Records i memòries

EL REBOST

 

  No sé si  algú dels que ens escolta ha sentit a parlar del rebost. Avui tot es guarda a les neveres i als congeladors, però el rebost era, temps enrera allò que els castellans en diuen una “despensa”, o una cambra o altre lloc d’una casa on es guardaven els comestibles.. Quan pensem amb el rebost ens ve un record ben flairós i suggestiu. El rebost en una casa normal era una petita cambra fosca i fresca on s’hi posava de tot: la gerra de les olives, la gerra de les verdures confitades, les ampolles de la conserva de la tomata,, el calaixó de les arengades, el pernil penjat i les llangonisses, les garrafes del vi, la fruita, etc. I a moltes cases hi tenien el carner, una espècie de gàbia vestida en plafons de tela metàl.lica on s’hi guardava la carn fresca i el peix a resguard de les mosques i mosquits. El rebost feia una olor  que no es pot descriure.

  Les anades de la mainada al rebost obeïen sempre a encàrrecs que feien les mares: “aneu a buscar al rebost això o allò, depressa i cantant i xiulant (Perquè, els petits, per anar al rebost, que solia ser un quarto fosc amb una bombeta esquifida- tenien por d’anar-hi, i per això les mares a vegades deien que hi anessin cantant i xiulant. 

Al rebost hi podíem pispar un albercoc, empassar-nos una figa o pessigar un raïm. Era fàcil.  No hi podíem pas anar pel nostre compte perquè la vella porta rondinava molt. Quan tornàvem, la mare ens mirava de reüll i estem segurs que endevinava els petits robatoris, segurament consentits en profit de la nostra creixença. El problema era, quan al plat amb la suposada dotzena de figues o prunes o préssecs, arribava a taula amb deu. Si hi havia molta mainada, tots feien l’orni, i després d’un moment d’espant començaven a parlar de qualsevol ximpleria

El frigorífic té els seus avantatges, naturalment,. Però no té ni la sentor ni l’abast del rebost.

D’uns anys ençà, les famílies de les ciutats, asfixiades per una fumèrria de cotxes i atabalats pel creixent aldarull, fan mans i mànigues per tenir una segona vivenda al camp. Els agrada fer el pagès cada cap de setmana. I torna el rebost. Si tenen la sort que els rebentacases no els buidin, poden omplir-lo amb la gerra de l’oli, del vi, dels confitats, amb el pernil i les llangonisses, i amb altres, avui privilegiades menges, i flairar, gustar i assaborir els autèntics aliments i fruits de la terra.

  Hi havia en aquell temps un rebost apartat de l’altre que en deien el rebost del formatge. Aquest era en un celler o en el lloc més subterrani de la casa. També hi havia el rebost del vidre o dels plats, que era una cambra on es guardaven la vaixella i els atuells de vidre com tassons, pitxers, etc.

I el rebost on es guarden les coses inútils o poc usades d’una casa.

 

Humorísticament, també en dèiem rebost d’una bona pitrera de dona. Quantes vegades haviem dit:”Aquella sí que té un bon rebost!”

-Segurament que tú, Joan, has rebostejat més d’una vegada. O sigui, recercar per dins el rebost o en altres llocs d’amagat.

-Què fas?, et deien. – Rebostejo per la sala – Ja me la pagaràs!

  De totes maneres, de rebost, petit o gros, encara avui, sempre n’hi ha algun per les cases. En podem dir una altra cosa, cadascú se l’inventa, però el racó o raconet on es guarden les llangonisses, el vi, l’oli i altres coses comestibles i “bebestibles” tothom el té en un lloc o altra de les cases.

És clar que a vegades no sabem si el producte que guardem al rebostet és de la mateixa qualitat on es guardaven altres coses menjívoles en el temps dels bon rebostos. És igual, val més no esbrinar que és el que mengem, i bon profit ens faci, que ja es demanar. No es pot viure de records, però d’un bon rebost ben proveït, sí que se’n pot viure.

Records i memòries

L’AGULLA

L’agulla ens portava de cap des de la infantesa, perquè les nostres mares ja ens punxaven la panxeta amb alguna agulla imperdible quan ens posaven els complicats bolquers.

Hi ha agulles que tenen ulls i a vegades ens amoïnava quan la nostra mare ens deia que havíem d’enfilar l’agulla. A voltes era perillós acostar-se a fer una manyagueria o a descansar el cap sobre el pit de la mare perquè sovint la seva pitrera era tot un arsenal d’agulles.

Hi havia agulles per cosir, brodar, teixir, sargir, etc, tota una gamma que semblaven innocents, però també n’hi havia de descaradament agressives com les matalasseres o saqueres. Les treballadores de la fàbrica de les Saques saben prou bé la força que havien de fer per usar aquestes agulles saqueres.

Les agulles autènticament gegants eren les de fer ganxet i de fer mitja. Era esfereïdor veure com travessaven les troques i com les seves punxegudes puntes foradaven les bosses de labors.

Hi havia agulles que em portaven de cap. Eren les agulles de cap. No tenen ulls, però tenen cap, i no sé que és pitjor. perquè de punxar, si que punxen. A casa havíem fet servir moltes agulles de cap, per fixar la fulla de palma quan fèiem palmes pel diumenge de Rams. El meu pare usava una agulla grossíssima per posar un cordill de palma al forat i cosir els cabassos de palma.

 

Quantes agulles trobeu enganxades a les camises quan les compreu noves? Una infinitat! Suggerim al Gremi dels camisers que s’ho pensin bé. No volem cap mal als agulleters però ens sembla que ha d’haver-hi un substitutiu d’aquestes agulles a les camises.

L’agulla que no ens agrada gaire és l’agulla de les injeccions. A ningú li agrada que el punxin. Hi ha persones que només de veure l’agulla de la injecció es queden groguis i ran del desmai. Però ho aguantem amb paciència perquè sabem que allò ens portarà salut i vida.

Les més simpàtiques són les d’estendre roba i les del fonògraf. Aquestes últimes, però, han anat desapareixent i solament les fan servir alguns vells afeccionats esgarrapant vells discos que treuen devessalls de música.

Hi ha una dita que només d’escoltar-la ja ens posa la pell de gallina. És aquella de: “En Panxo va dir a n’en Pinxo: Pinxo, vols que et punxi amb un punxó? I en Pinxo va dir a n’en Panxo: Panxo, punxa-m, però a la panxa, no”, Quin descarat que havia de ser aquest Panxo, eh?.

Records i memòries

EL PANER DE LA ROBA.

 

Vam començar la setmana passada de parlar sobre utensilis, mobles i altres andròmines domèstiques, algunes ja desaparegudes. Algunes de les que direm avui encara s’usen, com el paner de la roba, que en un altre temps havia sigut el cove de la roba.

Molts recordaran quan les seves mares, ben capficades, miraven aquell vell cove de vims plens de roba per repassar, cosir, sargir, estrènyer, allargar, apedaçar i tota altra mena d’operacions quirúrgiques que, a base de fil i agulla, pot suportar una peça de roba.

