La saga dels Coll (II)

La filla segona dels Coll era la meva mare. La Caterina Coll i Tubert la portaren de petita a aprendre lletra i a fer labor al col.legi del Sagrat Cor de Jesús, - que era davant mateix de la casa de can Coll-. Allí no hi va aprendre gaire res perquè les monges la feien servir de “recadera”. Ja més grandeta, al costat dels seus germans va poder aprendre i llegir bé el català. Les Pàgines Viscudes d’en Folch i Torres les llegia amb gran afició. Del castellà, res de res. ( Anys a venir, -quan jo treballava al Banc- vaig subscriure’m al diari El Correo Catalán, i em va dir que no el podia llegir perquè era escrit en castellà. En canvi llegia perfectament  els llibres escrits en la nostra llengua).  Quan era joveneta anà a fer feines a algunes cases rectorals, com a  majordoneta bona treballadora. Treballà a la rectoria de Begur, amb mossèn Arcelos. Es veu que van recomanar-li el jove Francesc Olivas, que era fill del cisteller i pagès Joan (un home molt de missa i ben apreciat per la família Coll). Van festejar poc temps, ja que el futur sogre va morir, i a cal Cisteller del carrer Major hi feia falta una dona per portar la casa i el negoci de la cistelleria. Es casaren l’any 1924, i anaren a fer el viatge de nuvis a Barcelona. A l’any següent vaig néixer jo. Era  la nit del 15 d’agost de 1.925, la festa petita de Banyoles. Tocava la música al carrer perquè passava una processó. El soroll de la música em devia espantar perquè en els dies successius no hi havia manera d’arrapar-me al pit de la mare, i m’hagueren de portar a dida amb una dona veïna. Al cap de cinc anys va néixer la meva germana, Dolors.  La mare era una dona alta, esvelta, amb un caràcter molt obert. Hi ha fotos en les que podem veure-la rentant al safareig públic del rec del Tint a la plaça Sant Pere, i una altra en els aiguats de l’any 1932 portant la meva germana a coll damunt d’una pasarel.la amb el carrer Major ple d’aigua. Va saber portar molt bé el comerç de la botiga. Llàstima que els temps a venir no foren molt propicis per a la venda. Tant ella com el pare van fer  tot el possible perquè no ens faltés res a casa durant aquells difícils temps de la guerra incivil. Fins i tot es va espavilar en  fer feines per guanyar alguns dinerots: embolicar xocolata de la fàbrica Mas- ho feia al menjador de casa-, pintar i adornar gerros, retallar i enganxar papers a les canyes, polir cistells i... cuinar molt bé. Els arrossos i el conill amb samfaina eren deliciosos. Anàvem sovint a casa dels avis del carrer Nou. Convidava als veïns del carrer perquè vinguessin sota l’escala de casa quan sentien les sirenes que avisaven de bombardeig. Tothom coneixia la Caterineta Cistellera. No teníem gaire diners però érem molt feliços. Van fer molts esforços perquè els Reis de l’Orient ens portessin joguines, però els Reis de casa eren pobres, i un any em van portar el carretonet de l’any anterior pintat pel pare. Vaig tenir una decepció perquè el primer que vaig dir va ser.. “Oooh, el carretó pintat...!”. Els dies de mercat anàvem a fer parada a la plaça. Primer, fent viatges a peu carregats de cistells i bosses; més tard, ja amb el carretó empenyent-lo a la pujada del carrer. La mare era una bona venedora i a la parada de la plaça hi passava molt belles estones fent-la petar amb la clientela.  Va patir molt per a nosaltres. Perquè fóssim feliços. I ho vam ésser. En 1942 va néixer el meu germà, Xavier. Jo tenia 17 anys. Encara era un pelacanyes.  La meva vida s’encarrilà gràcies a la mare. La seva amiga més íntima de joventut, era la  Pilar Vilà. Vivia davant mateix de casa i era casada amb Pere Casellas, director del Banco Hispano Americano.  Alguna cosa devia fer perquè jo m’espavilés per estudiar comptabilitat i entrés a treballar-hi. La mare. Sempre la mare!.