EL PANER DE LA ROBA.
Vam començar la setmana passada de parlar
sobre utensilis, mobles i altres andròmines domèstiques, algunes ja
desaparegudes. Algunes de les que direm avui encara s’usen, com el paner de la
roba, que en un altre temps havia sigut el cove de la roba.
Molts recordaran quan les seves mares, ben
capficades, miraven aquell vell cove de vims plens de roba per repassar, cosir,
sargir, estrènyer, allargar, apedaçar i tota altra mena d’operacions
quirúrgiques que, a base de fil i agulla, pot suportar una peça de roba.
Mirat de lluny, era el cove de la roba, mirat
de prop, era el cove de les deixalles. La solució era fer-ne un fardell, cridar
el drapaire i que anessin a parar al sac per quatre rals. Avui, amb bona
voluntat, hauríem triat uns quants draps per netejar el cotxe o la moto, mirar
el nivell de l’oli o donar brillantor a les sabates.. Però aquells temps eren altres
temps, i si es volia pujar i tirar endavant tota una rècula de galifardeus,
calia disposar d’aquestes operacions.
Avui, una camisa de coll i punys esmolats, un
vestit estripat, uns mitjons foradats o unes mitges amb carreres estan
comdemnats a les escombraries, com l’envàs de la llet o del detergent.
Aquella artesanía tèxtil casolana, si bé es
veritat que d’alguna manera feia la llesca als botiguers de peces noves de
trinca, per altra banda afavoria el clàssic petit negoci de betes i fils. Jo
recordo haver fet més d’un viatge a la merceria de can Pons o de can Corominas,
a comprar un rodet de fil blanc del 40 o de fil marró del 50.
(Anècdota d’en Francesc del cafè quan
treballava a can Pons i despatxava fil lila. Tenia un parlar una mica xapurrat,
i en comptes de dir “fil lila”, deia “fiu iua”. Des de llavors ja li van posar
un motiu: en Fiu-iua.
A més, aquesta pacient i tossuda economia
domèstica, tenia un altre avantatge: proporcionava llocs de treball. En moltes
cases de família nombrosa en les quals la mare no podia donar cap a tot, la
“cosidora” era una veritable institució. Les mans de les cosidores, amb el fil
i el didal, feien autèntics miracles.
A les cases que eren molts de colla, el cove
de la roba no es veia mai buit. I la mainada portaven gairebé sempre un sargit
o un cosit, o d’un allarg que es notava perquè l’antiga vora no era prou
dissimulada. No cal dir que, estrenar una peça de roba ens omplia de
satisfacció.
Lamentem no haver guardat un mitjó sargit o
uns pantalons apedaçats que, encara ens parlarien d’una tendresa que no
tornarà. Eren aquells un temps en què nosaltres érem joves i miràvem el cove de
la roba i vèiem com les nostres mares s’escarrasaven treballant mentre
nosaltres potser n’havíem fet una com un cove o de l’alçada d’un campanar.
(Dels
programes de Ràdio Banyoles que en el llarg dels anys han estat transmesos per
Joan Olivas acompanyat en diferents etapes per Joan Alemany, Salvador Duran i
Joan Saubí)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada