1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (I)

El desgavell.- En el juliol del 1936 feia por veure aquells desgavells provocats per la revolta. Jo escoltava els pares que s’alarmaven en veure que hi havia incautacions, i fins i tot deien que havien matat capellans del Monestir o que havien agafat i matat gent de dretes. Hi havia delacions, denuncies i odis llunyans, pretextos suficients per segrestar individus i emportar-se’ls amb un cotxe robat per matar-los a trets i abandonar-los a les cunetes de les carreteres. La gent parlava de txeques, del SIM i de tortures. Hi havia molta gent perseguida o que patia. Es parlava del Comité d’Orriols – aquests sí que feien por!- i pels carrers vèiem passar milicians i milicianes cantant “A las barricadas!”. Nosaltres també vam aprendre la cançó. Com també La Internacional. Al cap de tres anys, quan la guerra s’acabà, amb l’ocupació de les tropes franquistes ja ens feien cantar el “Cara al sol”, però les delacions seguirien en els primers anys de la postguerra. Ho sabíem, ens ho deien baixet baixet i ningú s’atrevia a dir res. Era l’altra cara de la guerra.

Donat el meu caràcter juvenil – potser infantil- no vaig patir gaire durant la guerra i postguerra. Eren els pares que patien perquè no ens faltés el menjar. Ens vam fer un tip de menjar farro i llenties. De les llenties en deien píndoles del doctor Negrin. No m’agradaven gens. Em feien fàstic quan les veia flotar damunt d’un caldo negre. Abans de menjar-les les havíem de triar. Les escampàvem damunt la taula per separar les pedretes que hi havia pel mig. A casa teníem un sota-escala que ens hi refugiàvem quan sentíem les sirenes que alarmaven que els avions s’acostaven a bombardejar  al camp d’aviació de Martís. La meva mare deia a les veïnes que vinguessin a casa que en aquell sota-escala hi estaríem segurs. Déu-nos-en guard que ens hagués caigut una bomba a sobre!. Ens hauria baixat tot l’edifici. Sort que a Banyoles no van bombardejar mai. Sentíem els sorolls molt lluny. Ni els vidres que asseguràvem enganxant-hi paper engomat es varen trencar.

Els noiets jugàvem a fer guerra en el pati que havia estat el col.legi dels Hermanos Gabrielistes. Fèiem trinxeres vora la paret de la Muralla per “jugar a guerra a cops de rocs”. I entràvem a l’adolescència estudiant a l’escola Francesc Macià.  Els diumenges anàvem al cinema. Ja no era el cinema mut del teatre del Círcol de Catòlics.  Ja vèiem cinema sonor al Mercantil i Modern. Dia per altre, amb el meu amic Joan Frigola anàvem en bicicleta a una masia de Martís per emplenar unes garrafes de llet. Vam deixar d’anar-hi quan les bombes començaven a caure. Quan van demanar la lleva del pare per marxar cap al front de guerra, vaig veure com ell s’escarrassava en ensenyar a la mare a posar anses de cistells perquè acabés d’aprendre l’ofici. Però la mare no pogué fer-ho. Es feina d’homes i es necessita molta força en el puny. Alguns vespres anàvem a casa dels avis pagesos del carrer Nou. L’avi seguia amb la seva sonsònia resant el rosari mentre feia torrades. I l’àvia hi xucava tomates i ens les untava amb minsos regalims d’oli. Encara avui em deleixo per menjar torrades o un simple pa amb tomata.

Els Olivas d'Olot

Els cosins Olivas, d’Olot, eren en Joan, en Lluis i l’Enric, fills d’en Florenci Olivas, germà del meu avi –el de la barretina- que no vaig conèixer. En Joan era l’hereu i tenien la cistelleria al carrer Bellaire en una casa que en deien a can Santunegru perquè a la façana hi havia una capella amb una imatge d’un sant negre. En Joan va fer el servei i la guerra al Marroc vivint el desastre d’Annual amb la retirada i desordre dels soldats espanyols. Quan retornà a Olot, en el moment en que el tren arribava a l’estació, el seu pare, Florenci, morí de gran impacte emocional en sentir el xiulet de la locomotora que anunciava l’arribada del seu fill.  El germà segon era en Lluis que també treballava a l’obrador de la cistelleria. Vaig conviure amb ells durant un parell d’anys a l’edat de setze a divuit anys quan vaig anar a viure a casa d’en Joan per aprendre a treballar cistelleria fina. Era una botiga gran que a més a més venien maletes, cortines, persianes, catifes, etc. A davant de la casa hi tenien l’obrador on jo vaig passar-hi moltes hores aprenent a fer paneres de cosir i cistells, i ajudant-los en el que podia en aquell ram. Treballaven els dos germans, i amb en Lluis –molt divertit en explicar acudits- anàvem a instal.lar persianes en alguns pisos. En Joan i la seva esposa tenien una filla –la Maria del Tura- i jo vivia amb ells. Els ajudava també fent cel-rasos pels sostres d’algunes cases i recordo que vam estar dies fent el cel-ras del cine Colón al passeig de Blay. Els diumenges anava pel meu compte a fer sortides pels voltants: la Moixina, Sant Roc, Parc Nou, les Tries.... Al Parc Nou hi passava moltes estones llegint en una glorieta. Llegia molt, sobretot obres de teatre que en un futur hauria de representar en el teatre del Catòlics de Banyoles. Per tant, no m’avorria. Els llibres m’han acompanyat sempre, i un home que llegeix no sap pas el que és l’avorriment. D’aquell temps recordo que, després de sopar, en Joan estenia un mapa damunt la taula i seguíem les operacions bèl.liques del desembarcament dels aliats a Normandia. A casa d’en Lluis –un pis amb balcó que donava a la plaça Major- hi havia anat algunes vegades a dinar. La dona d’en Lluis, -l’Esperança- era molt oberta i amb els seus fills, Assumpció i Enric, per les festes del Tura, des del balcó, haviém contemplat el ball dels gegants i el Ball Pla de festa major. A l’obrador de la cistelleria hi venien alguns veïns del barri a a fer-la petar. Allí hi havia unes reunions molt divertides. També hi venia el tercer germà dels Olivas, l’Enric, que treballava al Banco Hispano Americano. Era un noi molt llest que sabia dibuixar i escriure ràpidament al revès. A la botiga de casa seva –al carrer Major- hi posava, cada setmana, els resultats dels partits de futbol en un vidre i els escrivia des de dintre , al revés, amb gran facilitat. La gent d’Olot anava cada setmana a veure els resultats dels partits a Radio escrito al revés, que així es titulava aquell servei que feia l’Enric Olivas a la seva botigueta que anys a venir, el seu fill –un altre homònim Joan Olivas- hi posà una agència de viatges en combinació amb Autocars Olivet (Viatges Canigó) de Besalú-Banyoles. Aquells dos anys de treball de cistelleria a Olot no van pas servir per orientar la meva vida laboral, ja que un cop patida la pena de presentar-me cada any a Girona per al reclutament militar – quatre anys vaig haver de passar a què em medissin el tòrax i sempre amb la qualificació de inútil temporal, finalment el darrer any em van inhabilitar per a fer el servei militar. Amb l’alegre notícia de inútil total per estret de pit, un cop lliure vaig decidir posar-me a estudiar fent un curs de comptabilitat per correspondència, i gràcies al director de la sucursal del Banco Hispano Americano que em va dir que convocaven exàmens per a una plaça d’ordenança, vaig presentar-m’hi i em concediren la plaça, i així vaig entrar a treballar al Banc, fent idèntiques diligències com les que feia el meu cosí Enric al B.H.A. d’Olot.

Els Olivas-Turró (i III)

La Margarideta Turró i Olivas  després de quedar vídua venia sovint a casa, i en els hiverns –igual que havia fet la seva mare Marieta- es posava vora la llar del foc a explicar interminables i tristes històries de la seva família. També li agradava que jo li llegís obres teatrals, i com és natural li vaig llegir els drames que la seva germana Lola havia interpretat al teatre de l’Ateneu. Jo, que sempre he sigut un lector apassionat m’engrescava molt llegint aquelles obres, i ella, seguint-me, semblava que es trobava a primera fila del teatre. Temps a venir, dos fills de la Margarideta – Joan i Dolors Turró i Turró (ja havien perdut els cognoms de Olivas)- vindrien a ajudar-nos a fer palmes durant la temporada de Rams. Eren molt llestos en treballar la palma. De jovenet, en Joan treballà d’esparter i semblava que volia seguir l’ofici dels seus avis –els Turró/Olivas- que ja eren morts. Però es decidí per treballar en sabateria, arranjant-se un petit obrador a l’entrada de la casa, al carrer de Sant Martirià. Era un noi molt trempat i llest en la feina. Ell i la seva germana Dolors, i més tard l’altre germà –en Quico- serien els que acompanyarien la seva mare a vendre números de Loteria a domicili. Degut al seu rostre de trets orientals, en Joan semblava un japonès i tothom el coneixia amb el sobrenom de Tojo. (Fou  el més llest de la família i organitzà les festes del seu barri del carrer de sant Martirià). Fent palmes treia models originals i treballà amb escuradents fent castells i torres. (Fins i tot construí una plaça major de la ciutat de Guatemala que regalà i lliurà personalment al comanditari d’aquella ciutat, en la seva època de viatjant de no se què. Va fer molts oficis. Es va casar amb  una noia feinejadora). La germana d’en Joan –la Dolors- era molt traçuda fent palmes, i en les reunions de treball que fèiem al celler de casa durant la temporada ramística alegrava les vesprades amb cants i acudits. Mai havíem rigut tant.

Dels tres germans Turró-Olivas (Margarideta, Lola i Lluis) només em queda per parlar d’aquest darrer. Molt trempat, xistós i alegre. Treballador incansable. Primer, a can Boada del carrer de les Rotes, dominant matxos, eugues i tota  classe de bestiar rodó, i després, fins a la jubilació; a Transports Mainadé fent feines de recaderia conduint un camió amb el que feia gairebé una ruta diària Banyoles-Manresa i viceversa. Es casà amb Pietat Reixach, bona dona molt enraonadora i dominadora, d’aquelles que quan era al costat d’en Lluis al cotxe no es cansava mai de  donar-li orientacions com si ella fos la conductora, -com si en Lluis no sabés on anava, ell que havia seguit les rutes de gairebé tot Catalunya!-.  Però... potser l’orientava per seguir el bon camí, ja que en Lluis, com la seva germana Lola, havia anat poc a l’escola en aquells temps de la postguerra. En Lluis, com tots els germans Turró-Olivas era ple de bondat i tenia un tarannà tranquil i alegre. Sempre m’ha sapigut greu no escoltar-lo més sovint, especialment quan explicava anècdotes del seu món del treball. Era una persona moguda, sempre amb la rialla a flor de llavi. La Pietat feia feines de neteja en el Banc on jo treballava i en un estiu pogueren gaudir de quinze dies de vacances a la residència d’empleats del Banc Hispano Americano, a Comarruga. No hi trobà el seu ambient. Es veié una mica cohibit entremig de tants empleats de Banca. Ell hauria disfrutat més de poder parlar de transports de carreteres, de camions, de matxos i de bestiar. En Lluis no sabia fer vacances. No era un home per estar quiet. Un cop jubilat va morir per no saber estar aturat.

