dijous, 31 de juliol del 2014

Records i memòries


ELS ESTRIS DE LES CASES.

  L’EMBUT.- Buscant entre els estris de les cases ens ha vingut avui a les mans aquest fòtil que en diem l’embut. és un gran invent, no us sembla?

Si volem omplir una ampolla de vi traient-lo de la garrafa, el més pràctic és que usem un embut. El broc petit es posa dins l’ampolla i per la boca del con es va tirant el vi o l’aigua. No té cap problema. No hi ha cap sistema més senzill i pràctic. Un embut es pot fer amb un paper un xic gruixut, amb una llauna o  un plàstic. És un gran invent.

El que ningú podia sospitar, quan va ser inventat és que aquesta paraula donés nom a la “Llei de l’embut”. Aquesta consisteix a utilitzar l’embut, però al revés, de cap per avall. Es situa el broc o embocadura petita a dalt i es fa passar tot el que interessa a l’altre, a l’enemic o a l’adversari. Així aquest es troba que, segons la llei de l’embut... “ho sento, però tanquem a la una i és la una i cinc, ha arribat tard”.... “ impossible d’admetre la documentació, hi manca una pòlissa de tres euros”---- “el cotxe està mal estacionat, ha de pagar una multa.

Hi ha moltes classes d’embuts. Per exemple. Un embut és una peça de metall tubular, més ampla d’un costat que de l’altre, que s’aplica a la màquina d’omplir budells per a fer passar dins aquests la pasta de sobressada, de botifarró, etc.

Un embut és una barbacana que recull el fum de la llar per conduir-lo  xemeneia amunt.

Un embut és un recipient més estret de baix que de dalt. que serveix per recollir l’aigua d’una teulada i deixar-la passar a les canals.

Un embut és una carbassa de coll llarg i estret.

Quan es diu d’una persona que parla amb embuts és que aquesta persona diu una paraula incompleta, sigui per defecte físic, o per intenció de no dir-ho tot (parlar amb embuts). Acte de parlar confusament, amb paraules incompletes.

Per avui, deixem l’embut. La setmana entrant anirem per una altra peça que segur tots teniu a les vostres cuines: el tamboret.

EL TAMBORET.- Una altra peça que tenim a les nostres cases  és el tamboret.  ¿Eh, que vosaltres teniu un tamboret en algun lloc o altre de la vostra llar? .Qui és que no té un tamboret?

Un tamboret és un seient individual sense respatller, o un escambell per posar els peus.

A primer cop d’ull el tamboret ens suggereix la idea d’un tambor petit o d’un timbal, una d’aquelles joguines que segurament vareu tenir vosaltres de petits quan us el van portar els reis i us vareu passar hores senceres tocant el timbal. En Salvador Duran, que va vendre moltes joguines, segurament també devia despatxar alguns tambors o timbals.

(Recordar quan de petits anaven amb el tambor a “matar jueus”).

  El tambor, o tamborí se sol colpejar amb una o dues baquetes i si se’n troben a mà, amb dos pals. Sabeu que és la “tamborrada”? ´És un vell costum que podem situar dins de Catalunya, a la banda de la frontera amb Aragó i que consisteix en una festa durant la qual tothom surt al carrer tocant el tambor. És cèlebre la que s’organitza a Calanda, pàtria de Buñuel, on milers de tambors, enormes alguns d’ells, ressonen durant inacabables hores.  (Un antic notari banyolí, Antoni Sauras, era fill de Calanda, i ho explicava amb el seu to humorístic proverbial d’ell. Els seus néts, els Castañer, encara van sovint a Calanda a veure la “tamborrada”)

  Ara és l’ocasió de parlar d’uns altres tamborets. Els que usaven els traginers. Aquest sí que és un ofici perdut.

ELS TOMBARELLS.-No sé si recordeu vosaltres els “tamborets” que aquí en dèiem “tamborells”. Era un carro que el portaven els traginers. El carreter, amb les regnes a la mà i el fuet que feia esclafir a l’altre, amb el cavall arrastrava el carruatge i transitava pels carrers tranquils de la ciutat.   Aquests vells tamborets s’empraven pel subministrament de materials i retirada de runes.

dilluns, 28 de juliol del 2014

Records i memòries


ElS RETRATISTES (i III)

RETRATISTES BANYOLINS (i II)

JOSEP MARIA MATEU.-  va néixer al carrer de Santa Maria el 1916. Fill de Francesc Mateu i Duran. El pare ensenyà al noi, Josep Maria – segon dels quatre fills dels Mateu-Tarafa- els primers secrets de la càmera i descobrí els misteris del laboratori del “quarto fosc”. Es va casar

el 1942 amb Teresa Saderra. En el 1952 van obrir una botiga al carrer Gran.. Rigau va dir en el catàleg de l’exposició dels Mateu: “Es dedica amb vista i simpatia als reportatges familiars i socials, i esdeveniments ciutadans. La seva meticulositat i sentit de la petita història han fet possible que s’hagi retirat amb una col.leció molt important de fotografies locals. Admira no només la qualitat de l’obra  sinó també el mètode rigorós del seu arxiu i la coherent classificació temàtica. És una font obligada de consulta per a qualsevol estudiós de la història banyolina del segle XX.

TINO SORIANO.- Gran fotògraf professional- ha dit de Mateu que ho conserva tot; en capses d’Agfa i Negrapan guarda, perfectament referenciats amb la seva bonica i diminuta lletra, els clixés i els negatius de vidre que emmagatzemen la memòria  de cent anys de vida banyolina, molt a prop de les càmeres, objectius, filtres i estoigs de pel.licula, companys inseparables d’en Mateu durant la seva trajectòria. Tres encara relluents Boiglander, amb les que impressionà la majoria de negatius de pas universal, disposen d’un lloc d’honor a les prestatgeries del seu taller.Al costat, impecable i atrotinada després de 65 anys d’ús –“i ni un sols fallo”- la Rolleicord que el seu pare li va regalar el 1931. A una altra vitrina hi guarda també una diminuta Toyoca que, fa cinquanta anys, un client li va portar d’Andorra i en Mateu va posar en la mà d’un ninot a l’aparador. Un inspector d’Hisenda s’hi va fixar i, donant-se a més la mala consciència que en el taulell tenia altres càmeres estrangeres que els primers turistes ja començaven a deixar a Foto Mateu perquè les arreglés, li va suposar una multa de 15 mil ptes. d’aquell temps. “Por contrabando y todavia se puede usted dar por satisfecho de que la cosa no vaya a mayores”-

JACINT MATEU (n.1919) realitzà reportatges, dels quals n’han destacat els temes muntanyencs, principalment entre 1945-55.

Altres fotògrafs dels quals s’han considerat que havien plasmat bons reculls, foren AMADEU VILA (1857-1943) i PERE RIGAU ABRIL (1879-1953).

Al carrer de la Rambla hi tenia el seu laboratori fotogràfic en JOAN CRUELLS qui també feia reportatges gràfics. Recordem d’ell una excel.lent foto d’una pastura d’ovelles en el puig de Sant Martirià amb un paratge de l’estany completament insòlit.

No oblidem els fotògrafs professionals d’avui dia, com en Tino Soriano, qui té llibres editats amb belles fotos, com també JOSEP MARIA MELCIÓ, amb les seves magnífiques fotos en el Lliibre El nostre patrimoni: El Pla de l’Estany. I en JOAN COMALAT, i algun altre que vosaltres potser recordareu.

A la Revista de Banyoles col.laborà durant molts anys en JAUME LÓPEZ (FOTOS LIS) il.lustrant nombrosos reportatges.

