Anys 50 i 60

PEDALANT EN BICICLETA

Pertanyo a una època en què s’aprofitaven els diaris per fer-ne quadrets regulars que es penjaven d’un ganxo al costat del water (en principi, comuna). Encara avui hi ha gent que s’emporta un diari o una revista al water, no pas per fer-lo servir de paper higiènic, sinó per llegir-lo durant l’espera. En el temps en que vaig ser cobrador de lletres per un Banc visitava botigues que tenien les factures penjades en un ganxo darrera el taulell. Recordo especialment  en Manel Soler, un confiter del carrer del Mercadal, i a l’Antònia Orriols, botiga de queviures del carrer Major. Tenien totes les factures penjades en un ganxo i quan els hi presentava a cobrar una lletra de canvi, les repassaven i arrancaven la que corresponia pagar; miraven si l’import era exacte, i un cop comprovat que tot estava bé anaven a l’interior de la casa a buscar els diners, pagaven la lletra, la plegaven dintre la factura i cap al calaix.

No he practicat mai l’esport, fora dels jocs infantils de futbol o d’algunes sortides al camp amb els companys de treball. En aquest esport vaig jugar de porter, i tot el que recordo és que els meus companys van aplaudir-me quan vaig fer una gran parada.

El meu esport preferit ha estat el de la bicicleta, que l’he practicat per necessitat. En el temps de guerra, per pedalar cap a Martís, i en la Banca portant una cartera al portabultos, anant a cobrar lletres de canvi a domicili.

També vaig pedalar molt pel Baix Empordà, des de Torroella fins a L’Estartit o a Verges i Begur. Eren els temps en que per les carreteres només hi transitaven els carros dels pagesos que anaven i tornaven de les feines del camp. I des de Torroella, també en bicicleta, vaig arribar-me fins a Bellcaire per a veure cantar a la Carmen de Lirio.

 I en bicicleta anava a Girona a veure alguna pel.licula. Ai, la joventut! . Juventud, divino tesoro que dèiem en aquell temps en que la poesia castellana era estesa per tot arreu.

La família

ELS  TRES  REIS  I  LA  CONVIDANTA

 

Aquests sí que foren alegres. Als nostres fills no els hi mancava res. Treballant la Roser a la perruqueria i jo al Banc, ens en sortíem prou bé perquè els nostres Reis obsequiessin els fills amb el que més els hi agradava. No faltaven pas nines ni guitarres. Seguíem treballant i anàvem bé. Massa que havíem patit la Roser i jo, cadascú al seu poble durant la guerra i la posterior postguerra.  A partir de la dècada dels anys seixanta les coses ens anaven més bé. La Roser va anar a un concurs de pentinats a Barcelona, i va tenir un curs amb un campió de Mèxic. Llàstima que hàgim perdut la foto, ja que la Roser era molt maca aguantant la copa del campió mexicà. Va estar molt de temps exposada a la perruqueria.  Els dies festius eren forts. Els dissabtes eren dies de treball per a tothom, les senyores esperaven els diumenges per anar a la perruqueria. La Roser s’aixecava a les sis del matí per anar a la primera missa i obrir la porta ben aviat. Treballava fins cap a les tres de la tarda. Com que era una noia d’església (a Arbúcies havia format part del Cor Parroquial) de seguida la van clissar per fer-la Convidanta en una Hora Santa de les tradicionals funcions de les Quaranta Hores de Setmana Santa. Hi havia el costum d’obsequiar amb brunyols a familiars, amics i coneguts. I com que ella tenia una bona clientela a la perruqueria, doncs, vinga! Tothom convidat i a menjar brunyols!. Tot un cove especial que el pare cisteller va elaborar per emplenar-lo de bunyols. A  la fleca ens en van fer tants que tothom es pogué atipar. Els brunyols ens van costar 325 pessetes. Que com ho sé? Senzillament, perquè un empleat bancari com jo tenia la dèria d’apuntar-ho tot. Amb els brunyols s’havia de beure una beguda ben catalana: el moscatell. I vinga alegria!. Visca la convidanta!.

Retorn a la infantesa

ELS  TRES  REIS  DE  LA  INFANTESA

 

Recupero el temps de la meva infantesa amb el record d’aquella festa dels Reis, uns Reis que per a casa eren força pobres. No em portaven el patinet, ni la bicicleta ni el castell ni tan sols el mecano ni el teatret que em feia tanta il.lusió. Els meus Reis em portaven cavallets de cartró i un carretó petit –com si fos el fill del carretó gros que el meu pare emplenava de canyes-. Un any, els Reis van ser tan pobres que em portaren el mateix carretó, però amb una capa de pintura vermella. Encara em sembla veure la trista cara dels meus pares quan jo vaig exclamar desil-lusionat: Oooh, el carretó pintat!. L’alegria més gran de la meva infantesa la vaig tenir quan els Reis em van portar un teatret. Però aquells Reis arribaren de Barcelona i me’ls portaren els senyors Fortuny, barons d’Esponellà, propietaris de la casa on vivíem en aquells anys.

Els Reis. Alegries i tristeses de la vida.

La família

FERVOR  RELIGIÓS – LA FAMÍLIA  - LA  ROSER.

 

En tota les nostres vides el fervor religiós ha estat present a la família. El meu avi –que mai vaig conèixer- era un home de missa diària. El pare em deia que quan venien eleccions, el meu avi posava dintre l’urna un sobre que a dins hi havia una estampa de les que donaven a missa. Un any un polític va dir a l’avi que havia votat a les ànimes del Purgatori. L’avi s’ho va agafar rient. Als Olivas el sentit de l’humor ja ens ve de lluny. El meu pare, en casar-se amb una dona d’arrels catòliques com era la meva mare, seguia el fervor religiós en amistats amb  la gent de l’església que ajudava a viure els moments més difícils de la postguerra. I és que a casa teníem una bona clientela de parroquians de les parròquies. Bons capellans clients en les diades del Ram. El pare es va fer un tip d’anar en bicicleta a repartir palmons per les esglésies de la contrada. No mancàven mai en totes les manifestacions religioses locals (processó dels Dolors, de Sant Martirià, etc). El pare era amic de tots els capellans, i tingué sort que, en la decadència de l’ofici de cisteller, pogués trobar una feina de sagristà a la parròquia de Santa Maria gràcies  al rector mossèn Joan Serra qui el succeí mn. Pere Font. Durant anys el pare tocà moltes campanes. I tenia un vici que no se’n podia desempallegar: fumava molt. Ja des de bon matí, a les sis, quan anava a tocar les campanades de la primera missa, feia el primer cigarret tossint per tot el carrer de Santa Maria. Els veïns d’aquell carrer deien que “el campaner” era el rellotge despertador de tots els veïns.  Era tanta la fal-lera de fumar, que un cop acabada la missa, abans de  sortir de l’església, s’acostava a l’altar de la mare de Déu de Fàtima per encendre la cigarreta amb les espelmes que allí cremaven. En tenia de bones el meu pare, era ple de sentit de l’humor. Alguna cosa vaig heretar del seu esplèndid humorisme.

