Cròniques banyolines

RETROSPECTIU PASSEIG SOTA LES VOLTES DE LA PLAÇA (II)

 

Travessant la placeta de la plaça hom arribava a la casa del secretari del jutjat, el senyor Lluis Genover, i escoltàvem el piano que teclejava la seva germana, la senyoreta Lluiseta que donava classes de piano. Cada dia les podia escoltar el seu veí, Jaume Vilà, el sabater del capdamunt de la plaça qui en temps de la Guerra Civil, en un dia de mercat va veure com se li aposentava davant mateix de l’entrada un venedor darrera una parada amb insígnies de partits polítics. El venedor anunciava la mercaderia cridant tot el dia a ple pulmó- “C.N.T, F.A.I, P.O.UM., No passaran!!”, fins que el botiguer sortí indignat dient-li malhumorat: “I és clar que no passaran si us fiqueu davant de la porta!”. Els Rigau, rellotgers del costat s’hi devien fer un bon fart de riure. com també els veïns de can ¨Santaló, una carnisseria que regentava Deogracias Santaló que gairebé tot el dia treballava a l’escorxador, mentre a seva dona, la Lola, despatxava darrera el taulell. Un dia, davant de la porta de la carnisseria, un pobre demanava almoina amb l’habitual cantarella dels pidolaires: “Deo Gracias”. La Lola, enfeinada en tallar carn, en sentir la veu li respongué: “No hi és en Deogracias. És a al matadero!”. El captaire, segurament que deuria travessar el començament del carrer Porta dels Turers per entrar a demanar un trago de vi a la taverna de ca l’Andreu entrant per sota la volta del nord de la plaça major, on al costat, a la farmàcia Boadella, la mainada hi entràvem a comprar, a més d’aspirines, esparadrap i aigua timolada, el que més ens agradava: sidral i planta de matafaluga que tenia gust d’anís. El noi Boadella, en Pere, era un bon conversador i et sabia donar raó de tot. Era Jutge de Pau en els temps més difícils del franquisme. Se’n va veure de totes. Des de la farmàcia podia veure quan l’Isidre Codony entrava carros plens de sacs per a moldre en el molí. El molí de can Codony era conegut per a tothom com el molí de can Cassó. S’amoïnava en Sidru quan li deien Cassó. No ho podia suportar. Els pagesos que portaven sacs a moldre solien passar per darrera del carrer de la Canal. Si ho feien pel portal de la plaça els veïns solien amoïnar-se, però no calia pas cantar les quaranta a en Sidru ja que aquest era molt geniüt. Quan estava de bon humor t’explicava moltes anècdotes però si li trencaves el plat bonic i veies que rebotia la gorra per terra ja podies començar a marxar apressat. Havia discutit moltes vegades amb els veïns, especialment quan de bon matí es disposava a passar amb un carro d’userda o blat de moro entrant per sota les voltes i enfangant les voreres. Era molt matiner i solia despertar-los. Aquests es molestaven però ell els hi deia que si anessin a dormir més aviat no tindrien tanta son. “No xerreu tant i dormiu més”, els deia. I això que alguns veïns eren força matiners. En Tomàs Teixidor s’havia d’aixecar aviat per anar a buscar aigua a la font del Molí. Amb la seva meca repartia aigua i gel per les cases i a la botiga hi venia –com avui el seu fill- queviures i pintures.

I ja som al Catòlics, la Societat que més anys li ha pertocat establir-se en aquest edifici propietat que fou de Jacint Butinyà, conegut com en Pèius. Hi ha molta història i no tindríem prou paper per a contar-ho. Ara és un Ateneu musical però també va ser un Ateneu Republicà en els llunyans temps de la Segona República i durant els tres anys de Guerra Civil. Tant a l’Ateneu com en el Catòlics s’hi va fer molta comèdia, però també en tenim uns mals records: a l’any 1939 es saquejà el local i el bust d’una República fou llençat balcó avall fins a trossejar-se en el sòl del terra de la plaça. És millor que passem de coses tristes i en recordem de més alegres. En la meva ment hi ha les representacions teatrals del teatre del Catòlics, i també les dels concerts de festa major. M’hi veig passant davant del limpiabotes, en Segundo Mompió, que posa llustre a les sabates i arrenca soles i talons; hi veig  músics jugant a cartes i prenent cafè, escolto un home imitador de cants d’ocells que li diuen El caballero Gódia, i al popular Marcelino que toca el violi. Tots dos paren el barretet i arrepleguen pocs diners. I tants que n’hi ha a la casa del costat!. la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros. Però abans d’arribar  a La Caixa hem d’entrar a la botigueta de la senyora Pepeta Claramunt (avui cafè del Rec Major),  plena de llibres, diaris, objectes d’escritori, bisuteria, anells i derivats.  Hi havia anat a comprar una revista de cinema que sortia cada mes, i llapissos de colors i postals de Banyoles i Comarca fetes per el seu pare que havia estat impressor, en Jaume Claramunt, molt amic de l’artista-pintor Manuel Pigem i Ras. Al cap d’uns anys, les dues germanes Claramunt – la sra. Pepeta i la Teresina- s’establiren una mica més avall – en una botiga gran que havia estat la sastreria Gabañach- i emplenaren els prestatges i els taulells de joies i perfumeria.. A l’antiga botiga que deixaren s’hi instal.là un sastre: Josep Plandiura. Anys a venir, Josep Felez adquiriria la propietat de l’edifici  (abans, però, encara hi vèierem un comerç de sabateria a càrrec de Ramon Cortada) efectuant-se una reforma important amb la seva filla venent determinats articles de vestir.

Recordo especialment la carnisseria  d’en Climent Oliveras regentada per la seva dona. Ell, però, es dedicava a la compra-venda de pells de xai i de cabra a l’engrós, que continuà el seu fill, Isidre amb el seu germà Josep – conegut com en Pepín- un noi solidari, de bon caràcter i Amic dels Vells de l’Asil.

Passarem ara per davant del portal de ferro de la Caixa de Pensions, aquella portalada que més tard es desmantellaria i que avui la podem veure a l’entrada de l’edifici exterior de la Pia Almoina. La Caixa ens feia por. Era fosca, com una presó. Els empleats treien el nas tancats dintre unes finestretes de ferro. En la nostra infantesa pujàvem al primer pis a llegir llibres i patufets a la Biblioteca de la Caixa. Allà hi havíem conegut les bibliotecàries Joaqui Juncà i Montserrat Aragó. Després hi hagué la senyoreta que ens farà el pregó de les festes de Sant Martirià d’enguany: Roser Juncà.  Una mica més ençà, la botiga de can Duran era coneguda per a tothom com a cal Ros de plaça. Eren esparters hi ocupaven tota la gran botiga dels Masgrau que en temps més endarrerits tenia accès a una sala de ball del carrer de la Canal on aquells  fabricants de cotilles i sostenidors hi tingueren posteriorment el taller. Encara avui, en la sala gran desocupada d’aquell vell taller es poden veure a les parets les sanefes que adornaven la sala, potser pintades per Manuel Pigem i Ras com ho foren les de la sala de cinema de can Margarit a la mateixa plaça major.

A la Caixa que avui és del Penedés hi havíem passat unes bones estones d’esbargiment quan era la sastreria de can Llorà. Els Palmada-Llorà van adquirir l’ampli espai on hi havia hagut la societat de La Lliga on per Carnestoltes hi entraven els ciutadans a admirar les fonts lluminoses. En el pati encara es conservava l’escenari que els nois l’aprofitàvem per fer les nostres primeres actuacions teatrals. A can Llorà es van especialitzar en fer sotanes de capellà de mil i un botons. Els vestits a mida treballats per l’Isidre (bon excursionista en Sidre, dels primers del Centre, de la colla de marca Piu) eren de bon teixit. Molts van estrenar  vestits de panyo negre lluent per a a fer de convidant per Setmana Santa o de nuvi per al casament. Estrenàvem gavardines amb cinturó per la festa Major, i quan arribava l’hivern lluíem abrics i bufandes per a guardar-nos del fred mentre  anàvem a esperar els reis d’Orient.  Al costat de can Llorà, el senyor Joan Prat amb el seu germà Francisco tenien al seu càrrec una corresponsalia de Banca. Allí hi hagué la Banca Arnús i posteriorment el Banco Central on hi treballava Joan Puig i Dalmau, un entusiasta afeccionat a la poesia, col.laborador de la revista Horizontes i autor d’alguns llibres de rondalles banyolines. Baixet, denerit, amb esquifit bigotet i una clenxa ben ordenada s’atrevia a fer versos rodolinescos amb tota una reguitzella de motius banyolins que van incomodar a alguns ciutadans. Vaig ser testimoni d’haver vist entrar una persona a la banca escridassant al poeta P.I.U. (aquest era el seu pseudònim) per haver posat el seu malnom en una poesia. El poeta va haver d’aguantar el ruixat de malediccions ajupit dintre la minúscula finestreta bancària.

Cròniques banyolines

RETROSPECTIU PASSEIG SOTA LES VOLTES DE LA PLAÇA (I)

 

Tots sabem que aquest any no ballarem sardanes al bell mig de la plaça Major, si bé no costaria gaire de puntejar-les muntant unes escales que es podrien posar per enclotar-nos cap al cercle empedrat que sobresurt com si esperés que hi pugés el compositor Martirà Font per dirigir el Somni de Saderra a la llum de les espelmes. Com si escoltèssim la música sota les voltes, avui ens hi passejarem saltironant pedruscalls al so de les màquines perforadores que ens acribillen orelles i voreres. Més enllà del sot, sota les voltes evoco els vells botiguers, els que abans, en les diades de festa major sortien a escoltar les cobles sota les porxades.  M’esforço en contemplar els infants i jovenalla corrent per les rotllanes. Els arbres son de poca alçada esperant la crescuda i els nens dels cavallets reposen en els bancs del mig. Soc a les voltes de baix i entro al Casino Bañolense (avui botiga de can Saleri) on a la sala de dalt el Foment de Cultura i Esport hi ha organitzat el ball de festa major. Abans d’entrar-hi ens hem aturat a la sala petita de baix que es veu abandonada. Es allí on  Pepe Margarit, un home solter de Palafrugell, després de tornar d’Amèrica – va anar-hi a fer poca fortuna- amb alguns calerons a la butxaca va emprendre l’aventura de muntar la primera sala cinematogràfica de Banyoles. Era en el temps del cinema mut. Va durar poc, ja que al capdavall de la mateixa volta, entrant per un passadís de can Ramonet dels Cotxes (empresari tartaner amb galeres tirades per cinc cavalls), l’Enriquet Gratacós continuà el cinema amb una màquina de maneta posant-se a tocar el piano davant d’un llençol en un espai que es trobava després del passadís en el ja avui desaparegut garatge de la TEISA. En aquella pantalla es projectà la primera Passió cinematogràfica amenitzada amb els acords pianístics de l’Enriquet i el seu germá Francisco. En el mateix lloc on els germans Palau-Juncà hi tenen instal.lat el seu taller artístic hi veig la rònega botiga de can Ratera, plena de càntirs, olles, cassoles i perdius, llebres, conills i esquirols. En Tià Cervera, rei del filet i del botet hi entra sovint a vendre guatlles. Al costat mateix, els germans metges Fontanet- Ramiro i Josep- en cases separades, una a cada costat del passadís, s’amoïnaven quan la mainada els hi posàvem un cordill a cada porta trucant-los i marxant cames ajudeu-me. Per la festa major surtien a contemplar els músics de la cobla La Selvatana que  des de fa temps és contractada pels socis del Casino per amenitzar els balls, i també les sardanes  que toquen des de dalt del cadafalc cobert de boix.  Més enllà hi veiem el fotògraf del Nou Estil que ens retratava  davant d’un teló on hi havia pintat un jardí amb una pilastra de fusta on ens hi recolzàvem per quedar ben guapos en el retrato. Desmuntada l’escenografia, temps ençà s’hi instal.laria l’advocat Dilmé. Davant de la casa número 19, a l’estiu s’hi aposentava l’indiano Don Miguel Riera, conegut com el senyor de can Bulí. Va fer les Amèriques i va tornar com un potentat vivint en una casa senyorívola de Barcelona. Per celebrar l’arribada a la seva casa de Banyoles, cada any contractava una orquestra i es feia tocar sardanes escoltant-les assegut en

 una poltrona sota les voltes. Eren molts els ciutadans que anaven a escoltar i ballar les sardanes de can Buli, vora la botiga de ca la Nieves Nan, la cotillaire de la plaça que a més a més venia llençols i davantals i també unes jaquetes de punt que adornaven els cossos d’uns maniquís gegants empresonats en els aparadors més grans de la plaça. La Nieves era germana de Ramona Masgrau, propietària de la botiga. Per la plaça hi rondava un home baixet que també li deien Nan – el Petit Nan- Era un cap dels burots o serenos, un home geniüt i decidit que fins i tot s’enfrontava amb el mateix alcalde. Es diu que un dia va deixar abandonades les seves armes en un carrer – un xuixo (llança) i un fanal- de vigilant nocturn-. Una persona va recollir les armes i les va portar a Casa de la Vila. El mateix alcalde anà al quarteret dels serenos a retornar les armes nocturnes escridassant al Petit Nan que se’l va escoltar com aquell que sentís ploure. En acabat els renys de la màxima autoritat municipal, el Petit Nan s’esvalotà i li respongué: “Calli, calli, a mi no s’em borda. Ha de pensar, senyor batlle, que el fanal i el xuixo vigilaven per un cantó, i jo vigilava en un altre lloc. Estava fent dos serveis. M’hauria de pagar doble!”

Les voltes de baix acabaven a la casa del passadís de can Ramonet dels Cotxes, però abans hi vèiem dues botiguetes: la del sastre Llorenç Torrent, més conegut per Lo Torrent per motius d’una publicitat de la sastreria en els cinemes locals on es projectaven unes diapositives en les que el signe ortogràfic punt després de la L semblava la lletra O, cosa que feia que els espectadors llegissin LO. La botiga d’en Jaume Ribera era plena de botons, llanes, samarretes, flassades i joguines.Era coneguda com a can Portbou. Uns anys després els Ribera es van desplaçar al carrer Guimerà.

 Com deia  Joan Alemany,” les voltes de baix son les més tristoies de la plaça, amb molt poca llum que ofereixen les bombetes de 25 wats. Les voltes eren animades en els dies de mercat on els polletaires hi comptaven els ous a dotzenes Quan hi havia més ous era durant les set setmanes de la Quaresma ja que les gallines es quan ponen més ous”. Amb l’Alemany sempre s’aprenia alguna cosa. Quan en el programa De casa en casa a Ràdio Banyoles vam passar a les voltes de l’hotel Mundial vam parlar de l’antiga fonda de can Nenes en la que els pagesos en dies de mercat hi anaven a menjar pota i tripa per esmorzar. A l’hotel Mundial hi recordo haver menjat els primers canalons de la meva vida en un àpat de casament. En temps de la Guerra Civil hi anàvem a veure els pilots russos que s’hostatjaven a l’hotel. Ens agradava veure’ls quan marxaven per anar a envolar-se al camp del pla de Martís. Els nois que jugàvem a la plaça els deixàvem pujar a les nostres bicicletes. Sempre arreplegàvem alguna cigarreta –una papirusa- de tabac autèntic que veníem als fumadors empedreïts. A la barraqueta del costat de l’hotel Mundial  -un espai estret on hi havia hagut un carreró que donava al carrer del Born- els funcionaris municipals de vigilància nocturna hi guardaven els seus estris i els bancs de quatre potes de les verduleres del mercat. Cada dia, a les onze de la nit, els serenos sortien de la barraqueta armats amb el xuixo punxegut posant.se cadascun d’ells repartits en  les cantonades de la plaça cantant “las once han dado. Sereno!:” – o “nublado”, o com deia un d’ells “a clapos a clapos”, seguint vigilant pels carrers de la ciutat amb la seva cantarella nocturna. Algunes vegades havien d’anar a trucar a la porta del costat de la barraqueta –a can Pepet Gratacós,”el barber de la plaça”- per tal que sortís la seva dona – la Francisqueta llevadora- per assistir a alguna parida. Aleshores les dones anaven de part en els seus domicilis.  En Pepet barber també veia obrir els dies de feina la porta de ferro del Banco Urquijo Catalán que passaria a denominar-se Banco Hispano Americano. A la una del migdia, quan les portes del Banc es tancaven, el cafeter Canadell de can Grilló s’apressava a col.locar sillons i taules davant la porta de ferro. Tot ho deixava a punt perquè els quatre prohoms de la ciutat –un botiguer, el notari, un veterinari i un corresponsal de banca- hi anessin a prendre cafè i fer petar la xerrada per arreglar les coses del poble i ordenar l’estatisme de la “España de sus amores”.