Els Olivas - Turró (II)

Quan la Lola Turró Olivas era a la presó de Barcelona l’anava a visitar un home que treballava als estudis cinematogràfics Orphea. Es veu que se’n va enamorar i l’anava a veure sovint. La Lola li donava encàrrecs per a la família de Banyoles. Recordo que aquell home  havia vingut a casa a dinar i quan se’n tornava cap a Barcelona li vam donar un paquet amb aliments per a la Lola, i que –no ho puc assegurar- però em sembla haver sentit a dir que aquell paquet la Lola no el va rebre mai. Aquella persona va desaparèixer com per art d’encantament.  En sortir de la presó, la Lola s’hagué d’espavilar, i amb el temps aconseguí anar a viure en un pis d’una seva amiga de Barcelona.  A Banyoles no hi volia tornar perquè tenia el pressentiment de que alguna altra persona la denunciés per tornar-la a empresonar. Un dia, anà a un Niu d’Art –una sala de festes familiar d’una barriada on els espectadors podien col.laborar-. L’speaker d’aquell Niu d’Art era un home que es deia Pere Guerola i quan demanà col.laboració als espectadors, la Lola es decidí a pujar a l’escenari per recitar el monòleg de la dida de La creu de la masia. Aquell presentador quedà encisat en veure aquella dona tan atractiva. Es feren amics, i festejaren durant un temps. Ell era un dels caps de venda d’uns importants magatzems de roba. Tots dos es casaren i visqueren a Barcelona en uns baixos d’una caseta amb pati i una palmera a la barriada de Gràcia. Mentrestant, el nen de la Lola, en Miquel Busquets Turró anava creixent al redós de la família de Banyoles amb els seus cosins i la seva tia Margarideta, una dona que per pitjorar la situació anava perdent la vista. Per ajudar-los, l’Ajuntament permeté que venguessin números de la Loteria dels Cecs. I és que la Margarideta quedà totalment cega quan un dia, sortint de l’obrador de la casa d’uns amics del carrer – els Batlle, basters, a la placeta dels Estudis- tingué la dissort d’ensopegar amb un jou de fusta corbat penjat a la sortida de la botiga, clavant-se-li la  punxa de la fusta en l´únic ull bo. Ella i els fills hagueren de guanyar-se la vida venent números per les cases de Banyoles. El nen de la Lola –en Miquel-  anà a viure a Barcelona, amb la seva mare i el seu pare adoptiu, en Pere Guerola, un bon home sempre atent i servicial per a la seva Lola. La Lola i en Pere, en arribar a la jubilació, compraren un pis a les vivendes de can Puig de Banyoles on hi visqueren fins a la seva mort. La Lola morí a la residència del Sagrat Cor. Mai va voler reviure els seus records de la guerra civil i posterior empresonament. A mi només em parlava dels seus records d’infantesa, i sempre m’explicava la mateixa anècdota: de quan entrava a casa i l’avi –el que jo mai vaig conèixer- la renyava per massa esvalotada: “Sembla que ha entrat un gos”, li deia, i la feia recular perquè tornés a entrar dient “Bon dia amb Deu Nostre Senyor i la Mare de Déu”. I és que l’avi, era una persona molt de missa. Segons m’explicà el pare, en un dia d’eleccions, en anar a votar, en comptes de la papereta, a l’urna hi va posar una estampa del les que solien repartir en les esglésies quan tiraves un cèntim a la bacina. A l’endemà un municipal li va dir que havia votat a les ànimes del purgatori.

Els Olivas - Turró (I)

 Ui, que és complicat! La germana del meu pare es deia Maria Olivas, si bé tothom li deia la Marieta Cistellera. Es va casar amb l’Esteve Turró i van posar botiga d’esparteria al carrer de Sant Martirià. Recordo a la tia Marieta quan venia a casa durant alguns hiverns que feien xerrada amb el meu pare a la vora del foc. El seu home, l’Esteve, li agradava alçar el colze i, segons em contà el pare, un any anà a la processó dels Dolors una mica empitofat, i  mentre seguia la filera imitava els manaies donant cops d’atxa i cridant amb un ram-pataplam com si fos un timbaler. El van haver de treure a empentes de la processó. Tingueren tres fills: la Margarideta, la Lola i en Lluís. Tots tres patiren les conseqüencies de la guerra. La Margarideta es casà amb en Jaume Turró que era conegut pel motiu d’En Nyiga. Fou un home que causà molts problemes a la seva dona, ja que algunes vegades anava begut. Treballava de curtidor en una fàbrica de pells. Quan la Margarideta quedà vídua hagué de cuidar els seus dos fills: en Joan i la Dolors, i en els moments més difícils de la postguerra hagué de tenir cura del fill de la seva germana Lola. Aquesta, la Lola, era una dona molt vistosa i havia fet comèdia en el teatre de l’Ateneu gràcies a que la Margarideta l’ajudava a aprendre els textos de les obres, entre ells el del paper de dida de La creu de la masia, i Les joies de la Roser, de Pitarra. Va festejar amb en Llorenç Busquets i en els primers dies de la revolució  se la va veure pels carrers de Banyoles vestida de miliciana juntament amb en Llorenç. Era una dona molt atractiva i tothom li deia que s’assemblava a l’actriu de cinema Joan Crawford. Ja es veu en alguna foto que vestia en pantalons llargs que en aquell temps era un escàndol i molt més en una ciutat petita com Banyoles.  Els dies festius es passejava amb pantalons llargs de color blanc que eren el darrer crit de la modernització, de l’emancipació que havien portat en el cinema actrius com Joan Crawford i Katherine Hepburn. El xicot de la Lola hagué de marxar al front de guerra i allí hi deixà la pell. La noia quedà embarasada i donà a llum el seu fill Miquel. En acabar-se la guerra fou empresonada, i la seva germana Margarideta es féu càrrec del nen, passant moltes penes ja que tenia dos fills i un altre que vindria pocs mesos després. Quan la Lola sortí de la presó, anà a residir a Barcelona. A on? No ho sé, perquè aquests són uns moments foscos de la seva vida, però si que puc dir que un dia el meu pare em portà a Barcelona per anar a veure la Lola. A mi em feia molta il.lusió perquè  a Barcelona no hi havia estat mai i com que havíem  de passar una nit a casa de la Lola, tindríem ocasió d’anar a veure un espectacle de nit a la ciutat comtal. Vam acompanyar tot el dia a la Lola, i a la nit anàrem el circ Olympia que era en un edifici del Paral.lel. Però la Lola no tenia casa fixe i el problema era on havíem d’anar a dormir. La Lola ens portà al pis on ella residia. Ens digué que allí almenys podríem dormir, però en una manta en l’enllosat d’una habitació. Era una cambra tètrica amb un amuntagament d’homes i dones que dormien en el sòl del terra d’aquella minsa habitació. Segurament eren persones com la Lola, acabades de sortir de la presó. Aneu a saber! El pare no m’ho explicà mai. No puc deixar de pensar que si allí si hagués presentat la policia franquista potser a nosaltres ens haurien engarjolat.

I dels Olivas, què?

Com que m’he passat alguns capítols d’infantesa i joventut dels altres parents olivístics, hauré de fer memòria repassant històries llunyanes. A veure: de mi i de la meva germana Dolors ja n’he parlat. Toca a parlar, doncs, del meu germà petit que va nèixer el 1941.  Setze anys més que jo! Aquest va sortir de trascantó. Quan va néixer, jo era al celler de casa pelant canyes – si, en aquell temps feia de pelacanyes!-.  Vaig sentir els crits de la mare que era a dalt de l’alcovat de la casa número 33 del carrer Major, a l’habitació on vaig néixer jo a l’any 1925. A l’alcovat hi havia el pare, la llevadora i la tia Clara que feien companyia a la mare. Quan el nen va néixer, el pare em digué que agafés la bicicleta i que anés a fer saber als altres familiars que jo tenia un germanet i que es diria Xavier (Francesc Xavier, com el pare). I que tranquils, que tot havia anat bé. Els padrins vam ser jo i la meva cosina Mercè Font, de Torroella. I apa, a fer de mainader!    I en Xavier anà creixent, i jo fent-li més de pare que de germà. En Xavier s’emparava molt amb mi, i si els companys el feien enfadar sempre deia: “-Ho diré al meu Jan!” Tingué d’amics els nens del carrer Major, i un d’ells –en Josep Constans (fill del fuster del costat de casa, que mira com són les coses, també teníem arrels familiars de la part de la seva dona, Teresina Pagès, parenta de l’àvia Astasía). Doncs, en Josep  va entabanar a en Xavier per anar a estudiar al col.legi dels Maristes per tal de seguir la carrera eclesiàstica. Estigué  uns quants anys entre Barbastre i Cervera fins que se’n va cansar (va ser quan va rebre una carta que li vaig escriure dient-li que el dia 23 de juny del 1958 jo em casaria amb la Roser Recarens, d’Arbúcies. Fou llavors quan tingué la valentia de comunicar al “Padre General”  d’aquella Institució  que no volia seguir més la carrera clerical. El seu desig era venir al meu casament. Ho aconseguí, i retornà a Banyoles gairebé desconegut (gairebé no el coneixíem, ja que allí havia crescut i era llarg i pallarca i anava vestit amb una gabardina meva que li vam enviar i que li anava curta. I parlava en castellà!. I com que feia anys que ni pares ni germans el vèiem, quan la meva germana l’anà a esperar a Barcelona, ell es dirigí a la Dolors dient-li: “Es usted la Dolores?”. Vingué al casori, portà el ram a la núvia, vaig buscar-li feina a Correos, anà a treballar a la indústria de màquines de planxar Celso-Latic i, més endavant fou empresari muntant una indústria floreixent –Firsan- fins que va petar. Casat amb Isabel Hugas –modista- tingueren dos fills, Albert i Joan, i el gran, amb arrels teatrals formà un grup de teatre “Els Babaus”, escriví obres i dirigí la Nau d’Arts Escèniques de Banyoles. El petit, Joan Olivas –el meu homònim- avui –any 2008- treballa a Londres.)  Però això son coses del moment actual. I m’havia proposat que aquests recordatoris fossin només d’infantesa i adolescència. Seguim amb els altres Olivas.