La meva esposa, Roser,  és una dona plena de fervor religiós. Tota ella és un pedaç de bondat. Li agrada fer el bé. Alguna cosa va aprendre de les monges del col.legi que va anar a Arbúcies. Es una dona de missa setmanal, ajudant en els serveis de la parròquia, i especialment en l’Hospital de Dia de la Clínica Salus Infirmorum on, des que és jubilada, va algunes hores  a fer de voluntariat. A mi també m’ha engrescat per anar-hi alguns dies però jo no sóc tan lliurat a l’ajuda als altres com és ella. La meva ajuda la faig en animació. Sé que tinc capacitat per fer passar unes bones estones als malalts. I estic ben content si puc fer-los riure o somriure un mica.  És una gran satisfacció per a mi  veure com la gent gran que es pot valdre una mica per les dependències de la clínica es mostra riallera quan em veu entrar a la sala gran. Son somriures a les seves vides quan els animo amb cants i acudits. És confortant veure’ls com m’estrenyen les mans i em somriuen. Bells somriures a les seves vides  malaltisses. L’animació, en aquests darrers anys seguim fent-la en altres Centres de Dia i ja fa alguns anys, pels volts de Nadal que portem a terme unes representacions de Pastorets en els que he aconseguit reunir un grupet d’entusiastes actors i actrius del meu àmbit teatral.  Des que vaig tenir l’accident en el teatre Municipal –una caiguda en el clot de l’infern (dos metres al fons de l’escenari), en què m’hagueren de portar a la Clínica on hi vaig romandre uns deu dies- a partir d’aleshores vaig decidir que en els dies nadalencs aniria a visitar els malalts, acompanyant a un grup de cantaires de nadales, visitant-los en les seves cambres. Cantant cançons dels Pastorets he pogut observar com m’estrenyien les mans gent malalta que somreien pels  records de la infantesa d’aquelles diades nadalenques en que alguns no mancaven mai a les representacions dels Pastorets. En aquests darrers anys hem  format un grup de cantaires que anem, amb instruments musicals i sota el meu guiatge a portar una mica d’alegria als malalts. La Roser és una bona organitzadora en aquestes manifestacions d’ajuda als altres. Recullo unes ratlles de Ferrater Mora que em sembla que són idònies per a descriure a la meva Roser: “Hi ha gent amb moltes ganes de fer el bé i fent-lo, efectivament, amb gran sacrifici personal. Si es poguessin conjuminar sempre el cor gran amb el cap clar, potser el món aniria més bé”. La Roser és tota ella donada als altres. Per a ella no existeix la paraula rencor, i molt menys odi. Està feta de tendresa i llealtat. Des de la jubilació que es dedica totalment a la llar.  Disfruta a la cuina. I es dedica especialment a fer coques pels altres. Regala coques a totes les seves amistats. L’escriptor especialista en gastronomia, premiat pels seus llibres culinaris arreu del món, en Jaume Fàbrega, en el seu llibre La cuina de les àvies li ha dedicat aquest escrit: A la Roser, que és famosa per les seves coques.

  Tornant enrera, cal dir que un cop acabada la guerra es va reviure cert fervor religiós. Però, de cop i volta, els dubtes van donar pas a altres afirmacions. Es posa en qüestió la raó d’existència de l’ésser humà. El misteri inextrincable de la vida desenganxa a la gent de les seves arrels d’antany. El tercer món viu en perpètua deixadesa i fins i tot és explotat per l’avarícia humana. Ningú sap el que el pervindre ens pot oferir amb els avançaments de la ciència que transformaran totalment el nostre entorn i, tanmateix, el nostre món interior. La societat es mostra perplexa, sense cap més altre agafador de creences que les del plaer de l’instant: viure al dia, en un futur hipotecat.

La dècada dels anys 50

ROSER. A Arbúcies hi trobo a la que seria la meva esposa.

 

El teatre del Catòlics es convertí en Teatre-Cine Canigó. La Junta del Catòlics llogà la sala d’espectacles a una empresa cinematogràfica de Lloret de Mar. Feien pel.licules cada diumenge i nosaltres hi estrenàrem obres noves com La casa, de Pemán, El miracle, de Joan Puig Dalmau (autor resident a Banyoles), L’endemà de bodes, de Pous i Pagés. Los que quedamos, obra d’un autor italià, i La educación de los padres. A l’Agrupació s’hi afegiren algunes noies, entre elles Carme Torres que era una bona actriu que es casà amb un banyolí i deixà el seu poble d’Arbúcies. A Carme Torres li haig de retre el meu més gran homenatge ja que gràcies a ella vaig conèixer a la que seria la meva esposa, Roser Recarens Teixidor. Carme Torres actuava a Arbúcies en un dia de festa grossa. A les vigílies em va trucar convidant-me a actuar en el teatre d’Arbúcies per fer un monòleg de fi de festa. I així fou quan a Arbúcies vaig conèixer a la Roser que aquell dia també actuava en l’obra de Pous i Pagés,  Sang blava. Era el setembre de 1952. Jo tenia 27 anys. La Roser, 22. Ella tenia al seu càrrec un establiment de perruqueria per a senyores amb una bona clientela. Vam tenir un festeig llarg. Ens vam casar el 23 de juny del 1958. Jo tenia 33 anys i la Roser, 28.

Ens vam instal.lar en un un habitacle en uns baixos del carrer de l’Hospital, vora la casa dels meus pares.  Al davant, la Roser hi instal-là la perruqueria i aconseguí tenir una bona clientela.  Treballant tots dos, ella de perruquera i jo al Banc Hispano Americano vam aconseguir a cap a finals dels anys seixanta ésser propietaris de la casa del carrer Major núm. 33 on jo hi vaig nèixer. Allí, la Roser hi instal-laria la nova perruqueria treballant fins a la jubilació.

Més sobre els anys quaranta

Les cues. “Ni un hogar sin pan”

El 1944 era un bon any. Així ens ho deien els diaris. Fèiem cua per recollir la cartilla per poder adquirir oli, arròs o pasta per a la sopa i una mica de sucre. Passaven molts de pobres pel carrer, bruts i barbuts, alguns fent cues a l’Auxilio Social que era en el vell edifici de l’Ajuntament a la placeta de la Font (Pia Almoina) En els primers anys de la dècada encara hi havia soldats aquarterats a l’antic edifici dels Hermanos Gabrielistes, i vèiem com feien cua per arreplegar el ranxo. A la primera festa del carrer Major després de la guerra, nosaltres, els joves organitzadors d’aquella festa del barri de la Mare de Déu de la Llet, vam convidar els soldats que van emplenar els bancs entorn de les taules del carrer per atipar-se de xocolata desfeta.

 Eren temps de restriccions elèctriques. No podíem pas deixar de tenir capses amb espelmes a les nostres cases. Però el que hi havia més eren candeles de cera magra. Les bombetes eren esquifides, de poca llum i procuràvem encendre’n poques.  A casa vaig tornar a veure llums de carburo, com havia vist a casa dels avis quan era petit.

Cap a l’any 1947 els joves vam començar a animar-nos amb l’aparició de la faldilla curta. Les noies ensenyaven els genolls i els capellans clamaven al cel. Començàvem a llegir els diaris de paper ennegrit com el pa moreno. El gobierno deia “Ni un hogar sin pan”, però era difícil trobar un bon pa blanc. Sort en teníem –almenys a casa- d’una saca de farina que ens van proporcionar uns amics pagesos. 

A l’any 1949 van sortir al carrer un duros de níquel. El diari deia:” aunque cueste creerlo cada duro cuesta al Estado cinco pesetas”. Van desaparèixer aviat del mercat. El metall feia nosa. Vaig saber-ho quan en aquell mateix any vaig començar a treballar al Banc. Cobrar lletres a domicili amb un saquet per posar monedes era molt engorrós. La cartera l’emplenava de bitllets llardosos de pesseta, de dues pessetes, de cinc, de vint-i-cinc i de cinquanta. Ja no abundaven tant els bitllets de cent.  I de cinc-centes ni parlar-ne. Els de mil ja eren inaccesibles.

Encara es feien cues per obtenir un saquet de carbó. A les carboneries de can Tarradas a la plaça de Les Rodes a i can Negrell al carrer de Ponent. A casa també vam anar-hi  a can Gifra del carrer de Santa Maria. (Durant un parell d’anys el meu pare  va disposar de vendre carbó que li proporcionava un carboner de cap a Rocacorba. Eren els primers anys de la postguerra i hom s’havia d’espavilar per fer algun diner). En el carbó hi havia molt de mullader i alguns sacs regalimaven. Eren els trucs que tenien els venedors perquè el carbó pesés més. Les cues eren llargues i tots esperàvem que s’obrissin les portes de la carboneria. Els sarrions es buidaven en un tres i no res. El meu pare havia venut sarrions als carboners, ja que a més de cisteller era també esparter.

Els Bertrana, pare i filla

BREU  RECORD  D’AURORA  BERTRANA

 

Vaig conèixer l’escriptora Aurora Bertrana en una llibreria de Girona. La vaig veure solitària, asseguda darrera una taula fitant amb els seus ulls penetrants als vianants que passaven sota les voltes. Feia tot l’efecte que esperava als possibles compradors d’alguns dels seus llibres, que hauria de complaure’ls amb llur dedicatòria i signatura. Era una bona ocasió per a conversar-hi, i per aquest motiu  vaig decidir anar-la a saludar.

M’interessava parlar de l’obra del seu pare, l’escriptor Prudenci Bertrana, del que feia pocs dies havia jo rematat la lectura de les seves obres completes. I és que el seu pare el tenia reblat dins la meva testa des que un dia llunyà de la meva infantesa, quan en la guerra civil, el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya  agençà una gran parada en la nostra plaça de Banyoles, i tots els nois i noies, en sortint de l’escola hi correguérem  a comprar llibres. Vaig triar-ne un de molt suggestiu titulat Presència de Catalunya- El paisatge català a través dels seus poetes, amb il.lustracions d’Enric Climent, i que durant molt de temps fou com si diguéssim el meu llibre de capçalera. Allí es feia viva la sentència del pròleg que deia: “si la presència de Catalunya en el teu cor era incorpòria, però ferma, com una idea incommovible, aquest llibre te la farà viva als ulls i a flor de l’esperit”.

En aquest llibre vaig conèixer per primera vegada la poesia i la prosa meravellosa de Maragall, Sagarra, Carner, Lòpez Picó, Riba, Guerau de Liost, Capdevila (que els atzars del destí havien de portar-lo en el seu traspàs definitiu a Banyoles), Manent, Pous i Pagès, Gassol, Arbó, Salvat-Papasseit, i tants d’altres, d’entre els que més em corprengué fou Prudenci Bertrana.  Fou aquest el primer contacte del jovent de la nostra generació, de molts nois i noies que a l’edat de dotze o tretze anys compràrem un llibre que contribuí a fer-nos sentir amb Catalunya, a fer-nos sentir nobles, lleials i dignes.

Llegint-lo em copsà l’acurat llenguatge de Bertrana, i en el pas del temps he anat assaborint i admirant el seu do d’observació minuciosa, aquell entreteniment natural i sincer que brolla com una deu inesgotable que el fan un narrador extraordinari, únic en el seu gènere. Assaborint la prosa de Prudenci Bertrana amb la lectura de la seva obra completa vaig quedar sorprès en gaudir d’un bell llenguatge posat de relleu en un pròleg signat per la seva filla, Aurora.

No sabia res d’Aurora Bertrana. No sabia que la filla també havia esdevingut com el pare una escriptora de gran mèrit. Només de llegir aquell pròleg es veia clarament que Aurora Bertrana hi havia posat el seu cor i el seu talent. Per això, quan vaig veure Aurora Bertrana solitària a la llibreria gironina vaig pensar que era un bon moment per a parlar-hi d’algunes coses que tenia en el magí. I vam parlar, si, de l’obra del seu pare. I quan va saber que jo era de Banyoles es descabdellà esmentant una novel.la en la que la seva acció es desenvolupava a la nostra ciutat. Nàufrags fou la primera novel.la de Prudenci Bertrana en la qual guanyà un premi en El Poble Català. Era a l’any 1906 quan aixecà força polseguera moralitzadora, ja que es tractava d’un tema que en podríem dir relliscós en aquella època. Descriu l’enamorament d’un jove capellà envers la seva cosina. “- Però l’obra no té res d’escabrosa ni d’immoral – em digué Aurora Bertrana- més aviat s’hi respira un sentimentalisme melanconiós, una sensació aclaparadora de fatalitat, digne de l’època romàntica”. Em digué que el seu pare devia passar moltes estones vora el llac de Banyoles, pintant i escrivint, ja que descriu molt bé les seves rodalies. La descripció de la idíl.lica ribera del llac i de la feréstega cinglera de l’ermita de Rocacorba són ben dignes d’un observador i prosista de gran categoria.

Aurora Bertrana hauria seguit parlant amb entusiasme de l’obra del seu pare si el temps no ens hagués apressat. Va donar-me l’adreça del seu domicili a Barcelona, on li enviava la nostra Revista. Com a comiat em deixà la dedicatòria per als lectors de Revista de Banyoles.