 

Mirat de lluny, era el cove de la roba, mirat de prop, era el cove de les deixalles. La solució era fer-ne un fardell, cridar el drapaire i que anessin a parar al sac per quatre rals. Avui, amb bona voluntat, hauríem triat uns quants draps per netejar el cotxe o la moto, mirar el nivell de l’oli o donar brillantor a les sabates.. Però aquells temps eren altres temps, i si es volia pujar i tirar endavant tota una rècula de galifardeus, calia disposar d’aquestes operacions.

Avui, una camisa de coll i punys esmolats, un vestit estripat, uns mitjons foradats o unes mitges amb carreres estan comdemnats a les escombraries, com l’envàs de la llet o del detergent.  

Aquella artesanía tèxtil casolana, si bé es veritat que d’alguna manera feia la llesca als botiguers de peces noves de trinca, per altra banda afavoria el clàssic petit negoci de betes i fils. Jo recordo haver fet més d’un viatge a la merceria de can Pons o de can Corominas, a comprar un rodet de fil blanc del 40 o de fil marró del 50.

(Anècdota d’en Francesc del cafè quan treballava a can Pons i despatxava fil lila. Tenia un parlar una mica xapurrat, i en comptes de dir “fil lila”, deia “fiu iua”. Des de llavors ja li van posar un motiu: en Fiu-iua.

A més, aquesta pacient i tossuda economia domèstica, tenia un altre avantatge: proporcionava llocs de treball. En moltes cases de família nombrosa en les quals la mare no podia donar cap a tot, la “cosidora” era una veritable institució. Les mans de les cosidores, amb el fil i el didal, feien autèntics miracles.

A les cases que eren molts de colla, el cove de la roba no es veia mai buit. I la mainada portaven gairebé sempre un sargit o un cosit, o d’un allarg que es notava perquè l’antiga vora no era prou dissimulada. No cal dir que, estrenar una peça de roba ens omplia de satisfacció.

Lamentem no haver guardat un mitjó sargit o uns pantalons apedaçats que, encara ens parlarien d’una tendresa que no tornarà. Eren aquells un temps en què nosaltres érem joves i miràvem el cove de la roba i vèiem com les nostres mares s’escarrasaven treballant mentre nosaltres potser n’havíem fet una com un cove o de l’alçada d’un campanar.

(Dels programes de Ràdio Banyoles que en el llarg dels anys han estat transmesos per Joan Olivas acompanyat en diferents etapes per Joan Alemany, Salvador Duran i Joan Saubí)

Records i memòries

DUES EINES CASOLANES: L’ESCOMBRA I ELS ESPOLSADORS

 

  Avui parlarem de dos objectes que eren molt necessaris en aquells temps per tenir neta la casa: l’escombra i els espolsadors. Comencem pel primer:

  L’escombra, i en això tots hi estem d’acord, és un estri de neteja, un dels primers que l’home es devia enginyar, consistent en un feix de branquillons flexibles, bruc, melca,palmes, brins de material plàstic, etc, lligat al cap d’un bastó o canya, i que, naturalment, serveix per escombrar, per netejar el terra empenyent amb paciència a un costat allò que l’embruta. I escombrant, escombrant és com anem fent les escombraries.

  De la nostra infància recordarem com fèiem anar endòina totes les escombres de casa, muntant a cavall d’elles, saltant i corrent, tot cridant: “Arri, arri, cavallet”.

  Tu, Joan, recordaràs les escombres d’era, que eren fetes de branques de bruc o d’altres plantes  dures, que servien per netejar el terra de l’era després de la batuda. Segur que tu o els de casa teva han fet més d’una escombrada a l’era.  En els temps dels abats del Monestir, gairebé davant de casa teva hi havia l’era de l’abat i allà devien fer córrer moltes escombres.

(A la cistelleria que teníem a casa havíem venut moltes escombres de bruc, i recordo que ens les baixaven de muntanya els bosquetans que s’havien entretingut a fer-les. Les portaven a vendre al mercat i generalment era a la parada de “Cal Cisteller” (Olivas) i de Can Duran - cal Ros de plaça-, que teníem els dimecres dia de mercat.

  No sé per quins set sous, la malícia i el mal humor d’algunes persones tot ho capgiraven, perquè l’escombra –tan servicial i útil- a vegades es convertia en espasa feridora. Allò de “la rateta que escombrava l’escaleta”, res de res. L’escombra, en totes les èpoques ha empaitat les rates. I en l’àmbit domèstic, els cops d’escombra han fet la competència, de bon tros –i per sort- als cops de puny i als cops de bastó.

  Hi ha també qui intenta escombrar tota la palla a la casa del veí, i la grana a la pròpia; en aquest cas l’escombra es ben innocent; les mans que la manegen, no tant.

  Si parlem d’escombrar veurem que no solament s’escombrava el terra, sinó que també s’escombraven altres coses:

Escombrar la xemeneia (netejar-la passant-hi un ram o un embolic de pedaços per dintre, per treure el sutge).

Escombrar el forn (passar-hi l’escombrall per netejar-lo de cendra i caliu abans de posar-hi els pans que s'’han de coure).

Escombrar un animal (donar-li una purga, netejar-li el ventre)

Escombrar un arbre (esporgar-lo, tallar-li les branques velles o sobreres)

Si un dia a nosaltres ens obliguen a anar d’un lloc, o sigui desocupar-lo i a vegades per força major, és que volen fer una escombrada.

(Estossego) Veus? saps com em dèiem abans d’això? (Tus). escombrar la gargamella.

  I dels escombriaires que n’hem de dir? (citar escombriaires banyolins, i explicar quan per Nadal felicitaven amb tarjetes – el barrendero-).

(Esmentar els que avui escombren els carrers).

  Una persona molt prima i alta solien dir-li que era com un pal d’escombra.

Si escombres cap a casa o cap a dintre, és que actues en benefici propi.

  Avui les màquines escombradores han començat a escombrar les escombres. Si és per alleugerir la feina de les mestresses de casa o les assistentes, d’acord. “Escombra nova, escombra bé”, però tenim la certesa  que passaran anys i panys abans que la humanitat no arraconi les escombres. I és que escombres i escombretes posades en bones manetes deixen les coses molt netes. Les màquines són més senyores; volen ser molt ben servides i a vegades no són gaire polides.

  Deixem l’escombra i anem per espolsar. Tots sabeu que una de les guerres particulars de les mestresses de casa és la guerra contra la pols. La pols és un enemic misteriós i silenciós. Si portes i finestres són obertes, entra descaradament i s’instal.la on li plau; i si les portes i finestres són tancades, també. Si la treus fa veure que marxa, però a les poques hores, mai no se sap per on i com, ha tornat amb més abundància. Moltes vegades l’aspirem, i l’engolim, i no n’hi fem ni cas.

Doncs bé, una eina d’allò més ingènua contra la pols, era l’espolsador: un manat de tires de drap o pell, enganxades a un mànec de fusta, amb el qual es picaven mobles i objectes per treure-ls la pols. De moment, l’espolsador li treia la son de les orelles, però al cap d’una estona baixava novament i s’ajeia allà on més li plaïa. La mestressa i la minyona discutien; que si no has tret la pols, que si, que no. Resultat: l’espolsador era ideal per aixecar la pols d’un lloc i posar-ne en un altre.