Cròniques banyolines

ELS ARBRES DE LA PLAÇA MAJOR

 

CRÒNICA D’UNES MORTS ANUNCIADES.- Un capvespre dels últims dies de la passada primavera, mentre consumava les darreres passejades sota els arbres de la plaça major fixava la mirada en en els últims contemplatius de l’aplatinàcia. Eren els artistes-pintors germans De Palau. Més enllà, asseguts en els bancs, gairebé indiferents, uns immigrants n’eren desconeixedors del proper arboricidi. Conscient que aquella n’era la darrera passejada de la meva vida sota els arbres centenaris vaig allargar més del compte la ronda, la que durant molts anys he practicat cada capvespre d’entretemps calorós. L’artista Lluis Vilà, en veure’m cada dia va dir-me una vegada que ABANS aquest passeig també solia fer-lo Jaume Butinyà. Segurament que aquest gran home que en vida van honorar amb la medalla de la ciutat, s’entristiria, com tots els banyolins, en veure la plaça major desarbrada, però tanmateix s’alegraria en observar el ressaltar de les pedres vetustes de les façanes, i potser, des del Centre d’Estudis Comarcals s’afanyaria a demanar un ràpid arranjament de les més atrotinades.

En aquesta crònica nostàlgica de l’arboricidi deixaré constàmcia  dels darrers personatges que he vist passar sota els arbres en nits il.luminades pels fanals ABANS d’extingir-se la claror que s’esquitllava damunt dels troncs i l’anèmica verdor de les fulles. Aquesta crònica d’unes morts anunciades vol ésser el testimoniatge d’uns arbres que han mort drets i de les seves últimes llambregades pel rasar de la vida. Els últims que han contemplat el macilent fullatge en les darreres nits de primavera han estat els immigrants asseguts en els bancs enllistonats ; les senyores vídues entaulades sota les voltes del café de can Grilló  (el café Plaça, que pels nostàlgics banyolins sempre serà el café de can Grilló); les senyores de cabells blanquinosos assegudes a can Pons al costat de joves cervessers; una atractiva noieta pedalant tranquil.lament sota l’arbreda; un jove barbut amb el mòbil a l’orella; un gos petener bordador; un moreno amb vestimenta de guerrer estil Rambo i una trentena de cotxes aparcats vora les voltes. L’intermitent d’una Caixa llampeguejava en verd en el mateix lloc on ABANS hi hagué la societat de la Lliga i de la sastreria de can Llorà en un temps en que els dansaires es donaven les mans per ballar sardanes sota l’empar de l’ombra tupida dels arbres regats pel voluntariós Quim de la Brigada de l’Ajuntament. Eren els arbres que havien escoltat música de ballables per les millors orquestres del país, i havien vist joves, grans i ancians puntejant les sardanes que executaven els músics des de dalt dels cadafalcs ornats de boix en les diades de festa major. Havien vist cantar, saltar i còrrer la mainada, jugant a boles i a retrats, jugant a rutlla, jugant a cintes i posant-se els cap-grossos que dansarien voltant l’ampla faldilla de la gegantessa, giravoltant dintre els cavallets i admirant la seriosa faç de l’altívol i espigat gegant.   

Ha passat sota els arbres un nen agafat de la mà de la seva àvia, unes negretes ufanoses amb vestimenta colorística i uns nens pedalejant en bicicletes pel bell mig de la plaça on ABANS hi havia les dones verduleres del rengle, on s’havien fet xocolatades de Casals d’Estiu, mítings de partits polítics, lliuraments de premis, estesa de banderes (quina emoció veure aquella senyera gegant en la inauguració de les Olimpíades de Rem del 92!),  ballets i homenatges, els ancians de l’Asil acompanyats de donzelles amb mantellines blanques, i la brillant arqueta de les relíquies de Sant Martirià portada en braços pels pavordes del Sant, i la gent cantant. I la gent plorant ( la Guerra Civil va omplir de tristesa els cors banyolins). I la missa de campanya d’acabada la guerra. I la missa de la Santa Missió... Gent i més gent omplint la plaça sota els arbres centenaris. I els mercats amb dotzenes de parades i tota la gent de la comarca comprant, venent i regatejant. I rient. Si, riure, també es reia a la plaça major, amb les franques rialles dels infants contemplant els pallassos en els festivals infantils.. I... i...

A les vuit del matí del primer dia d’estiu – dimarts, 21 de juny de 2005, diada de sant Lluís- les

serres mecàniques començaven a fer trontollar els cossos arbrats. Tota la plaça retrunyia. Les

branques queien estrepìtosament petant en el sòl del terra. D’un a un, els arbres anaven caient . Davant del que... ABANS era cafè-teatre Vila que després havia estat Ateneu Republicà; en el franquisme café teatro Español; posteriorment Café-Teatre del Cercle de Catòlics i ARA Ateneu Musical Municipal... hi restaven solament dos arbres. Contemplava un dels darrers esbocinats,el de davant del cafè Plaça, el que com els altres, deien que es moria. L’he mirat per darrera vegada recordant aquell home del cafè de can Grilló que, diariament procurava revifar-lo regant-lo amb suc de marro de cafè. Com tots els altres també ha estat abatut, esmicolat, picolat, trinxat i convertit en pols llençada dintre la gegantesca urna funerària del contenidor d’una empresa trinxoladora.

 En pau reposin.

Joventut

EPÍLEG DEL MEU LLIBRE DE MEMÒRIES “ÉREM JOVES”

 

L’ AVENIR

 

Recordo que...