Al mateix temps us vull dir, que un servidor, Joan Olivas, -que no he sigut mai “retratista” – durant els meus més de trenta anys portant la Revista de Banyoles, quan ho considerava oportú agafava la màquina Canon i sortia a fer fotos per la ciutat. El dia que se m’acudeixi ordenar el meu arxiu poden sortir fotos curioses de la ciutat, com per exemple, la d’un aparcament de carros al carrer Pia Almoina; les cabanes dels darreres del grup de vivendes Gimferrer –les anomenades de Corea- davant per davant dels pisos de La Caixa,; l’estació del tren desmantellada, i altres de carrers i edificis avui enderrocats.

No podem acabar aquest tema sense dedicar un especial homenatge a aquestes persones anònimes que han captat la història banyolina, i que tenen guardades moltes fotos que algun dia haurien de treure de les seves capses. Dir també que hi ha un arxiu de fotos al Consell Comarcal, que tothom pot anar-hi sense que hi hagi perill de perdre-la, ja que en prenen còpia i la tornen.

Hem començat el tema dels retratistes i hem acabat parlant de fotògrafs professionals amb gran vena artística, que avui dia n’hi ha molts, i  en el Centre Excursionista en surten alguns dels Cursets que permanentment es fan. 

Ah!. Un altra “retratista” que hi hagué durant molts anys a Banyoles era Maximilià Hermann Schwartzwald, més conegut com “en POLO”. En una entrevista que en Xavi Planas li va fer a Punt Diari deia que “la gent em coneix amb el nom de Polo, perquè sóc nat a Polònia.” Escoltem seva vida.

“ A Polònia hi vaig viure pocs anys. De molt petit vaig emigrar a Alemanya. Més endavant vaig viure un quant temps a Txecoslovàquia i Hongria. I l’any 1932 vaig venir a Catalunya. Vaig passar una bona temporada a Barcelona i Vilafranca del Penedès”

Va arribar a Banyoles el dia de sant Josep del 1944 i de seguida va obrir botiga de fotografia a la plaça dels Turers, num. 20. Era la casa del compositor de sardanes Josep Casas “Bohigas”.

Al principi va ser el primer retratista professional de la postguerra. Com que no trobava feina i havia estat dos anys sense treballar, li va semblar que podria ser un bon ofici, i després de quatre anys d’aprenent a Alemanya, va posar-s’hi. Feia fotografia de laboratori, no es desplaçava a fer fotos pel carrer, la gent passava per la seva botiga. Feia fotos de comunions, casaments, carnet. Algunes vegades, poques, havia anat a fer-ne a pagès, al futbol o a excursions.

La seva càmera fotogràfica era de fusta. No havia usat mai el flash, sempre ho feia a la llum natural del dia. Llavors s’havia de retocar molt els retrats per treure les impureses del cutis (així ho deia). No va arribar mai a tirar en blanc i negre. El que llavors trigaven tres minuts en positivar, ell ho feia en mitja hora. Sempre deia: “Són les manetes les que treballen. Ara són les màquines.”

Era solter, portava boina i deixava anar un to de veu tan prim com el seu cos. La veu, escorredissa, gairebé afònica, era del tot peculiar.

El gener del 1976 va tancar definitivament el comerç. Estava fotut. Era la seva frase durant molts anys, sempre deia: “·estic fotut.  Abans de tancar la botiga va cremar tots els negatius de les fotos per tal de no afectar els clients interessats. Ho va deixar tot liquidat. Fins i tot es va vendre la màquina de retratar, de fusta.

divendres, 25 de juliol del 2014

Records i memòries


ELS RETRATISTES (II)

RETRATISTES BANYOLINS (1)

 

El més antic és JAUME CLARAMUNT i ANTIGA. Va néixer a Borgonyà en 1866, i morí a Banyoles en 1923. A més de retratista era comerciant, cal.lígraf i col.leccionista. La seva família es dedicava a la fabricació de paper. En Claramunt es va instal.lar a la plaça Major de Banyoles.Anava molt sovint a Barcelona per estar al dia de les novetats. Va comprar una impremta, i en el 1896 va adquirir una màquina de retratar “Kodak”, començant a prendre les primeres vistes. Va obtenir la representació de venda d’aquella marca. A través del seu establiment va comercialitzar la fotografia urbana i paisatgística de Banyoles i comarca, amb una activitat particularment intensa entre 1900 i 1915. En el 1911 va ser corresponsal de “La Actualidad”. Va ser funcionari de l’Ajuntament. Era molt amic del pintor Manuel Pigem i Ras. . Acostumaven a fer llargues excursions a peu, l’un amb la Kodak i l’altre amb les teles.. En Pigem va fer fotografies per encàrrec d’en Claramunt. La col.lecció de fotografies de Claramunt està considerada la més completa de les realitzades aquí abans de la guerra.  (recordem aquelles fotos de la festa major, amb la plaça plena de sardanistes ballant: els homes amb gorra, algun amb barretina, i el mocador blanc al coll; les dones, amb faldilla fins als peus, davantal nou de trinca, i mocadors al cap. Altres fotos: Can Xampinya, al carrer Alfons XII, amb mainada asseguda sota els arbres de la carretera contemplant al retratista; la plaça, la Fontpudosa...)

ANTONI ALSIUS I RICART –1878-1968. farmacèutic, va fer fotos en els inicis de les excavacions arqueològiques de Serinyà.

FRANCESC MATEU i DURAN (1885-1942) era fotògraf, impressor i col.leccionista. Realitzà diversos reportatges, entre els quals el de la inauguració del tren Girona- Banyoles i el dels negats a l’estany (1913)

Sobre la porta s’hi llegia un rètol que deia: “Estampa de Francesc Mateu i Vilardell” (aquest era l’avi ). Tenien la botiga (avui can Pons) que també era estanc, i estava situada al capdamunt del carrer Major, amb una porta (actualment Can Saguer) donant a la plaça.

La papereria-estampa-estanc d’en Xicu Mateu era un lloc amè i concorregut. Tenia un caràcter molt alegre, i va ser un dels primers nois de la vila que posseí una bicicleta d’esport. Va agafar fama entre el jovent esportiu, ja que era un bon remador, i deien que tenia la millor màquina de retratar.

Al cap d’un temps, la impremta es va traslladar al carrer de Santa Maria –davant la casa de can Mateu actual-. A la rebotiga de la papereria-impremta s’hi va instal.lar un estudi fotogràfic.

En Francesc Mateu i Duran va morir l’any 1942, quan complia 52 anys, deixant l’esposa, Anna Tarafa, de can Pandai i quatre fills que van prosseguir la trajectòria gràfica iniciada en el segle XIX pel seu avi Mateu Vilardell i continuada pel seu pare.

JOAQUIM FUSELLAS  i CANADÉS (n. 1896). A Banyoles va muntar “Nou Stil” primera galeria local de llum artificial. Emigrà a França, on guanyà diversos premis fotogràfics. Posteriorment retornà a Banyoles per a viure-hi.

JOSEP CRUELLS i SANTAMARIA. Nascut a Torelló en 1902. Morí a Banyoles en 1972. Era torner, pintor i fotògraf. Captà escenes de tipus racials i de treball, entre altres reportatges diversos.

JAUME BUTINYÀ i GRANÉS (1906).- Enginyer industrial i cofundador del Centre d’Estudis Comarcals, entitat per la que realitzà fotografies d’arxiu, principalment entre 1927-32. Sovint acompanyat de l’arquitecte Francesc Figueras, pedalejà per la comarca per a fer la seva tasca. “L’Album Meravella” (1929-1936) recollí fotografies de Butinyà.

RAFAEL VILARRUBIAS. Va venir a viure a Banyoles als 26 anys, i més tard es va casar amb la banyolina Carme Arbell. Era l’any 1931 i hi va estar fins a la seva defunció als 48 anys d’edat.  Nascut i viscut a Igualada, on treballava d'’escrivent i on dedicava el temps lliures a la seva afecció de la fotografia. En aquells moments, ja era membre de l'’Agrupació Fotogràfica d'Igualada.  

