deia : si la presència de Catalunya en el teu cor era incorpòria però ferma, com una idea incommovible, aquest llibre te la farà viva als ulls i a flor de l’esperit”. En aquest llibre vaig conèixer per primera vegada la poesia i la prosa meravellosa de Maragall, Sagarra, Carner, López Picó, Riba, Guerau de Liost, Capdevila (que els atzars del destí havien de portar-lo en el seu traspàs definitiu a Banyoles), Manent, Pous i Pagès, Gassol, Arbó, Salvat Papasseit, Bertrana i tants d’altres.. Fou aquest el primer contacte del jovent de la nostra generació, de molts nois i noies que a l’edat dels dotze o tretze anys compràrem un llibre que contribuí a fer-nos sentir amb Catalunya, a fer-nos sentir nobles, lleals i dignes.

  Acabada la guerra es va acabar també per a molts el llegir català. La “Fiesta del Libro” va seguir entre els pocs que en compràvem, per més que a les llibreries de can Blanch i can Mateu posessin  els rètols de “Descuento del 10%”. Èrem sempre quatre gats els que hi anàvem a comprar llibres, i com que no podíem gastar gaire, els adquiríem d’aquella sèrie de “Novelas y Cuentos” que tot el més que valien eran sis rals i que amb el descompte ens costaven una pesseta. Llavors havíem de comprar forçosament llibres en llengua castellana i durant molts anys vam poder anar coneixent la novel.listica espanyola, des de Blasco Ibáñez, Concha Espina, Armando Palacio-Valdés, Pio Baroja i tots els bon narradors de la llengua castellana. Això va durar fins que de mica en mica va anar obrint-se la finestra i amb preus força assequibles se’ns permetia comprar llibres catalans.

Esclops i esclopeters

ELS ESCLOPS I ELS ESCLOPETERS

 

J.O.- Antigament, i fins als anys 40, el calçat per treballar a l’exterior en dies de pluja o llocs molls, eren els esclops. Per a la mainada, dones i menestrals existien els més evolucionats socs, un calçat confeccionat a Banyoles, amb sola de fusta i l’empenya tipus borseguí de pell o xarol, que feia més fi i senyor.

S.D.- Els esclops –recordarem per als joves que no els han conegut-, eren totalment de fusta. Es construïen a partir d’un tros de  tronc de pi, i els esclopers –que els banyolins en dèiem esclopeters-, treballaven sobre una mena de banc format per un tronc de pi, emprant eines adequades com ganivetes, barrines, gúbies, enformadors, etc.  Esculpien donant forma, buidaven i adornaven amb dibuixos gravats sobre la part superior, completant-los amb una protecció pel sobre peu, anomenada cònsola, que es confeccionava amb una combinació de pell i teixit de vellut farcit de borres i es clavava al damunt de l’entrada del peu. Finalment es barnissaven.

J.S.- Direm que per donar-lo més confort i mantenir els peus calents, els usuaris dels esclops posaven palla al seu interior, i molts calçaven peücs, una mena de mitjons de felpa gruixuda abotonats.

(Recordem els artesans esclopers: Badosa, al carrer Canal amb botiga a la Porta dels Turers: Feixas, al carrer Major....)

J.O.- Fer esclops era una feina artesana que en temps passats va mantenir un cens laboral importantíssim en aquesta terra, on l’ús d’esclops era norma en cada llar. (Foto aiguats del 32 amb en Joan Olivas amb esclops).

S.D.- Hi havia esclops més matussers, els fets de fusta de pi i altres de més lleugers, de freixa o de saula, tots molt útils en dies de neu, mullenes i reblenitats, i sobretot, els pagesos els feien servir molt per anar a fangar, una feina hivernal molt continuada en temps vells.

J.S.- El fang i les glaçades també obligaven abans a la utilització dels esclops amb tanta freqüencia que van ser considerats indispensables en el decurs de moltes dotzenes d’anys. Llavors, amb la falta d’un calçat més adequat, unes bones sabates per exemple, els esclops van ser els amos principalment a pagès. D’esclops de punta enlairada en disposaven a cada casa. Cada membre de la família en tenia a l’abast almenys un parell.