  Jo recordo haver fet moltes comèdies per aquests escenaris de Déu on hi havia un començament molt comú. Era l’escena del criat o la minyona treient la pols del mobiliari. Era un testimoni de la guerra freda contra la pols, i una advertència que en la comèdia de la vida tots aixequem pols i  no aconseguim mai del tot treure’ns-la del damunt. Diem: “Qui no vulgui pols que no vagi a l’era”, però som al ball i hem de ballar, i total per ben poca cosa aixequem molta polsaguera.

  El meu pare havia fet uns espolsadors amb una canya molt llarga. En dèiem esteranyinador, i servia per treure les teranyines i pols dels sostres i llocs molt alts. (Anècdota estrenyinador en la comèdia “Julieta, filla única”)

L’espolsador, tanmateix, va perdent actualitat. Màquines aspiradores i xucladores porten a terme l’arreplega de la pols amb molta eficàcia. Per bé que narius i pulmons continuen aspirant i no precisament aire del cel.

Records i memòries

LA PAELLA

                                     

  El mot “paella” té la virtut de traslladar-nos, en un obrir i tancar d’ulls, al País Valencià.. Però aquí parlem del continent, no del contingut. La paella és l’estri de cuina, de metall, en forma de vas rodó, ampli, i de poca altura, amb un mànec llarg o dues nanses, que serveix per fregir o coure viandes. Les paelles les fan els peallaires; les paellades, els cuiners, cuineres i tots aquells que si volen menjar calent s’han d’espavilar. Tots, a una hora o altra, per necessitat o per caprici, hem tingut la paella pel mànec, l’hem posada al foc i hem intentat fer una truita o un ou ferrat, que sovint ha resultat “ou remenat”. perquè per remenar tothom és bo, per cuinar se n’ha de fer l’aprenentatge.

  De cara al contingut, cal reconèixer que una de les paellades més saboroses és, sens dubte, la “paella valenciana”: típic cuinat d’arròs sec amb carn peix, marisc, llegums, hortalisses i alguns condiments d’espècies. Bo de debò. És una espècie de “plat nacional” de primer ordre, i com que el farciment s’estira i s’arronsa, tampoc resulta excessivament car. No és difícil, però com tot, té el seu secret professional. No cal ser expert gourmet per constatar que moltes paelles que es fan i desfan, es queden a mig camí. Allò que, sigui com sigui, les fa desitjables i mengívoles és la bondat dels ingredients i, sobretot, la bona gana. Ja ho deia la mare quan a l’hora de menjar, algun feia el repatani: bona gana tinguessis!”. Tenia tota la raó.

  La paella és també un estri molt apropiat per endossar als comensals les sobralles d’un àpat. “Passar per la paella”, alguna cosa, fa miracles: desvetlla els gustos adormits i fa apetitosos els menjars sobrers. Allò fred i espesseït, guardat en algun racó del rebost o de la nevera, “passat per la paella” passa a tenir nova vida, nou gust i nova flaire. Fins i tot, no falta l’optimista que diu trobar-ho millor que el dia de l’estrena. Els llepafils, potser no hi estaran del tot d’acord, però una bona gana fa caure molts prejudicis.

  “Qui té la paella pel mànec fa anar l’oli allà on vol”, diu el refrany. Però les paelles només en tenen un de mànec, i si tots volem posar-hi mà correm el risc de tirar-nos-el pel damunt, i no oblidem que, en altres temps, l’oli bullent era una arma de guerra.

Qui té la paella pel mànec ha de saber què té entre mans i que convé coure-hi o fregir.hi, i com. Sinó que sigui honest i deixi el mànec a un altre. No es tracta de que l’oli vagi on vulgui, sinó on ha d’anar. Ni tampoc de tirar la truita enlaire i girar-la ara d’un cantó ara d’un altre, segons el vent que bufa. Una revolta de paelles podria escaldar a molta gent. En tot cas, que cada ú tingui mà ferma per aguantar el mànec de la pròpia paella i sàpiga què és bo i just de coure.hi, i com cal fer-ho.

  Acabem dient alguns refranys “paellers”. Si has de ser mascarat, ho seràs d’una paella (significa que el qui malparla d’un altre, moltes vegades és un que està tocat del mateix vici que censura).

  Qui té la paella pel mànec fa anar l’oli allà on vol. - Qui té la paella pel mànec fregeix quan vol. (significa que el qui disposa dels ressorts o recursos per a dirigir un assumpte, o una empresa, una col.lectivitat, etc, els aprofita en la forma que més li convé.

Senyors: s’ha acabat la paella. Ens agradaria molt poder convidar-vos a tots a fer una bona paellada, però avui hem d’acabar el programa amb la imaginació: tancant els ulls com si sentíssim la flaire. Si, la sentim, no la sents, Joan? l’olor de sofregit entra per la finestra oberta que tenim a l’emissora de Ràdio Banyoles. Segur que algun veí està fent una paellada. Nosaltres, avui, ens hem de contentar enflairant-la. O qui, sap, potser també la trobarem a casa. Per si de cas, jo truco a la meva dona dient-li que ja pot començar a tirar l’aigua a l’arrós.

(Ràdio Banyoles)

Records i memòries

LA CASSOLA

(Del programa de Ràdio Banyoles conduït per Joan Olivas i que en llarg dels anys ha estat acompanyat per Joan Alemany, Salvador Duran i Joan Saubí)

 

  És un altre estri molt necessari per a la cuina. Un recipient de terra o de metall, de boca rodona, molt ampla, i de poca fondària, que serveix per a coure-hi diversos guisats. De cassoles n’hi ha de moltes classes. Com ara.

La cassola de peça o cassola tripera és molt gran i s’hi pot coure molta cosa junta.

La cassola francesa. Es més fonda que les ordinàries i de cul pla amb un viu al fons.

Cassoles planes, cassoles rodones. I a Xàtiva tenen un guisat de diferents classes que en solen dir la cassola rodona.

A la Catalunya Nord era tradicional en el Dijous Gras de menjar cassola, feta d’arròs, peus, morro i orella de porc, sucre i ous. No n’havies menjat, tu, Joan? En deien arròs gormand.

La nostra cassola era una menja que consistia en bacallà i patata amb suc, o arròs amb bacallà, arròs amb peix o cosa semblant. Els divendres de Quaresma jo ja esperava amb il.lusió menjar aquesta cassola. Aquells divendres eren dies magres que havíem de fer règim, però quins règims! n’hi havia per sucar-hi els dits!.

 La cassola de peix consistia amb un guisat de peix cuit amb sofregit de ceba, julivert, alls, panses, pinyons, pebres, tomates i una mica de marduix.

-Hi posàveu tots aquests ingredients a la cassola de peix, Joan?

M’has dit que no?. Doncs, és que te n’has anat de cassola, o sigui: has sortit de la qüestió, desviant-te de l’assumpte que tractem.