Es va plantar a Banyoles  amb les petites i modernes màquines Leica per retratar els banyolins i les banyolines, les seves ocupacions i costums i el paisatge comarcal. Va exercir de periodista gràfic a La Vanguardia. Des d’un primer moment, va desplegar totes les seves energies a retratar actes cívics, polítics i religiosos, la vida al camp, els racons, en resum, la vida en tota la seva intensitat.

Va adquirir una màquina de filmar, captant amb ella la vida banyolina. Per desgràcia no s’en conserva cap, ja que en ser el cel.luloide una matèria inflamable, els seus familiars el van llençar.

Recordo haver anat amb ell a projectar pel.licules documentals de Banyoles i Comarca, organitzant sessions de cinema –anys 39-40- en els pobles de la comarca. Jo feia de taquiller, en Miquel Blanch d’acomodador, i en Jacint Romans –que treballava al seu laboratori- l’ajudava en les projeccions.

dijous, 24 de juliol del 2014

Records i memòries


ELS RETRATISTES (I)

 

En temps de la nostra infantesa i primera joventut, de les càmeres fotogràfiques en deien màquines de retratar, i els fotògrafs professionals eren els retratistes. Els primers retratistes, a Banyoles, van venir per les festes de Sant Martirià i jo tinc un “retrato” que em van fer en un barracó de retratista a les parades que hi havia en tot el llarg del carrer Guimerà.

 El primer retratista banyolí va ser un home que va posar botiga de retratista al carrer Major, Foto Lux, però n’hi va haver d’altres que tenien botiga oberta d’altres gèneres com els Mateu que també feien fotos. D’aquest, i d’altres ja en parlarem més endavant.

Quan havíem complert un parell de mesos, els pares ens duien als retratistes per tal que ens immortalitzessin despulladets damunt d’un coixí, amb el culet enlaire, protegits per la mà del pare o de la mare, una mà que no es veia del tot però una mica sí, i que tractava d’evitar que caiguéssim.

Una altra foto obligada era la de quan ens vestien de mariner amb gorra i tot, i la tercera, també de consuetud, la de la primera comunió i la del grup escolar que solia fer un fotògraf que passava per les escoles, i que també, més endavant, quan hi havia la foto en color, demanava permís al director de l’escola, per fer una foto a cada alumne, amb la llibreta sobre el pupitre i amb la ploma a la mà fent veure que escrivia mentre mirava a la càmera.. (Hem de suposar que els mestres devien tenir un tant per cent per foto).

I la foto de soldat, i la de casament...

En els casaments d’abans, acabada la cerimònia, els nuvis abans de la celebració de l’àpat tradicional, se n’anaven solets, al retratista, per perpetuar l’esdeveniment. La núvia, asseguda en una butaca confortable; el nuvi, vestit de negre, com si anés de dol rigorós, amb una mà recolzada a la butaca. Vuit dies després us lliuraven la fotografia, i ho feien en postals de paper gruixut per tal que no es fes malbé.

Al taller del retratista hi havia una màquina fotogràfica imponent. El retratista es situava darrera d’aquella màquina, dins d’un drap llarg i negre. En una mà sostenia el magnèsium. I ens deia: “Quiets! No us mogueu!. La fotografia no pot sortir bellugada”

El consell per a les criatures era més prometedor: “Mira, mira, d’aquí en sortirà un ocellet”  I nosaltres, amb l’esperança de veure l’ocellet que havia de sortir d’un moment a l’altre, ens manteníem quiets, moment que el retratista aprofitava per fer el click a la màquina.

Aquelles fotos anaven a parar a l’àlbum, molt decoratiu, amb cobertes artístiques molt gruixudes, que la família ensenyava als senyors i senyores que es dedicaven a “fer visites”.

Al cap dels anys – perquè els anys passen volant-, quan examinem aquells àlbums, podem comprovar tal com érem d’infants, d’adolescents, de quan vam fer el soldat i de quan ens vam casar. I en sentim una certa nostàlgia.  Però el cas es que també hi apareixen postals groguenques, en les quals hi ha un senyor amb barba, assegut en un sofà o una senyora amb un barret descomunal, i resulten que eren l’avi o l’àvia, o el besavi o la besàvia.

El mal és que quan els nostres fills i sobretot els nostres néts, a part de preguntar-nos “i qui era aquest?” i nosaltres tractem d’identificar-los, els nois d’avui no tal sols se’n saben avenir, sinó que a més a més se’n foten dels nostres avantpassats, que en definitiva també són els seus.

Els fotògrafs d’aquell temps a vegades eren requerits per a realitzar treballs fora dels seus propis locals.. No es tractava encara del reportatge tal com l’entenem avui, sinó d’obtenir la fotografia d’un grup, d’una festa familiar, d’una reunió social o religiosa que es volia deixar record per a la posteritat. Eren fotografies de grups molt nombrosos, ja que si es tractava d’un grup reduït, el fotògraf no en treia gaire benefici. Es tractava de fer forces còpies perquè tots els que hi eren retratats poguessin comprar la foto.

El marc més apropiat per aquestes fotografies de conjunt eren, a Banyoles, les escalinates del passeig de la Indústria. Allí hi cabia molta gent i tots hi quedaven bé sense tapar-se uns als altres. Als claustres del Monestir, des del pati, se n`havien fet moltes de grups de joves que feien exercicis. Allà anava bé per enfilar-se aguantant-se alguns als capitells.

En aquestes fotos de conjunt la feina del retratista no era pas fàcil. Havia d’esperar que tothom s’anés col.locant; mirar que l’objectiu abracés tot el camp necessari i que ningú quedés fóra de la foto.

Prèviament havia hagut de traslladar els seus estris, delicats i no gaire fàcils de transportar. La gran màquina, el trípode, les plaques de vidre guardades cadascuna en el corresponent xassis metàl.lic, el drap negre...  En alguns d’aquests casos, el retratista s’havia d’enfilar sobre un tamboret o en una escala de mà.  Obtenir una d’aquelles fotografies requeria el seu temps

Alguns retratistes d’aquells que voltaven per les festes majors en una barraca, disposaven  de telons especials que permetien sortir retratats conduint una avioneta o un cotxe primitiu. O aparèixer amb un cos estrafolari.  I també, per les festes majors hi havien uns altres retratistes ambulants, que només portaven una discreta màquina que duien penjada al coll. Els recordem haver vist pel baixant del Turers a la plaça o a l’entrada de la plaça de les Rodes- on hi havia les atraccions-. es dirigien als passants amb una mirada insinuant i aixecant el dit, anaven repetint: “ Foto?, foto?foto?... I feien veure que disparaven, lliurant-nos  un paperet. Si l’acceptaven, et deien “un moment que torno repetir la foto que així quedarà més bé” .

dimarts, 22 de juliol del 2014

Records i memòries


TAULA PARADA


 

En aquest programa ens hem proposat, a més de parlar de costums, oficis i tradicions, de comentar coses petites, senzilles i de poc volum, que fins i tot són fora d’ús o passen inadvertides. Per tant, ara  parlarem dels estalvis. Tots sabem que  en el sentit corrent del mot, estalviar vol dir conservar, guardar una part del que es guanya. El contrari d’estalviar és consumir, comprar pa o collarets de plata i or. L’hiperestalviador és l’avar, el garrepa, d’acord, però a voltes un no estalvia perquè ha de gastar – comprar pa- sinó perquè té la mà foradada, o com es diu, estirar més el braç que la màniga.  L’estalvi com a sistema de guardar diners per a un futur, tan lloat pels moralistes de fa un segle, i pels bancs i les caixes actuals, per més que diguin, se n’ha anat a l’aigua.  O no?  Hi ha molta gent  que sol dir: “Gastem, i demà ja ho veurem.. És la norma i consigna de molta gent d’avui dia.