J.O.- La gran demanadissa d’esclops esdevingué durant la primera guerra mundial, la del 1914 al 1918, quan l’exèrcit francès forçosament va haver-se de calçar esclops fets a Besalú perquè els alemanys tiraven sobre el terreny un líquid que escaldufava el cuir de les sabates i feia embutllofar els peus. Fou aleshores que els nostres artesans hagueren de fer hores extraordinàries.

J.S.- Avui, ja quasi no hi ha esclops i menys esclopeters. Només en queden alguns d’exposats en els establiments turístics on es dediquen a la venda de souvenirs i de records d’infantesa i joventut.

J.O.- Aquesta sabata de fusta que era l’esclop, ja hem dit que era feta d’una sola peça. En castellà en diuen “zuecos” o “almadreñas”. Els esclopeters en fèien de diferents classes.

  Hi ha un joc titulat: “Els esclops de Déu fangàven”que consisteix a passar-se pedres d’una noia a l’altre mentre es recita rítmicament la cançó pròpia del joc, que té moltes variants, com es ara: “Els esclops de Dèu fangaven, sant Joan triava el blat, Sant Pere li va al darrera, i amb el trip tripi trap, trip, trap!”.

Oficis perduts

ELS TERRISERS

 

J.O.-Els terrissers o terrisaires són les persones que fan o venen terrissa, aquesta terra cuita en la que es poden treballar objectes com olles, cassoles, gerres, etc, etc. En castellà, dels terrisaires en diuen alfareros o cacharreros. I tots nosaltres recordem que durant molts anys en una botiga cèntrica de Banyoles,-al carrer Guimerà- hi havia un rètol que deia “Alfareria”.

S.D.- No crec que a Banyoles aquest ofici de terrissaire fos gaire extés, però sí que tots hem conegut un municipal banyolí que li dèiem “el Terrisser”, i cap de nosaltres recordem haver-lo vist treballant la terrissa.

J. S.- A Banyoles i comarca hi havia més rajolers que terrisers. I també hem conegut cases que en dèiem “a cal Rajolé”. I de rajoleries, fins i tot en tenim una font: la font de la Rajoleria.

J.O.- Els rajols es feien a les bòviles, que són unes instal.lacions proveides d’un forn continu per a coure obra, generalment construida prop d’un terral, del qual són extretes les terres com a primera matèria.  I aquí a Banyoles recordem, sobretot, la bòvila de can Pepis, al carrer de Sant Martirià.

(parlar de la bòvila Pepis)

J.O- Sobre les rajoleries i la bòvila de can Pepis, que es va instal.lar a Camós, en Maurici Duran ens informa molt bé en el llibre “Camós”, editat per la Diputació de Girona. En llegirem uns fragments:

(Llibre “Camós”, pàgines 66-67)

J.S.- Però avui no parlarem de rajols. Hem començat a parlar de terrisseria, i hem convidat un terrisser o ceramista professional, que tota la vida s’ha enfangat les mans amb aquest treball. Es en........................., de Quart, Casat amb una banyolina, i que fa anys que viu a Banyoles. Ell ens parlarà més bé que nosaltres d’aquest treball de terrisser o ceramista.

(Intervenció de............ )

Preguntes que es poden fer al terrissaire:

1.- Per a la fabricació menestral o industrial d’objectes de ceràmica, quin material empràveu bàsicament?

2.- Explica’ns la forma del procés de fabricació d’una peça de ceràmica.

3.- La pasta la faiçonàveu sempre a mà o amb algun instrument?

4.- El torn era el que fèieu servir més?

5.- I l’assecat com el fèieu.

6.- La peça, un cop seca, és sotmesa a cocció?

7.- Deu esser l’etapa més complicada. La posàveu en forns?

8.- Per aconseguir que una peça presenti una superfície llisa i decorativa, la recobrieu amb vernissos?

9.- Abans o després de la primera cuita, ja podieu procedir a la decoració del les peces?