Bona nit viola, ja et tinc a la cassola!”( ho diuen quan algú s’ha deixat enganyar o agafar).

Ara, a la nostra edat, però, no ens convé gaire cassola. Es millor que sigui petita: una cassoleta. En els supermercats se’n troben prou. S’anuncien com a “tartaletas”, però n’hi ha que ja hi posen “cassoletes”.

Oh, i avui hi ha un llenguatge subterrani en què  els joves entenen la paraula cassola com una altra cosa, (el que la dona té al centre del seu cos). I quan juguen a cartes, si els hi dius a cau d’orella que tirin la cassola, tiraran l’as d’oros. Que també en solen dir “la paella”. I si guanyen “tenen la paella pel mànec!.

Records i memòries

TRES ESTRIS DE CUINA

(Del programa de Ràdio Banyoles RECORDS I MEMÒRIES, conduït per Joan Olivas i que en el llarg dels anys ha estat acompanyat per Joan Alemany, Salvador Duran i Joan Saubí)

 

En tot temps s’han fet servir aquests tres estris de cuina que són l’olla, la cassola i la paella. Com que sobre aquests tres estris hi ha molt a dir, avui en parlarem i mirarem de cuinar tan bé com sapiguem. I començarem per l’olla, me casum l’olla, aquest vas de terrissa o de metall, rodona, ventruda amb dues o quatre anses que serveix per coure els aliments i per fer bullir alguna cosa.

  No sabem per quins set sous quan alguna cosa s’embolica, es capgira o no rutlla, se’ns acut dir: això és una olla. Normalment quan posem l’olla al foc sempre sabem què hi volem coure.

Tampoc no entenem el perquè quan un grup de gent parlant no s’entén, diem: Això és una olla de grills. ¿Que hi té a veure l’aldarull d’una xerrameca, amb les olles i els grills? I tampoc sabem què, quan algú es fa un garbuix mental, diem: Està fet una olla. Comptat i debatut, no sabem a que ve aquesta mala premsa de les olles.

  Quan i qui va posar la primera olla al foc?. Ve de lluny, de molt lluny. Hi ha un passatge a la Bíblia que diu que els israelites, cansats i famolencs, enyoraven “les olles d’Egipte”. Segur que aquells ja sabien allò d’aquell adagi “Penes amb pa fan de bon passar”, i el Faraó, amb olles com perols, els devia manar que fessin unes bones calderades, i apa, a pencar!.  I en Els Pastorets, tots hem vist el vell Soff remenant l’olla i el pastor Bato trencant-la amb un cop de pal.

  Una cuina que no hi hagi una olla que bulli, ni cap paella que esquitxi, ni cap cassola fent xup-xup, malament rai. O no hi ha rebost o no hi ha cuinera o ningú no n’espera res. Les cuines no han d’estar mai en atur. I això que diuen que els arquitectes podrien suprimir les cuines dels plànols de cases i pisos, perquè tot plegat, amb un té, un got de llet, una truiteta, i altres enganyifes, amb un trist fogonet n’hi hauria de sobres. Per això, els arquitectes planegen unes cuines que semblen suites, preparades per cuinar-hi de tot, però són tan boniques... que fa ànsia de cuinar-hi, i algunes mestresses de casa prefereixen no embrutir-les i se’n van a dinar a fora.

  N’hi ha que són tan enginyosos que, fins i tot saben “treure faves d’olla”.

  Els caps de casa, mestresses, fills i filles s’afanyen a fer diners. I el resultat és que les “menjadores públiques” creixen amb èxit arreu del país. Però no és igual parar taula a casa, seure-hi tots plegats, i assaborir un bon guisat, amb bona convivència que no pas reservar una taula a can Xupetes. amb el número 23 de dues a quatre.

  De petits ens agradava jugar a “trencar l’olla”, però ara aquest joc de “trencar l’olla de la cuina casolana” ens farà perdre el gust de les nostres tradicions, cuinades amb molt de treball al llarg dels segles. Les multinacionals alimentàries ens rebenten les nostres olles. Però no sabem si se’n sortiran , perquè cada poble fa les seves ollades, i “cada oller alaba les seves olles, i més encara si són foradades”.

“Cada poble té la seva olleta i cada olleta la seva tapadoreta”

A la llarga no en podrem tirar cap tros a l’olla, d’haver trencat les pròpies olles. El dia en què no quedi cap oller ni cap olleria, si és que arriba, serà un dia ben trist pel nostre país.

  A Banyoles teníem un venedor d’olles que tenia la botiga al carrer major. Era en Xueta. Per la festa del carrer sortia amb una olla a omplir-la de xocolata desfeta. Però com que tenia un gran sentit de l’humor,  a vegades canviava l’olla per un orinal. Tothom reia quan veia “l’avi Xueta” sucant melindros a l’orinal.

  Els que avui remenen l’olla arreu del món, el tenen com en una olla a pressió. S’han entossudit a posar l’olla al foc per coure-hi un poti.poti en que ningú pot sofrir ni la ferum ni el tast. Ja ho sabem que “a l’olla que bull cap mosca no s’hi acosta”. Però aquestes modernes olles bèl.liques a pressió s’ha ben comprovat que quan esclaten tot i tothom queda convertit en “carn d’olla”.

Records i memòries

JOCS DE MAINADA, JOCS DE NOIS I NOIES.  2: LA BALDUFA I MOLTS ALTRES

 

  Entre els jocs de carrer, avui desapareguts, nosaltres triaríem el de la baldufa. Era una peça de fusta, generalment de freixa o alzina, tornejada, amb un clau o punta de ferro en la seva part de baix sobre el qual rodava quan després d’enrrotllar.

JOCS DE MAINADA, JOCS DE NOIS I NOIES.  2: LA BALDUFA I MOLTS ALTRES

 

  Entre els jocs de carrer, avui desapareguts, nosaltres triaríem el de la baldufa. Era una peça de fusta, generalment de freixa o alzina, tornejada, amb un clau o punta de ferro en la seva part de baix sobre el qual rodava quan després d’enrrotllar.hi un cordill era tirada a terra, on efectuava dos moviments simultanis de rotació i trasllació, descrivint un ampli cercle, que poc a poc, a mesura que perdia l’impuls inicial del llançamernt, anava disminuint el diàmetre i la velocitat de les voltes, fins quedar-se “adormida”, i finalment, com una ballarina cansada, es desplomava quedant immòbil com morta.  (Recordem que si alguna vegada el clau es desenganxava de la baldufa, per a tornar-lo a ajustar hi ficàvem un embolicament de teranyines –que llavors n’hi havia moltes- i així tornava a quedar fixada.

  Els jocs infantils antics, bàsicament es dividien en els dels nois i els de noies. si bé algunes vegades hi participaven tots plegats. Els jocs dels nois exigien més esforç físic, i els de les noies eren més plàcids. Els nois fèiem anar la baldufa, jugàvem a saltar i parar i fèiem anar la rutlla.

La rutlla era un cercle, primer de fusta, però que després va passar a ser metàl.lic. Era impulsat per  un mànec de fusta o una guia de filferro, que era més efectiva. La rutlla, la pressionàvem avançant i la fèiem rodar a ràpida carrera.