Però, ja hem dit que no volem comentar aquest assumpte dels estalvis. Anirem per uns altres estalvis. Abans, quan la mare anunciava que duia la sopera a taula, algú corria a treure del calaix del pa un estri semblant a un plat de metall cobert de fusta o suro o una matèria aïllant i el posava al centre de la taula. Aleshores la mare dipositava la sopera quasi roent perquè contenia la sopa bullent... sobre els estalvis.

“Hi ha estalvis que fan malbé les estovalles” és una dita que no sabem si encara té circulació. Es refereix a aquell que escatima un sucre al cafè i després fa una xefla amb canalons, vedella i vi bo. Aquesta dita ve del fet que alguns estalvis eren tan gastats que rosegaven i gastaven les estovalles, però els vells entenien el sentit del mot de la cosa material al fet d’estalviar o guardar diners. Avui, però ens sembla que hi ha poca gent que guarda bitllets en un mitjó o sota la rajola. Avui no estalviem res.

Estalvi també és salvar, preservar. Ex. “m’he estalviat d’anar a tal lloc perquè...”. O sigui evitar, fer que no es produeixi.

Estalviar és no consumir, deixar de despendre o d’emprar. I, naturalment, la paraula estalviar s’usa molt  quan es parla de diners: “Estalvia, tu que pots”.

És esforçar-se poc; procurar no despendre les pròpies forces o la salut.

No dóna per gaire més aquest tema dels estalvis. Per això ens estalviarem d’allargar-ho i asseguts com estem a taula anirem per un altre estri. Ja tenim la taula parada. Tenim set. Hi ha aigua, vi i... ¿qui se’n recorda del sifó? Encara ni ha de sifons?

Hem de dir que sifon és un barbarisme. En català és sifó., un tub encorbat que serveix per a fer passar el líquid d’un nivell més baix passant per a un nivell més alt, o més ben dit, una botella el tap de la qual és travessat per un tub encorbat, proveït d’una vàlvula, un dels braços del qual arriba fins prop del fons de la botella; plena aquesta d’una solució gasosa, l’excés de la pressió interior sobre l’atmosfèrica fa sortir el líquid per la boca del tub en obrir la vàlvula.

Això és l’aparell –el sifó-. Però també se’n diu sifó del líquid que en surt, del contingut de la botella, que és un líquid gasós, generalment compost d’aigua.

(Recordem la fàbrica de sifons i gasoses Planas- Mitjà, al carrer de la Muralla i de Sant Martirià)

El sifó també és aquesta canonada que passa per sota dels carrers, que té una part en forma de S ajaguda en què l’aigua detinguda en el tros en que la convexitat mira avall, impedeix la comunicació dels gasos que hi ha a una altra banda. Ho he dit bé?

La gasosa és un altre estri que nosaltres solem dir-ne “grassiosa”, un altre barbarisme. És evident que el nom de gasosa ve del fet que aquesta beguda té gas, fa bombolles. Potser per això de veure bombolles  dintre l’aigua, ve el nom que alguna criatura li va encolomar: “ai, que és grassiossa”.

Recordo quan anàvem a comprar la gasosa fresca, ens la treien de la galleda . A dins la galleda hi havia un tros de gel i allí hi reposava la gasosa en fresc.

Dita així amb el nom de “grassiosa” és molt graciós allò que es diu que “amb una noia graciosa un jove s’hi fon” Això té gràcia. En canvi no tindria cap sentit si diguéssim “Amb una noia gasosa , un jove sifó”.

 Una altra cosa que hauríem de parlar, i que a l’estiu no faltava a cap casa era el gel. Qui és que no ha tingut algun tros de gel a casa seva?. Fins i tot a Banyoles hi havia hagut fàbriques de gel.

(Fàbriques de gel- La meca de can Teixidor que repartia gel per les cases).

Records i memòries


TAULA PARADA


 

En aquest programa ens hem proposat, a més de parlar de costums, oficis i tradicions, de comentar coses petites, senzilles i de poc volum, que fins i tot són fora d’ús o passen inadvertides. Per tant, ara  parlarem dels estalvis. Tots sabem que  en el sentit corrent del mot, estalviar vol dir conservar, guardar una part del que es guanya. El contrari d’estalviar és consumir, comprar pa o collarets de plata i or. L’hiperestalviador és l’avar, el garrepa, d’acord, però a voltes un no estalvia perquè ha de gastar – comprar pa- sinó perquè té la mà foradada, o com es diu, estirar més el braç que la màniga.  L’estalvi com a sistema de guardar diners per a un futur, tan lloat pels moralistes de fa un segle, i pels bancs i les caixes actuals, per més que diguin, se n’ha anat a l’aigua.  O no?  Hi ha molta gent  que sol dir: “Gastem, i demà ja ho veurem.. És la norma i consigna de molta gent d’avui dia.

Però, ja hem dit que no volem comentar aquest assumpte dels estalvis. Anirem per uns altres estalvis. Abans, quan la mare anunciava que duia la sopera a taula, algú corria a treure del calaix del pa un estri semblant a un plat de metall cobert de fusta o suro o una matèria aïllant i el posava al centre de la taula. Aleshores la mare dipositava la sopera quasi roent perquè contenia la sopa bullent... sobre els estalvis.

“Hi ha estalvis que fan malbé les estovalles” és una dita que no sabem si encara té circulació. Es refereix a aquell que escatima un sucre al cafè i després fa una xefla amb canalons, vedella i vi bo. Aquesta dita ve del fet que alguns estalvis eren tan gastats que rosegaven i gastaven les estovalles, però els vells entenien el sentit del mot de la cosa material al fet d’estalviar o guardar diners. Avui, però ens sembla que hi ha poca gent que guarda bitllets en un mitjó o sota la rajola. Avui no estalviem res.

Estalvi també és salvar, preservar. Ex. “m’he estalviat d’anar a tal lloc perquè...”. O sigui evitar, fer que no es produeixi.

Estalviar és no consumir, deixar de despendre o d’emprar. I, naturalment, la paraula estalviar s’usa molt  quan es parla de diners: “Estalvia, tu que pots”.

És esforçar-se poc; procurar no despendre les pròpies forces o la salut.

No dóna per gaire més aquest tema dels estalvis. Per això ens estalviarem d’allargar-ho i asseguts com estem a taula anirem per un altre estri. Ja tenim la taula parada. Tenim set. Hi ha aigua, vi i... ¿qui se’n recorda del sifó? Encara ni ha de sifons?

Hem de dir que sifon és un barbarisme. En català és sifó., un tub encorbat que serveix per a fer passar el líquid d’un nivell més baix passant per a un nivell més alt, o més ben dit, una botella el tap de la qual és travessat per un tub encorbat, proveït d’una vàlvula, un dels braços del qual arriba fins prop del fons de la botella; plena aquesta d’una solució gasosa, l’excés de la pressió interior sobre l’atmosfèrica fa sortir el líquid per la boca del tub en obrir la vàlvula.

Això és l’aparell –el sifó-. Però també se’n diu sifó del líquid que en surt, del contingut de la botella, que és un líquid gasós, generalment compost d’aigua.

(Recordem la fàbrica de sifons i gasoses Planas- Mitjà, al carrer de la Muralla i de Sant Martirià)

El sifó també és aquesta canonada que passa per sota dels carrers, que té una part en forma de S ajaguda en què l’aigua detinguda en el tros en que la convexitat mira avall, impedeix la comunicació dels gasos que hi ha a una altra banda. Ho he dit bé?