La meva biblioteca

LLIBRES, LLIBRES i MÉS LLIBRES...

 

Sexualitat.- I fent un gir espectacular, llibres sobre sexualitat que eren mal vistos pel clergat d’aquells anys cinquanta als setanta, llibres com El mono desnudo, de Desmond Morris, El informe Hite, Los errores sexuales, de Frederick Koning i... altres (encara recordo els crits que em va fer un col.laborador de la revista Horizontes en veure que jo tenia en els prestatges la novel.la La camperola, d’Alberto Moravia, un llibre que estava en la llista dels prohibits per la Santa Sede del Vaticano, i que jo vaig comprar perquè coneixia l’adaptació cinematogràfica que en fèu Vittorio de Sica amb Sofia Loren de protagonista i que a les pantalles espanyoles es va presentar amb el títol de Dos mujeres). Tot era pecat en aquells temps. L´’únic llibre que podiem llegir sobre temàtica sexual era Antes que te cases, del Dr. Clavero Núñez, a fi de que anèssim al casament ben assabentats de tot. Ai, Senyor, quin món que ens ha tocat viure!.

Més llibres: De literatura catalana: (saltant-ne molts),els quatre volums del  El Diccionari Biogràfic Albertí; K.L.Reich, d’Amat Piniella;  les obres de M. Àngels Anglada; Llibre de Meravelles, de V. Andrés Estallés; novel.les d’Avel.lí Artís-Gener, de Joan Sebastia Arbó, cròniques de Narcís Jordi Aragó; i.. bé, ho barrijo-barrejo tot plegat: obres de Ballarín. Maria Barbal, Honoré de Balzac, Xavier Benguerel, Prudenci Bertrana (obra completa), La Biblia catalana,  i la versió de la Biblia amb notes dels monjos de Montserrat; Heinrich Boll, Manuel Brunet, Jaume Cabré, Lluis Carulla, Italo Calvino, Truman Capote, Albert Camus, Pere Calders, M. Aurèlia Capmany, Joaquim Carbó, Raimon Casellas, Víctor Català ( la seva Solitut i els Drames rurals també ja en plena adolescència em deixaren captivat;  Jaume Cabré, l’amic Joan Carreres i Pèra amb els seus estudis sobre Jacint Verdaguer i el volum biogràfic sobre la figura de Josep Maria Capdevila en el qual em dedicà algunes línies en motiu d’haver-lo anat a visitar a la clínica de Banyoles on fèiem petar la xerrada i em lliurava articles per a la Revista de Banyoles. I segueixo que va de llarg: Novel.letes policiaques d’Agatha Christie; estudis d’art d’Alexandre Cirici Pellicer; Joan Corbella, Joseph Conrad, Charles Dickens en traduccions  de Josep Carner; Eugeni d’Ors; Dostoiewski; Umberto Eco, Josep M.Espinàs, Salvador Espriu, Gustave Flaubert, Francesc Ferrer Gironés, Folch i Camarasa, Folch i Torres, J.V. Foix,  Jaume Fuster, Joan Fuster, Sebastià Gasch, Gaziel, Pere Gimferrer, Graham Greene, Günter Grass, Herman Hesse, Ernest Hemingway, Patricia Highsmith, les Memòries d’Ibáñez Escofet, Henry James, Miquel Joseph i Mayol ( a qui vaig tenir el gust de conèixer en estades que va fer a Banyoles i que em lliurà algún article per a Revista de Banyoles); Frank Kafka, Nikos Kazantzaki, Josep Kessel, Wolfang Koeppen, Tomasi de Lampedusa, D.H. Lawrence, John Le Carré, Marià Manent, Miquel Marti Pol, Thomas Mann, Curzio Malaparte, Joanot Martorell, Oriol Pi de Cabanyes, Pius Pujades, Núria Minguez, Jaume Ministral, Henry Miller, Víctor Mora, Terenci Moix, Jesús Moncada, Alberto Moravia, Francesc de B. Moll, Quim Monzó, Anna Murià, Joan Oller i Rabassa, l’Obra Completa de Narcís Oller, Maria Antònia Oliver, Teresa Pàmies, Cesare Pavese, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho, Josep Pla (obra completa), Baltasar Porcel, J. Pous i Pagés, Modest Prats (Història de la Llengua catalana), Joan Puig i Ferreter, Valentí Puig, Lluis Racionero, Carles Rahola, Jaume Reixach, Vicenç Riera Llorca, Carles Riba, Carme Riera, Montserrat Roig, Mercé Rodoreda, Maria Mercé Roca, Tomás Roig i Llop, Joaquim Ruyra (obra completa), Josep M. de Sagarra (obra completa), Joan Sales, Robert Saladrigas, Antoine Saint-Exuperi, Sempronio, Maurici Serrahima, Isabel-Clara Simó, Bartomeu Soler, Ferran Soldevila, Ramon Solsona, Stendhal, Emili Teixidor, Estanislau Torres, Lleó Tolstoi, Ferran Torrent, Maruja Torres, Francesc Trabal, Josep Valls, Mariàngels Vayreda, Montserrat Vayreda, Edmon Vallés, Jacint Verdaguer, Francesc Ventura Siqués (un besaluenc que em portava les seves obres a casa), Guillem Viladot, Llorenç Villalonga, Francesc Viadiu, Jaume Vidal i Alcover, Vicenç Villatoro, Olga Xirinacs, Stefan Zweig.. Tot això –i els altres que no esmento- és en els meus arxius. I tot ho he llegit. Són molts anys de llegir!.

 En castellà o estrangeres traduïdes al castellà.- Moltes obres amb el temps han desaparegut: Però en el meu arxiu segueixo guardant –ne d’autors com Allan Poe, Guillaume Apollinaire (la seva interessant història de la Roma dels Borgia), Heinrich Böll, Vicente Blasco Ibáñez, Pio Baroja, Clarín, Cervantes, Pare Coloma, Camilo J. Cela, Miguel Delibes, Concha Espina, Fernando Fernangómez, Kafka, Carmen Laforet, Alberto Moravia, Bruce Marshall, José Mas, Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Cesare Pavese, Palacio Valdés, Perez Galdós, Simenon, Stendhal, Bartolomé Soler, Ramon J. Sender, Unamuno, Vargas Llosa, Valle Inclan, Gore Vidal, Morris West,Edgar Wallace, Emilio Zola, Zunzunegui.

Sobre llengues, educació,  pedagogia, i altres temes escrits per A.Perrier, Octavi Fullat, Christiane Challonge... I mapes i guies de viatge d’arreu del món, i evidentment mapes comarcals de Catalunya, Geografia. I per agafar-m´ho bé no podien faltar llibres d’humor: de Llanas, Pompeu Gener, acudits i poesies humorístiques per recitar, i  l’humor català de la premsa (del Papitu i el Patufet), i els més moderns d’Ivá i Perich...I el Diccionari de la Música  i la història de la ópera, cançons d’infants per al poble, biografies d’autors de sardanes, del rock dels anys seixanta... I no voleu pas saber el teatre amb obres arnades pels prestatges: teatre català i teatre castellà i d’altres països traduïts en les dues llengües....

Si fins aquí heu arribat a llegir, gràcies per la vostra paciència i el vostre interés per escudrinyar en les obres de la meva biblioteca dispersada per totes les habitacions de casa meva.

La meva biblioteca

LLIBRES, LLIBRES i MÉS LLIBRES...

 

Sexualitat.- I fent un gir espectacular, llibres sobre sexualitat que eren mal vistos pel clergat d’aquells anys cinquanta als setanta, llibres com El mono desnudo, de Desmond Morris, El informe Hite, Los errores sexuales, de Frederick Koning i... altres (encara recordo els crits que em va fer un col.laborador de la revista Horizontes en veure que jo tenia en els prestatges la novel.la La camperola, d’Alberto Moravia, un llibre que estava en la llista dels prohibits per la Santa Sede del Vaticano, i que jo vaig comprar perquè coneixia l’adaptació cinematogràfica que en fèu Vittorio de Sica amb Sofia Loren de protagonista i que a les pantalles espanyoles es va presentar amb el títol de Dos mujeres). Tot era pecat en aquells temps. L´’únic llibre que podiem llegir sobre temàtica sexual era Antes que te cases, del Dr. Clavero Núñez, a fi de que anèssim al casament ben assabentats de tot. Ai, Senyor, quin món que ens ha tocat viure!.

Més llibres: De literatura catalana: (saltant-ne molts),els quatre volums del  El Diccionari Biogràfic Albertí; K.L.Reich, d’Amat Piniella;  les obres de M. Àngels Anglada; Llibre de Meravelles, de V. Andrés Estallés; novel.les d’Avel.lí Artís-Gener, de Joan Sebastia Arbó, cròniques de Narcís Jordi Aragó; i.. bé, ho barrijo-barrejo tot plegat: obres de Ballarín. Maria Barbal, Honoré de Balzac, Xavier Benguerel, Prudenci Bertrana (obra completa), La Biblia catalana,  i la versió de la Biblia amb notes dels monjos de Montserrat; Heinrich Boll, Manuel Brunet, Jaume Cabré, Lluis Carulla, Italo Calvino, Truman Capote, Albert Camus, Pere Calders, M. Aurèlia Capmany, Joaquim Carbó, Raimon Casellas, Víctor Català ( la seva Solitut i els Drames rurals també ja en plena adolescència em deixaren captivat;  Jaume Cabré, l’amic Joan Carreres i Pèra amb els seus estudis sobre Jacint Verdaguer i el volum biogràfic sobre la figura de Josep Maria Capdevila en el qual em dedicà algunes línies en motiu d’haver-lo anat a visitar a la clínica de Banyoles on fèiem petar la xerrada i em lliurava articles per a la Revista de Banyoles. I segueixo que va de llarg: Novel.letes policiaques d’Agatha Christie; estudis d’art d’Alexandre Cirici Pellicer; Joan Corbella, Joseph Conrad, Charles Dickens en traduccions  de Josep Carner; Eugeni d’Ors; Dostoiewski; Umberto Eco, Josep M.Espinàs, Salvador Espriu, Gustave Flaubert, Francesc Ferrer Gironés, Folch i Camarasa, Folch i Torres, J.V. Foix,  Jaume Fuster, Joan Fuster, Sebastià Gasch, Gaziel, Pere Gimferrer, Graham Greene, Günter Grass, Herman Hesse, Ernest Hemingway, Patricia Highsmith, les Memòries d’Ibáñez Escofet, Henry James, Miquel Joseph i Mayol ( a qui vaig tenir el gust de conèixer en estades que va fer a Banyoles i que em lliurà algún article per a Revista de Banyoles); Frank Kafka, Nikos Kazantzaki, Josep Kessel, Wolfang Koeppen, Tomasi de Lampedusa, D.H. Lawrence, John Le Carré, Marià Manent, Miquel Marti Pol, Thomas Mann, Curzio Malaparte, Joanot Martorell, Oriol Pi de Cabanyes, Pius Pujades, Núria Minguez, Jaume Ministral, Henry Miller, Víctor Mora, Terenci Moix, Jesús Moncada, Alberto Moravia, Francesc de B. Moll, Quim Monzó, Anna Murià, Joan Oller i Rabassa, l’Obra Completa de Narcís Oller, Maria Antònia Oliver, Teresa Pàmies, Cesare Pavese, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho, Josep Pla (obra completa), Baltasar Porcel, J. Pous i Pagés, Modest Prats (Història de la Llengua catalana), Joan Puig i Ferreter, Valentí Puig, Lluis Racionero, Carles Rahola, Jaume Reixach, Vicenç Riera Llorca, Carles Riba, Carme Riera, Montserrat Roig, Mercé Rodoreda, Maria Mercé Roca, Tomás Roig i Llop, Joaquim Ruyra (obra completa), Josep M. de Sagarra (obra completa), Joan Sales, Robert Saladrigas, Antoine Saint-Exuperi, Sempronio, Maurici Serrahima, Isabel-Clara Simó, Bartomeu Soler, Ferran Soldevila, Ramon Solsona, Stendhal, Emili Teixidor, Estanislau Torres, Lleó Tolstoi, Ferran Torrent, Maruja Torres, Francesc Trabal, Josep Valls, Mariàngels Vayreda, Montserrat Vayreda, Edmon Vallés, Jacint Verdaguer, Francesc Ventura Siqués (un besaluenc que em portava les seves obres a casa), Guillem Viladot, Llorenç Villalonga, Francesc Viadiu, Jaume Vidal i Alcover, Vicenç Villatoro, Olga Xirinacs, Stefan Zweig.. Tot això –i els altres que no esmento- és en els meus arxius. I tot ho he llegit. Són molts anys de llegir!.

 En castellà o estrangeres traduïdes al castellà.- Moltes obres amb el temps han desaparegut: Però en el meu arxiu segueixo guardant –ne d’autors com Allan Poe, Guillaume Apollinaire (la seva interessant història de la Roma dels Borgia), Heinrich Böll, Vicente Blasco Ibáñez, Pio Baroja, Clarín, Cervantes, Pare Coloma, Camilo J. Cela, Miguel Delibes, Concha Espina, Fernando Fernangómez, Kafka, Carmen Laforet, Alberto Moravia, Bruce Marshall, José Mas, Eduardo Mendoza, Juan Marsé, Cesare Pavese, Palacio Valdés, Perez Galdós, Simenon, Stendhal, Bartolomé Soler, Ramon J. Sender, Unamuno, Vargas Llosa, Valle Inclan, Gore Vidal, Morris West,Edgar Wallace, Emilio Zola, Zunzunegui.

Sobre llengues, educació,  pedagogia, i altres temes escrits per A.Perrier, Octavi Fullat, Christiane Challonge... I mapes i guies de viatge d’arreu del món, i evidentment mapes comarcals de Catalunya, Geografia. I per agafar-m´ho bé no podien faltar llibres d’humor: de Llanas, Pompeu Gener, acudits i poesies humorístiques per recitar, i  l’humor català de la premsa (del Papitu i el Patufet), i els més moderns d’Ivá i Perich...I el Diccionari de la Música  i la història de la ópera, cançons d’infants per al poble, biografies d’autors de sardanes, del rock dels anys seixanta... I no voleu pas saber el teatre amb obres arnades pels prestatges: teatre català i teatre castellà i d’altres països traduïts en les dues llengües....

Si fins aquí heu arribat a llegir, gràcies per la vostra paciència i el vostre interés per escudrinyar en les obres de la meva biblioteca dispersada per totes les habitacions de casa meva.

Segle XX

EDITORIAL SELECTA I LLIBRES EN LLENGUA CATALANA

 

Vaig tardar molts anys a formar una biblioteca que s’engrandí a partir de la dècada dels anys setanta, quan ja disposava de més diners per poder adquirir obres de teatre i algunes obres completes d’autors com Josep Maria de Sagarra, Narcís Oller, Prudenci Bertrana, Joaquim Ruyra i altres de la col.leció de l’Editorial Selecta. Encara que no ho sembli, a casa hi tinc una bona biblioteca. I dic que “encara que no ho sembli”, perquè en el moble-biblioteca de la sala gran de la planta baixa només s’hi veuen una part dels llibres que tinc, ja que els he posat ben disposats en arxius per temes a dalt del segon pis on hi tinc part del meu espai escriptorial. Fileres de llibres emplenen també prestatges de passadissos dels dos pisos. N’hi ha de tota mena.

Llibres d’art: Història de l’art català, L’art romànic, Els museus de Florència, de Brera de Milano, dels museus del Vaticà, de la Galeria Borguese de Roma, del Museu del Prado, tots adquirits en els mateixos museus; biografies amb obra de Gaudí, Dalí, Picasso, Fortuny, Xavier Nogués , Rusiñol,. No cal esmentar-ne més. Hi son gairebé tots ja que els comprava en els museus i galeries visitades en els meus viatges.  I no cal dir que també hi tinc els artistes locals com Pigem, De Palau, Roura... I fotògrafs... I obres d’arquitectura.

 Els autors banyolins hi son tots, o gairebé tots. Sense cap ordre n’anoto alguns: Fontseré, Salvador Oliva, J. N. Santaeulàlia, Joan Solana, Jordi Gimferrer, Jaume Farriol, Frederic Corominas, Lluis G. Constans, Eusebi Isern Dalmau, J.M. Cervera, Joan Alemany. I..perquè no?, en Joan Olivas amb un premi literari del Casal de la Gent Gran.

De llibres d’història n’hi ha tants que n’esmentaré només alguns: Els darrers dies de la Catalunya republicana, sobre l’èxode català, de Rovira Virgili; La marxa cap a la independència de Catalunya, de Miquel Coll Alentorn; Història de la filosofia griega; La República romana; llibres de l’Institut d’Estudis Catalans, .... Ui, ui, ui...quants n’hi ha!. : No sé que en fotaran els meus succesors de tanta llibreria.

Memòries. De: Carles Fontserè, Charles Chaplin, Fernando Fernan Gómez, Ingrid Bergman, Jaime de Armiñan. Vilallonga. ----De temes musicals: Històries de sardanes, òpera, rock...

Poesia: des de Les cent millors poesies líriques de la llengua catalana: les de Josep M. de Sagarra, Jacint Verdaguer, Rubén Dario, Pemán, Rabindranath Tagore, Salvador Oliva, Manuel Pont... Per dir-ne només alguns.

De temàtica religiosa: des de les Floretes de Sant Francesc d’Assís, passant pels de Josep M. Ballarin i biografies de Joaquim Vallmajó, Comerma. I aquells llibres que ens feien llegir en els Cercles d’Estudis de la parròquia de Santa Maria dels Turers, llibres originals de Tihamer Toot i Michel Quiost. I per acabar, amb un ViaCrucis escrit per mossèn Joan Marqués titulat El camí de la creu, que durant alguns anys de l’efervescència religiosa amb els capellans de la casa Missió banyolina em van encarregar de distribuir-lo per les llibreries de la província de Girona amb un tant per cent de benefici i un sopar de cargolada a l’hostal de La Banyeta.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

LECTURES EN ELS ANYS 40 I 50

 

DIARIS I REVISTES.- En compraven pocs i acostumàvem a llegir-los a les barberies. La revista que comprava cada setmana era Destino, en la que hi col.laborava Josep Pla i Manuel Brunet escrivint en castellà. De tant en tant llegíem algun diari: La Vanguardia que allargaria la seva capçalera com a La Vanguardia Española. I la Solidaridad Obrera que es convertiria en Solidaridad Nacional. A Destino gairebé tots els col.laboradors eren germanòfils, excepte Santiago Nadal i Josep Pla. Però la majoria d’escriptors eren falangistes i alguns –vistos en fotografies- portaven la camisa azul amb el yugo y las flechas. El director era Ignacio Agustí que ens sorprengué amb la novel.la Mariona Rebull que es portà al cinema sota la direcció de José Luis Saenz de Heredia. La revista Destino  canvià d’orientació amb l’entrada a la guerra dels Estats Units. Vaig llegir molts anys Destino, especialment interessat per les pàgines d’espectacles que escrivien Àngel Zúñiga (cinema), Sebastiá Gasch (varietats i circ) i teatre (Julio Coll). Tant el meu amic Miquel Blanch com jo èrem uns fans dels escrits de Zúñiga. Quan va sortir la seva Historia del Cine (en dos volums) vaig fer un esforç per a comprar-la. Encara avui em fa servei per alguns programes de Pantalla desplegable a Ràdio Banyoles.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

LECTURES EN ELS ANYS QUARANTA (II)

 

Les lectures que m’atreien més en aquella dècada dels anys quaranta eren les obres de teatre, i em vaig fer un tip de llegir les comèdies de Carlos Arniches i de Pedro Muñoz Seca. Des que vaig veure actuar a Paco Melgares en el teatre Mercantil en l’obra La pluma verde, de Muñoz Seca i La casa de Quirós, d’Arniches, em vingué la dèria de comprar obres d’aquests autors. Anys a venir havia de llegir en una revista de  teatre (que compràvem repartint-nos-la cada mes amb en Miquel Blanch i l’Isidre Oliveras) potser la millor obra d’Arniches, Los caciques. I tanmateix vaig debutar en el teatre del Catòlics del carrer de l’Abeurador representant  l’obra Trampa y cartón, de Muñoz Seca.