  Els nois també jugàvem a guerra, amb pedres i amb sabres. Els sabres els fèiem  amb branques dels arbres plàtans que eren esporgats.

  En els temps que ens referim, els nois vestien calces (pantalons) i les noies faldilles. No es coneixia la moda “unisex” i des de la infantesa, ja a l’escola s’iniciava una separació o orientació en la conducta vital o social.

  No es res d’estrany, doncs, que els nois tinguessin els seus jocs i les noies, per un altre cantó, també els seus. Les noies solien saltar a corda, feien el palet,  el pare carbasser, la gallina cega, l’escarbat bum bum,etc.

   El palet era un tros de pedra plana o rajol arrodonit que es feia córrer a peu coix per sobre un ratllat o escalat que s’havia marcat a terra. En dèiem jugar a palet i també jugar a la setmana. Feien salts per una mena de passadís dividit en trams, també marcat a terra, i així jugant a peu coix no podíem trepitjar la ratlla separadora.

  Saltar a corda era un joc d’agilitat i exercici corporal, principalment les cames.

Els nois havíem fet un joc que posàvem una corda tensada entre dos pals, i  l’havíem de saltar, a cada nova carrera posàvem la corda més alt. En dèiem jugar a “més alt, més alt” (En temps de guerra, jugant aquest joc, m’hi vaig trencar un braç. Em van haver de portar a Girona a la clínica Bofill. Com que era els anys de la Guerra Civil i no hi havia gaires cotxes, m`hi van portar amb un de requisat que al costat tenia pintades les lletres  POUM. (siglas del partit Obrer d’Unificació Marxista).

  Nois i noies, nens i nenes, jugàvem cantant cançons fent sardana. “En Joan petit com balla” era molt estès. Entre les més populars n’hi havia una que era la de la festa dels pagesos. Feia: Sant Isidre, Sidre, Sidre, Sant Isidre llaurador, treu els bous de la llaurada, i vés a llaurar al padró.

  Una altra: comptar amb els dits fins arribar a quinze, cantant: quinze són quinze, 15,15,15...,quinze són 15, 15, 15 són. I així comptaven 15 dits!

  Les olles de la mel totes són plenes de mel, mel i marduixa gira la caruixa, qui se girarà el senyor Joan serà.

Sol solet, vina’m a veure que tinc fred.

Jugar a cuit, això que molts en diuen a fet i amagar.

Cavall fort, ten-te fort, si per cas caus, digues “fava del meu cor” (un parava i els altres li anaven fent bots pujant al cim).

Esquetlleta ninc, ninc, jo la sé i no la tinc.

Si el mussol no vol cantar posem-n’hi dos, ni dos ni un tot sol.....

Arrancar cebes.

A la bandera.

A bitlles.

A fer bombolles de sabó.

A cara o creu.

Amagar conillets (conillet, conillet, estàs ben amagadet?)

Els esclops d’en Jan fangaven.

Estirar la corda.

Lladres i serenos.

Marro.

Trencar l’olla.

Palletes.

Penyores.

Petadores.

Trompítxol

Xapes.

(Del programa de Ràdio Banyoles conduït per Joan Olivas i Salvador Duran que es van recrear llargament explicant aquests jocs).

hi un cordill era tirada a terra, on efectuava dos moviments simultanis de rotació i trasllació, descrivint un ampli cercle, que poc a poc, a mesura que perdia l’impuls inicial del llançamernt, anava disminuint el diàmetre i la velocitat de les voltes, fins quedar-se “adormida”, i finalment, com una ballarina cansada, es desplomava quedant immòbil com morta.  (Recordem que si alguna vegada el clau es desenganxava de la baldufa, per a tornar-lo a ajustar hi ficàvem un embolicament de teranyines –que llavors n’hi havia moltes- i així tornava a quedar fixada.

  Els jocs infantils antics, bàsicament es dividien en els dels nois i els de noies. si bé algunes vegades hi participaven tots plegats. Els jocs dels nois exigien més esforç físic, i els de les noies eren més plàcids. Els nois fèiem anar la baldufa, jugàvem a saltar i parar i fèiem anar la rutlla.

La rutlla era un cercle, primer de fusta, però que després va passar a ser metàl.lic. Era impulsat per  un mànec de fusta o una guia de filferro, que era més efectiva. La rutlla, la pressionàvem avançant i la fèiem rodar a ràpida carrera.

  Els nois també jugàvem a guerra, amb pedres i amb sabres. Els sabres els fèiem  amb branques dels arbres plàtans que eren esporgats.

  En els temps que ens referim, els nois vestien calces (pantalons) i les noies faldilles. No es coneixia la moda “unisex” i des de la infantesa, ja a l’escola s’iniciava una separació o orientació en la conducta vital o social.

  No es res d’estrany, doncs, que els nois tinguessin els seus jocs i les noies, per un altre cantó, també els seus. Les noies solien saltar a corda, feien el palet,  el pare carbasser, la gallina cega, l’escarbat bum bum,etc.

   El palet era un tros de pedra plana o rajol arrodonit que es feia córrer a peu coix per sobre un ratllat o escalat que s’havia marcat a terra. En dèiem jugar a palet i també jugar a la setmana. Feien salts per una mena de passadís dividit en trams, també marcat a terra, i així jugant a peu coix no podíem trepitjar la ratlla separadora.

  Saltar a corda era un joc d’agilitat i exercici corporal, principalment les cames.

Els nois havíem fet un joc que posàvem una corda tensada entre dos pals, i  l’havíem de saltar, a cada nova carrera posàvem la corda més alt. En dèiem jugar a “més alt, més alt” (En temps de guerra, jugant aquest joc, m’hi vaig trencar un braç. Em van haver de portar a Girona a la clínica Bofill. Com que era els anys de la Guerra Civil i no hi havia gaires cotxes, m`hi van portar amb un de requisat que al costat tenia pintades les lletres  POUM. (siglas del partit Obrer d’Unificació Marxista).

  Nois i noies, nens i nenes, jugàvem cantant cançons fent sardana. “En Joan petit com balla” era molt estès. Entre les més populars n’hi havia una que era la de la festa dels pagesos. Feia: Sant Isidre, Sidre, Sidre, Sant Isidre llaurador, treu els bous de la llaurada, i vés a llaurar al padró.

  Una altra: comptar amb els dits fins arribar a quinze, cantant: quinze són quinze, 15,15,15...,quinze són 15, 15, 15 són. I així comptaven 15 dits!

  Les olles de la mel totes són plenes de mel, mel i marduixa gira la caruixa, qui se girarà el senyor Joan serà.

Sol solet, vina’m a veure que tinc fred.

Jugar a cuit, això que molts en diuen a fet i amagar.

Cavall fort, ten-te fort, si per cas caus, digues “fava del meu cor” (un parava i els altres li anaven fent bots pujant al cim).

Esquetlleta ninc, ninc, jo la sé i no la tinc.

Si el mussol no vol cantar posem-n’hi dos, ni dos ni un tot sol.....

Arrancar cebes.

A la bandera.