La gasosa és un altre estri que nosaltres solem dir-ne “grassiosa”, un altre barbarisme. És evident que el nom de gasosa ve del fet que aquesta beguda té gas, fa bombolles. Potser per això de veure bombolles  dintre l’aigua, ve el nom que alguna criatura li va encolomar: “ai, que és grassiossa”.

Recordo quan anàvem a comprar la gasosa fresca, ens la treien de la galleda . A dins la galleda hi havia un tros de gel i allí hi reposava la gasosa en fresc.

Dita així amb el nom de “grassiosa” és molt graciós allò que es diu que “amb una noia graciosa un jove s’hi fon” Això té gràcia. En canvi no tindria cap sentit si diguéssim “Amb una noia gasosa , un jove sifó”.

 Una altra cosa que hauríem de parlar, i que a l’estiu no faltava a cap casa era el gel. Qui és que no ha tingut algun tros de gel a casa seva?. Fins i tot a Banyoles hi havia hagut fàbriques de gel.

(Fàbriques de gel- La meca de can Teixidor que repartia gel per les cases).

divendres, 18 de juliol del 2014

Records i memòries


ELS BOTERS


 

Avui parlarem d’un ofici que havia estat molt estès a Catalunya: els boters. És un d’aquells oficis perduts que nosaltres encara recordem haver-ne vist un parell o tres de persones treballant a la nostra població. En el programa “De casa en casa” ja vam parlar extensament de l’ofici de boter i fins i tot ens va acompanyar en Toni Bosch, qui juntament amb el seu pare havia treballat les botes a la seva casa del carrer de la Rambla.

Un altre home que feia botes era a la placeta de can Ges al carrer de Sant Martirià. Es deia..

  Fer una bota de vi requereix hores i paciència. És una feina pesada ja que es treballa en posicions forçades i es fan patir molt els ronyons. El material bàsic que s’emprava per treballar les botes era el roure i els xescles de ferro. Un cop ajustades les diferents fustes al xescle, s’escalfa l’interior per donar a la bota la corba necessària per adquirir la forma típica de la bota, mitjançant uns cables, i el torn amb l’escalfor va agafant la forma.  El més complicat és posar l’últim fleix –o xescla- que dona per acabada la forma de la bota, que ha de coincidir amb la tapa superior. Tot explicat d’una manera molt senzilla i que sembla molt fàcil, però segons els boters “t’emportes molt de cops de martell i patacades per aconseguir una bota perfectament feta i que pugui tenir molta funcionalitat”

En principi, les botes es feien servir per guardar oli, mel i vi. Amb l’arribada del plàstic, les plantes embotelladores i envasadores van substituir les botes de fusta, i només es fan servir als grans cellers, que han de tenir bons vins de reserva, i per envellir-los fan servir encara les botes de roure.

Els pocs boters que queden recorden quan el negoci vivia de les fàbriques de vi petites i mitjanes de les comarques de Girona i després es venia a granel.

A la nostra comarca els boters feien moltes botes per a les cases de pagès. I es que hi havia el costum a moltes cases de fer-se el vi. El vi casolà era bo i acreditat per tot l’any. I el vi de grau, aquell que els pagesos en deien “de bon toc” només s’aconseguia disposant de bones botes, netes i ben preparades per quan arribava la verema. Encara es guarden a pagès algunes samals, la tina, les aixetes i l’embut.

dimarts, 15 de juliol del 2014

Records i memòries


TORNEM FICAR-NOS A LA CUINA


 

Des de fa unes setmanes hem anat ficant-nos dintre les cuines  parant taula i explicant-vos algues coses dels estris que solen usar-se en aquests llocs que tots nosaltres hi passem forces estones. Però de la cuina en sí potser no n’hem parlat gaire. Els que tenim una edat avançada recordem les cuines d’antany, aquelles cuines petites que cremaven carbó vegetal. Vinga ventallar i bufar i coure els ulls i encendre i colgar de cendra i tornem-hi cada dia de bon matí que allò era un matament. No cal detallar i anem per la cuina moderna.

En principi la cuina és l’espai destinat a coure els aliments i fer-los mengívols, i la cosa seria senzilla si no visquéssim immersos en la societat de consum. Si un dia estreneu un piset humil, no tardarà a presentar-se un jove elegant, amable i perfumat, que us dirà poc més o menys:

“Senyora, ¿amb aquestes mans divines que vostè té, perquè no prepara un gratinat al seu marit i el sorprén?, la cuina que la nostra casa li ofereix té de tot. I perdoni que insisteixi, però amb aquesta pell tan blanca i suau, com és que encara no té rentadora? (i li endinya una rentadora)... i perquè corre el risc de trencar un plat amb aquests dits tan ben tornejats? (i li ven una rentadora de plats, i una vaixella, etc, etc..

Aleshores la cuina queda plena d’estris admirables i com que un altre jove li ha fet canviar les llosetes de les parets, les aixetes, els vidres i els armaris, la cuina és la peça que fa més goig de la casa. Aleshores us proposen de tirar a terra un tempanell, i aprofitant una altra cambra, vinga, a fer una cuina gran, alegre i acollidora. Un altre jove proporciona, a terminis naturalment, els mobles adients a aquella cuina d’estil italià o suec i acaben tots dinant a la cuina I la mestressa vinga a fer la cuina condimentant els aliments

Cuiners/eres de restaurants de Banyoles: Tarradas (hotel Flora), Xavanet, Banal (la dona), Comas, Mirallac...

Anècdotes (Josep M. Tarradas va ser un dels primers homes de Banyoles que va filmar escenes de la ciutat ).
Llibres sobre cuina. Aquí tenim un especialista amb aquest tema que és en Jaume Fàbrega. I l’Ajuntament ha editat un llibre sobre la cuina que feien els abats del Monestir. Un altre dia en parlarem. Avui deixem-ho aquí

dissabte, 12 de juliol del 2014

Records i memòries


PINYES, PINYONS, PINYOLS I CASTANYES

 

  Hem dit que parlaríem de les castanyes que durant aquests mesos de tardor n’hi ha abundància. Segons quines pinyes i segons quines castanyes, i si voleu posem-hi bolets, no són gaire bones de rebre. Les millors castanyes són  les que es fan als castanyers si no són bords. El castanyer és un arbre alt, de branques eixamplades i escorça grisenca i clivellada; fulles grosses, llustrades i una mica dentades; el fruit és de forma acorada, blanc per dintre, cobert d’una clovella de color de caoba, i abans de ser madur està recobert d’un altre abric espinós.

A Amer solen dir aquest refrany: Fins que els castanyers siguin florits, no us tragueu roba dels llits.

Les castanyes són de mal obrir, i per això hi ha una locució que diu: “ets més clos que una castanya” que vol dir que un està molt tancat, o que una cosa és de mal obrir.

Tú, Salvador, t’assembles tant amb en Joan com un ou a una castanya (no t’hi assembles gens).

Si vosaltres avui us heu aixecat amb mal humor és que us heu alçat amb la castanya torta.

Treure les castanyes del foc sense cremar-se  (fer una cosa perillosa per mà d’altre)

Recordo que temps enrradera quan una dona es feia un monyo al cap, o sigui dur els cabells lligats per darrera en forma rodona, en dèiem que portava una castanya al cap.

Una castanya –ja ho hem dit- és un cop pegat amb la mà, però també es pot dir de qualsevol cop fort: “Li va donar una castanya que el va fer caure a terra”;  “El cotxe d’en Pere ha fotut una castanya en un arbre que l’ha deixat ben tombat”.

No heu fet cap castanyada aquest any?  Abans, la menjada de castanyes es feia, especialment en família la nit de Tots Sants. Recordo haver torrat moltes castanyes en família en aquella diada en una torradora que era una paella foradada.