10.- I per fer-hi relleus o incisions, fèieu servir pinzells o espàtules?

J.O- La ceràmica és una de les grans aportacions dels Països Catalans a l’art universal. Durant 200 anys, als segles 14-15, podem dir que no hi hagué a Europa altra ceràmica que la que sortia dels forns del Pais Valencià i del Principat. en un vertader monopoli. Els reis, els papes, els grans personatges de la noblesa i de la banca, a França, a Castella, a Anglaterra o a Itàlia, encarregaven als obradors de l’occident mediterrani les vaixelles per a la taula de palaus i castells i les rajoles que havien de donar esclat als paviments, arrambadors i sostres de llurs estances i capelles.

S.D.- En ceràmica s’han fet moltes obres mestres- Tant en l’època senyorial del gòtic europeu, com en el Renaixament català o l’època popular del barroc domèstic o monumental, hi ha obres excepcionals..  S’hi han fet plats, rajoles i taulells. paisatges, vides de sants,, i s’han adornat esglésies i convents... Recordem les magnífiques col.leccions de rajoles d’Oficis, arracades i blondes i ceràmica de Banyoles.

J.S.- Els plats de Banyoles es caracteritzen pel tema isolat al centre (un ocell, una flor), amb floretes resumides d’una manera molt esquemàtica. El tema central, de vegades, és el senyor mudat, amb xurreres ondulants a l’obertura de la casaca, o la senyora, ja tradicional, amb el gran capell, portant un cànti a cada mà.. De vegades el vaixell o el senzill ramet de flors.. I no hi  manca el “macarroni”, el pintoresc personatge italià amb la llarga pipa i una mena de barretina al cap.

J.O.- Hi ha ceràmica de Manises i Ribesalbes; figures de pessebre fins al romanticisme i del realisme a l’avantguarda; decoracions escultòriques en terra cuita; el món ceràmic de Gaudí; el Domènec modernista, Rusiñol i Casas, Puig i Cadafalch, el Benlliure modernista. Xavier Nogués i els vidriats de Quart que el nostre convidat devia conèixer prou bé.

S.D.- Els vidriats de Quart van ser una de les experiències més significatives del noucentisme. El 1908 es va formar “La Gavarra”.

 I l’arquitecte Rafael Masó va fer una varietat de produccions per produir ceràmiques argerates a Quart. En Joan Baptista Coromina, de La Bisbal es va ocupar de fabricar les ceràmiques que Masó disenyava.  Les argerates de Quart eren un tipus de ceràmica negra, amb una pàtina verdosa que li donava un aspecte molt semblant al del bronze antic, tal com el veiem a les campanes.

J.O. (Es fèu una llarga entrevista a un treballador de Quart que residia a Banyoles, i tenia una excel.lent exposició de peces de ceràmica a casa seva. A Ràdio Banyoles deuen tenir gravada l’entrevista).

Oficis perduts

ELS BASTERS o GUARNICIONERS

 

J.O.- El baster és el qui té per ofici de fer, adobar, vendre basts i tots altres arreus per a les haveries. Això és el que diu la Gran Enciclopèdia Catalana sobre els basters. Però em sembla que hauriem d’aclarir que vol dir “vendre basts per a les haveries”. Qué és un “bast” i que és una “haveria (amb hac)

S.D.- El bast és una albarda curta que porten les bèsties de càrrega.

Dels animals que portaven càrrega ja en dèiem “animals de bast”. En quant a les haveries , em sembla que la GEG no ens aclareix gaire res, perquè les “avaries” (tant amb hac com sense) són els animals domèstics en general, sien bestiar gros, sien gallinam o conills. Abans es deia “vaig a dar menjar a les haveries”. Això està tan passat de moda que ni en Francesc Boix ens ho aclarirà.

J.-S- En Francesc Boix és el nostre convidat d’avui. Basté o guarnicioner jubilat, ell ens podrà explicar moltes coses sobre l’ofici. Benvingut, Xicu Boix.