 

Quan es va acabar la guerra civil es va reviure cert fervor religiós.

 

I que en el pas dels temps, els dubtes van donar pas a altres afirmacions:

 

I es va posar en qüestió la raó de l’existència de l’ésser humà.

 

I el misteri inextricable de la vida ha anat desenganxant  la gent de les seves arrels d’antany.

 

I hem anat veient que el tercer món segueix vivint en perpètua deixadesa i fins i tot que és explotat per l’avarícia humana.

 

Ara, ningú sap el que l’avenir pot oferir amb els avançaments de la ciència que transformaran totalment l’entorn i, tanmateix, el  món interior de la humanitat.

 

I la societat es mostra perplexa, sense cap més altre agafador de creences que les del plaer de l’instant: viure al dia, en un futur hipotecat.

 

I jo ja no hi seré. . Però mentrestant tinc rampells d’alegries. I segueixo recordant el passat. Que potser no interessarà a ningú.  Perquè...

 

A qui poden  interessar aquests records de...

 

...quan érem joves? 

 

 

Però...

 

 

Érem  joves

 

 

-         Us en recordeu?. Va ser a l’any cinquanta...

-   Jo diria una mica abans.

-         Us en recordeu d’aquell temps?

-   Era el temps de divertir-se.

-         Era el temps de somniar.

-         Era el temps dels pardalets.

-         Era el temps d’en Franco.

-         Heu vist les fotos?

-         La fotos de quan sortíem tota la colla?

-         Les fotos de quan anàvem a les monges...

-         Féiem una bona colla.

-         Els nois amb els nois...

-         Les noies amb les noies...

-         Els nois a la dreta.

-         Les noies a l’esquerra.

-         Ballar era pecat.

-         El cine era pecat.

-         Si, era tres erra.

-         Totes eren tres erra.

-         I “gravemente peligrosas”.

-         Tot era pecat.

-         Però érem joves.

-         Si. Érem molt joves.

-         Joveníssims....

-         (Escena inicial de l’obra RAPSÒDIA EN BLAU, de Jaume Farriol).

Anys 50/60/70...

BALLARUGUES  TEATRALS

 

Vaig començar ben aviat a fer teatre. Era un jove molt esquifit. Prim i escarransit. I tenia una veu que ajudava a que em diguéssin que tenia una gran vis còmica.  No cal insistir en aquest tema ja que ho tinc escrit en el meu quadern dedicat al teatre. Però si cal dir que era tota la meva afecció a la meva joventut, i que s’arrelà a través del temps fins a la meva joventut d’ara en els més de vuitanta anys quan segueixo trepitjant l’escenari del teatre Municipal cada any en cinc representacions dels Pastorets.  A la meva joventut cada nit passava unes dues o tres hores assajant en els teatre del Círculo de Católicos del carrer de l’Abeurador i posteriorment en el mateix local emplaçat a la plaza de España (la plaça Major, vaja!). Vaig passar molta fred als hiverns en aquells locals en que només una estufa a la sala del cafè ens escalfava per retornar a la sala d’assaig assajant ben abrigats. Als estius la cosa ja anava més bé. Teníem una dotzena d’obres assajades i feièm “bolos” per la província. Sempre amb gran èxit ja que el nostre grup dirigit per en Pepet Freixa era un dels millors amb actors prestigiosos com el mateix Pepet, en Maurici Garcia, Jaume Baus, Miquel Vilanova i altres. Els únics joves del grup érem en Pere Pagés i jo. En molts pobles hi havíem de tornar altres vegades. A Santa Pau ens consideraven el millor grup que havíem passat pel seu teatre. Santa Pau era un poble que el teatre era molt arrelat i en el seu escenari hi havien passat els millors grups de la província.  Primer hi anàvem a fer obres amb homes sols i més tard, ja amb dones. En els primers temps el poble estava arraulit i espantat, tancats tots els seus habitants dintre les seves cases. La por dels maquis els tenia estamordits. Quan sentien les nostres veus en  passar pels carrers solien obrir les finestres. A nosaltres ens coneixien pel nom dels papers dels personatges que havíem representat en la primera presentació al poble, El llaç etern.  Era un èxit de públic quan sabíen que en les obres hi actuava “el bon pare”, “el noi bo”, “el dolent”, “el jove guapo” i en “Llàvia”. Sempre més he estat per als de Santa Pau el cómic Llàvia.

Acabades les representacions s’arraconaven les cadires de la sala i començava el ball. Mai havíem tingut tanta requesta. I acabat el ball fèiem un bon sopar a base de fesols i botifarra de Santa Pau.  Anàvem a per tot arreu a fer teatre. I a vegades actuàvem tarda i nit. La tarda en un poble i la nit en un altre. Aquestes combinacions les podíem fer en pobles com Castellfollit-Besalú o Montagut- Sant Jaume de Llierca.. Però no tot eren poblets, perquè també havíem actuat a Blanes, i en el Centre Cultural de Girona on hi representàrem totes les obres del nostre repertori. La crítica gironina digué que érem el millor grup teatral de la província. Les actuacions duraren molts anys, i especialment es van fer en temps de Quaresma - anys quaranta i cinquanta del segle XX-. Érem joves que actuàvem amb els més veterans.  Tot això, com he dit, ja està escrit en el meu quadern de teatre.

He estimat tant el teatre que gràcies a aquesta afecció  vaig poder conèixer a la que seria la meva esposa, Roser, en el teatre Centre d’Arbúcies. És la millor obra de la meva vida. I això no es pas comèdia. És la realitat de la vida. Amor, comprensió, fills. Molta estimació. I és que com digué el filòsof alemany Gottfried Leitniz “Estimar és trobar en la felicitat d’un altre la teva pròpia felicitat”.