Era tradició que havent sopat del dia de Tots Sants es celebrés la castanyada. Era un àpat familiar, en certa manera dedicat als morts i que era record i resta dels antics àpats funeraris. Es feia el sopar ordinari en record dels difunts de la família, i seguidament es menjaven les castanyes torrades al foc de la llar. Es bevia vi, que havia de ser precisament dolç o blanc, mistela o moscatell.

Aquest àpat es feia amb certa severitat i no s’hi feia gatzara com és costum en els àpats familiars. Era costum d’abocar les castanyes damunt la taula, en orri, i que tothom en mengés. Hi havia llocs que als infants els hi feien dir un parenostre per cada castanya que menjaven.

Es creu que les castanyes  no són prou bones si un se les menja així que surten del foc. Després de torrar-les cal covar-les una mica perquè s’estovin. Per això les castanyeres, quan les treuen de la torradora, les posen a covar entre robes de saca.

Antigament s’havia estilat menjar castanyes ensucrades. Qui sap si els panallets tenen per orígen aquestes castanyes. La mida i la forma les recorden força

Per les contrades on hi havia boscos de pins, tant com castanyes, la gent menjava pinyons. Hi havia cases que menjaven uns quants pinyons com a complement de la castanyada, i d’altres que en lloc de castanyada, feien la pinyonada. Solien fer-ho així les cases pobres, ja que els hi era més fàcil collir pinyons al bosc que no comprar castanyes. Un o dos diumenges abans de Tots Sants solien reunir-se dos o tres per anar a fer una espinyonada. Anaven al bosc i collien com a mínim un centenar de pinyes. feien un bon foc per tal de fer obrir les pinyes. Quan aquestes eren fredes, les posaven damunt d’una pedra grossa i amb una altra de petita picaven els pinyocs o pinyacs amb la finalitat de fer-ne caure els pinyons, que després es partien entre ells.

La devoció típica del dia de Tots Sants era dir tres parts de rosari i per les ànimes del Purgatori en general, un per cada parent més pròxim traspassat i, a més, per altres familiars, amics i persones estimades. Aquesta pràctica devota  es feia abans de sopar o en havent sopat, o abans o després de la castanyada.

La devoció típica del dia de Tots Sants era dir tres parts de rosari i per les ànimes del Purgatori en general, un per cada parent més pròxim traspassat i, a més, per altres familiars, amics i persones estimades. Aquesta pràctica devota  es feia abans de sopar o en havent sopat, o abans o després de la castanyada.

Records i memòries


TEMPS DE CASTANYES, PINYONS I AMETLLES

 

Per Tots Sants, panallets i castanyes. Ja han passat un parell de setmanes però encara som al temps dels panallets i les castanyes. Aquests dies no fa lleig anar pel carrer amb les mans una mica emmascarades perquè tothom entendrà que heu caigut en la temptació de comprar una dotzena de castanyes. però és més difícil caure en la temptació dels panallets, malgrat que les pastisseries i les fleques us els posen davant del nas. Els preus són cada cop més prohibitius. Ja no és allò de demanar un parell de quilos de panallets, com es feia abans. Ara es compta els que toquen a cada un dels comensals i que la balança ens digui de quin mal hem de morir.

 Els panallets de pinyons són els que tenen un prestigi més ben guanyat. Però els pinyons han pujat de preu . I algunes pastisseries han prescindit dels pinyons en moltes llaminadures. Ara s’utilitza molt l’ametlla, a bocinets ben torrats, en algunes pastes que fins fa ben poc eren amorosides amb el pinyonet pelat i llaminer.

Els panallets de pinyons han de ser de pinyons. Per això no és res d’estrany que els preus vagin amunt cada any que passa. L’ametlla i el pinyó ens marquen el ritme.

Sembla que és habitual que algunes persones es dediquin a cercar pinedes i demanar al propietari el negoci a mitges de la recol.lecció de les pinyes. Un negoci a mitges que és molt rendible per al qui fa l’oferiment –perquè s’hi dedica i les ven- i poc per al propietari, que sol destinar els pinyons a un ús particular que no es tradueix en euros.

Pinyons i ametlles. Una economia ben de casa que té els seus moments culminants en els torrons de Nadal i els panallets d’aquests dies. Al preu que sigui, no es pot pas perdre una tradició culinària prou arrelada i justificada.

Heu fet alguna vegada panellets vosaltres?.   I castanyes?

Heu anat mai a abastar pinyes?

Per Sant Martí la pinya cau del pi. A l’Alt Pirineu i a la Catalunya Nord i fins més amunt, Sant Martí és nom corrent, molt venerat, i que gaudeix d’una gran popularitat. Va ser bisbe de Tours fa més de 1.500 anys i devia ésser un personatge molt interessant, ja que es va enrolar a l’exèrcit quan només en tenia 15 , i, segons sembla, en aquell temps les coses anaven un xic desordenades, vull dir espiritualment, perquè fins tres anys després no va rebre el sagrament del baptisme, cosa que no li va impedir més tard ser bisbe de Tours.

(Parlar de la capella de l’illa Gallinara a Albenga, on hi ha uns murals sobre la vida de Sant Martí de Tours (no serà sant Martirià?)

El pinyó, la llavor del pi, diuen que “és ardent” en el sentit que no es aconsellable de menjar-ne massa. Avui dia no cal patir per aquest cantó, perquè, com hem dit, el preu dels pinyons s’ha posat al mateix nivell que el de l’or, posats a exagerar. En aquest temps passat dels panallets – i que encara dura-, aquesta llaminadura l’hem vista feta de massapà, avellana, trossets de fruita, coco i pinyons. (ara diuen que també se’n fan fins i tot de kiwi)

En el nostre vell temps, jo recordo que era molt entretingut de treure els pinyons de la pinya, cosa que es facilitava si la pinya l’acostàvem al foc. Després calia trencar la closca dura, i treure el pinyó. Era una feina  delicada i caríssima de mà d’obra. Teníem amb molta estima el pinyó, encara que fos ardent. En temps de la meva mare era gran cosa que una noia tingués “boca de pinyó”. Després va venir la Greta Garbo amb aquella bocassa i va esguerrar-ho tot.

divendres, 11 de juliol del 2014

Records i memòries


ELS FERRERS


 

Els ferrers eren una institució artesanal a cada poble que, de la mateixa manera que feien cavícs o aixades per treballar la terra, també esmolaven un ganivet de matar porc o calçaven les rodes que, artesanalment havien construït els carreters. Uns i altres es complementaven a l’hora de posar la llanta a les rodes o calcular els eixos de ferro, de manera que no fessin massa joc amb el botó, que aguantava els raigs. Quan s’esqueia de calçar rodes de carro, es feia al mig del carrer. Uns dels més antics a Banyoles eren els de can Pandai (Tarafa). El besavi d’en Quim Tarafa va venir d’Olot i es va establir de sabater al carrer de Girona. Els seu fill va ser un dels primers ferrers de la ciutat.

Els antics ferrers, com en la major part d’oficis, aprenien la seva feina al costat dels mestres que eren els qui de veritat els hi ensenyaven la feina, pas a pas, dia a dia. Hi ha una anècdota d’un ferrer de poble que feia aguantar amb una mordassa de braços llargs, un ferro roent de foc a un aprenent, mentre el mestre descarregava el mall una i altra vegada damunt l’enclusa per moldejar la peça que volia fer. A l’aprenent li queien els pantalons ja que se li havia afluixat el cordill que els aguantaven, i amb una mà se’ls anava tirant amunt, però no hi havia res a fer. El mestre ferrer que ho veia li anava dient: “Aguanta fort, marrà, aguanta!”. I el vailet, poruc, aguantava el ferro i es tirava els pantalons amunt. No cal dir que el mestre el va fer aguantar fort fins que li van caure els pantalons cames avall. De primer era la feina que tot.