J.O- Fem una mica d’història, primer, sobre els basters. Antigament ,els basters formaven gremi amb els albarders i els morrallers, fins que es van ajuntar en un mateix gremi, coneguts per guarnicioners. Perquè el guarcioner és el que fa o ven guarnicions per als vestits, cortinatges, etc.. Si voleu que us sigui franc, jo no he trobat gaire informació sobre l’ofici de baster o guarnicioner, però en el meu record – i en el record de tots nosaltres, hi tenim els basters o guarnicioners banyolins, com en Batlle – a la plaça dels Estudis,- en Frigola – al carrer de la Rambla – i el que ens acompanya, en Boix, al carrer Alfons XII, , a la carretera d’anar a Olot.

(Intervenció Francesc Boix. Diàleg entre tots)

(Parlar dels guarniments d’una bèstia: conjunt de corretges, collar, sella o bast, i altres arreus que es posen a un cavall, mul, etc, per al transport)

(Guarniments de carro: serreta, bruida, ronsal, escarabat, ulleres, morrera, pera, frontalera, testera, sotagola, collar català, guardapols, encoixinada, galteres, pàmpols, penjoll, selló, faldes, gamarra, ventrera, safra, concert de retranga, retranga, faixa de retranga, cavallot)

Eines que empraven els basters.

Materials del guarnicioner.

Treballs actuals: Cortinatges, veles...

Oficis perduts

ELS CARRETERS

 

J.O.- Durant segles i segles el transport per mitjà de vehicles de tracció animal va evolucionar molt pausadament. Carros, tartanes i cotxers tenien el seus conductors adequats. Carreters, tartaners i cotxers tenien unes característiques comunes, però per altra part moltes notes els diferenciaven. El carreter era un home forçut, valent i robust, que s’enfrontava amb uns cavalls ferrenys i amb uns vehicles monumentals. No és pas que el carreter hagués d’alçar el carro a pes de braços, però si que moltes vegades havia de fer molts esforços per desencallar-lo.

S.D.- El carreter es podia trobar amb moltes peripècies, i per sortir-se’n calia molta destresa, enginy i musculatura.  Els carreters s’havien trobat amb moltes dificultats, com ara la caiguda del cavall i l’ensorrament d’una roda en algun clot dels que abundaven en els camins, que llavors no eren gaire ben acondicionats. I si el carro bolcava, allò es podia convertir en una catàstrofe.

J.S.- Recordo que alguns carruatges que hi havien en aquells temps només passaven per Banyoles sense fer-hi estada; alguns ni tan sols paraven, o s’aturaven el temps just per fer un bon àpat, i abeurar i alimentar els animals, I els que es paraven ho solien fer  a les quadres, que els animals ja se les sabien perquè hi anaven tots sols. La figura del cavall deslliurat de guarniments dirigin-t-se cap a l’estable es podia veure en molts llocs a la nostra ciutat.

J.O.- En aquells temps dels carros i de les carretes, de les tartanes i dels carretons hi havia especialistes a reparar-los. I és per aqui on anem avui. Parlar dels carreters que hi ha hagut a Banyoles. Dels coneixedors de les baranes, rodes, descans i tota la composició d’aquells instruments que es mouen mitjançant l’estira de les bèsties rossam i d’altres. Hem convidat a un carreter jubilat, que des de molts anys va tenir el taller al carrer del Canat. És en Josep Congost. Avui és el nostre convidat especial que ens parlarà de carros i carreteres. En sap un niu.

(Intervenció d’en Josep Congost)

J.O.- Amb el pas del temps, els carreters es van tornar carrossers i la seva feina va relliscar cap a les carroseries d’automòbils i més concretament dels camions, remolcs de tractors i altres vehicles pesants però motoritzats. En Maurici Duran, una vegada va escriure sobre aquest tema i deia:”Els carros, els pocs que queden, són ja per exhibir, oblidats dins la cabanya, corcats i esperant ser portats a la riera perquè el proper aiguat en faci un àpat”.