Anys 50/60

L’ESGLÉSIA  I EL  PECAT:  EL  CINEMA  I  LA  PLATJA

 

 

Com escriví Jaume  Farriol en l’obra “Rapsòdia en blau” en aquell temps tot era pecat. Ell tenia  set anys menys que jo,  i també es pot dir que visqué aquells anys de prohibició , i si bé no va  desfilar amb la boina vermella i la camisa azul com nosaltres, prou que devia contemplar aquells joves que feien  la  instrucció  pels carrers de Banyoles (que tan bé vam saber parodiar en l’obra d’en Jaume). Ell la devia viure, com a nen de set anys que llavors tenia, contemplant com nosaltres desfilàvem i mirant especialment  el seu germà gran, en  Josep,  que també desfilà cantant el “Cara al sol” amb nosaltres, joves d’Acció Catòlica, i que  segurament fou el que li explicà totes aquelles aventures  perquè en Jaume les pogués exposar irònicament en l’obra de  més èxit del teatre banyolí.

 

En aquell temps que tot era pecat va arribar a Banyoles un nou rector a la parròquia de Santa Maria: mossèn Ferran Simon. Era un bon home, molt intel.ligent però a voltes  geniüt, especialment quan feia sermons a la trona en la missa d’onze dels diumenges (era la darrera missa en la que es veia sempre l’església plena  de gom a gom).Alguna vegada, fins i tot, havia molestat a una sèrie de persones “de la crema” banyolina  a qui els digué que eren “sepulcres blanquejats”  ( la gent rica de la ciutat se’ls deia popularment que eren “la crema de Banyoles”). A partir d’aquell sermó, aquella gent es va molestar i en els dies festius canviaren de parròquia anant a missa a l’església de Porqueres. 

Aquell mossèn era molt estricte en les coses que ell considerava que el poble pecava en grup. A l’estiu, sobretot, es molestava quan veia mànigues curtes a l’església, i tenia especialment cura de que no entressin al temple. I pobres, dels que anaven a la platja en vestits de banys indecorosos!. Els estius, les plàtiques a la trona eren acusadores, com si tothom hagués pecat per mostrar-se en banyadors que ell o l’església d’aquell temps considerava indecorosos.

I si parlem del cinema, encara era més estricte.  Ai de nosaltres si havíem anat a veure una pel.licula que l’església classificava amb el número 4: Gravemente peligrosa (segons les fitxes exposades a la cartellera dels Pares de Família a la façana del Teatre del Catòlics). El cas de la pel.licula Gilda fou tan exagerat que en els sermons a la trona se’ns amenaçava com si tots haguéssim d’anar a cremar a l’infern. L’estrena de la pel.licula al Mercantil fou un fracàs d’espectadors. Fins i tot un jove d’Acció Catòlica es passejava davant del cinema per anar comptant la gent que entrava al cinema. Ara, això fa riure. És una anècdota , evidentment divertida d’aquell temps en que tot era pecat.

Passats uns anys, vaig tenir una conversa amb mn. Ferran, i haig de dir que vaig passar unes estones molt agradables. Fou a l’any 1958, quan vaig haver d’anar a la rectoria pels tràmits del meu casament. Feia una mica d’angúnia pensar que ell m’hauria “d’examinar” de doctrina cristiana. Però res de res. Vam passar tota l’estona parlant de literatura perquè va resultar que ell era un gran afeccionat a les obres de Joaquim Ruyra I vam parlar llargament del llenguatge de l’escriptor de Blanes i vam sortir a parlar de La parada i d’Els corders de Blanes. Vaja, que vam passar bones estones tots dos parlant de l’obra de Ruyra.

Anys 50/60/70...

LA ROSER, EN JOAN I EL TEATRE PEL MIG

 

 

Durant els cinc primers anys de la dècada dels anys cinquanta va produir-se un canvi excepcional en el teatre banyolí. Els components de la Sección Recreativa del Círculo de Católicos vam deixar d’actuar en aquella Societat per desavinences amb la Junta. I decidírem anar pel nostre compte formant la Agrupación Teatral Bañolense, afiliada a l’Obra Sindical de Educación y Descanso, ja que així havia de ser si volíem continuar endavant. I com que no teníem local i disposàvem d’un bon repertori d’obres iniciàrem una gran gira pels pobles de la província de Girona. En el teatre del Catòlics també hi actuàrem algunes vegades ja que la sala d’espectacles fou llogada a una empresa de Lloret de Mar que tenia el nom de Financiera Cinematogràfica i el teatre del Catòlics es convertí en Teatro-Cine Canigó. Feien pel.licules cada diumenge, i nosaltres hi estrenàrem algunes  obres de teatre: La casa, de José Maria Pemán, El miracle, de Joan Puig Dalmau (autor resident a Banyoles), L’endemá de bodes, de Pous

i Pagés i Los que quedamos, obra de l’autor italià Giovanni Cenzatto. A l’Agrupació s’hi afegiren algunes noies, entre elles Carme Torres que era

una bona actriu que es casà amb un banyolí i deixà el seu poble d’Arbúcies. A Carme Torres li haig de retre el meu més gran homenatge ja que gràcies a ella vaig conèixer a la que seria la meva esposa, Roser Recarens i Teixidor.

 

Carme Torres actuava a Arbúcies en un dia de festa grossa. A les vigílies em va telefonar convidant-me a actuar en el teatre d’Arbúcies per fer un monòleg. I així fou quan a Arbúcies vaig conèixer a la Roser que aquell dia actuava en l’obra de Pous i Pagés, Rei i senyor. Era el setembre de 1952. Jo tenia 27 anys,  la Roser, 22.  Ella tenia al seu càrrec un establiment de perruqueria de senyores amb una bona clientela. Vam tenir un festeig llarg.