Segurament que al llarg de la història els ferrers es van anar fent, com en tants oficis, acumulant experiència i aprenent uns dels altres, noves formes i maneres de treballar el ferro. Fa anys hi havia pagesos ferrers que ells mateixos s’apariaven els carros quan calia, i fins s’atrevien a posar unes ferradures a més d’una cavalleria. Disposaven d’una petita fornal a casa i d’un banc de fuster on podien arreglar amb facilitat les baranes d’un carro o el botó, si s’hi havia trencat un raig. Però sense recular tant, molta gent recorda aquells ferrers artesans que venien a casa, prenien les mides d’una porta i dibuixaven sobre el paper allò que després plasmarien en ferro cargolat i treballat. Igual feien una porta, que una reixa o unes baranes per a un jardí i no pas com ara que hi ha unes peces fetes de fàbrica i uns passamans que solament cal serrar, presentar i soldar. El ferrer, com tots els artesans, creava amb les seves mans i el seu enginy. Ara, evidentment, encara podem trobar un ferrer que ens faci expressament una porta, però s’haurà de pagar el gust i les ganes.

Els ferres treballaven objectes de ferro que abundaven en gran manera al llarg de molts anys.. L’ofici de ferrer consistia a poder comptar amb moltes eines, totes elles indispensables per poder proveir-se o realitzar les feines: martells, tallants, escanyadors, punxons, estenalles, arquets, trepants, claus angleses,  mordasses, etc.

Totes les eines d’ús de la pagesia anaven a parar a les mans dels ferrers; arades, fangues, magalls, aixades, volants, destrals i podalls, entre altres. Els tractes entre el pagès i el ferrer quedaven establerts en pagaments anyals o per temporada, mitjançant l’anomenada “conducta”, fos en metàl.lic o bé amb una quantitat mesurada de blat.

Fent una mica d’història direm que per allà els segles 14, 15, no hi havia poble ni poblet que no tingués un ferrer, ja fos serraller o manyà, calderer, daguer, ganiveter, claveter, ferrer de tall i obra grossa, ferrador o manescal. Tots, tard o d’hora, es van aplegar sota l’advocació del sant patró dels ferrers, Sant Eloi, el qual com diu la tradició “quan era petit era noi, de mitjà va ser manyà; de mitjancer va ser ferrer i de gran va ser un sant”.

De fet, al principi el gremi important a ciutat i als pobles era el del gremi dels ferrers, però ben aviat s’hi van afegir els especialistes que hem anomenat i d’altres com els ferradors de bestiar, escopeters, canoners, cuirassers, guarders d’espases, picadors de llimes, rellotgers, argenters, etc.

L’esplendor fort del gremi, com va succeir amb d’altres feines i oficis, va ser en el segle 18, època en què tenien plena eufòria els carruatges, carros, carretes, arades, colles de segadors i un llarg etc. En l’època que comentem, i tot el segle 19 i fins molt avançat el segle 20, a cada poble de mil a dos mil habitants era normal que hi hagués de tres a mitja dotzena de ferrers i que tot i que cada ferrer maldava per poder servir una bona clientela, cosa que l’obligava a saber-ho fer una mica tot, els ferrers s’anaven especialitzant. Treballar el ferro, dominar el foc, saber forjar, això era aprendre un ofici. I no era cosa d’un tres o no res, calia afany, interès i passar per un aprenentatge no sempre fàcil.

 Tenien fama els ferrers d’enganyar sovint els aprenents i manxaires, vailets que tenien sempre a punt la fornal i feien anar la manxa que la mantenia encesa i viva. Hi havia ferrer que li deia a l’aprenent: “ vinga, pren la llima i ves a llimar l’enclusa”. I ja teniu el bon minyó obedient, llima que llima, volent rebaixar una peça dura sense que en pogués arrancar ni un bri. O aquell que el dia dels Sants Innocents va carregar un sac ple de ferros, que feia un pes considerable i va enviar l’aprenent a cercar a casa d’un altre ferrer còmplice, el qual a la vegada li va prendre el sac i n’hi va carregar un altre de més pesat encara. La passejada pel poble deixava esllomat l’innocent vailet.

Bromes apart, l’ofici de foc i el ferro no era pas per riure. L’ofici de ferrer fins i tot ha estat protagonista de comèdies populars, com per exemple, El ferrer de Figueres, i la de l’autor local, Joaquim Hostench, amb la sarsuela del mestre Carreras, El sant de l’amo.

Joan Olivas (Parlar de la representació d’El sant de l’amo i la cançó dels ferrers)

Joan Olivas ens diu que de jove va actuar en aquesta sarsuela i que eren una sèrie d’actors de la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics en el teatre del carrer de l’Abeurador. La lletra del cant dels ferrers mentre estaven repicant a l’enclusa era aquesta: Dàli minyons, que mentre bull el ferro, brollen diners del pla del nostre mall (aquest fragment “ del nostre mall” es canviava per “el mall de can Pandai” (en Pandai –Joaquim Tarafa- també actuava a la sarsuela)-La cançó seguia així: Visca el treball- tinguem salut i feina... i anaven repicant. Era una escena impressionant que aconseguia que els espectadors repiquessin sorollosament de mans)

Ferrers de Banyoles: Pandai, Geli, Timoteu. Cerraller: Enric Reglà.

dijous, 10 de juliol del 2014

Records i memòries


TORNEM A LA CUINA

 

A la cuina hi solia haver un rentamans primitiu que era un gibrell gran i de poca fondària, una espècie de palangana, acompanyat sempre de la pertinent gerra d'’aigua, coberta amb l'’eixugamans. Recordo que quan a casa venia el senyor metge entrava a la cuina i quan havia acabat la feina . li oferíem delicadament el rentamans.

En els menjadors de les cases senyorials i pairals hi havia sempre l’artística pica-rentamans, formant un tot amb el dipòsit de l’aigua proveït d’aixeta, ( a la casa de can Colomer n’hi havia vist un de molt artístic). En cases més senzilles, l’aixeta de l’aigüera o de safareig feien el mateix servei.

Sigui allà on sigui, a l’aigüera, o al lavabo, abans de posar-nos a taula ens hem de rentar i eixugar-nos les mans. I l’eixugamà no falta a cap cuina. Com tampoc l’eixugaplats.  Eixugar plats. Aquesta sí que és una feina que acostumen a fer les mestresses de casa i que moltes vegades els caps de casa acostumem a ajudar-les. O no?

 

Abans de venir a la ràdio he donat un cop d’ull a la cuina de casa hi he vist arraconat un morter, un vell morter de color esmorteït, de marbre en el qual al llarg del temps, les cuineres de la família hi han vist morir moltes oloroses substàncies, polvorisades, triturades o reduïdes a pasta.

Abans la cuina de la llar era un autèntic taller culinari. L’art de cuinar converteix la quotidiana necessitat de menjar en una vertadera festa. Entrar a les cases i flairar la bona olor d’un bon guisat ens treia maldecaps i cabòries. Anàvem a la taula al primer crit perquè la gana hi empenyia. (“A la taula i al llit, al primer crit”, diu el refrany)

Doncs bé, en aquest culinari taller casolà, el morter n’era una eina preferencial. La menja més senzilla amb una bona salsa es vesteix gustosament de senyora, la fórmula secreta es feia i es pastava en el morter. Aquell picar compassat i nerviós de la mà de morter era el tam-tam que anunciava l’àpat festiu, el preludi musical d’un bon entrant. Ara, les cuines són silencioses, fredes, mausoleus de gres i marbre, on s’ha enterrat la gastronomia més saborosa de totes, la casolana. Hi esteu?