La saga dels Coll (i V)

La sisena: la tia Pilar. Era la quarta dona de la colla de germans. La tia Pilar era potser la dona més callada i abnegada de la família. Es va casar amb un home ric, el noi de can Font –caps d’obra constructors de cases-. En Carlos era un home gras, rodanxó, baixet i vermell de cara. Portava els comptes de la companyia d’aigües que abastaven una part de la ciutat i que administraven els Font.  Jo era ben petit quan es van casar, i em puc veure- al costat d’en Martirià Font Coll- a la foto on hi ha els convidats al casament-. Els pares d’en Carlos eren el senyor Peret, el constructor de la casa de molts pisos on vivien a la plaça del Doctor Rovira; i la senyora Maria –sempre li havíem dit així. La tia Pilar visqué en el primer pis d’aquella casa amb el seu marit, i allí també  hi residien les germanes de l’oncle Carlos – la Irene i la Josefina. La Irene era una altra bona cosidora, i en una festa de miss Banyoles –en els anys trenta- la varen premiar pel seu bon vestuari. Es casà amb en Pepet Teixidor que li deien en Llarg de l’Esport perquè era molt alt i els seus pares foren conserges de Sport Bar, que fou el cafè de la societat del Casino Bañolense – “el Casino dels rics”, a la plaça Major-. La germana petita dels Font, la Josefina –mireu com són les coses!- s’enamorà d’en Martirià Font. Es casaren i formaren la gran “Fontada”, els Font i Font de la casa de les aigües Font. Anaren a viure a Torroella, ja que en Martirià allí hi tenia la seva feina de músic. Més tard, tornaren a Banyoles per residir a una casa propietat dels Font al carrer Coromina. A l’oncle Carles i a la tia Pilar anàvem a felicitar-los cada any pel seu Sant a la casa dels Font de la plaça Dr. Rovira. Ja de ben petit hi anava, i en acabat la guerra em donava revistes  alemanyes sobre temàtica de guerra – tot eren avions (eren les revistes Der Adler, i Signal) i és que el “tio Carlos” havia fet la guerra a l’altre costat i tenia l’aviació al cap. Fou sergent i a l’exèrcit era conegut com “el sargento catalán”. Els avis de can Coll tingueren sort d’ell ja que un cop acabada la guerra, l’oncle Carlos pogué recuperar la Linda, l’euga que se’ls hi emportaren en el darrer any d’aquells tristos temps. A l’oncle Carlos sempre l’havia vist pels carrers de Banyoles remenant panys d’entrades i sortides d’aigua de l’empresa, si bé passava moltes estones al despatx de l’empresa constructora del seu pare, en Peret Font, que anys a venir es trobarien amb en Pepet Teixidor i en Martirià Font.  Però l’oncle Carlos era sobretot un bon gourmet i el que li agradava més era anar a fer tiberis amb amics del mateix tarannà. Eren una colla que recorrien els hostals formant un tim en el que hi havia el carnisser Jofre –de ca la Munda- i un home baixet aficionat a la música, compositor i autor de La marxa dels sabaters i un parell de sardanes dedicades al trío dels bons ressopons. Les sardanes que composà en Joan Castañer (de motiu l’Esguerra-Borregos) tenien aquests gastronòmics títols: Arrós i fideus, Vi, pa i botifarra negra, i Jo, tu i el carnisser (o sigui, el compositor, en Carlus i en Munda). L’oncle Carlus va morir jove. Massa fartaneres. La tia Pilar va quedar vídua vivint en aquella casa, al costat del matrimoni Irene Font-Pepet Teixidor, i amb un gosset que li deien el Xelín. Durant molts anys, per la festa de la Mare de Déu del Pilar, sempre anava a felicitar-la i pel meu sant ella també venia a casa per regalar-me una ploma estilogràfica. En tinc una bona col.lecció.

 

En Jaume, el darrer dels Coll era l’únic que va seguir el rem de pagès amb el seu pare treballant en els camps de les seves propietats. A l’estiu feia feines agrícoles al Sindicat, posant garbes de blat a la màquina de batre.  Els dies de festa anava a l’Ateneu Republicà amb els seus germans, i també actuà a l’escenari d’aquell teatre. Es va casar amb una noia de can Milleres de Camós, la Teresina Xargay, bona modista. Visqueren en un primer pis de la casa dels Sarquella, a la plaça Major, sota les voltes del sud. Tenien una bona balconada on podien contemplar plaça i carrer. L’oncle Jaume era alt, ben espigat, alegre i molt irònic. I sobretot un treballador incansable. A més de les feines dels camps es dedicà a cobrar rebuts per a l’Acadèmia Abad Bonito, i a presentar lletres de canvi pels germans Prat, corresponsals de banca.Tingueren tres fills: Maria Carme, Maria Lourdes i Martirià.  I aquí acaben els Coll. La saga dels Coll continuà a Banyoles, a Torroella de Montgrí, a Terrassa... i a França (Orleans i Lille). Ja hi arribarem, si hi arribo.

La saga dels Coll (IV)

Anem pel quart dels germans Coll: una altra dona, la Clareta –la tia Clara-, l´única dona soltera dels Coll-. Alegre i simpàtica. De petit em regalava una revista titulada La dona catalana. Com que veia que jo sempre anava ple de papers i m’agradava el cinema, em donava revistes d’aquelles en què hi havia fotos d’artistes de cinema. La tia Clara va treballar a can Tremoleda que venien tota classe de galindaines: anissos, magnèsia, espècies, ametlles torrades, caramels, etc, etc. L’amo, el senyor Lluis Tremoleda era tan simpàtic com la seva dependenta. Jo els havia vist a l’obrador emplenant paperines d’espècies i quan anava a veure’ls sempre arreplegava alguna cosa.  A casa dels avis Coll m’agradava trobar-hi la tia Clara. Era una bona mainadera pels nens que van anar  venint en tota la saga dels Coll.

El cinquè dels germans Coll era en Benet. La meva mare em contava que en Benet, quan era petit, deia que volia ser capellà. No es res d’estrany, a can Coll del carrer Nou vivien en un carrer entre dues esglésies –el Monestir i Santa Maria- i  els rosaris de l’avi Coll  no mancaven mai a les nits després de sopar vora la llar del foc a l’hivern (i a l’estiu també, ja que en tot temps  hi havia una olla grossa sobre els clemàstecs per fer calderada pels animals). Al pati hi havia conills, ànecs, gallines, i la Linda a la quadra.. Doncs, en Benet pujava dalt d’una cadira dient que era una trona i acostumava a fer uns sermons que deixava bocabadats a tota la família. En Benet treballà de paleta, però en casar-se amb la Teresina (filla d’en Bernat Llinàs - taverner al carrer de Santa Maria-) canvià d’ofici. L’oncle Benet es convertí amb “l’oncle de can Bernat”, i tots els successors foren “els de can Bernat”. A la seva joventut, en Benet, -com el seu germà, Pepet- també es ficà dintre la societat de l’Ateneu Republicà, i es posà a la redacció d’un periòdic local per escriure cròniques i crítiques de teatre. Signava amb el pseudònim de A.SERET, que són les lletres al revès de la seva enamorada Teresa. Un cop casat fou el successor de l’avi Bernat, l’hostaler de gros mostatxo de la taverna del carrer de Santa Maria. La Teresina, a la cuina al costat de la seva mare, la Cinteta, que en els dies de mercat no donaven l’abast en servir pota i tripa, fesols i torrades amb all i oli. Durant la guerra, en Benet va ser del Partit Obrer d’Unificació Marxista (P.O.U.M.) i per aquest motiu també hagué de seguir el camí de l’exili. Amb el seu germà, Pepet, es trobaren un dia en el camp de concentració d’Argelés, i en Benet, en veure a en Pepet brut i amb una barba de setmanes, el primer que li diguè fou: “-Recony, Pepet, sembles el pobre captaire de La santa mare (un personatge dramàtic que en Pepet va protagonitzar en el teatre de l’Ateneu). En Benet tingué més sort que en Pepet, posant-se a treballar en una fàbrica de cerveses, però amb la guerra pel mig d’Europa el van portar cap a Alemanya, per treballar de paleta -era la seva feina- fent rampes i construccions per posar en marxa el camp de Dachau, vora Munic,  si bé tingué la sort d’abandonar-lo amb tot el grup de paletes abans de que aquell espai es convertís en el camp nazi d’extermini de jueus. Seguí treballant de paleta amb els alemanys que anaven ocupant terra francesa i també s’hagué d’espavilar per feinejar en ceràmica i rajols. Al cap de vuit anys de recórrer terres alemanyes i franceses, al final pogué aconseguir tornar a Banyoles i reintegrar-se a la feina darrera el taulell de can Bernat. Era a l’any 1946.  Sempre al costat del seu sogre –l’autèntic Bernat del mostatxo que no sabia de números i  contava els plats que servia col.locant taps de suro al taulell sense equivocar-se mai). Amb ells, també servien a la taverna-hostal, la Cinteta (dona d’en Bernat) que en els dies de mercat anava de taula en taula amb el setrill d’oli untant les torrades dels clients. (En el segle XXI, la taverna-hostal segueix amb el nom de Can Bernat portant-la el fill d’en Benet –en Joan Coll- (encara tothom li diu en Joan de can Bernat) així com els succesors: els seus fills, Jordi i Joan Coll Puigdemont).

La saga dels Coll (III)

El tercer Coll: l’oncle Pepet. El que va patir més. Abans de la guerra treballava a les aigües potables dels Font (ens farem un embolic del Font en aquest escrit. No sé si els que el llegeixin ho entendran!). L’oncle Pepet Coll era aficionat al teatre i ja de petit va començar a fer de Patufet en el teatre del Sindicat Agrícola. A la seva joventut es va ficar dintre la societat de l’Ateneu Republicà d’Esquerra i allí actuà amb el grup teatral, i posteriorment també en seria el director escènic. Aconseguí que per primera vegada a Banyoles es fes teatre conjunt amb homes i dones, ja que en el teatre del Catòlics només hi actuaven homes sols. L’oncle Pepet assolí a portar a terme una companyia estable anant, juntament amb els companys, a la recerca de noies treballadores per actuar a l’Ateneu. Fins i tot hi havia algunes noies que tenien una educació cultural molt minsa, i alguna d’elles era analfabeta com fou el cas de la meva cosina Lola Turró que actuà a La creu de la masia, de Pitarra aconseguint uns eixordadors aplaudiments en el paper del personatge de la dida. I la Lola Turró no sabia llegir ni escriure, però la seva germana, Margarideta, li llegia el paper que ella aprenia ràpidament.   Com que em sembla ja he dit, en els anys de la guerra civil l’oncle Pepet Coll fou el president de l’Ateneu Republicà (Quaranta anys després, quan tornà a Banyoles des de l’exili a França, en preguntar-li sobre aquest tema em va dir: “De president, encara en sóc. Ningú m’ha dit per plegar”). A més de president també era l’encarregat de fer la programació de les pel.licules que es projectaven a la sala de l’Ateneu. Jo anava sovint a casa seva, uns baixos d’una casa del mateix carrer Nou que era propietat del seu cunyat Carles Font. Hi vivia amb la seva esposa, Maria Prat. S’havien casat pel civil a l’Ajuntament de Banyoles -si no vaig errat, a l’any 1936-.  M’agradava anar a la casa de l’oncle Pepet i la tia Maria  perquè em donava folletos de cine, ja que ell feia les programacions i escrivia els textos dels programes en català (es pot  veure en  algun programa en el llibre amb CD adjunt “The End. El cinema a Banyoles” que vam escriure amb Josep Grabuleda). Com a dirigent que havia estat en aquell local d’Esquerra Republicana, el meu oncle es veié obligat a marxar a l’exili passant la frontera, i anà a parar  en un camp de concentració a Argelés. (De les trifulgues que passà a França vaig deixar-ne constància en una entrevista que vaig fer-li a Revista de Banyoles).  La tia Maria es quedà a Banyoles. Treballà a la fàbrica de les saques Gimferrer i fou acollida entre les cases dels avis de can Coll i la nostra casa. En aquell any 1939 estava embarasada i nasqué una nena – Maria-. Primeta, molt escarransida. Morí a l’edat de cinc o sis anys sense que el seu pare la pogués conèixer.. Jo, aleshores treballava a casa dels meus cosins cistellers a Olot quan m’avisaren que la nena havia mort. Vaig baixar tot seguit amb un cotxe de la Teisa i vaig veure la nena, com si fos adormida, en un llit de la meva habitació. Em va fer un gran impacte. La tia Maria es quedà a casa uns mesos més fins que pogué aconseguir passar a França, per la muntanya, gràcies a un guia que l’acompanyà. Quan trepitjà terra francesa, el guia l’abandonà i la tia Maria, amb penes i treballs (es posà a nevar) aconseguí arribar sola a la casa d’uns agricultors i allí pogué retrobar-se amb el seu marit. Ja he dit que l’oncle Pepet, a França, va patir molt, com també la seva dona en aquell temps de postguerra. Visqueren a Orleans, tingueren dos fills, i un d’ells –Janó- fou un metge investigador de malalties canceroses treballant a l’Institut Louis Pasteur, de Lille. Però... deixem-ho per més endavant.  