De Pedro Muñoz Seca m’entusiasmà la lectura de La mala uva, obra que vaig llegir i rellegir infinitat de vegades  fins al punt d’engrescar-me a traduir-la al català capgirant  una mica el tema i ambientant-la en l’entorn banyolí. Vaig inventar-me l’acció en una masia de l’altre costat d’estany. Fa poc en els meus arxius he trobat aquest desenrranjament i he vist que, en certa manera  vaig escriure alguna cosa original en descriure l’acció com si els espectadors fossin dintre una barca a l’estany desembarcant davant la masia. Fantasies meves que em feren passar bones estones. Vaig posar-hi per títol L’esbandida, significatiu de fer que se’n vagi una cosa que fa nosa, en aquest cas un grup de gent que s’infiltra amb mentides a la casa del protagonista que té molt mal geni.  Si tinc temps la rellegiré per esbandir-me una mica el cap.

ESCRIPTORS TOLERATS.-  De llibres catalans, en la postguerra  no en podíem llegir gaire. A les aparadors de les llibreries només hi havia llibres d’autors espanyols. Vam llegir-ne molts, així com traduccions d’obres estrangeres. Hi havia llibres d’escriptors tolerats que en aquells anys es van fer imprescindibles i que avui estan pràcticament en els llimbs literaris. En una bona biblioteca, entre dotzenes de llibres escollits, no hi podien faltar algunes obres de Vicki Baum, i una obra de necessària lectura com era Estación Victoria, de Cecil Roberts. L’hongarès Lajos Zilahy també tenia èxit entre els pocs lectors que hi havia a la nostra ciutat. Louis Bromfield va ser un dels escriptors que va arrassar més amb Vinieron las lluvias i no diguem Rebeca i Posada jamaica, de Daphne de Maurier, novel.les consagrades pel cinema en ésser realitzades per Alfred Hitchock. Climas, d’André Maurois també es llegia així com les obres de Stephan Zweig que per aquell temps es va suicidar i els diaris ni en varen parlar. Sembla que aquest escriptor no va suportar la guerra i la destrucció d’Europa i es va matar amb la seva dona el 1942.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

LECTURES EN  ELS  ANYS QUARANTA (I)

 

Un dels novel.listes que m’entusiasmaven era José Mas, avui completament oblidat. Les seves novel.les descrivien meravellosament els paisatges d’Andalusia i Galícia. La costa de la muerte em va impresionar. Amb els amics vam llegir algunes obres prohibides.  No sé on el vaig comprar, però encara guardo el volum de les Obras Completas de Federico Garcia Lorca. Aleshores no tenia idea de qui era aquell poeta i dramaturg famós. La lectura de les seves obres era prohibida, però tenia un company de treball en el Banc que quan fèiem algun sopar sempre s’aixecava per a recitar La casada infiel. Allò ho trobàvem molt fort. I és que de  la poesia castellana només acostumàvem a recitar “las oscuras golondrinas” de Bècquer o aquella “rosa cortada del rosal” dels hermanos Quintero. Jo, però, en aquells temps tenia en el meu repertori de recitals de fi de festa, “La Feria de Abril en Jerez”, de José Maria Pemán i algunes poesies d’un comediògraf castellà que es deia Vital Aza, que tenien un caire humorístic que m’anava bé. Evidentment que a l’escenari del Teatre del Catòlics no hagués pas pogut recitar La casada infiel.

La meva afecció a la lectura es consumia amb els clàssics espanyols que el meu amic llibreter, en Miquel Blanch em venia a preu barat. Eren novel.les de la col.lecció Novelas y Cuentos. Abans, ja havia comprat a la llibreria Mateu les novel.les d’aventures de Dumas, Salgari, Zane Grey, James Oliver Curwood o Julio Verne. Encara tardaria anys a llegir els clàssics russos com Tolstoy, Dostoievski o Tchekov.  Un parent de Barcelona  vingué a passar unes vacances a casa, i com que treballava a l’Editorial Maucci em va regalar dos volums molt ben editats: Crimen y castigo, de Dostoievski, i La Divina Comedia, de Dante Alighieri amb il.lustracions de Gustavo Doré. Però, en aquella edat els nois, en els caps de setmana, no teníem altre entreteniment que el cinema (amb censura) i si volíem llegir algunes novel.les de la llarga llista de prohibides havíem d’anar a la llibreria de can  Blanch de la plaça dels Turers. En Josep i en Miquel Blanch tenien un bon assortits de llibres prohibits per a la venda (amagats fora dels prestatges),  que l’amic Miquel ens deixava llegir als amics. I així vam poder llegir les obres d’Alberto Insua, Lopez de Haro o El Caballero Audaz.  

Amb en Miquel Blanch vam anar a Barcelona passant tot el matí al capdavall de la rambla on hi havia les parades de llibres vells en aquell espai de les Drassanes. Vam comprar-ne alguns regatejant, ja que disposàvem de pocs diners. 

La postguerra. Dècades anys 40/50/60.

Al “Banco de España” amb la guàrdia civil

 

El  que em feia més angúnia en aquells primers anys en que treballava a la Banca era quan havíem d’anar amb la parella de la guàrdia civil a Girona.  Quan hi havia massa diners a la caixa del Banc haviém d’anar a portar-los al Banco de España a Girona. Gairebé sempre amb un apoderat del Banc i amb una parella de guàrdies civils que ens acompanyaven. Algunes vegades vaig anar-hi sense l’apoderat, amb la cartera dels diners ben agafada i apretada en el meu cos. En principi hi anàvem amb l’autocar de la TEISA, amb l’apoderat del Banc i amb la pareja de la Guàrdia Civil. Ens assèiem al llarg seient de darrera. Jo, que era el que portava els diners dintre la cartera, al mig, i un guàrdia civil a cada costat fent-me escolta. No em feia gens de gràcia veure aquells guàrdies civils amb el dit al gatillo a punt de disparar. En baixar a Girona havíem de travessar alguns carrers abans d’arribar al Banco de España, i sempre pensava que Déu nos-en-guard d’una entrebancada o que topéssim amb algun transeünt: hi havia el perill de que les armes es disparessin. No va passar mai res, gràcies a Déu, però un dia la meva mare va tenir un gran espant. Una dona va veure’ns en un carrer de Girona i va anar a casa a dir que els guàrdies civils em portaven agafat i em tenien al mig d’ells  apuntant-me amb els fusells. La mare no va estar tranquil.la fins que a l’hora de dinar vaig ésser a casa. Això d’anar en autobús va durar poc temps. Més endavant ja vam anar-hi en taxi, però sempre amb la parella de guàrdies civils al nostre costat.

Al cap d’uns anys ja vam anar a Girona amb el cotxe d’un apoderat. Però un dia en tornar de la capital el cotxe tingué una averia i l’apoderat  del Banc hagué d’anar a telefonar a una de les primeres cases que es veien prop de la carretera. I va resultar que aquella casa era  d’aquelles de llum vermells intermitents que abans en dèiem “Casa de barrets” plena de meuques. Jo m’esperava a fora amb la cartera plena de bitllets, i tots els conductors dels cotxes que passaven em miraven amb cara d’estupefacció. Encara avui, algú de Banyoles que em va veure, si ens trobem pel carrer i ens saludem, em mira com volent dir: “Mira aquest, qui ho diria!.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

A  LA  BANCA

 

Érem una mitja dotzena de nois que vam fer uns exàmens per cobrir una plaça de subaltern en el Banco Hispano Americano a la plaça de España (plaça major). Vaig aprovar, i el primer de desembre de 1949 començava a treballar-hi. L’anècdota més divertida del primer dia és aquesta: arribo al Banc, ben mudat, amb un vestit arregladet i amb ploma i llapisos a la butxaca de dalt. Davant del Banc descarregaven un carro ple de llenya per cremar a l’estufa de l’entitat bancària. La llenya la tiraven sota una retxa de les voltes de la plaça Major (llavors “plaza de España) i s’apilonava al soterrani. El director – Pere Casellas Boera- em digué si a casa teníem un rascló i en dir-li que sí, vaig anar a buscar-lo. En passar pel mig de la plaça, ben mudat, amb el rascló a l’espatllla, algú em va dir: -On vas, Joan?. I jo vaig respondre ben joiós: A treballar al Banc!. Divertit, no?. Com una comèdia de les que jo feia al teatre dels Catòlics!

 

Les primeres feines al Banc com a Ordenanza era les d’ordenar la correspondència, portar-la a Correos, recollir i lliurar la valisa de Barcelona a casa del recader, arxivar, copiar la correspondència en uns fulls de paper fi mullant unes teles que havia de prémer en una premsa a fi de que tot quedés ben copiat, estendre les còpies per assecar-les i anar a fer diligències a les cases d’alguns clients amb encàrrecs tan impertinents com els de dir al client: “-El senyor director m’ha dit que haurien de passar a ingressar diners perquè estan en descobert”. I escriure a màquina centenars de llistats numèrics. I fer feines encara més ingrates com la d’anar a casa d’alguns comerciants perquè em firmessin lletres de canvi que eren con gastos... (Una altra anècdota: un client que no podia veure el director, en demanar-li que signés una lletra es va empipar i me la va estripar als meus nassos. En tornar al Banc, el director em digué: “-Què, t’ha firmat la lletra aquell home?” – “- No senyor –vaig respondre- aquí la té, feta a trossos”. En fi, moltes feines difícils que ara fan riure.

La postguerra. Dècades anys 40/50/60

CANGUELI  EN  EL  TREN  GROS

 

En el temps de l’estraperlo havia anat algunes vegades amb el tren gros de Girona fins a Sant Jordi Desvalls. Allí agafava l’autocar que em portava a Torroella de Montgrí. Hi anava a buscar menjar que els nostres parents Font-Coll recollien dels dos horts que tenien vora el riu Ter. La meva tia Teresina m’emplenava una cartera grossa que portava on hi enquibia especialment fessols i també botifarres i altres provisions. En el tren hi havia vagons de segona i tercera classe amb bancs de fusta. Els trens anaven replens, fins i tot amb viatgers en els passadissos de primera classe, i els retretes era en un veritable fàstic. Els trens portaven les lletres que deien Madrid- Zaragoza-Alicante, i més tard Renfe. Era tot un espectacle veure la gent a les andanes de les estacions, viatgers i parents que acudien a acomiadar-los. Hi havia plors i abraçades i els enamorats no es podien ni petonejar perquè era prohibit fer-ho. (Bé, com a excepció haig de dir que en Joan Olivas va fer el primer petó a la seva xicota, Roser, en un vagó de tren, a l’estació de Girona. Era a les sis del matí quan en Joan va pujar al tren per besar a la nòvia d’escallimpada perquè la màquina ja xiulava per emportar-se-la cap a l’estació de l’Empalme on hauria d’agafar l’autocar per anar al seu poble d’Arbúcies. (Hauria d’escriure la història dels meus  sis anys de festeig. Els trens son part de la meva crònica amorosa. Deixem-ho). 

A les estacions de tren hi havia venedors però ningú els comprava res perquè tothom es portava el seu propi menjar preparat expressament per al viatge. Un cop dintre el tren – i també en els autocars- molts viatgers es persignaven, i els impacients desembolicaven el paper de diari que tapava el menjar que portaven, llonguet amb truita. –Estan servits? – Gràcies, que vagi de gust!-

Al cap de poca estona d’haver sortit de Girona, s’obria la porta del departament i un subjecte malcarat deia. “Salvaconductos. Policia”. Els viatgers es posaven a tremolar per costum. El policia mirava els documents i sense donar les gràcies ni acomiadar-se marxava cap a un altre departament. En el viatge de tornada de Torroella – Sant Jordi Desvalls-Girona-, em vaig posar en un departament assegut amb la cartera dels aliments al costat meu. A davant meu hi havia unes dones grasses. Es veia de lluny que anaven inflades amb estraperlo amagat i ben lligat entorn dels seus cossos. La guàrdia civil va entrar en el departament i sense miraments va escorcollar les dones. De dintre les seves vestidures sortien botifarres, i bossetes de fesols.. Ai, ai, ai, vaig pensar jo, ara et tocarà a tu!. Aquelles dones ploraven quan la guàrdia civil les va fer baixar a l’estació de Celrà. A partir d’aquí va començar el meu cangueli.

La parella de guàrdies s’assegué al meu costat i anaven repassant els paquets confiscats a aquelles pobres dones que baixaren del tren plorant com unes magdalenes. I els guàrdies treien llonganisses i botifarres i anaven rient. I jo, llegint un llibre amb la por al cos. I ells anaven rient mirant les botifarres. Ens acostàvem a l’estació de Girona. I jo, em vaig aixecar posant la cartera gruixuda sota el braç aguantant-la amb força i dient-los- hi somrient: “Buenas tardes, señores”. I  baixant del tren  vaig poder arribar fins a la Teisa i cap a casa ja amb tranquil-litat per poder explicar l’anècdota als pares mentre anava treient de la cartera els fesols i les botifarres.