Ara el morter s’ha convertit en un estri decoratiu, col.locat en alguna lleixa o en algun prestatge de la sala d’estar. Se n’ha anat ben bé en orris allò de “la dona i el morter a la cuina hi estan bé”. Al morter l’han fet fora de la cuina, i la dona, de vegades toca el dos. Quan la mestressa de casa lligava en el morter la pasta de la pilota, la maionesa o l’allioli, lligava també moltes altres coses. Les coses fetes i pastades amb amor es valoren. Menjar bé a casa fomenta l’estar-hi i trobar-s’hi bé. Mai no sabrem prou fins a quin punt una bona cuina pot ajudar a una bona convivència.

Abans dèiem “l’all sencer salta del morter”. Del morter a la lleixa o en algun absurd racó, no en salta res, només la pols s’hi posa. Hi ha llars on ja no es para taula, ni s’asseu a taula. Endrapen un entrepà i a córrer. O escalfen un tros de pizza i bona nit viola. Després, correm tots cap a la tele a no perdre’ns el serial de torn.

LA GELADORA

Que és una geladora?. Les geladores casolanes i artesanals es guardaven al rebost de la casa, I a l’estiu s’hi feien gelats. Primer de tot havíem d’anar a comprar aquelles barres de gel, tan fredes, és clar, i esmunyadisses.

(Botigues que venien gel , fàbrica de gel, can Teixidor, (tenien una “meca per anar a repartir el gel per les cases...)

S’havia de proveir de sal, netejar i esbandir un per un els elements de la geladora, a continuació treure el gel, i ben embolicat el gel amb un sac vell, desfer-lo a cops de martell, fins que els trossos cabessin bé al voltant del dipòsit de la geladora. La geladora era com una galleda de fusta, enfortida amb tres o quatre rovellats cèrcols de llauna. Quan s’havia introduït la crema en el dipòsit  i tot quedava ben encaixat es feia rodar la maneta, amb un ritme sempre  igual i compassat. Hi havia molta alegria en la mainada en veure com creixia l’espessor de la crema gelada mentre fèiem anar la maneta amb puny i canell ben ferms. Sempre hi havia la temptació de destapar, mirar i tastar.  En acabat aquesta feina, carregaven novament de gel tot el voltant del dipòsit, obríem el desguàs perquè perdés aigua i traslladàvem novament la geladora al rebost fins el moment d’assaborir el gelat.

No tothom tenia geladora, i els que no ens podiem fer els gelats a casa anàvem a comprar-ne en aquells carrrets que en venien a la plaça major. A Banyoles hi havia en Francesc Mir que tenia un carret que venia gel i gelats, i a l’hivern, tocant la trompeta pel carrer avisava a la ciutadania que venia cafè).

dimecres, 9 de juliol del 2014

Records i memòries


LA CUINA I EL MENJADOR (i IV)

 

Refranys

 

 “Entre amics no cal estovalles” significa que entre gent de confiança no cal fer cerimònies.

Qui posa les estovalles ho posa tot: vol dir que el qui té convidats, encara que aquests li aportin una part dels  comestibles, sempre ha de gastar molt.

Hi ha estalvis que foraden les estovalles.: significa que a vegades per voler estalviar s’hi surt perdent.

Tenim també el tovalló, que abans ens el lligàvem fent un nus darrera el coll i ara es posa sobre les cames.

Qui no es posa el tovalló, embruta més el mocador.– A qui tovalló no es posa, se li coneix a la roba.

I també hi ha la tovallola però com que aquest no és un estri de cuina ja en parlarem en una altra ocasió.

Anem per la cullera.

Viure o durar més que mànecs de cullera (durar molt, viure molts anys)

Quina manera de fer culleres! (es diu al.ludint a un qui resol les coses sense gaire escrúpols).

Ficar-hi la cullera (intervenir a una discussió o conversa sense ser-hi demanat

¿Què sap el gat de fer culleres si no ha estat mai cullerer? (ho diuen referint-se a un que vol fer coses que no entén.

D’agafar les culleres n’hi ha de moltes maneres (al.ludeix a la diversitat de procediments de fer una cosa)

I aqui, en Salvador Duran és el qui li toca el torn de dir-nos què representa això de “pescar a la cullera”.

I la cullerada?. Malament si et recepten unes cullerades d’algun xarop medicinal, un medicament d’aquells que s’han de prendre en cullera.

Ficar-hi cullerada (intervenir en la conversa dels altres sense ésser-hi demanat o sense oportunitat)

A aquest n’hi falta una cullerada (mancar-li bona cosa d’enteniment).

Un cullerat (de jovenet jo mateix m’havia carregat a coll un bon cullerat de canyes).

Ja ha arribat en Pere de la Cullera ( un adjectiu afectiu de Pere)

No bufar cullera (ser un mort de gana)

Menjar amb cullera i forquilla (menjar bé)

No n’hi ha ni per una forquillada (quan veus una persona molt esquifida, petita i denerida).

Ganivet.

Aquest és com un ganivet de dos talls (persona variable, que no té fixesa en les seves opinions o en els seus propòsits)

Home de ganivet no val un pet (es diu en menyspreu dels qui acostumen a portar armes)

N’hi ha que del ganivet en diuen GAVINET, que és una forma estesa per totes les comarques i que predomina sobretot en valencià.

Estovalles, culleres, forquilles i ganivets.. Però per parar la taula bé ens falta el més essencial: el plat. Del plat sí que se’n diuen moltes.

Hi ha molta classe de plats: el plat blanc, que és el de terrissa blanca i fina;

 el plat de foc o plat negre o plat moreno, que és el de terrissa basta i de color rogenc o negrós;

 el plat soper o plat de sopa o plat fondo, que és el que té més fondària i serveix per menjar-hi la sopa o vianda líquida;

 el plat pla o plat planer, que té molt poca fondària i serveix per a menjar-hi les coses espesses i sobretot les que se serveixen després de la sopa;

 el plat de rector (el que és més gran que els ordinaris de menjar);

 el plat fruiter o plat de postres (el que és relativament petit i serveix per a menjar-hi fruita o altre postre;

 el plat de gall (escudella de terrissa que té al fons un dibuix en el qual el poble creu veure-hi un gall;

 el plat d’escudellar o plat d’abocar o plat de polla (la plata o plat gran que es treu a taula i que conté menjar per a diferents persones, que després s’aboca en els plats individuals); El nom valencià de plat de polla prové del dibuix d’un ocell que solen tenir en el fons aquests plats.  

Plat colador o plat escorredor o plat d’escórrer (plat gran, relativament fondo, amb molts de foradics, que serveix per a colar o escórrer el peix, verdura, fruita, etc)

Plat d’aiguamans (gibrella per a rentar-se les mans)

Fer plat (omplir el plat)

Passar el plat (fer recapte)

En quan a locucions direm que quan es diu:

Això és el plat del dia es refereix a un assumpte d’actualitat, que és objecte predominant en les converses.

Fer un gran plat d’una cosa (concedir gran importància a aquella cosa, parlar-ne molt-

Bon plat i fondo! (atipar-se molt i no preocupar-se per res)

Molta ferum i res dins el plat (es diu referint-se a una cosa que sembla de gran importància i en realitat no en té)

Trencar els plats (barallar-se)

Trencar el plat bonic (barallar-se dues persones que eren molt amigues)

Pagar els plats trencats (sofrir les consequencies de les malifetes o del errors d’un altre)

Sembla que no ha trencat mai cap plat ni cap olla (semblar molt innocent, molt bona persona)

Tirar-se els plats pel cap (desavenir-se)

Menjar tots en el mateix plat (ésser molt amics)

Menjar amb dos plats (tenir dues intencions)

Ésser plat de segona taula (ésser o creure´s postergat), (Joan Olivas: a l’obra “Don Gonzalo o l’orgull del gec”d’Albert Llanas, hi actuava fent el personatge de “Tòful” que es declarava a una noia i aquesta, en dir-li que n’estimava un altre, en Tòful li va respondre: “Així. Doncs, jo sóc un plat de “segunda mesa?”.