La saga dels Coll (II)

La filla segona dels Coll era la meva mare. La Caterina Coll i Tubert la portaren de petita a aprendre lletra i a fer labor al col.legi del Sagrat Cor de Jesús, - que era davant mateix de la casa de can Coll-. Allí no hi va aprendre gaire res perquè les monges la feien servir de “recadera”. Ja més grandeta, al costat dels seus germans va poder aprendre i llegir bé el català. Les Pàgines Viscudes d’en Folch i Torres les llegia amb gran afició. Del castellà, res de res. ( Anys a venir, -quan jo treballava al Banc- vaig subscriure’m al diari El Correo Catalán, i em va dir que no el podia llegir perquè era escrit en castellà. En canvi llegia perfectament  els llibres escrits en la nostra llengua).  Quan era joveneta anà a fer feines a algunes cases rectorals, com a  majordoneta bona treballadora. Treballà a la rectoria de Begur, amb mossèn Arcelos. Es veu que van recomanar-li el jove Francesc Olivas, que era fill del cisteller i pagès Joan (un home molt de missa i ben apreciat per la família Coll). Van festejar poc temps, ja que el futur sogre va morir, i a cal Cisteller del carrer Major hi feia falta una dona per portar la casa i el negoci de la cistelleria. Es casaren l’any 1924, i anaren a fer el viatge de nuvis a Barcelona. A l’any següent vaig néixer jo. Era  la nit del 15 d’agost de 1.925, la festa petita de Banyoles. Tocava la música al carrer perquè passava una processó. El soroll de la música em devia espantar perquè en els dies successius no hi havia manera d’arrapar-me al pit de la mare, i m’hagueren de portar a dida amb una dona veïna. Al cap de cinc anys va néixer la meva germana, Dolors.  La mare era una dona alta, esvelta, amb un caràcter molt obert. Hi ha fotos en les que podem veure-la rentant al safareig públic del rec del Tint a la plaça Sant Pere, i una altra en els aiguats de l’any 1932 portant la meva germana a coll damunt d’una pasarel.la amb el carrer Major ple d’aigua. Va saber portar molt bé el comerç de la botiga. Llàstima que els temps a venir no foren molt propicis per a la venda. Tant ella com el pare van fer  tot el possible perquè no ens faltés res a casa durant aquells difícils temps de la guerra incivil. Fins i tot es va espavilar en  fer feines per guanyar alguns dinerots: embolicar xocolata de la fàbrica Mas- ho feia al menjador de casa-, pintar i adornar gerros, retallar i enganxar papers a les canyes, polir cistells i... cuinar molt bé. Els arrossos i el conill amb samfaina eren deliciosos. Anàvem sovint a casa dels avis del carrer Nou. Convidava als veïns del carrer perquè vinguessin sota l’escala de casa quan sentien les sirenes que avisaven de bombardeig. Tothom coneixia la Caterineta Cistellera. No teníem gaire diners però érem molt feliços. Van fer molts esforços perquè els Reis de l’Orient ens portessin joguines, però els Reis de casa eren pobres, i un any em van portar el carretonet de l’any anterior pintat pel pare. Vaig tenir una decepció perquè el primer que vaig dir va ser.. “Oooh, el carretó pintat...!”. Els dies de mercat anàvem a fer parada a la plaça. Primer, fent viatges a peu carregats de cistells i bosses; més tard, ja amb el carretó empenyent-lo a la pujada del carrer. La mare era una bona venedora i a la parada de la plaça hi passava molt belles estones fent-la petar amb la clientela.  Va patir molt per a nosaltres. Perquè fóssim feliços. I ho vam ésser. En 1942 va néixer el meu germà, Xavier. Jo tenia 17 anys. Encara era un pelacanyes.  La meva vida s’encarrilà gràcies a la mare. La seva amiga més íntima de joventut, era la  Pilar Vilà. Vivia davant mateix de casa i era casada amb Pere Casellas, director del Banco Hispano Americano.  Alguna cosa devia fer perquè jo m’espavilés per estudiar comptabilitat i entrés a treballar-hi. La mare. Sempre la mare!.

La saga dels Coll (I)

Els avis materns.- A la casa dels avis de can Coll del carrer Nou hi anàvem molt sovint. L’avi es deia Joan i l’àvia, Astasía. Em sembla que el nom que correspon al de l’àvia no figura en cap santoral ja que el vertader és Anastàsia, però l’escrivent de l’època en que ella va néixer va posar-hi Astasía, i en Astasía va quedar. Tots dos eren pagesos i menaven tres camps (un cap a la Creu d’en Trull, un altre a Canaleta i el més llunyà una mica més enllà de can Puig. Recordo haver anat a ajudar l’avi posant alls a les regues, gratant en un cavíc, clavant i estirant el cordill de les ninyoles. M’agradava especialment anar amb el carro que l’avi tirava amb una euga que li deien la Linda. Quan anàvem els vespres a resar el rosari a la casa de can Coll, jo seguia a l’avi quan entrava a la quadra a donar menjar a la Linda. La quadra era fosca i l’avi hi entrava amb un llum de carbur. (Un meu amic, en Joan Alemany, va escriure en el llibre “Un bocí d´història dels pagesos” un capítol dedicat a la Linda, “una euga manyaga, de bona pasta i voluntària”). El que no digué el meu amic era que durant la guerra civil uns milicians s’emportaren l’euga i que els avis, sense el preuat animal hagueren de fer esforços per anar a treballar el camp. Sort en tingueren, que un cop acabada la guerra van poder recuperar la Linda gràcies a les gestions d’un seu gendre, en Carles Font (un meu oncle  casat amb la tia  Pilar Coll) que havia estat sargento a les files de Franco i va poder aconseguir trobar a la famosa Linda recuperant-la per a tornar a fer servitud a l’avi Coll i al més jove dels set fill, -l’oncle Jaume – que va ser el seguidor de les feines agrícoles de can Coll.

 

La gran: la tia Teresina

Els set germans Coll eren aquests: la gran, -la tia Teresina- es va casar amb en Josep Font, un músic de Bordils. Més tard, anaren a viure a Torroella de Montgrí perquè l’oncle tocava a una orquestra de Torroella i també durant una temporada a La Principal de La Bisbal. Van tenir tres fills: en Martirià (que fou també músic i compositor com el seu pare); la Mercè, i l’Eduard (que també fou músic i al mateix temps representant de l’orquestra Els Montgrins. Els dos germans tocaven el tible a la cobla. Ja he explicat que els estius anàvem a passar unes setmanes a Bordils, i quan... els Font es desplaçaren a viure a Torroella –acabada la guerra civil- també hi anava a passar-hi uns dies molt feliços a casa dels Font on tot era música. A l’entrada hi havia la botiga amb bótes i bocois grossos plens de vi que la tia despatxava a la menuda. En el menjador hi havia el piano on en Martirià es feia un tip de teclejar-lo. A dalt, a les habitacions de cadascú dels dos músics també hi sonaven tibles. Recordo especialment el dia de la presentació de l’orquestra Caravana en el Cine Centro. Era pleníssim, i a tota la família ens feia molta il.lusió veure debutar en Martirià. Però no pogué fer-ho perquè a la vigília va jugar un partit de futbol i es va trencar un braç, i amb el braç trencat no podia pas tocar la bateria que era l’instrument que li pertocava en aquella sessió inaugural. En Martirià era el bateria de la Caravana i per tocar aquests instruments de percussió es necessari tenir molta força als braços.

Un dels meus entreteniments estiuencs era el d’anar en bicicleta pels pobles de l’entorn. Havia anat a Verges, a Begur i fins i tot a Palafrugell. Era fàcil. Pedalava fort i a les carreteres no hi havia gens de trànsit. Només alguns carros que anaven i venien dels camps i les hortes d’aquells indrets del Baix Empordà.  Un dia vaig anar a Bellcaire per un motiu especial. Era la festa major i volia anar a veure l’actuació de la cantant Carmen de Lirio que actuà en un espai tancat arranjat com a local per a l’espectacle de la famosa vedette. Des d’una era pagerola vaig veure arribar l’artista amb un seguit de cotxes que l’acompanyaven. Eren els cotxes oficials del governador civil de Barcelona. Es deia que la vedette era la querida del governador. El públic estava entusiasmat per escoltar la cançó més popular de la Lirio: Mi noche de bodas. Va cantar aquesta i dues o tres més. I prou. I desaparegué tot seguit pujant al seu cotxe amb tota la corrua de cotxes oficials. Tothom quedà decebut. I jo, amb la bicicleta entre cames vaig tornar cap a Torroella. Quan vaig dir a la tia Teresina que havia anat a Bellcaire es va posar a riure com si em digués: “Ai, entremaliat!.

En aquells estius anàvem a banyar a l’Estartit. A peu. Amb la Mercé, l’Eduard i alguns vailets del barri. Ens banyàvem, ens estiràvem a la sorra. Ens divertíem. A la tornada -també a peu- ens ficàvem dintre unes vinyes arreplegant brots de raïm, uns raïms calents per l’escalfor del sol però que nosaltres ens els menjàvem amb delit encara que a l’endemà haguéssim de córrer cap al water amb cagarines. Ens divertíem, però també ens avorríem, sobretot quan anàvem a fer de vigilants a l’horta que tenien els Font vora el riu passat el pont del Ter. Ens emportàvem el dinar en una fiambrera i havíem de vigilar que ningú entrés a l’hort a robar patates. Jo no ho podia suportar, perquè a la vora del riu Ter hi havia unes plagues de mosquits que em pessigaven tot el cos i semblava que tots venien amb mi que era un jovencell de pell molt  delicada i em vaig fer un tip d’esquivar-los. A les nits no podia dormir de tant gratar. I quan a la matinada em venia el son em desvetllava la sonoritat del tible i piano que tocaven l’oncle i en Martirià que no paraven en tot el matí.

