Records i memòries

PERFUMS, OLORS, FRAGÀNCIES, SENTORS I FLAIRES (II)

                                            

La olor que a l’espai del carrer de l’Hospital cap a la placeta de Sant Pere  no era gaire agradable era la bafarada que sortia  del portal d’una vaqueria que en deien de can Teodoro, més coneguda per nosaltres com d’en Pau Tetxo, però allà hi munyien vaques, i guaitar el bestiar i presenciar la munyida valia la pena.

Temps més enrera, l’edifici de la Llotja del Tint desprenia olor de ruscla i d’alum, -mala olor perquè l’alum és un excrement de gos que feien servir els pellaires que treballaven a la Llotja del Tint. Tot plegat, o sia la barreja de ruscla, pells i alum, deixat en maceració a les tines obertes, produïen una fetor que no es podia pas confondre amb cap perfum francès.  Des del col.legi dels “Hermanos”, que era a davant de la Llotja del Tint, sentíem cada dia aquestes males olors.

  A la sortida de la placeta de Sant Pere, cap al carrer Major hi havia una petita caseta que envaïa un tros de carrer, era la fabriqueta de Xocolata Mas que treballaven la xocolata a la vista i a l’abast del consumidor. Entre les olors del barri, la de la xocolata Mas competia amb la de l’aiguanaf de can Fina.

  Uns passos més amunt, en un “soterrià” hi tenia el forn en Mercader. Sovint es barrejava la flaire de la xocolata amb la de pa calent. Més d’una vegada ens havíem entretingut espiant com el forner pastava allà baix al celler. Al racó hi havia el molí de la Victòria amb molta fressa de moles i polsim de farinades. El moliner era un home d’ulleres gruixudes plenes de pols. Picava moles i ensacava, sempre rondinant, i amb brot de pi a la boca que havia estirat de les feixines del flequer veí. D’allà davant en sortia una altra farinosa aroma. La fàbrica de fideus Hostench, amb una fresca alenada de pasta molla, quasi mengívola. I allà on hi havia una gran varietat d’olors era a la botiga de comestibles de la Xaleta,, que era al costat de la rentadora del Tint. El matrimoni Xalet –ell es deia Pere Roura i ella Enriqueta Grèbol- feien una parella força pintoresca.  Tots dos havien fet l’Amèrica tres vegades.  Ell era un home força estrafolari que sempre portava barret. Els barrets d’en Xalet eren famosos. A la darrera embarcada en va dur mitja dotzena, comprats a Buenos Aires. La Xaleta ja ho deia. “ No se’l sap treure del cap el seu barret d’americano”. ... Una vegada –era republicà de l’Ateneu- els seus companys de joc li van dir, fent broma. En devies comprar un vagó de barrets... I ell, va contestar: Si m’en torneu a parlar, plego d’aquí i em faig carlí de la Joventut Catòlica.

  En Xalet havia sigut baster, volia fer diners i s’en va anar a l’Argentina. La Xaleta deia: Hi vam estar tres vegades. I no li provava. s’enyorava.... “Tornem-nos-en? I tornaven. Un cop va tornar sol en Xalet. Ella feia de cuinera i ell va observar que a Buenos Aires condimentaven abundosament els macarrons amb bolets salats. Allà no se’n cullen, i en Roura en va pensar una de les seves: T’arribaràs fins a Banyoles i tornaràs carregat de rovellons, negoci rodó”. Però, nois, aquell any no va ploure... i va tornar de buit

La botiga de queviures de la Xaleta era una d’aquelles que avui ja no en queden. Llegums cuits, bacallà –sec i remullat- olives negres i sevillanes, carbur i sosa, sal i oli, sabó i lleixiu, picadores i fregalls. Tot a la vista i a la mà del client. Res encapsat ni embolicat. despatxava de pressa i sempre deia: “S’ha d’aprofitar el temps, nois”. Aquest era el seu lema, i abans de morir en va deixar constància escrita: No vull que ningú perdi ni un quart... Igualment la gent només fa que enraonar de negocis... Quatre “hermanes” que vagin resant i prou” I així es va fer.

  I amb la flaire de la barromera dels cigrons deixarem la plaça de Sant Pere per seguir el nostre itinerari de les bones olors.

Saps quina era l’olor que m’agradava molt quan jo era petit?  L’olor dels gelats de xocolata. Recordem els gelats i els gelaters de temps enrera.  Els gelaters portaven una geladora i a l’estiu passaven pels carrers cridant: “Al rico helado, mantecado helado!” Després van venir els gelaters amb carret. A Banyoles hi havia en Mir del carrer Sant Martirià – en Franxesc-. Portava un carret amb sostre, de dues rodes, tirat a mà.

Recordo que havia comprat gelat a la platja, però havíem de prendre moltes precaucions com si fos un medicament: sobretot no el mengis si estàs suat, no el mengis si estàs constipat, i les dones, en determinats dies tampoc podien menjar gelats...

(Llegit a Ràdio Banyole.Del recull de cròniques d’Antoni M. Rigau, arranjades per Joan Olivas).