Records i memòries

EL DISCRET ENCANT DE LA MERDA

 

  Ho sentim. Avui farem un programa escatològic. Sembla que recentment l’escatologia està de moda. A Zurich (Suissa)  van inaugurar fa poc el Museu del Clavegueram, on hi exhibeixen obres molts artistes contemporanis amb obres inspirades en el tema de l’acte d’anar de ventre, amb diferents crispacions del rostre o amb les variades postures del cos mentre els ciutadans defequen. En aquest museu s’hi ensenyen coses que ens fa una mica de neguit parlar-ne. No direm les més inconvenients però sí  que us direm que hi podeu veure les comunes dels Austries i dels Hausburg, els waters dels Borbons, els bidets de lady Dy o els lavabos de les més il.lustres monarquies europees.

 Diuen que és una exposició molt neta i higiènica. A Suissa tot és net i ara volen demostrar que la merda és un art. Hi ha moltes coses de l’Edat Mitjana , que ens diuen que en aquells temps defecar no representava cap problema: es feia en públic i la gent ho considerava tan natural  com fer un badall. En canvi ara, s’ha convertit en quelcom molt privat i tothom s’amaga per anar de cos.

  Nosaltres avui parlarem d’aquesta qüestió per fer un programa una mica divertit. Deixem els suïssos i anem per la nostra (amb perdó) merda, que  per ser més fins, en direm excrement o femta. Però sobre aquestes darreres paraules més fines no hi ha refranys. A Catalunya, al nostre país hi ha dotzenes de refranys que parlen de la merda. En direm alguns:

Els que manen, els que tenen autoritat: aquests poden cometre moltes faltes, i si el poble veu que per més que en facin  no són castigats ni represos, hi ha un refrany que els retrata: “La merda del patró no put.

 “La merda, com més la remenen, més put” (es refereix als assumptes enutjosos o inconvenients, que s’agreugen si se’n parla)

   Avui dia els joves que parlen de merda es poden referir a que tenen una borratxera, que han pres haixix o que han agafat una malaltia venèria. Entre els actors joves, merda significa sort, i abans de sortir a escena es reuneixen tots plegats i solen dir: Abans que s’aixequi el teló diguem merda tres vegades: merda, merda i merda.

(Aquí sí que jo no hi entro. Sóc de la generació dels que abans de sortir es persignen).

Un individu de la policia armada és un merda  o un marró.

Una expressió despectiva, de contrarietat, de rebuig o de menyspreu i que avui dia, desgraciadament la sentim dir a molts: Vés a la merda!

¿Vas gaire de pressa tu quan vas al cotxe?  (A tota merda!)

Quan alguna cosa es fa malbé “se n’ha anat a la merda”

Quan s’ha acabat una relació “se n’ha anat a la merda”

Quan es fa un mal negoci (canviar pets per merda)

Quan una cosa no agrada: (és un ball de merda!. El teu cosí és una merda!)

Si tens molta mala sort (portes la merda enganxada a la sabata)

Quan envies a algú a fer punyetes , l’engeges a la merda.

Quan un presumeix davant dels seus amics (Fa el merda)

Quan un té mala sort (Ha trepitjat merda)

Quan un no vol saber res del que li expliquen, nega una cosa o la rebutja (I una merda!)

“Merda” també és una expressió d’indignació, contrarietat, rebuig o negació

Una persona petita i pretenciosa és “un mitja merda”.

Quan un es molt pretenciós “porta més merda que un bou”

Quan un fa una cara groga, pàl.lida “té cara de merda d’oca”

Quan un té mala sort “trepitja merda”.

N’hi ha que fan xivarri, gresca o mullader. Fan merder.

Un fatxenda és un merdós.

Un merdis és un escanyolit i un covard. I també li diuen un merda-seca.

 

COLLIR FEMS.- Retornant a antics temps passats, hem de recordar la figura dels recollidors de fems, que passaven pels carrers dels pobles transitats per cavalleries. Collien els excrements amb una paleta i fins i tot amb les mans (els excrements que els animals deixaven com a rastre del seu pas

 

Joan: parlar de la recollidora de fems a Banyoles (la Cagarra)

 

Aquesta feina era considerada de condició baixa i quan un jove demostrava poca habilitat per fer un treball, li deien: “Noi, tu no seràs bo ni per collir fems”.

Els fems era la merda dels animals, i la barreja d’aquests excrements amb el jaç d’algun animal o amb altres matèries residuals, descompostes per fermentació serveixen per a adobar les terres.

 

El fem diu fem  o Fem no diu farem (es diu per expressar el gran profit i eficàcia dels fems per a adobar la terra  (Es tracta d’un joc de paraules entre fem en sentit de adob i fem primera persona plural del present del verb fer.

La terra es femava, i els pagesos estaven contents quan hi havia un bon conjunt de fems (Quina femada ha portat avui el carro!)

Abans, a les cases de la vila no es podia gaudir de l’higiènic i pràctic W,C. per evaquar les necessitats fisiològiques de les persones. El sistema emprat era el de les comunes, un petit departament, que les cases que tenien hort acostumaven a tenir-lo situat al final del mateix, el més apartat possible de la vivenda, que també tenia lògicament els seus inconvenients. Les antigues petites cases sense eixida, normalment la tenien a l'entrada, darrera la façana, rebent ventilació de l'’exterior a través d'una finestreta protegida amb una persiana petita.

Les comunes funcionaven sobre un dipòsit que podia ésser pou moure o pou sèc. Quan aquest pou sota la comuna era ple, naturalment s’havia de buidar. En deien buidar la mesquita. La mesquita es treia d’aquell dipòsit, i la feina s’acostumava a fer de bon matí. Omplien els barrals (una mena de portadores tapades) per mitjà de la cassa (un vas de metall proveït de mànec), als quals, molt correntment, els eren tapats els forats de pas, amb un tap de suro recobert amb un tros de sac i també a falta de tap una fusta de blat de moro desgranat. Les cases que tenien la comuna darrera la façana, el buidat es practicava al carrer, aixecant la tapa que era una llosa postissa de la vorera.

No cal que us diguem la pudor que hi havia en el carrer durant aquesta operació.

Xisca (el mateix que fems)

  Us prometem que en el proper programa hi posarem més bona flaire. Parlarem de bons perfums i farem marxar la mala olor amb una bona ruixada d’aigua de roses.