Les "xicotes" i les comèdies al carrer

Quan ja començàvem a guipar les noies, no sé qui va organitzar una trobada amb elles en una fosca nit a la placeta del rec del Tint. Algú va dir que cadascú havíem de tenir una xicota. I vam fer la tria: a tu et toca aquesta; a tu aquesta altra, i , a tu, quina t’agrada, Joan?.- “A mi m’agrada la Marina de can Baldiró”. Doncs, apa!, cadascú que porti un parell de caramelus i ho digui a una noia que aquesta ja l’escamparà a les seves amigues. La notícia era aquesta: “A les deu de la nit us esperem a la placeta del rec del Tint per donar-vos caramelus”.  Tots portàvem els dolços a les mans, amb la intenció de regalar-los-hi i aprofitar-nos per fer quatre petons. Tot semblava ben organitzat. Nosaltres estàvem arrecerats a la paret de les peixateries davant de la rentadora del rec del Tint, amb els caramels a les mans esperant a les “xicotes”. Aquestes van arribar totes juntes ben il.lusionades per rebre la caramelada... i de cop i volta van sortir de trascantó tot un eixam de dones –les mares de les “xicotes”- que començaren a repartir castanyots, bolets i clatellades, i ja ens teniu a nosaltres, tots plegats escampant-nos a corre-cuita perseguits per aquelles dones que també repartien clatellots a les seves noies. Algú ho devia xerrar. Tots sabíem que a La Pandilla hi havia un noi que no ens podíem fiar. I com que aquest noi no va venir, doncs, a partir de llavors ja li vam dir “el traidor”.

Alguns d’aquells veïns del barri foren també col.laboradors nostres en les funcions que organitzàvem, no únicament sota la volta del jardí sinó al mig del carrer Major, a l’aire lliure, en els vespres dels darrers mesos abans de l’entrada de les tropes de Franco. Allí jo hi solia explicar acudits, i amb les noies cantàvem i ballàvem cançons de l’època. La música sonava d’una gramola d’aquelles que hi havíem de donar corda. Però el plat fort d’aquells vetllades nocturnes eren les cançons rítmiques tradicionals catalanes que havíem après a l’Escola Francesc Macià. Una d’aquestes cançons era la de Les deu noies per casar on un rei -jo mateix vestit de rei- es volia casar amb una d’aquelles deu i no sabia quina triar. Com que no hi havia deu noies en aquell carrer vam haver de vestir alguns nois –un d’aquests era el traidor lleig que ens va delatar en la trobada nocturna del rec del Tint- i era un tip de riure veure com tots, nois i noies cantàvem i el rei anava saludant una per una a les noies. “Hi ha l’Anneta, hi ha la Ieta, la Maria, la Mercè, hi ha l’airosa Montserrat, hi ha la xica Trinitat, hi ha la Teresooona, també hi ha l’Angelooona!! I al final, el rei triava l’Angelona, i tots plegats: “Es casa amb l’Angelooooona!! Passava molta gent pel carrer, homes i dones grans portant mainada –els joves eren al front de guerra- i la gent s’aturava i fins i tot s’asseien a la vorera per contemplar aquella mainada alegre com gaudia fent-los riure per treure els maldecaps que tothom tenia, un públic passavolant , i mai tan ben dit, perquè també passava volant, marxant ràpidament quan sonava la sirena de la fàbrica Molfort’s que avisava que havíem d’encauar-nos a les nostres llars. I quan s’apagaven els esquifits llums dels carrers, en el silenci de la nit i la foscor a les cases i als carrers de la ciutat, el neguit i la por s’apoderava en totes les famílies banyolines.

La "pandilla" del carrer Major (i II)

 En Tano Costa era llarg i escardalenc. Vivia a la placeta de la Font i a casa seva tenien un hostalet que en els dies de mercat s’hi aplegaven alguns pagesos de cap a la part de Vilavenut. A en Pere Palmada li dèiem en Pere de can Llorà; era fill del sastre i vivien més amunt de la casa de can Comalat, a la meitat del carrer Major. A l’any 1939 –suposo- van comprar la casa de la plaça Major on havia estat la seu de la societat de la Lliga Regionalista. Era una gran casa en la que més tard hi posaren uns grans aparadors amb maniquís. En Narcís Palmada Romans era fill d’en Nitu Dan, electricista i maquinista del cine de can Xampinya. Els Palmada-Romans vivien en una casa vora de can Comalat però aviat la deixaren per anar a viure en un pis del carreró de Sant Pere. A la casa que abandonaren hi anaren a viure els Sala on hi havia una colla de mainada, i el meu pare, durant el temps de la guerra l’emplenava sovint de carbasses i rabequets, ja que el Cisteller que era el meu pare es va dedicar a comprar carbasses per a uns senyors de Barcelona que venien cada setmana a recollir-les amb un camió tapat. El pare els acompanyava a les cases de pagès on encarregaven les carbasses i les portaven a Barcelona per descarregar-les als hospitals que a les cuines en feien sopa de carbassa i rabequets per als malalts. L’home que dirigia l’operació carbassera era el doctor Ley, un comissari metge d’un hospital barceloní. Devia tenir un càrrec important perquè quan trobaven controls a la carretera, el doctor Ley els mostrava uns papers i tots el saludaven puny enlaire i els deixaven passar. No cal dir que en aquell camió, tant el comissari com els acompanyants hi portaven també pollastres i conills, o patates i fesols que havien comprat als pagesos de la nostra comarca. (Crec que aquest doctor Ley podria ésser el neocirurgià Adolfo Ley Gracia que cursà els estudis de medicina a Barcelona i fou Cap del Servei de Neurocirurgia a l’Hospital Clínic d’aquesta ciutat i membre fundador de la Sociedad Luso-Española de l’especialitat. Té escrits diversos llibres sobre tumors i accesos cerebrals, entre altres . Nascut el 1908, en aquell any 1938 de la Guerra Civil tenia 30 anys, que més o menys calculo que aquell doctor Ley tenia aquesta edat.)  Bé, em vaig embolicant amb records passats i deixo estroncada la relació dels meus amics d’infantesa. En Pic era el més punyatero. En Josep de can Pic vivia a la casa del costat de la nostra. Es deia Pujolás i era petit i rodonet i molt espavilat per mirar les noies. Quan fèiem comèdia sota la caverna del jardí li agradava fer córrer les mans , i amb una de can Baldiró el vam perdre quan es va endinsar cap a la foscor de la cova teiatrera. Costava molt dominar tota aquella Pandilla i com que jo era un  capità massa seriós i gens cridaner tothom feia el que volia. Uns altres amics eren en Bertu Pons, que a casa seva eren flequers; en Titet del carrer de la Paraireria; en Manel Orriols, veí de casa i algun altre més.

La "pandilla" del carrer Major (I)

Recordo un matí de diumenge quan jo encara era al llit a l’habitació gran de la gran mansió baronívola, quan vingué, de bon matí, a despertar-me el meu amic Jacint Romans portant un rètol de fusta que ell hi havia escrit el nom del teatre que faríem a la caverna de les canyes i vims. Vaig aixecar-me  - la mare ja m’havia portat l’esmorzar al llit, estava molt ben acostumat!- i amb en Cinto vam anar a clavar el rètol al portal del taiatru, al carrer de l’Hospital. Allí, en aquella gruta ens hi reuníem cada diumenge els vailets de la pandilla del carrer. (En dic Pandilla perquè tots èrem uns fans d’una Pandilla infantil que sortia en les pel.licules còmiques de cine mut que havíem vist abans de la guerra en el cine del Catòlics.).  En aquell Teatre Nacional hi fèiem sainets curts que nosaltres mateixos ens empatollàvem. La Pandilla del carrer Major estava composta per Joan Olivas (m`hi poso jo al davant  perquè em van nomenar capità), en Joan Frigola que li dèiem en Joan Espardenyer (el seu pare treballava en un obrador fent espardenyes a la vorera del carrer). Era potser el meu millor amic ja que les nostres cases eren properes i jo havia anat a jugar amb ell fins i tot pujant a dalt del terrat on em va ensenyar els dibuixos eròtics de la revista El Papitu que el seu pare en tenia una col.lecció guardada i que s’havia publicat abans de la guerra. Ell, en Joan tenia els exemplars amagats al terrat al costat d’un galliner. Contemplant els nusos dibuixats ens hi havíem fet uns bons tips de riure, especialment en una dibuix on hi havia quatre dones conilles ballant una sardana, i dues d’elles –una de molt grassa i un altra de molt escardalenca ens feien pensar en la cara de dues dones de Banyoles. Eren clavades que les de la...i les de la... (ho censuro). Amb en Joan havíem anat en bicicleta a buscar la llet a Martís en una masia on munyien les vaques i ens posaven la llet a les garrafes que estacàvem darrera els portabultos de les bicicletes. Jo vaig deixar d’anar-hi quan vaig saber que en Joan es va trobar amb un bombardeig mentre estava pedalant per la carretera del pla de Martís. El va salvar un soldat republicà que el refugià en un marge, i en Joan s’espantà molt en veure els avions que passaven a ras de camp disparant amb les metralladores i veient com el soldat  disparava amb una pistola cap als avions. Així ell m’ho explicà. Per tant, durant uns dies deixàrem de beure llet. Sort en teníem que un altre amic, en Joan Ferrer (li dèiem en Joan Lleter) ens emplenava ensats de llet de les vaques que tenien a casa seva, al capdavall del carrer Major, una casa avui desapareguda, ja que l’Ajuntament decidí enderrocar-la per tal de fer més ample el carrer que havia de ser el carrer de la Pia Almoina. Altres amics de La Pandilla eren: en Joan Yll (li dèiem en Baldiró perquè a casa seva tenien una carnisseria a la placeta de la Font. Nosaltres sempre li dèiem: “Si voleu porc bó – aneu a can Baldiró. Si voleu carn bona – aneu a ca la Baldirona” (un eslògan que posaven cada any en el programa de les festes del Barri de la Mare de Déu de la Llet). A la casa d’en Baldiró hi havíem anat a veure cine Nic, ja que va ser l’únic dels nostres amics que pels Reis li van portar una maquineta d’aquelles que fèiem rodar la maneta.

La casa desvalisada

El pis de la casa dels senyors barons d’Esponellà tenia l’entrada pel costat esquerre de la botiga del carrer Major. Es pujava directament a dalt, però mai hi pujàvem per l’entrada al pis des del carrer ja que l’entrada més fàcil per a nosaltres era des del pati de la casa en la que hi vivíem. Allí hi havia unes amples escales que donaven directament al jardí. O sigui, que des dels baixos de la casa on vivíem, travessant el pati del darrere pujàvem directament per la gran escalinata que ens portava al jardí, i allí, a l’esquerre hi havia la sortida de la casa dels barons que donava al jardí. Grandiosa. En entrar, una habitació quadrada, amplíssima, que era el gran menjador. Hi vam posar un llit  i va ser la meva habitació durant aquells tres anys de la guerra.  A l’esquerre hi havia una habitació que donava a les habitacions de les nenes dels srs. Barons. Estava tancada. Suposo que els Fraguell devien tenir les claus. Allí no s’hi podia entrar. Al fons, donant al carrer Major, la gran habitació dels barons en la que en aquells anys  hi dormirien els meus pares. I encara hi havia una altra habitació –la de la senyora baronessa, -la mare del sr. Baró- que era tancada i segellada.  La meva germana era petiteta i gairebé sempre anava a dormir amb els veïns de la casa, els de can Pic on hi tenia la seva amiga, Lola.  La meva àvia-padrina ja no hi era. Va tenir un atac de feridura mentre estava polint vims al corredor del jardí. Jo era al seu costat i vaig veure com queia a terra. Vaig tenir un gran espant. Vaig cridar als pares i vam portar-la a la seva habitació dels baixos de la casa. Estigué en agonia durant un parell de dies. Jo era un vailet espantat en veure familiars que entraven i sortien de casa. Em feia molta por veure damunt una taula un  pot ple d’uns cucs que en deien samarugues. Els pares em digueren que els posaven damunt el cos de l’àvia perquè li xuclessin les sangs dolentes.  Era petit i no entenia res. De l’àvia padrina en tinc els més bells records de l’infantesa i encara em sembla sentir el dolç perfum de les pomes que treia d’entremig  de la roba plegada dintre la seva calaixera. Encara avui, tenim la calaixera guardada en un racó d’una cambra de mals endreços en el terrat de la casa on vivim. Només d’entrar a aquella cambra  ja em sembla sentir l’olor de les dolces pomes de l’àvia.  I em sap greu de que hagi desaparegut aquell gros quadre amb ella amb manteleta i mocador al cap al costat del seu marit amb barretina.