S.D.- Com ja hem dit, la paraula carreter té dues acepcions: es pot referir als que menen carros i també als que en construeixen o arreglen. Antigament, a la nostra ciutat hi havia molts carreters. Un d’ells era en Blanch, que tenia l’obrador al carrer Alfonso XII i a la plaça dels Turers. En Joan Blanch va treballar fins gairebé a mig segle passat, quan va decidir posar llibreria. Aquests carreters que construien i arreglaven carros no tenien tallers prou espaiosos per realitzar-hi la seva feina, i ja comptaven que trobarien al pas de la porta la natural i il.limitada ampliació del seu centre laboral. La feina dels carreters va anar devallant a mesura que prosperava la dels tallers de reparació d’automòbils. El nombre d’aquests darrers superava en molt el d’aquells, ja que la quantitat d’autos era notablement superior a la dels carros, carretes i tartanes que circulaven abans de la motorització.

Records i memòries

NOVA TEMPORADA (ANY 2oo5?)

J.O.- Comencarem la nova temporada del nostre programa de Costums, Oficis i Tradicions que vam començar l’any passat en homenatge al nostre amic Joan Alemany qui durant tant de temps va estar al nostre costat en el popular programa “De casa en casa”.  En aquest “De feina en feina” que vam començar l’octubre de l’any passat ha estat present sempre el record del nostre amic Joan.

  Salvador Duran, Joan Saubí i el que us parla, Joan Olivas, tornen a estar amb els nostres oients en una nova temporada. Esperem que els nostres oients, a més d’escoltar-nos en siguin propagandistes a fi de que cada setmana  puguem  tenir més oients interessats en la temàtica de les nostres belles tradicions. L’ofici que hem escollit per iniciar la nova temporada és un dels més antics. Avui parlarem dels Cistellers.

 

EL CISTELLER DEL CARRER MAJOR DE BANYOLES

S.D.- Tú, Joan, en deus saber un niu d’aquest tema. A casa teva tenieu un obrador de cistelleria. I també, a la teva joventut, havies ajudat al teu pare a fer cistells. Recordo la botiga que tenieu al carrer Major.

(parlar entre tots de la botiga de cal Cisteller, primer al carrer Major, num. 16 i després al num. 33)

J.S.-  En aquell temps, ¿es podia guanyar bé la vida un cisteller? Fent coves i cistells no crec que un se’n pogués sortir. ¿Devieu vendre altres coses?

J.O- Hi hagué un temps, en acabada la guerra que hi havia molta feina a fer coves per les indústries banyolines. Les fàbriques de curtits solien carregar molta pell en coves, i la fàbrica de Les Saques també feia servir molts coves per traginar borra. A més a més, el meu pare (Francesc Olivas i Nierga) treballava a algunes cases de pagès. Allí hi feia cistells, coves, cargoleres, etc, etc, amb la particularitat de que allí mateix hi trobava el gènere, ja que els mateixos agricultors li proporcionaven canyes i vims. En algunes masies hi anava cada dia en bicicleta, i allà mateix també li feien la vida.

S.D. Les canyes i els vims que empràveu per treballar, on els trobàveu?

J.O- Teniem un hort cap a Canaleta on hi havia un canyisser, però no en fèiem prou per tota la temporada. Compràvem les canyes als pagesos que tenien canyers. I recordo que ens portaven carros replens de canyes. que nosaltres entràvem al pati de la casa. Quan vam posar-nos a fer cels rasos necessitàvem moltes canyes, i les soliem comprar a uns propietaris d’uns camps de cap a Sils.

J.S.- Per fer un cove i un cistell es necessiten canyes i vims. ¿Els vims els compràveu o els anaveu a tallar vora les riberes?

J.O. Una mica de tot. Recordo que els dies de mercat venien pagesos a la parada que teniem a la plaça, a portar-nos molts feixos de vims, que pesàvem amb una romana. No solament vims sinó també sàlits que els pagesos havien tallat de les vores dels rius

S.D.- El sàlit és una planta semblant al vim, és d’un color vermellenc i flexible, que es fa vora de rieres i torrents, però segons tinc entés no es feia servir gaire per la confecció de cistells i coves.

J.O.- El sàlit no el treballàvem com el vim. L’haviem d’emblanquir. I ho feièm mitjançant unes pinces, com unes tenalles de vim gruixut, que apretant el sàlit el despullàvem de la pela i així, despullat de la pell, ben blanc el fèiem servir per fer paneres. Jo havia fet algunes paneres que servien per adornament o per les cosidores, Ja en dèiem paneres de cosir.

El sàlit, quan era sec es trencava i llavors per treballar-lo l’haviem de remullar.

J.S.- Paneres de cosir, paneres, cistells, coves.... tot això ho havies fet, tú Joan?

J.O.- Tot, menys coves.

J.S.-Què dius, ara?  ¿No es diu que qui fa un cove fa un cistell?

J.O.- Si. però no pas “qui fa un cistell fa un cove”. Fer un cove vol una mà molt ferrenya, i el meu pare tenia una bona grapa per fer coves. Es necessitava un bon puny per cargolar els vims i per picar les vores.  Jo crec que els coves que feia el meu pare eren els més resistents. Coves forts, fets amb mà dura. Per això les indústries banyolines preferien els coves del Cisteller del carrer Major perquè eren més forts i duraders. Jo no em vaig pas veure mai en cor de fer un cove. Era un noiet molt neulit i a mi em tocava fer els cistells, però sense acabar-los del tot. El meu pare hi havia de posar les anses, que és el més difícil de fer en un cistell. Cargolar el vim gruixut per fer les anses requereix una mà forta.

Jo vaig seguir l’ofici del pare durant pocs anys. De petit, a casa tot eren coves i cistells. Ja vaig veure la meva àvia polint vims i que es va ferir davant meu fent aquesta feina. Després, un cop acabada la guerra, ja el meu pare em va posar al seu costat, i fins i tot treballàvem al carrer. A casa no hi havia prou espai per treballar la canya, sobretot quan va començar la moda dels encanyissats pels cel-rasos. Fèiem un teixit de canyes que clavàvem a les llates previament posades al sostres., les clavàvem amb unes puntes de cabota gruixuda, i teixiem la canya dalt les bastides que ens havien muntat els paletes. Un cop nosaltres haviem fet el cel-ras, els guixaires ja ho empastaven de guix.

J.S. Aquesta feina us la devien preparar els paletes.

J.O.- Efectivament. A Banyoles hi havia moltes companyies de paletes: els Soviets, els d’en Nando Saraia, Fabra, Roca, etc.  Ells ens ho preparaven tot. Però primer nosaltres haviem de treballar la canya: pelar-la amb una màquina especial que ja en dèiem “la pela-canyes”, ratllar la canya pel mig, i al final, amb una massa, picar els nussos de la canya perquè aquesta es pogués obrir pel mig. Per fer aquesta feina de pelar, ratllar i picar necessitàvem molt d’espai, i per això ho fèiem al carrer.

S.D. Però no solament picàveu i xafavèu canyes, perquè el teu pare havia fet molts coves al carrer. Recordo que al carrer Major, a més d’ell, al seu costat hi treballava en Constans amb el banc de fuster, i més amunt l’espardenyer amb aquell banc especial que també tenien els espardenyers.

J.S.- Però, llavors, tu Joan no vas pas seguir l’ofici del teu pare, perquè vas entrar a treballar a la Banca. però, de tant en tant, encara li donaves un cop de mà, sobretot treballant la palma.

J.O.- Durant un parell d’anys vaig anar a aprendre més bé l’ofici de cisteller a casa dels meus parents d’Olot. Allà vaig aprendre a fer alguns treballs artesans, sobretot el que en dèiem “cistelleria fina”, a base de paneretes, i altres cosetes d’artesania. Però el que vaig fer més a Olot va ser ajudar als meus cosins a encanyisar cels-rasos. Només us diré que tot el sostre del Cine Colón, al passeig del Firal, el vam fer els meus cosins i jo mateix. També recordo haver ajudat al meu pare a fer alguns cels-rasos en el cine Victoria de Banyoles. Avui, d’aquests no en queda cap. Ni el Victoria ni el Colón d’Olot.

S.D.- Això devia ser en els anys 40, cap al 50...