A bitlles.

A fer bombolles de sabó.

A cara o creu.

Amagar conillets (conillet, conillet, estàs ben amagadet?)

Els esclops d’en Jan fangaven.

Estirar la corda.

Lladres i serenos.

Marro.

Trencar l’olla.

Palletes.

Penyores.

Petadores.

Trompítxol

Xapes.

(Del programa de Ràdio Banyoles conduït per Joan Olivas i Salvador Duran que es van recrear llargament explicant aquests jocs).

Records i memòries

JOCS DE MAINADA, JOCS DE NOIS I NOIES. 1: EL BÈLIT

 

  Avui parlarem de la feina de jugar, d’alguns jocs desapareguts que també, al cap i a la fi, era una feina que fèiem la mainada en temps ja llunyans. I començarem per parlar del BÈLIT, un joc que els nois practicaven per carrers i places. El bèlit era un bastonet de fusta, curtet, de més o menys un pam, amb una punta a cada cap. Els nois pegaven amb la cana per jugar a bèlit. O sigui que per jugar-hi agafàvem el bastonet curt (el bèlit) i un al altre de més llarguet que en dèiem la cana, que tenia uns 30 o 40 cms. de llargada. Un noi picava amb la cana damunt un extrem del bèlit, cridava “Bèlit”, l’altre contestava “Vinga!”, picava una de les puntes  afuades de l’estri per tal de fer-lo saltar com més millor, i, mentre és enlaire, li venta un cop ben fort amb la paleta, a fi d’engegar-lo tan lluny com pot i el feia saltar i anar un tros lluny; l’altre jugador tira el bèlit a la cana, i si l’encerta ha guanyat, i comença joc nou; si no l’encerta l’altre jugador pica tres vegades amb la cana damunt un cap del bèlit, fent-lo anar cada vegada tan lluny com pot; després mida les canes de distància on ha fet anar el bèlit i demana tants de punts com canes de distància hi ha. Ens agradava fer-lo botar tan lluny com podíem.

Durant el segle 19 – nosaltres no hi érem-, molts veïns estaven indignats pels greus mals que els ocasionava el joc de bèlit, i per això van acudir més d’una vegada a l’Alcaldia perquè es tallés en sec aquesta pràctica a la via pública. Segons aquells queixosos sol.licitants, aquells excessos no es podien tolerar per més temps, ja que s’havia arribat a un abús que feia necessària una mà dura i enèrgica per a evitar, a més dels accidents a què estaven exposats els pacífics transeünts, els desperfectes que feia el llançament dels bèlits, i també els perjudicis morals que a la llarga recaurien sobre els mateixos nois, si ja de petits els hi entrava l’afició dels “jocs barroeres” i molestos.. La gent de seny opinava que “per aquí es comença, i si de petits no se’ls hi posa una prohibició en els jocs “desfrenats”, de majors podrien caure en altres de més perjudicials per a ells i per al comú” Aquest era el concepte que se n’havien format els qui accedien a l’Autoritat.

  A Olot, un alcalde va publicar un Ban pel qual prohibia jugar a bèlit, i imposava la penyora de dues pessetes als pares o als tutors de tots aquells nois que fossin sorpresos infringint les seves ordres. Aquella mesura, vista des d’avui, potser ens sembla una mica exagerada, i no creiem en aquells mals tan greus que podia portar el fet de jugar a bèlit. Fos pel temor del càstig, o perquè el joc va anar passant de moda, el cas és que va venir un descens d’aquella afició, com ara que ja ningú hi juga.

  Era a començament del segle passat, quan la mainada va tornar a donar garrotades altra vegada al bèlit amb les gruixudes canes. En una revista de l’any 1903 s’hi podia llegir:”Torna a generalitzar-se entre les criatures el joc de bèlit, essent com es aquesta distracció força perillosa per als transeünts i per als vidres de les botigues. Creiem del cas que s’hauria de prohibir en tot quant fos possible”.

  Els nois grandassassos  ensenyaven als més petits de jugar-se alguns cèntims al set i mig o al canari, burlant la vigilància dels municipals. Ben pocs n’atrapaven, ja que la mainada, més llestos que ells, tenien muntat un servei de vigilància, i sols calia un petit avís d’alarma del vigia, amb un “Miau!”, perquè, molt més ràpids que els municipals, els mateixos jugadors recollissin de terra les rebregades cartes amb tot el que havien estès, per a fer-se escàpol tot seguit. Ben poques vegades n’atrapaven algun.

Records i memòries

EL CAFÈ, El  BEURE I EL BON XUCLAR

 

  Abans hi havia cafès, o sigui establiments on s’acostumava a anar a prendre cafè, únicament café-café. Eren uns  llocs idonis per a les tertúlies, trobades, cites i reunions.  Els cafés eren locals acollidors on, a la diferència de les tavernes, allà no hi havia ningú que agafés una trompa, allà ningú en portava més al cap que als peus, allà estar borratxo no estava ben vist, i això que disposaven d’un estoc força complet de begudes.

  Parlem d’uns establiments ja desapareguts, alguns transformats en entitats bancàries, però la major part convertits en cafeteries, que no és el mateix.

(Recordem els cafès de Banyoles. Can Grilló dels Turers on el café era a baix i a dalt al primer pis, on s’hi anava també a jugar als billars; Cal Nunci, també a la plaça dels Turers –convertit després en Banc Popular, i ara amb les portes tancades-; i al mateix Turers hi havia hagut el cafè de can Xampinya, que era en tots els baixos del local, ja que a dalt s’hi havia fet ball i cinema.  A la plaça Major, el de can Grilló (Canadell) va ser un dels més populars, molt més que els de les societats (Lliga, Casino, Catòlics...)

  El de can Grilló s’ha convertit en cafeteria, a la Lliga hi vam veure la sastreria de can Llorà i ara hi ha una Caixa;     el Casino s’ha partit en dues botigues, i el Catòlics –que primer havia estat al carrer de l’Abeurador-, ara està en obres , és propietat de l’Ajuntament i en un racó hi tindrà també una sala la societat del Catòlics. Però sembla que el que hi haurà més seran joves aficionats a la música. Ja ho veurem si ho veiem. Perquè com deien en Els Pastorets que s’havien fet en aquell local “las cosas de palacio acostumbran a ir despacio”.

  La gràcia dels cafès d’abans  consistia en el seu caràcter que anava a cavall entre l’esperit d’un bar i la idea d’un club o una societat privada, però eren locals oberts a tothom, i on el fet d’anar a prendre un inofensiu cafè t’autoritzava a passar la tarda jugant al dòmino amb altres contertulians. O sigui, bars on se’t permetia gaudir d’una llarga sobretaula, i sense haver-hi dinat tanmateix.

  Hi havia cambrers amb davantal fins als peus, i de tant en tant – sobretot per les festes majors- hi entrava un “limpiabotes” que molt sovint venia tabac i participacions de loteria, a més d’aspirines o altra mercaderia no pas molt lícita. A Banyoles teníem en Segundo Mompió, que en motiu d’haver anat a la legió a l’Àfrica, va aprendre a tocar el timbal, i no faltava mai davant dels músics amb el seu redoblant en els alegres “pasacalles”, les cercaviles que aleshores se’n feien moltes, perquè hi havien moltes festes patronals, a més dels acompanyaments als convidants per Setmana Santa.

