ELECCIONS
FESTIVES (i III)
La Dolors Tarradas, del PSUC. li ha tocat, segons
l’ordre alfabètic, a ser la darrera.Ja és mala sort.És clar que també jo hauria
d’haver estat una mica més gentil donant-li la preferència com a senyora que
és, però com que el Partit té tan estesa aquella frase que diu que “tots som
iguals”, doncs, mira, apa, tots som iguals.. A la Dolors, jo la veig quan era
jovencella trencant-se les celles estudiant i caminant amb els llibres sota el
braç des de Sords, el seu poble, fins a l’encreuament de la carretera, on es
deturava per agafar el cotxe de la Teisa que havia de portar-la a la ciutat.
Desafiant freds i calorades, la noia esperava el cotxe que passava fugisser
sense que el xòfer s’adonés que la menuda noieta feia l’auto stop amb el puny
enlaire i diguent “No passis de llarg!”. L’espot televisiu podria emmarcar en
primer pla a la alcaldable darrera el manillar d’un autobús diguent: “Pujeu amb
nosaltres, conduïrem el poble!”-
No digueu
que no hagués estat bonica aquesta campanya poético-sentimental evocadora de
les imatges retrospectives els nostres alcaldables visionats en tota la seva
pulcra transparèmcia infantil i jovenívola, tots ells dolços, purs, verges. Els
nostres alcaldables que avui es troben neguitosos, ansiosos i frisosos a
l’espera del resultat de les travesses municipals que col.locades dintre de les
urnes cristallines de les messes festives, esperen d’un moment a l’altre que
soni el gong que donarà per finalitzat l’espectacle de la primera desfilada
diumengera de ciutadans; les travesses que seran dintre de poc desdoblegades,
allisades, seleccionades i escrutinades perquè ens donin per a tots els
banyolins un bon resultat de catorze –perdó, de disset. Un bon resultat que
ompli als ciutadants de confiança, aquesta confiança que ha de procurar
portar-nos l’home elegit per la ciutat, sigui el que sigui, tant si es el nen
que encenia les espelmes dels mesos de Maria; com el que jugava a fer cases a
la clase del col.legi; com el que escataiava la brossa del Puig de Sant Martirià;
com a l’engratonat de vermell que manava dansar les fúries infernals dels
Pastorets; com l’estudianta esperançada de que el l’autobús no passés de llarg.
Una confiança que ens haurà de procurar portar tot un equip de servidors
eficients, sacrificats i amants de la ciutat- Al que sigui, - i ara sense
humor- benvingut i bon treball a tot l’equip perquè pugui assolir aquesdta
Banyoles brillant, polida i neta que tots desitgem, aquesta Banyoles estimada
que tots ells porten, com nosaltres, en el fons del cor.
(Del
programa de Ràdio Banyoles. Any 1983. Joan Olivas i Coll)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada