ELECCIONS MUNICIPALS 1983

ELECCIONS  FESTIVES 1983 (I)

(Text humorístic escrit i llegit per Joan Olivas el diumenge 8 de maig de 1983 en el seu habitual programa de Ràdio Banyoles).

Dedicatòria : A tots els Caps de llista de les actuals eleccions municipals amb el desig de que tinguin un bon sentit de l’humor per acollir amb benevolença aquesta Crònica festiva.

Avui els ciutadans de Banyoles han sortit al carrer a emetre els vots per elegir per primera vegada des de fa molts anys, a votar en un dia de festa. Inèdit. Votar en dia festiu és una cosa nova per a tots nosaltres. Es una cosa que predisposa que l’alcalde que surti elegit hagi de ser un alcalde festiu, un alcalde que haurà d’anar mudat. No sé pas en quin percentatge la gent haurà anat a votar en tal dia com avui; crec que el banyolí de cor tant li fa votar un dia festiu com laborable. Però a triar triar sembla que el poble preferia votar en dia de treball, perquè encara que sembli un contrasentit, es votava més parsimoniosament, sense neguit.  En un dia de festa tot són presses. Perquè aquest matí hem vist cotxes preparats a punt de marxa en que els ocupants l’únic neguit que tenien era el de sortir vertiginosament cap a la costa o a la muntanya. En canvi, quan es va a votar en dia de treball ningú té aquesta fal.lera familiar puig ho hem vist sempre com un esplai, com un relaxe, un descans ben vist en el quefer traginós del dia. I era bonic veure-ho perquè contemplaves molta gent mudada. Si, senyors, si,  en dia de treball eren molts i moltes que es mudaven per anar a votar. I les famílies es trobaven, i es saludaven, com en aquelles diades del Dijous Sant d’abans quan s’anaven a fer visites en els monuments de les esglésies.

-          Que tal, senyor Miquel? Com va la vida? Que en feia de temps que no us havia vist!

-          - I la Carmeta? Guaita-la que cofoia! I aquest ja és el vostre noi? Vàlguem Déu com creixen a casa dels altres!

-          Mariano, que tal? Com va la salut?

-          - Hola, noi. Mira, nà marxant, però aquesta artrosi no em deixa mai. Pàciencia, noi, hem d’anar suportant aquesta trista vida.

-          - Fina! Verge, que en feia de temps que no t’havia vist! On la fas ara?

-          - Ai, Lola. Si no em moc mai del pis. La mainada, que no et deixen viure. Sempre s’ha de trastejar! Vina’ns a veure algun dia. Hem arraglat un piset molt mono. Mira, a l’entrada i tenim l’hall, després hi hem fet un “jol”, després un living…

-          - Quin nen més bufó! Com et dius, maco? I la nena… no té pas gelos la nena ? Mira, mira com heu arreglat la parella. Vosaltres pla en sabeu…

-          Paco, on vas a votar? A veure si et deixes veure més sovint. Que només se’t veu per les eleccions !

Que n’era de maco això ! Ningú tenia pressa. I tothom s’entretenia.Les xerrades eren llargues i en els cafés duraven més les partides mentre a casa un podia esbargir-se una mica més contemplant la televisió, perqué en quatre hores de permís laboral, alsa manela!. Qualsevol no s’entretingui!.

Els que també prefereixen que les eleccions siguin en un dia de treball són els components de les meses. Aquests, naturalment, encara molt més, perquè en un dia com avui són els que hauran de treballar fins ben tard. Es clar que potser hi haurà hagut la compensació d’un bon dinar, que hem de suposar que aquesta vegada haurà estat un dinar pantagruèlic, un super-dinar, que bé que s’ho mereixen. No sé que ho fa, però jo sempre he relacionat el dia de les votacions amb els dinars pantagruèlics dels components de les meses. Potser perquè, de petit, jo, que vivia vora d’un col.legi electoral, en arribar aquella hora de la nyonya del migdia solia sentir xerrades des de casa, i uns taponassos d’ampolles de xampany i uns crits d’alegria que em confonien.

-Són els de l’Ajuntament que fan un bon tiberi –deien els veïns que feia poc havien anat a votar el Si, perquè llavors havien d’anar a votar el Si, així ho deien: teniu dues opcions: votar si o votar si.

Al vespre anàvem a veure com contaven les paperetes del si, si, si, i guanyava sempre el Si. Es clar que de tant en tant se’n trobava alguna que deia “Si, si, demà m’afeitaràs!”. Però vaja, deixem aquest apartat del Si i tornem al que dèiem. El que m’agradava més d’aquells temps era veure passar els cambrers dels restaurants portant les cassoles d’arrós. Us juro que era tot un espectacle, a més que era agradable sentir la bona flaire que s’escampava pels carrers. Tothom ensumava, però si si, era dia de treball, i l’arrós ens l’havíem de confitar. “Ya vendrán tiempos mejores”, ens dèiem entre nosaltres. I ja ho veieu, ja han vingut. Ara l’arrós, si se’l mengen en diumenge en fan esquifinyots. La veritat és que avui dia no donen pas gaire bona imatge.