  Alguns treballadors de les fàbriques de can Xel, de can Nap o a can Durall, havent dinat solien anar a prendre cafè. D’ una a dues tenien una hora abans de tornar a emprendre la feina a les fàbriques. Prenien el cafè pausadament després d’haver esclovellat uns quants cacauets i avellanes que havien comprat a les parades de la Graua o la Roqueta a la plaça dels Turers. Feien tertúlia amb els companys i a  tres quarts de dues ja s’encaminaven cap a la feina.

  En Quim Grilló havia torrat el cafè davant de casa seva, en un temps on en aquella petita placeta de la plaça Major encara no hi havia taules per prendre cafè. El torrat que feia aquell home era insuperable i l’olor del cafè s’escampava per tot aquell espai de la plaça Major, com també la flaire de cafè s’escampava pel carrer de Sant Martirià que el torraven al pati o al carrer. En Francesc Mir era molt matiner i amb la seva trompeta despertava el poble amb el seu crit rogallós de “Cafè” que repartia per les cases. L’aroma del cafè envaïa tots els carrers. També hi havia hagut dones que repartien cafè, com ara les de can Pic, al carrer Major.

   Pensem que el cafè no era pas un costum massa estès i era lògic que les compres  es fessin a les botigues, sempre a la menuda i en mesures molt petites. A les cases que acostumaven a prendre cafè tenien les cafeteres, i sobretot en tenien una que en deien “la cafetera russa”. que era més ample del mig que de dalt i tenia el broc a la mateixa altura del mànec. Però no és pas que s’emplenessin massa, allò de fer cafeterades com es fa avui dia quan tenim persones convidades, allò res de res. Per la festa major, el cap de casa ja s’acomiadava a l’hora del cafè per anar a prendre’l  cap al Catòlics o a can Xampinya, perquè allà començava el concert de festa major,on podia degustar un bon cafè al mateix temps que fruïa de l’aroma del tabac que desprenia d’un bon “puro”, mentre escoltava “Los sitios de Zaragoza” o “Las bodas de Luis Alonso” envoltat de fum, o, si li convenia, jugant a dòmino i no fent gaire cas de les trompetades de l’orquestra. Perquè n’hi havia de tots, i alguns jugadors estaven més per tirar les cartes que no pas per escoltar els refilets de l’orquestra.

  Curiosament quan un anava al cafè no deia “vaig a beure cafè”, sinó “vaig a prendre cafè”. Com si el cafè no es bevés. El cafè es prenia, es degustava el seu aroma. Però nosaltres parlarem de beure, perquè sobre el beure tindrem moltes coses a dir.  Tots sabem que el beure és prendre un líquid per la boca i enviar-se’l cap al ventrell. I tots sabem que hi ha moltes formes de beure. Per exemple, si a un li diuen que beu a morro hem d’entendre que beu a xarrup, que xarrupa, o sigui que beu posant els llavis en contacte amb la tassa, que és el que s’acostuma a fer quan es pren cafè. Però si a un li diuen que beu a gallet es senyal que beu fent caure el raig dins la boca, sense posar els llavis en contacte amb el recipient. Però, alerta! no és pas el mateix si trobeu una persona que us diu: “¿Que et penses que bec a galet?, això vol dir que tu ets massa crèdul, que t’ho creus tot.

  Si beus excessivament et poden dir que beus com una esponja. I també et poden dir que beus pel boc gros o que beus a la regalada, sense mesura. I malament si us diuen “Aquest ja ha begut oli!!”, és senyal que heu agafat una malaltia contagiosa, o que estàs molt fotut.   Sempre és millor que et diguin: “Beu, que l’aixeta raja”, senyals que et conviden a beure.

Records i memòries

PERFUMS, OLORS, FRAGÀNCIES, SENTORS I FLAIRES (i III)

                                  

I què en direm de les moltes olors que hi havia a la plaça de Banyoles els dimecres dies de mercat?. N’esmentarem només una: l’olor de la polleria, la flaire dels que sentíem dels excrements de les gallines, pollastres, , ànecs, conills i sobretot ous –que encara que no fessin olor nosaltres la sentíem- recordem aquell tragí del dimecres al matí quan es començaven a descarregar les gàbies buides, que s’anaven apilonant per tenir-les a punt per encabir-hi l’aviram. A la polleria hi concorrien compradors i venedors. Els venedors eren els pagesos de la rodalia que venien a oferir la magnífica població dels seus galliners i els ous de les seves niarades. Les dones eren les que venien a vendre aquesta mercaderia, mentre l’home anava cap a la plaça de les Rodes que hi havia el bestiar gros, a vendre un vedell o mercadejar una euga.

Els compradors eren els pollaires (Caliro, Pinell, Cames...)

L’oscil.lació dels preus dels ous solia ser de deu, vint o trenta cèntims per dotzena. Aquestes quantitats que ara semblen insignificants, en altra temps tenien la seva importància en l’economia familiar.

Els ous eren portats al mercat dins uns grans cistells i ben protegits en palla. També en sortien entre capes de palla dins unes grans caixes confeccionades amb uns enreixats de fusta. El mateix tipus de caixes que també servien per traslladar l’aviram, que s’airejava degudament entre barrots (cistells tapats amb tela metàlica.)

Una de les flaires que trobàvem més agradables era la del pa, i més concretament la dels panets de Viena. Aquelles olors han desaparegut, i el pa d’ara no té res a veure amb aquelles peces de barra o rodones, daurades i cruixidores. Quan anàvem al forn a comprar el pa ens donaven la torna, que a vegades ens la menjàvem pel camí. Eren uns trossos de molla suau, amb una crosta d’un color i un sabor inoblidable.

Una fortor que s’escampava per la plaça dels Turers i de les Rodes i pel carrer Colom era el del pèl socarrimat dels cavalls que eren calçats davant la porta de can Marès, del portal de can Massanella i de cals Gitanos que ferraven cavalls a l’aire lliure.

En l’època de l’escassesa del tabac, els fumadors fumaven tota classe d’herbes i fulles seques que deixaven, quan es consumien, una fetor trista i rònega, ben descriptiva de l’estat de misèria en què ens movíem.

  Els tallers de fusters i les serreries de fusta desprenien una  ben característica despresa de la fusta que anaven serrant. Si bé l’olor de les serradures era molesta, l’olor més aviat era agradable.

  També per la ciutat es podia percebre l’olor de la cola que els fusters mantenien escalfant-la  al pas de la porta del seu establiment. I quan donaven a les seves obres una capa de vernís s’estenia per l’entorn una barreja d’aroma i fortor..

  També es feia sentir l’olor del cafè que en Quim Grilló torrava a la vista de tothom a la plaça Major. (parlar també d’en Francesc del cafè).

  Ja hem parlat de la flaire de xocolata que desprenia la fabriqueta d’en Mas a la plaça de Sant Pere del rec del Tint, Però també hem de dir  que aquesta olor es desprenia a la carretera d’anar a Girona, quan passaves davant de les fàbriques Torras i Amatller.

I l’olor de les confiteries, on davant d’elles ens impregnaven de la fragància dels brunyols, sobretot per Setmana Santa, de les coques llamineres i del cremat dels torrons de gema per Nadal.

  A les tavernes se sentia olor de vi. A can Ralita, Bernat, Andreu... A davant la casa sempre hi havia alguna bota o bocoi, i no cal dir que l’olor del raïm trascolat entrava en algunes cases amb samals després d’haver-los trepitjat amb els peus..

  I quan en algunes cases mataven el porc s’escampava per tot el veïnat la fragància de diversos embotits, la flaire de les botifarres de perol i la dels greixots.

  Si a l’hora de dinar passàvem per un carrer que tenien la finestra de la cuina a tocar la vorera, podíem sentir l’olor de l’arròs i el sofregit.

  L’olor del cànem i de l’espart denunciava l’existència dels espardenyers i dels cistellers, i la sentor de cuir la dels sabaters i ataconadors.

  També les botigues de robes oferien les seves olors especials. Llanes, borres, sedes i velluts tenien diferents sentors.

  Quan a la higiene personal era molt menys acurada del que ho és avui, i hi havia casos humans que desprenien olors ben poc agradoses. Criatures que pudien a llet agra o a pixums. Gent gran que feien pudor de peus, o que unes indiscretes exhalacions denotaven que portaven dies i dies sense canviar-se la roba interior i sense haver gastat gaire aigua i sabó.

  La mainada acaben els seus moguts jocs amarats de suor, i no sempre tenien ocasió de posar-se sota una dutxa.

  I quan passava el carro de les escombraries, allò era d’espant. Les mestresses de casa quan sentien la campana del carro la treien la galleda de les escombraries al carrer. Allò era insuportable.

  Malament acabem aquest programa d’avui. Volíem parlar de perfums i bones olors i ja ho veieu acabem veient passar el carro de les escombraries deixant males olors.

Records i memòries

PERFUMS, OLORS, FRAGÀNCIES, SENTORS I FLAIRES (II)

                                            

La olor que a l’espai del carrer de l’Hospital cap a la placeta de Sant Pere  no era gaire agradable era la bafarada que sortia  del portal d’una vaqueria que en deien de can Teodoro, més coneguda per nosaltres com d’en Pau Tetxo, però allà hi munyien vaques, i guaitar el bestiar i presenciar la munyida valia la pena.

Temps més enrera, l’edifici de la Llotja del Tint desprenia olor de ruscla i d’alum, -mala olor perquè l’alum és un excrement de gos que feien servir els pellaires que treballaven a la Llotja del Tint. Tot plegat, o sia la barreja de ruscla, pells i alum, deixat en maceració a les tines obertes, produïen una fetor que no es podia pas confondre amb cap perfum francès.  Des del col.legi dels “Hermanos”, que era a davant de la Llotja del Tint, sentíem cada dia aquestes males olors.

  A la sortida de la placeta de Sant Pere, cap al carrer Major hi havia una petita caseta que envaïa un tros de carrer, era la fabriqueta de Xocolata Mas que treballaven la xocolata a la vista i a l’abast del consumidor. Entre les olors del barri, la de la xocolata Mas competia amb la de l’aiguanaf de can Fina.

  Uns passos més amunt, en un “soterrià” hi tenia el forn en Mercader. Sovint es barrejava la flaire de la xocolata amb la de pa calent. Més d’una vegada ens havíem entretingut espiant com el forner pastava allà baix al celler. Al racó hi havia el molí de la Victòria amb molta fressa de moles i polsim de farinades. El moliner era un home d’ulleres gruixudes plenes de pols. Picava moles i ensacava, sempre rondinant, i amb brot de pi a la boca que havia estirat de les feixines del flequer veí. D’allà davant en sortia una altra farinosa aroma. La fàbrica de fideus Hostench, amb una fresca alenada de pasta molla, quasi mengívola. I allà on hi havia una gran varietat d’olors era a la botiga de comestibles de la Xaleta,, que era al costat de la rentadora del Tint. El matrimoni Xalet –ell es deia Pere Roura i ella Enriqueta Grèbol- feien una parella força pintoresca.  Tots dos havien fet l’Amèrica tres vegades.  Ell era un home força estrafolari que sempre portava barret. Els barrets d’en Xalet eren famosos. A la darrera embarcada en va dur mitja dotzena, comprats a Buenos Aires. La Xaleta ja ho deia. “ No se’l sap treure del cap el seu barret d’americano”. ... Una vegada –era republicà de l’Ateneu- els seus companys de joc li van dir, fent broma. En devies comprar un vagó de barrets... I ell, va contestar: Si m’en torneu a parlar, plego d’aquí i em faig carlí de la Joventut Catòlica.

  En Xalet havia sigut baster, volia fer diners i s’en va anar a l’Argentina. La Xaleta deia: Hi vam estar tres vegades. I no li provava. s’enyorava.... “Tornem-nos-en? I tornaven. Un cop va tornar sol en Xalet. Ella feia de cuinera i ell va observar que a Buenos Aires condimentaven abundosament els macarrons amb bolets salats. Allà no se’n cullen, i en Roura en va pensar una de les seves: T’arribaràs fins a Banyoles i tornaràs carregat de rovellons, negoci rodó”. Però, nois, aquell any no va ploure... i va tornar de buit

La botiga de queviures de la Xaleta era una d’aquelles que avui ja no en queden. Llegums cuits, bacallà –sec i remullat- olives negres i sevillanes, carbur i sosa, sal i oli, sabó i lleixiu, picadores i fregalls. Tot a la vista i a la mà del client. Res encapsat ni embolicat. despatxava de pressa i sempre deia: “S’ha d’aprofitar el temps, nois”. Aquest era el seu lema, i abans de morir en va deixar constància escrita: No vull que ningú perdi ni un quart... Igualment la gent només fa que enraonar de negocis... Quatre “hermanes” que vagin resant i prou” I així es va fer.

  I amb la flaire de la barromera dels cigrons deixarem la plaça de Sant Pere per seguir el nostre itinerari de les bones olors.

Saps quina era l’olor que m’agradava molt quan jo era petit?  L’olor dels gelats de xocolata. Recordem els gelats i els gelaters de temps enrera.  Els gelaters portaven una geladora i a l’estiu passaven pels carrers cridant: “Al rico helado, mantecado helado!” Després van venir els gelaters amb carret. A Banyoles hi havia en Mir del carrer Sant Martirià – en Franxesc-. Portava un carret amb sostre, de dues rodes, tirat a mà.

Recordo que havia comprat gelat a la platja, però havíem de prendre moltes precaucions com si fos un medicament: sobretot no el mengis si estàs suat, no el mengis si estàs constipat, i les dones, en determinats dies tampoc podien menjar gelats...

(Llegit a Ràdio Banyole.Del recull de cròniques d’Antoni M. Rigau, arranjades per Joan Olivas).