J.O.- Si, perquè a l’any 45 jo havia complert 20 anys i ja entrava en quintes. Però, per sort, no vaig haver d’anar a la mili perquè em varen trobar estret de pit. Era un noi molt esquifit, jo. Un cop passades les proves d’inspecció anual per anar a la mili, després de quatre anys de patir, i pensant que a l’últim encara m’enganxarien, vaig poder sortir-ne lliurat, i allavors em va sortir l’ocasió d’entrar a treballar a la banca. Era a l’any 1949, tenia 24 anys i vaig estar treballant al Banc Hispano Americà, a la sucursal de la plaça Major , al costat de can Grilló. Fins que em vaig jubilar a l’any 1985. Ho sigui que vaig treballar a la banca 36 anys i 3 mesos.

J.S.- Déu n’hi dó. Però, vaja, avui no tocarem ni Banca ni banquers. Avui toca parlar de cistellers. En el temps en que tú treballaves a casa teva, a Banyoles hi havia dos o tres cistellers (l’Amagat, al carrer de Santa Maria, que també tenia botiga com vosaltres, i algún altre que nomes feia coves i cistells –sense comerç- com en Benet, i un del carrer de la Divina Pastora. I els esparters com en Salvador, que també venia cistells.

S.D.- (comentari propi Salvador).

RECORDS I MEMÒRIES

ELS ESPARDENYERS

 

S.D. Jo recordo haver vist les quatre rodes –o cinc?- que hi havia al capdevall de la plaça de Les Rodes, al costat del descarregador de bestiar que  era allà on ara hi ha l’escultura d’en Xicu Cabanyes.

(Parlar entre tots d’aquest descarregador i sobretot de les rodes i els espardenyers que les feien servir – Tana, Frigola, Vinardell...)

J.O.- Els corders que treballaven a la plaça de les Rodes es valien d’aquestes rodes plenes de fusos de ferro disposats circularment. El corder portava a la mà un grapat de brins de cànem, n’estirava uns quants i els retorcia tot començant a caminar cap enrera allunyant-se de la roda on hi havia posades les primeres fibres. La mà dreta era la que treballava de valent estirant les fibres que es necessitaven, mentre que la mà esquerra era la que subjectava el fil per evitar que el torçat es desfés. Per augmentar la duresa i la resistència d’una corda es feia girar la roda més depressa i el corder caminava més a poc a poc.: així es torçaven i es compenetraven els fils, però calia tenir cura de no retorçar-los massa perquè la corda es feia un manat de cordes primes, cada una de les quals es componia d’una colla de fils retorçats.

S.D. I els espardenyers  que treballaven aquestes cordes, necessitaven qui els ajudés a giravoltar la roda. I solien anar a rodar els vailets de la casa de l’espardenyer o els amics. Tu, Joan, em sembla que vas anar més d’una vegada a giravoltar la roda amb uns dels teus companys, fill d’un espardenyer del carrer Major.

J.O.- I tu, Salvador, vas fer de fill d’un espardenyer –com jo mateix- en una comèdia de Vicenç Coma i Soley que es va representar al teatre del Cercle de Catòlics. Quan els corders ho explicaven, ens deien: “Met, roda!!” Era molt divertida aquella comèdia, que tenia per títol “Els corders de Blanes” i era inspirada en una narració curta de l’escriptor blanenc Joaquim Ruyra.

S.D. Hauriem d’acabar aquesta explicació de la confecció de les cordes que feien aquells corders a la plaça de les Rodes.  Jo recordo que els fils s’estenien els uns al costat dels altres, i acostumaven a fer-lo en tres ramals. Per un costat penjaven tots tres d’un sol ganxet, mentre que per l’altre cada un penjava del seu. Es torçava per ambdós costats i es feia girar el ganxo únic en sentit contrari i quedava llesta la corda.

J.S. Llavores els espardenyers es carregaven les cordes a l’esquena o les posaven a un carretó, i cap a l’obrador de l’espardenyeria. A casa seva treballaven  en un banc especial d’espardenyer, i solien fer-ho al carrer. Perquè es treballava molt al carrer. En aquell temps no hi havia gaire varietat d’espardenyes. Les de pagés i les de betes eren les més venudes. I unes que en dèien de treneta. El color predominant de les espardenyes era el blanc, però també n’hi havia de negres.