 

Ens vam casar el 23 de juny del 1958. Jo tenia 33 anys i la Roser, 28.

Ens vam instal.lar en un habitacle en uns baixos del carrer de l’Hospital, vora la casa dels meus pares. A l’entrada, la Roser hi agençà la perruqueria i aconseguí tenir una bona clientela. Treballant tots dos, ella de perruquera i jo al Banc Hispano Americano vam aconseguir cap a finals dels anys seixanta poder  ésser propietaris de la casa del carrer Major, num. 33 on jo hi vaig nèixer. Allí, la Roser hi organitzaria la nova perruqueria molt més gran que la de la casa que havíem tingut llogada.

 

La nostra filla, Montse, va començar l’aprenentatge de perruquera al costat de la seva mare i vam  poder pagar-li els estudis de perruqueria i maquillatge a l’Acadèmia Carranza de Barcelona i a l’Institut Narcís Xifra de Girona, on ja fa anys que n´és professora. 

 

Encara avui, cap als finals de la primera dècada del segle XXI , la Roser segueix treballant únicament per a familiars i amigues. És el seu hobby. Ara, jo m’hi he pogut agençar el meu espai d’escriptori i arxiu on escric aquests quaderns de memòries mentre contemplo la gent que passa pel carrer Major del Barri Vell de la meva ciutat.

Anys 50 i 60

PASSEJANT  PEL  CARRER  ESTRET

 

  El jovent tenia tema per tota la Quaresma. Cada diumenge, de vuit a deu del vespre, passejant pel carrer estret de la Porta dels Turers, entre empentes i trepitjades, sortia sempre la mateixa qüestió: La Passió i Els Vienesos. Quan arribava la Pasqua la cosa ja canviava. L’inici de la primavera portava sons de tenora i es parlava dels Rosers del Frigolet i del Vilà, de les sardanes de la orquestra Carbó de Santa Coloma, de les excursions a Rocacorba, de les sempre lluïdes processons dels Dolors... i posats a l’any 1946, tothom s’engrescava a parlar de la col.locació de la campana a l’església de Porqueres, de les exposicions d‘aquarel.les d’en Peret Mata, de que aviat es construiria un mirador, de que no es podia passejar per les vorerers de l’estany de tants gitanos com hi acampaven, de rifes i més rifes: “-No voleu pas comprar números d’una bicicleta?”, del Torneig Copa Primavera, de les jugades d’en Noguer i d’en Frigola, de les parades de l’Imbert, de la pel.licula Siguiendo mi camino que “hi surt un capellà molt modern” i que compreu una revista que se’n diu Horizontes...

  I llavors va venir l’Arthur Kaps, davant del seu espectacle vienès. No eren les Luces de Viena ni el Viena es así ni les Melodias del Danubio, però ja era molt que portés un espectacle de qualitat com Soñando con música, dels que no s’acostumaven a veure en gires per les provincias. Cinquanta músics de jazz reunits a l’escenari del Mercantil feien molt de tro (a l’hora de la veritat potser no foren tants) i a davant de tots, el director i pianista Semprini, músic anglès de procedència italiana, qualificat com un fantasista de piano. Conduïda per Semprini l’orquestra ens brindava una enlluernadora cascada de melodies i ritmes servits amb originalitat i fastuositat. El recital de Semprini fou molt curiós. Executava Chopin, Listz, Schuman, i Beethoven, i a la segona part, visca el ritme modern!: Gerswin,

Carmichael, Cole Porter... I entremig de l’orquestra, un músic d’excepció: Albert Martí amb la  seva tenora tocant el Per tú ploro de Pep Ventura. No cal dir que l’espectacle, en conjunt, era autènticament nou per els banyolins. En aquell temps era una cosa de gran presentació, el que avui en diem un show. Un xou gros que devia fer suar als empleats de l’empresa Mercantil, que es veieren negres per inquibir cinquanta  músics a dalt de l’ escenari de l’antic local del primer pis, dalt del cafè d’en Xampinya. Val a dir que el personal d’aquell local s’estalvià suors, ja que no tingueren de carregar-se l’elegant piano de cua de Semprini, de color blanc tan estrafolari que fins i tot l’adobaren tecla per tecla. En aquell temps es veien coses que n`hi havia per quedar bocabadats.

Anys 50 i 60

EXCURSIONS  DE  “FIAMBRERA”  A  BARCELONA

 

 

En aquells anys, les excursions que sovintejaven eren les que s’organitzaven per la Quaresma per anar a veure les Passions d’Esparraguera i d’Olesa.  Amb el fi de que el dia fos més complert s’havia de rematar l’excursió amb la visió de la revista dels Vienesos. De bon matí sortien els autos de la TEISA i els viatgers marxaven satisfets amb la truita de patates dintre la fiambrera. Eren molt divertides aquelles excursions. Quan arrancava l’autocar sempre hi havia algun animador que començava a cantar el Carrascal, i a les envistes de Girona entonava Las chicas de Gerona amb el coro general de Ooona! I sortia allò del riu i del lleixiu. Davant de les muntanyes de Montserrat el repertori canviava amb el Rosa d’abril... I a la tornada ja només es recordaven les gràcies dels acudits dels Vienesos.  Anar a veure els Vienesos no era pas tan indecent com anar a veure qualsevol altra revista del Paralelo. Amb entretocs dolços de finesa i luxe inimaginable es donava un to de distinció que tot ho disfressava. Això no vol dir que algú també s’escandalitzés en veure les ballarines de fusta que adornaven la façana del teatre del Paral.lel. Aquelles cames de tres o