A la casa dels barons hi havia una escala que portava a un llarg i ample terrat amb tres o quatre habitacions petites. Una de les portes era oberta i a dintre hi havia alguns objectes tapats , quadres, potser? I m’encantava contemplar una cigonya embalsamada. Em feia una mica de pànic pensar amb el que podria haver-hi dintre les cambres tancades.  Els pares procuraven que no hi entrés ningú ja que segurament devien rebre instruccions dels responsables de can Fraguell. Però desgraciadament algú les va obrir, o esbotzar, cap als darrers dies de la guerra. Recordo que van venir uns homes (de l’Ajuntament?) que van precintar les portes de les cambres amb paper engomat. Allí no s’hi podia entrar. Nosaltres, però, seguíem ocupant les tres habitacions lliures d’aquella mansió dels srs. Barons tenint-ne cura de la vigilància. Això va durar fins que cap al final de la guerra uns representants de l’Ajuntament van portar-hi uns refugiats perquè residissin en aquelles cambres tancades. Ens van fer fora a nosaltres que tornàrem a habitar la part baixa de la casa on hi teníem la botiga, menjador, cuina i les petites cambres per a dormir. Els refugiats que residien dalt del pis dels senyors Barons eren d’Agramunt, i segons em digueren els pares, l’home havia estat secretari de l’Ajuntament d’aquella població. Era un matrimoni amb fills i només recordo els grans espants que patia aquella senyora quan escoltava les sirenes de la fàbrica Molfort’s que anunciava la visita dels avions feixistes que anaven a bombardejar el camp d’aviació del Pla de Martís. Aquella senyora havia patit els bombardeigs a la seva població i  cridava desesperadament amb uns crits angoixosos que ens feien tremolar de por a tots plegats. No hi van estar gaire dies. Van desaparèixer en una nit de fosca per anar a seguir la corrua de gent que passava carretera amunt en direcció a la frontera. Quan nosaltres tornàrem a pujar al pis veiérem portes i armaris esbotzats, així com una vaixella trencada pel sòl del terra. Algunes pertinences dels srs. Barons van desaparèixer. Van desvalisar-ho tot. Aneu a saber que és el que van sostreure.

Els senyors barons d'Esponellà

Sense moure’ns d’aquella casa on residíem, recordo que les estones més agradables que passàvem amb els amics eren dintre del túnel-caverna que partia del pati i s’allargava fins al carrer de l’Hospital.  Era el sota-jardí, molt humit, i en dies plujosos hi regantellava aigua de la volta. En aquella llarga cova el pare hi tenia el magatzem de canyes amb un safareig gran on hi posava els vims a remullar. En un petit tancat –com un armari a ran del terra- hi posàvem els cistells de vimets blancs que el pare havia obrat. En un petit recipient hi cremava sofre perquè els cistells conservessin la blancor. Aquest llarg túnel-caverna, potser feia uns cinc metres d’amplada per uns 20 de llarg ja que anava des de l’entrada del carrer Hospital fins al pati de la casa on començava el nostre habitacle.

Com he dit, la casa era propietat dels senyors Fortuny, coneguts per tothom com els senyors barons d’Esponellà. Residien entre Barcelona i Madrid, i a Banyoles només hi venien a estiuejar durant un mes. Els responsables de tenir cura de l’habitacle i jardí al primer pis de la casa eren els empresaris paletes de can Fraguell , coneguts com els Nara. Ells eren els encarregats de cobrar-nos el rebut mensual que pagaven els pares per l’estada en els baixos de la casa. A la resta de l’any, els habitacles de la casa senyorial dels barons eren tancats, però durant la guerra civil nosaltres hi fèiem estada a fi de que ningú l’ocupés.

Quan els barons venien a l’estiu era per a mi una gran festa. Els veia com uns senyors molt simpàtics i especialment unes nenes que eren noietes molt agradables que jugaven amb mi en el jardí. El senyor Epifani de Fortuny (sembla que es deia així), també m’apreciava molt i com que veia que m’agradava jugar a fer teatre em va regalar un teatret de cartró amb decorats i figures  que podia fer-los entrar i sortir de l’escenari. Era una preciositat de teatret. Les nenes em van ensenyar a jugar-hi, però jo de seguida vaig aprendre la tècnica. Les nenes enraonaven en castellà perquè ja he dit que residien entre Barcelona i Madrid, però ja sabien el català. Llavors parlar en castellà era una cosa molt fina entre la gent de posició.  El senyor Epifani, quan anava a visitar les seves propietats a Esponellà s’emportava les nenes i aquestes volien que hi anés en Joan. I jo, feliç de poder anar en cotxe en aquell temps en que en corrien pocs, i el del senyor baró era un cotxe de luxe que tothom el mirava. A estiuejar hi venia també la senyora baronessa que era per a mi una senyora molt simpàtica. Eren el temps d’abans de la guerra, i a partir del 18 de juliol de 1936 ja no vam veure més els senyors barons. El pare anava a pagar els rebuts del lloguer de la casa als responsables de la finca però aquests no en volien saber res i li deien que anés a casa dels srs. Barons a Barcelona, però a partir de llavors els barons van desaparèixer. El pare anà algunes vegades a Barcelona per parlar amb ells, però sempre sortia un home a la porta que li deia que “la señora baronesa no está”. Com que hi havia perill de que l’habitacle fos ocupat per altra gent vam decidir ocupar-lo nosaltres –potser amb el permís dels responsables de can Fraguell-. La qüestió és que, durant aquells tres anys de guerra civil, el pare, la mare, jo i la meva germana vam passar a viure a dalt de la casa dels senyors barons.

El jardí i la casa dels senyors barons

En el jardí i a la casa dels senyors barons d’Esponellà –carrer Major num. 16- hi vaig viure els més bells moment de la meva adolescència. Eren els anys de la guerra civil, i jo aleshores tenia dels onze als catorze anys. El jardí era ample i llarguíssim. Al mig, un passadís –que n’havia fet de pedalades amb una bicicleta de tres rodes en aquell enllossat corredor!- A l’esquerra del passadís hi havia la cambra de les serventes dels senyors barons, i al davant un arbre llimoner que amb la meva germana ens hi havíem enfilat. I tot seguit, al final del corredor arribàvem a una llarga balconada d’obra que donava al carrer de l’Hospital, i a cada costat del passadís una bona plantació d’arbres perers, un bon florit de rosers i altres flors que a la primavera embellien aquell jardí. Al mig, arraconat, un safareig sota teulat que tenia servitud per la meva mare, i a l’estiu per a les serventes de la casa senyorial dels srs. barons.  I al final de tot el jardí, un meravellós espai amb una taula rodona de marbre, grandiosa, amb un arbre que eixia del mig amb una copa amplíssima que en plena primavera escampava per l’enrajolat unes bellíssimes flors grogues que es desprenien encatifant el sector del carrer de l’Hospital. Allí, al voltant de la taula ens hi assèiem quan podíem disposar d’aquell jardí, que gairebé era durant tot l’any, ja que els senyors barons només venien un mes a l’estiu. En aquell jardí hi havia convidat als meus amics a pujar-hi per jugar a fer guerra. Érem dos bàndols, els del carrer Major, Hospital, Paraireria i placeta de la Font contra els del carrer de Girona. Guanyàvem sempre nosaltres perquè des de l’eixida del jardí era fàcil tirar rocs a la pandilla enemiga.

El jardí, pel costat esquerre limitava amb el darrere de la casa dels Orriols. En Manel Orriols era un altre company, veí de casa, i el pati del darrere es podia veure des del jardí. Els Orriols eren coneguts pel motiu de can Mandra, i encara no entenc de que venia aquest malnom, ja que a la botiga de comestibles del carrer Major tots eren molt diligents en vendre. Des de dalt del jardí vèiem el pati del darrera de ca l’Orriols, un espai on els dies de mercat alguns pagesos hi deixaven el carro així com els matxos, aquests en unes quadres a l’interior. Al costat esquerre del jardí es veien els hortets de les cases veïnes del carrer Major. La primera d’elles era la de can Pic (Pujolàs) que tenien una botigueta de venda de vi a granel i que repartien cafè a domicili. El pare Pic era taxista, i el seu fill, Josep, era també un altre amic de la nostra colla. En temps de la guerra civil van fer una petita ampliació a la casa amb una sortida amb safareig, amb una paret separadora que donava al pati de casa. Cap al final de la guerra, la mare, la meva germana i jo (el pare era al front de guerra) ens enfilàvem en aquella paret per anar a passar estones en companyia de la família Pic, quins, també amb l’absència del cap de casa, restàvem acostats amb la mare, l’Emparo de can Pic i els fills, Marianita, Lola i Josep.

Canvi de domicili: carrer Major, número 16

Devia ésser cap a l’any 1930 –jo tenia cinc anys- quan vam canviar de domicili. Anàrem a viure a la casa número 16 del mateix carrer Major, propietat del senyor Epifani de Fortuny que li deien “el Senyor Baró d’Esponellà”. A la façana hi havia l’escut noble de la casa treballat amb pedra picada. Vam residir-hi de llogaters durant uns nou o deu anys. Allí hi vaig viure la meva infantesa i primera adolescència. Era una casa gran, molt gran. A l’entrada, els pares hi van posar la botiga de cistelleria, i després seguia un menjador-cuina  amb un gran vidriera per poder veure bé la botiga i la gent que passava pel carrer. Darrera la cuina, un rebost que era el sota-escala del pis de dalt on hi residien –a l’estiu- els senyors barons. Des del menjador-cuina, la part dreta comunicava amb les habitacions: la dels pares amb la nena, i la de l’àvia-padrina on jo també hi havia dormit. Recordo especialment la calaixera de la meva padrina on en un calaix, sota la roba planxada hi guardava unes pomes dolcíssimes que de tant en tant en treia un parell per anar a menjar-nos-les en un replà de la fàbrica de Xocolata Amatller, on des d’allí –al carrer Alvarez de Castro- podíem contemplar les maniobres de la màquina del tren amb reculada i tornada amb enganxaments de vagons.

 A l’estació del tren ens hi arribàvem per escoltar la campana i el xiulet del factor i per veure com la locomotora giravoltava en una espècie de cavallitus que rodaven fins que la màquina es col.locava en posició de morros en direcció a Girona. Des d’allí, assegut al terra i jugant amb les pedretes que adornaven el sòl de l’estació vaig passar-hi moltes belles estones. La padrina m’acompanyava cap al capdamunt de la margenada on hi veuríem passar màquina i vagons que baixaven via enllà prop de la carretera fins que les vèiem desaparèixer al capdavall de les cases de Mata on avui hi ha la plaça dels Països Catalans.