J.O.- Un dels últims artesans espardenyers de Banyoles, i que encara avui té botiga al carrer Gran, és en J. Vinardell. Llàstima que avui no el tinguem aquí per explicar.nos coses del seu ofici. Però jo recordo haver vist treballar a en Jaume Soler, un espardenyer d’Arenys de Munt que a l’any 89 va rebre el guardó de Mestre Artesà de mans del president de la Generalitat. Era un home que va tenir 11 fills i que cap d’ells tenia la intenció de continuar la tradició que va iniciar l’avi Soler el 1880.

S.D.- Ja aleshores, aquest home reconeixia les dificultats que representava l’exercici d’aquesta feina i era conscient de la negativa de molts a introduir-s’hi. Defensava l’espardenya per damunt de tot, fent gala d’un catalanisme que l’obligava a posar-se la barretina cada vegada que assistia a alguna fira.

“DE FEINA EN FEINA. ÚLTIM PROGRAMA A RÀDIO BANYOLES

J.O.- En Salvador Duran, en Joan Saubí i el qui us parla, en Joan Olivas, han arribat al final del trajecte per aquesta temporada. Des que vam començar a emetre aquest programa “De feina en feina” en el mes d’octubre de l’any passat, hem estat setmanalment oferint-vos tota una temàtica de costums, tradicions, oficis perduts amb  locucions i refranys que  recuperàvem gràcies a l’inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals recollides en els Diccionari Català-Valencià-Balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de B. Moll. I sobretot, en la recerca del  nostre Costumari Banyolí que hem regirat en un munt de llibres nostrats. Durant nou mesos hem parlat de tots aquests temes.

De traginers i de tamburets. -De les Drogueries (els adroguers banyolins, les confiteries, les candeles, els xarops, els ciris, la cera...) -De l’arengader i les bacallaneries.- De mones, ossos i xarlatans.-Dels pellaires, adobers, banquers, curtidors...-Del rentar i les rentadores.-Dels sabaters.-De les coses brutes o de quan es recollia fems i xisca pels carrers de la ciutat.

Dels perfums, olors, fragàncies, sentors i flaires.-Del cafè i del beure.-Dels jocs de mainada

Del temps de les castanyes, pinyons i ametlles. -Dels estris de la cuina, i de tot el que fa referència al menjar. -D’eines casolanes.-Del rebost -De les mosques, mosquiteres i esquivamosques.-Dels esparters.-Del nostre pa de cada dia.-Dels boters.-Dels retratistes.-Del vi, de l’oli, de les vinyes de l’entorn banyolí. -Dels viatjants-Dels mossos de pagès.-De l’antic negoci dels alls.-I de les cebes.-De forats gatiners, de gats i gates.-Del fred.   Del foc.  Del llit-Dels matalassers. -Dels cotillaires -De la Quaresma. De les processons. De Setmana Santa.

De l’elaboració de les palmes- Del comerç banyolí en les dècades dels anys 60 al 70.

I de moltes i moltes altres  coses que,  podreu tornar a escoltar en aquests mesos d’estiu en que la nostra emissora Ràdio Banyoles tornarà a emetre des del primer capítol.

Nosaltres tornarem amb nous temes de Costums, Oficis Perduts i Tradicions en aquest nostre programa que tenim la intenció de seguir oferint-vos a partir del mes d’octubre des de  Ràdio Banyoles, emissora del Pla de l’Estany. Els responsables de “De feina en feina”, Salvador Duran. Joan Saubí i Joan Olivas seguiran elaborant per tots vosaltres els programes de la nova temporada.  Si heu gaudit amb els passats, esperem de la vostra benevolència en posar el dial de l’emissora per escoltar els nous que a partir de l’octubre tenim intenció d’oferir-vos cada dimecres i dissabtes

Fins a l’octubre, si a Déu plau.