quatre metres d’alçada feien obrir els ulls!. – L’espectacle era bo. En sabien aquella gent de ballar valsos. I això que no era gaire bon temps de ballar-los ja que en el seu país prou que la ballaven de valent de resultes de la guerra. Oferien espectacles plens d’enginy bon gust i fastuositat. Decorats, coreografia, música, vestuari, llums, tot era resultat de vàries col.laboracions organitzades pel cervell del director Arthur Kaps. Tothom  quedava tan satisfet de l’espectacle que a la tornada, en el cotxe de la TEISA ja es cantaven les enganxadisses tornades dels vienesos: “Desde el dia que te vi/ la vida para mi/ es de color de rosa...” Tot ho era de color de rosa en aquells viatges en que el jovent disfrutava de debó impacientant algunes velletes amoïnades que remugaven continuament en un racó del passeig de Colom escolant la resta de la fiambrera, desficiades perquè no acabaven d’arribar mai aquells arrauxats nois que no en tenien mai prou de passejar per Barcelona, ignorant, santes dones! Que aquells seus companys de viatge havien pasat el capvespre en un teatre de revista del sempre esfereïdor Paralelu.

Anys 50 i 60

ELS  VIENESOS

 

Taxis a Barcelona.- Si no m’equivoco, era a l’any 1946 quan es va fer  córrer la notícia que Arthur Kaps vindria a Banyoles. Eren pocs els que s’ho creien, ja que una companyia de revistes com la dels vienesos no es podia pas arriscar a trotar pels escenaris provincials. Només de pensar que s’haurien de moure per l’escenari del Mercantil ja era una cosa inimaginable. Tot Banyoles comentava el mateix. I els que havien vist Luces de Viena o Viena es así ja somreien sarcàsticament, raonant que era impossible que ho fessin igual com a Barcelona. 

La veritat és que allà pels anys quaranta i cinquanta foren molts els banyolins que veieren els espectacles dels vienesos a Barcelona. El que anava a Barcelona per negoci sempre trobava un moment lliure per anar a veure’ls. Grups de nois llogaven taxis dels que anaven amb gasògen, es passaven quatre o cinc hores per la carretera, dinaven a una fonda econòmica, i a la tarda s’aclofaven a les butaques del Teatro Español per contemplar la revista dels vienesos. I tornaven als taxis rodant cinc hores més per la carretera. Aquests eren els que disfrutaven comentant pels cafès les gràcies dels acudits de Franz Joham i Gustavo Re (-“Què tal senyor Pujades?” – “Com està senyor Castells?”, (úniques paraules en català que es podien escoltar en l’espectacle). Aquells nois eren els que engrescaven a molta gent que procurava fer bossa per anar un dia d’excursió a veure els vienesos.

Els vienesos formaven una companyia de revistes que van fer el que van poder per alleujar la tristesa que hi havia en aquells temps. Es van quedar per sempre a Barcelona. Venien de Viena –com era de suposar fingint  una gira, però en realitat fugien del nazisme. A la Companyia, a més del director Arthur Kaps, hi havia nombrosos jueus i un any després no ho haguessin pogut contar.  A Espanya, les autoritats no se’n van assabentar i els van protegir, fins i tot afalagant-los  -almenys en els seus

començaments-  fins que van entrar a la cadena on totes les companyies de

teatre, i més les del gènere frívol, estaven enganxades: o sigui, la terrible censura del règim.

Era una revista molt alegre: bona música i un grapat de dones, totes iguals, ballant i aixecant les cames i somrient com en les pel.licules. Portaven uns pantalonets curtets i uns sostenidors que... una cosa mai vista, vaja!. Molt diferent de les coristes espanyoles que cantaven amb veu de gat i tapades fins els genolls. Això era el començament, però quan se’n van adonar els censors ja van tapar els sostenidors i les cuixes. Llavors van ballar més tapades a davant dels sortidors.

Anys 50 i 60

CARMEN DE LIRIO

 

Des de Torroella de Montgrí vaig anar en bicicleta fins al poble de Bellcaire per veure cantar la Carmen de Lirio. El jovent del poble devien fer una capta per  contractar aquella artista en un dia de festa major. A Bellcaire no hi havia sala d’espectacles i van haver d’agençar un ample espai d’una masia per muntar-hi un empostissat  perquè la Lirio pogués cantar la tan esperada cançó Noche de boda.  Un cop feta l’exhibició – poca cosa, ai senyor, si eren temps de censura!- la Lirio  va marxar  corrents per entrar a un cotxe oficial cap a Barcelona. Era el cotxe del governador civil.

El millor espectacle d’aquella tarda crec que va ser el de veure com arribaven i marxaven tot aquell seguici  de cotxes oficials.

 

En aquell temps, Carmen de Lirio era una dona fora de sèrie. Guapa, amb uns ulls verds bellíssims i una figura imponent. Era una vedette, així ho dèiem. Obtingué un gran èxit en cantar En la noche de bodas. Un crític va dir que  “todos aspirábamos a dormir sobre las dulces palomas de paz de su pecho”. Es veié compromesa en un escàndol en el que el seu nom es posava al costat del que llavors era governador civil de Barcelona, Baeza Alegria. “Por de dia con el cirio; por la noche con la Lirio” es deia en aquell temps que hi havia motins pels carrers de Barcelona per una vaga de tramvies.

Bé, jo no hi era a Barcelona, però en aquell estiu vaig poder veure a la Lirio cantar la Noche de bodas en el poble de Bellcaire. I us asseguro que portava un gran seguici de cotxes oficials. Aquell dia “por la noche, potser que la Lirio també agafés el cirio”.