Seguim a la casa dels Srs. Barons. Des de les cambres de l’habitació de l’àvia-padrina podíem contemplar tot el pati: al costat esquerre hi teníem tot de fòtils, i recordo especialment una gegantesca ampolla –de fusta- de xampany de la marca Lincon, propietat de l’oncle de can Bernat, que era el representant de la distribució del xampany d’aquella marca a Banyoles. En vigílies de festa major i en altres festes patronals, dintre d’aquella ampolla s´hi posava un home que es passejava per tots els carrers de la ciutat anunciant aquell xampany de can Bernat. Quan retornava de fer la propaganda, aquell home dintre l’ampolla es ficava a l’entrada de casa, sortia de dintre i tornava a col.locar l’ampolla al pati fins a la festa vinent. Recordo haver-nos divertit molt amb els amics entrant i sortint d’aquella gegantesca ampolla col.locada al pati, aquell pati que a mi em feia molta por quan de nit havia de travessar-lo, ja que la llum era escassa i no em feia gens de gràcia veure a la paret unes pedres amb lletres gravades que llavors suposava que eren nínxols d’avantpassats de la família dels barons. Davant mateix del pati començava l’ampla escalinata que portava al jardí del primer pis de la casa dels barons.

L'escola dels "Hermanos Gabrielistas"

Tant en Martirià com jo havíem anat al col.legi dels Hermanos Gabrielistas. Els Hermanos eren com capellans, anaven vestits de negre i portaven un pitet blanc. Quan va venir la República hagueren de canviar aquells hàbits per una simple bata marronada. La primera aula que vaig anar era la del senyor Benito, i allí vaig aprendre a  llegir amb agilitat i fluidesa. Tenia facilitat en llegir ràpid, però el que no sabia entrar gaire era en la classe d’aritmètica del sr. Gonzalez. Amb el temps ja aprendria a fer números. Llegia molt bé amb llengua castellana. Era un nen molt tímid, molt callat –ja es veu en fotografies que estic amb el cap cot-. No vaig ésser mai un sabiondo de primera classe. Era dels del mig, tirant cap endarrera i si algun elogi vaig tenir fou el d’escriure amb lletra molt entenedora. Els primers divendres de mes anàvem a missa i els Hermanos ens donaven un gros caramel en forma de rellotge. L’escola dels Hermanos era al carrer de Sant Pere i per anar-hi des de casa al carrer Major havíem de passar per uns corredors estrets cap a davant de l’hospital de les Hermanas de San José fins a un altre corredor que ens portava directament al portal d’entrada del Col.legi. Quan anàvem al pati havíem de travessar un passadís (avui tot és carrer de la Pia Almoina) que passava pel costat d’un corral de gallines i conills que eren propietat dels vigilants de l’escola, i des d’allí arribàvem al pati que avui dia és tot l’espai més fondo de la Muralla.  Una llarga paret separava el pati de l’escola on darrera hi havia els horts de can Paipa. Més d’una vegada, jugant a futbol, la pilota se’ns havia escapat fins a can Paipa. L’home es quedava les pilotes i no les recuperàvem fins que algún hermano  li donava un caliquenyo. Més d’un alumne fou castigat pels Hermanos per haver tirat la pilota a can Paipa.- Alguns nois acusaven al que havia llençat la pilota assenyalant-lo amb el dit i dient: hermano, éste!!. I l’alumne no s’escapava del càstig que solia ser d’uns cops de regla a les puntes dels dits o donar cent voltes al pati. Les pedres de la muralla les havíem contemplat moltes vegades de tantes voltes com havíem fet en aquell pati.

Lliçons de piano

Altres records de la meva infantesa són els dels estius que passava a la casa dels parents de Bordils. Una germana de la meva mare –la Teresina Coll- es va casar amb un músic de Bordils –en Josep Font i Grau- qui també fou compositor i en aquell temps havia estrenat la sardana Records de Banyoles (en recordança dels dies de festeig amb la meva tia). A Bordils m’ho vaig passar molt bé jugant amb els meus cosins. Amb en Martirià havíem anat a la plaça i ens ficàvem dintre unes botes de vi buides que els seus amics feien rodolar en una pendent vora l’església. Amb l’Eduard ens ficàvem dintre unes clavegueres que eren uns petits ponts davant mateix de la casa on ens hi ficàvem a dintre per escoltar la fressa del tren petit que passava pel damunt de la via. Més amunt hi havia el pont gros on hi passava el tren de la RENFE, i també ens aventuràvem a ficar-nos sota el pont per escoltar el soroll i veure les rodes quan xerricaven entre les vies, i algunes vegades la màquina havia deixat anar guspires de foc que ens queien damunt per fer-nos xisclar, gemegar i riure.
Els Font vivien en una gran casa pairal a tocar la carretera, i des d’allí vèiem passar el tren petit davant la casa i el tren gros en un tram més enlairat. Era la casa antiga dels Font-Grau de Bordils i venien de tot, especialment grans i comestibles. ( Vegeu l’article sobre els Font en el llibre publicat pel Foment de la Sardana de Banyoles). A la nit jo em moria de por perquè des de l’habitació escoltava les campanades d’un gros rellotge de peu que sonaven i ressonaven per la gran sala de l’ample primer pis. En Martirià estudiava a Banyoles amb el mestre Casas Bohigas (ataconador de sabates i músic compositor). A l’hivern anava –com jo mateix- als Col.legi dels Hermanos Gabrielistas, i quan amb la mare anàvem a passar algunes hores de vetlla a casa dels avis del carrer Nou, en Martirià em donava lliçons de piano. No vaig pas passar de les primeres lliçons perquè a l’any 1936 en Martirià retornà a Bordils i jo vaig quedar sense professor de música. De totes formes , alguna cosa vaig aprendre, i encara avui sé tocar el mi fa sol, mi fa sol, re sol del xiribic-xiribic pom pom dels dimonis dels Pastorets de Banyoles. Vaig aprendre a entonar bé ja que en Martirià m’acompanyava al piano mentre jo cantava la Llevantina i El saltiró de la cardina, i també els Records de Banyoles composició original del seu pare.

La vella casa del carrer Major, núm. 33

A l’any 1924 el pare es casà amb una noia de can Coll del carrer Nou. Els de can Coll eren també set germans, i la Caterineta era la segona. La Caterineta passà la major part de la seva joventut anant al col.legi religiós del Sagrat Cor de Jesús, –davant mateix de casa seva- però no hi aprengué gaire res perquè les monges la feren servir de “recadera”. En plegar del Sagrat Cor anà a fer feines de majordona a la rectoria de Begur, a casa d’un capellà molt amic dels Coll, que em sembla que li deien mossèn Arcelos. Després de la mort del seu pare, en Francisco i la Caterineta es casaren (un festeig molt curt). A l’any següent, el dia 15 d’agost del 1925 vaig néixer jo. Era el dia de la festa petita de Banyoles – festa de la Mare de Déu d’agost-, i diuen que vaig venir al món al só de la música, ja que una orquestra tocava una serenata sota el balcó, al costat de la casa on el veí era el portador del pendó de la processó que es feia en aquella diada. O sigui que vaig néixer al so de la música i amb una gran lluminària al carrer ben enramat.
La meva àvia Margarida fou la meva padrina. El pare, la mare i el nen que era jo vam viure alguns anys en aquella casa de lloguer (que anys a venir n’havíem de ser propietaris amb la meva esposa).
El pare m’havia contat que en vida de l’avi, en el celler hi havia un petit tancat on hi criaven un porc, i que un meu cosí d’Olot –en Lluis Olivas- quan venia a ajudar al pare a fer cistells- el tenia ensenyat, i quan el cridava per donar-li el menjar, el porc saltava el tancat i pujava ràpidament els sis escalons que el menaven cap a la cuina fins a la menjadora del pati. El pare i els cosins d’Olot s’estimaven molt, i per la festa major de la capital de la Garrotxa, l’avi amb el pare que era jovenet havien anat a peu a la festa major d’Olot, carregats amb un parell de cistells plens de figues abastades a la figuera del camp de Figueroles. Els cosins d’Olot em contaren que esperaven amb molta il.lusió a l’oncle Joan i el cosí Xicu per fer-se un tip de figues de Figueroles que consideraven eren les més bones del món.
Jo vaig créixer en aquella casa del carrer Major, número 33, i quan feia els primers passos per l’habitació dels pares –un alcovat al primer pis- recordo que havia destapat una petita espiera de l’enrajolat que donava a la botiga de cistelleria, i des d’allí cridava als pares. Vaig anar creixent entre canyes i vims contemplant com el pare feia cistells, coves i caragoleres. Els dimecres –que era el dia del mercat- teníem una parada a la plaça Major, davant de les voltes de l’edifici de la Caixa de Pensions. El pare va comprar un carretó – i els dimecres el carregava de coves i cistells, de cabassos i cordes, de barrets de palla i tota classe de material de cistelleria i esparteria, per anar a vendre al mercat. Com que el que agradava més al pare eren les feines del camp, va llogar un tros de terra vora el primer rec anant cap a can Puig –en dèiem el rec de can Boada, ja que allí a la vora hi havia aquella masia-. En aquella terra hi plantava patates, i tomateres. Amb la mare hi havíem anat moltes vegades a recollir tomates i fesols i fins i tot maduixes. Damunt del marge del rec hi havia un bon canyer, i el pare tallava les canyes i en feia feixos per la seva feina, com també havia plantat vims que cada any esporgava l’àvia-padrina. El pare era molt valent, tenia una força poderosa als punys que caragolaven els vims per fer-ne les vores en els coves. Les eines que emprava eren un ferro llarg acanalat que en dèiem la canal on al capdamunt hi havia unes tenalles. Col.locava els vims a la canal i els estirava amb les tenalles. Es necessitava molta força per fer aquesta feina. Tenia un ganivet corbat i un aparell que en dèiem la màquina de pelar canyes, una maquineta que jo, a la meva joventut feia servir molt. Havia estat un perfecte pelacanyes.
En els records de la meva infantesa hi ha els aiguats de l’any 1932. En una foto que s’ha publicat en alguns llibres banyolins se’m veu davant de casa damunt d’una palanca amb gent del carrer. Sóc el nen del primer terme, a l’esquerra, avançant el cap per mirar la cara del fotògraf Vilarrubias. Davant meu, a l’altre costat hi ha la mare amb la meva germaneta als braços. Això em fa pensar que llavors ja devíem residir a l’altre casa del carrer Major – la número 16- ja que la meva germana Dolors va néixer allí, en una gran casa propietat dels senyors Fortuny, barons d’Esponellà. Però de moment encara sóc en els records més llunyans viscuts a la casa núm. 16. Es veu que era un nen molt maco perquè totes les noies d’aquell carrer se’m disputaven per portar-me a passejar. Com que en el barri només hi havien nascut nenes, jo vaig ser el primer nen i per aquest motiu vaig tenir moltes mainaderes. Així m´ho digué la mare. En una de les fotos més antigues em veig amb uns pantalonets, al costat del meu cosí Martirià Font i Coll, i unes amigues de la mare, i en una altra amb una munió de gent a les escales del passeig de la Indústria. Era el dia del casament de la meva tia Pilar Coll amb en Carles Font. En els casaments una mica importants es feien fotos dels convidats en aquelles escales. La meva tia Pilar es va casar amb el fill d’un important mestre d’obres que es deia Pere Font que fou el constructor d’aquella gran casa de pisos a la plaça del Dr. Rovira, una obra molt ben considerada avui dia pels arquitectes banyolins.

L'avi Joan Olivas, pagès i cisteller

El meu pare – Francesc Olivas i Nierga – era conegut com el Cisteller del carrer Major de Banyoles. Els seus pares es deien Joan i Margarida i tots dos havien nascut en cases del carrer de les Rotes. No vaig conèixer mai el meu avi,- Joan Olivas Costa- però segons em contà el pare era un home molt eixerit i baixet d’estatura, i que de tant treballar al camp anava una mica geperut. El recordo en una fotografia molt ampliada en un quadre que durant anys el teníem a les golfes del terrat de casa. L’avi portava una barretina, i al seu costat, la seva muller, -Margarida-, un mocador negre al cap i un mantell de llana a l’espatlla. L’avi, i tots els seus germans eren nascuts a Argelaguer així com també els fills d’un germà de l’avi – en Florenci, que més tard residí a Olot i treballà de cisteller-. L’avi Joan, a més de les feines de pagès en un camp que menava prop del veïnat de Figueroles, també treballava de cisteller, i segons em contà el pare, el primer cistell que elaborà li sortí tan malament que el llençà a la teulada de casa seva. L’avi Joan tingué set fills, i en una epidèmia de no sé quin mal en moriren cinc. Quedaren el més petit –el meu pare- i la més gran – la Marieta, que també era cistellera a Banyoles i es casà amb l’esparter Esteve Turró. L’avi Joan visqué a la casa número 33 del carrer Major, però morí abans de que el pare es casés. A la vivenda hi residiren el pare amb la mare i l’àvia Margarida. D’aquesta –la meva àvia- en tinc els més bells records de la infantesa. Rebuscant per l’arxiu Diocesà de Girona he trobat documents que diuen que altres avantpassats meus foren gairebé tots nascuts a Argelaguer si bé n’hi ha un de nom Cipriano nascut a Esponellà. El més curiós d’aquest és que està registrat amb el cognom de Oliva (Cipriano Oliva Costa). Això em fa molt content perquè el cognom d’Oliva es ben català i en els papers es va anar castellanitzant amb el d’Olivas. 

Els intricats carrerons de la Pia Almoina

Al capdavall del carrer Major, abans d’arribar a la placeta de la Font, trencàvem a la dreta passant per un petit carreró que ens portava a l’Hospital. A la dreta anava seguint el carrer que encara avui es manté com a carrer de l’Hospital. A pocs metres del començament del carrer, un altre carreró estret ens portava cap al carrer de Sant Pere on entràvem pel portal que ens conduïa a les aules de l’escola dels Hermanos Gabrielistes. L’edifici dels “Hermanos” ocupava fins gairebé mig carrer de Sant Pere. (Al cap d’uns anys, en els baixos de l’edifici hi instal.là els tallers de mecànica en Llibert Marcó). A l’esquerra de la façana de l’escola, passant per un intrincat caminet, els alumnes baixàvem al pati després de travessar unes gàbies de pollastres i conills que alimentaven els vigilants de l’escola que vivien en un espai de l’edifici dels “Hermanos”. I des d’allí anàvem al pati de l’escola que era en el sot de la muralla. En aquell pati els alumnes hi jugàvem a futbol i a vegades, amb un xut fort, la pilota volava més enllà de la paret que separava el pati escolar de les hortes “de can Paipa”. (L’avi Paipa s’havia fet un tip de recollir pilotes, i només ens les tornava quan li donàvem una “caliquenyo”). O sigui que, des del carrer Major fins a l’escola era tota una ziga-zaga de carrerons, estrets, resclosits i pestilents. Quan s’enderrocà l’Hospital i la casa del carrer Major que era una vaqueria dels pagesos Ferrer de Camós- , s’inicià l’obertura del carrer Pia Almoina, que més enllà arribava fins al carrer de la Muralla amb unes petites hortes. A la vaqueria dels Ferrer de Camós – en dèiem a cal Ros Lleter- hi havia unes quantes vaques endreçades a la cort que la Lola lletera munyia diariament. Cada matí havia fet cua per emplenar un ensat de la llet allí mateix on munyien les crostissades vaques amb el fem enganxat als pèls. A la llet hi havia molta barromera, i a nosaltres ens agradava perquè un cop a casa, hi posàvem sucre i ens llepàvem els dits com si fos el més dolç mató. Les vaques esquivaven les mosques, i havíem rebut algun cop de cua. El noi petit de la família de cal Lleter era un bon amic de tots els vailets d’aquell barri, que ens havíem posat el nom de “La Pandilla del carrer Major”, perqué érem uns fanàtics d’una pandilla de trapassers que sortien en les pel.licules del cine mut a la sala del cine i teatre del Catòlics al carrer de l’Abeurador. En el corredor estret que portava cap a l’Hospital hi havia l’entrada a uns pisos en els que hi residia la família dels Juncan’s, pobrets i alegrets, família de músics de renom, ja que foren els fundadors de l’antiga cobla Els Juncan’s.. (Els fills Juncà, a través dels anys aconseguirien muntar la gran fàbrica de coles i gelatines de renom mundial, i un d’ells – en Salvador- fou alcalde de la nostra ciutat en els anys de la transició).
Els records més llunyans que tinc de la meva infància són de les escoles dels “Hermanos” i molt especialment de les festes que celebràvem en els dies de la Puríssima en les que des del pati fèiem cua per aixecar un gros martell i deixar-lo anar a una enclusa on prèviament un “hermano” hi havia col.locat una cullaradeta de sofre. Amb els patim patam d’aquells espetecs aconseguits amb aquell monumental martell, la festa acabava amb un repartiment d’uns caramels tan grossos com no havíem vist mai. Els caramels ens acabàven d’endolcir la festa de la nostra infantesa.

El Barri Vell

Vaig nèixer al número 33 del carrer Major. I una de les coses mes antigues que recordo són els aiguats de l’any 1932. Hi ha una foto en la que jo, a l’edat de 7 anys estic contemplant el fotògraf Vilarrubias que va deixar per a la posteritat la fotografia on una colla de veïns estem davant de les nostres cases al cim dels taulons veient l’aigua del carrer. Del carrer Major, els més agosarats en deien “El barri de la Llet”. El motiu era perquè la patrona del barri era la Mare de Déu de la Llet. A molts carrers de la ciutat hi havia capelletes amb imatges de les patrones dels seus barris. Recordo les vigílies de les festes que les Comissions dels barris organitzaven. Començaven amb els veïns resant un rosari davant la capelleta de la imatge. Cadascú es portava una cadira i s’asseien davant la capelleta per pregar davant de la Verge o del Sant corresponent. En el meu carrer Major, la mainada ens reuníem una hora abans de començar el Rosari anunciant-lo passejant-nos amunt i avall del carrer fent dringar una campaneta amb aquesta cantarella: “Homes i dones, vells i velles, veniu tots a dir el Rosari a la Mare de Déu de la Llet””. Perquè aquesta era la Patrona del Barri que comprenia els carrers Major, Hospital, Paraireria i placeta de la Font. La capella de la Mare de Déu de la Llet era – i encara hi és- col.locada a la façana de la carnisseria Baldiró a la placeta de la Font. De les capelletes que hi havia a Banyoles, encara avui se’n poden veure algunes. A més de la de placeta de la Font, les més destacades eren la de la Mare de Déu del Carme al carrer de Girona i Guimerá; la de la Divina Pastora al carrer del mateix nom, -aquesta encara a principis del segle XXI s’hi segueix resant el rosari que organitza la veïna del Barri, Pilar Tarradas. Altres capelletes que avui es poden veure són les de Sant Roc al carrrer Nou o a la plaça del Teatre, i la del patró de Banyoles Sant Maririà – on cada any seguiexen fent la processó amb la imatge que els veïns porten fins al Monestir de Sant Esteve on s´hi celebra l’Ofici del patró, i que sol ser un dels primers actes que obren la festa del Barri. A Banyoles hi ha moltes alres capelletes en les façanes d’alguns carrers.Potser algun dia algú n’explicarà les seves històries. En quant a la imatge del barri del carrer Major –la Mare de Déu de la Llet- recordo haver-la portat juntament amb altres joves companys del barri en el curt trajecte que va des de la placeta de la Font fins a l’Hospital. El trajecte era curt perquè en aquells anys –em refereixo a finals dels trenta (un cop acabada la guerra civil fins gairebé tota la dècada dels quaranta) portàvem la imatge a l’esglesiola de l’Hospital que era al començament del carrer del mateix nom al capdavall d’un carreró estret que començava al carrer Major. Abans de la curta processó, els vailets havíem pujat al petit campanaret de l’Hospital per fer voleiar les campanetes tritllejant els alegres tocs de festa- La festa del barri de la la Mare de Déu de la Llet solia durar uns tres dies. A la vigília fèiem les enramades amb unes arcades de fulles de palmeres a l’entrada del carrer que començava davant la graella de can Bòlica a la plaça Major, i tot el carrer era enramat amb papers en els que hi havíem fet serrells, i sobretot amb molta canya americana. Els que formàvem la Comissió de festes ens passàvem els dies molt atrafegats, venent números de les rifes, organitzant els jocs de cucanya i la tornaboda del dilluns a la font i bosc de can Puig. Allí hi passàvem a vendre números a les famílies que assegudes a l’herba amb les tovalles esteses feien el berenar-sopar de tornaboda mentre escoltaven les sardanes dels vuit músics de la diguem-ne cobla, la més “barata” que haviem trobat i que solia ser sempre la d’uns veterans músics de Girona. La festa del barri de la Llet havia estat en els anys deu i vint del segle XX, la festa de carrer més popular de Banyoles. Acabada la guerra, els joves vam tornar a organitzar-la, fins i tot fent la típica xocolatada (al carrer hi havia la fàbrica de Xocolata Mas). Hi havia taules des del començament de la baixada del carrer fins a tocar la placeta de la Font. I fins i tot s’hi van asseure soldats dels que tenien l’aquarterament a l’antic edifici dels Hermanos Gabrielstes al carrer de Sant Pere. Quan ens vam anar fent grans ja vam deixar d’organitzar la festa del barri. I no vam pas tenir seguidors. Les festes del “Barri de la Llet” es van acabar a finals dels anys quaranta. Ja de grans, i amb un carrer molt floreixent ple de botigues, alguns van voler tornar a organitzar la festa, però ja no fou possible trobar voluntaris per endegar-la del tot. Durant tres anys vam reviure-la només amb un sopar. I vam tornar a muntar les taules com si fòssm en els vells temps. Aquells sopars es van fer durant tres anys el quart diumenge d’agost. Com a finals de festa vaig fer les lletres per a unes cançons que van ser cantades per tots els assistents que van poder gaudir de debó amb els records d’anys passats i dels nous estadants o botiguers d’aquells anys. Les lletres d’aquestes cançons els inclouré més endavant en aquest bloc. Aneu seguint-me.