Records i memòries

RENTAR –SE  (fer el baldèio)

 

Avui parlarem sobre rentar, sobre el netejar , sobre rentadors i rentadores i altres coses semblants.

Rentar, com tots sabeu, es netejar amb aigua o amb un o altre líquid. I per si no ho sabeu, en temps endarrerits, que nosaltres hem viscut, el rentar, o millor dit, el rentar-se, era una aventura. A les cases de Banyoles no hi havia cambres de bany, i com és natural era necessari rentar-se, sinó cada dia almenys de tant en tant. Per sort, a Banyoles teníem l’estany i els recs, però no tothom podia anar a banyar a l’estany perquè els banys públics encara no eren formats.

(Parlar de quan es van fer els banys vells en el lloc anomenat cementiri dels gossos).

La feina de rentar-se, per tant, s’havia de fer a casa, i s’anava cap al lloc més íntim que era el lavabo, però com que no tothom tenia allò que se’n diu un bon lavabo, es solia agafar una palangana o un gibrell, s’emplenava d’aigua de l’aixeta més propera, i amb la tovallola i el sabó  anàvem a rentar-nos al racó més arrecerat de la casa, i allà, amb la palangana que havíem emplenat d’aigua tèbia, calenta o freda, segons les preferències fèiem l’elemental operació higiènica.

Era cosa d’asseure’s, perquè se solia començar pels peus, que, rentats amb el sabó, calia esbandir després, cosa que representava haver de llançar l’aigua utilitzada i posar-n’hi una de més fresca i regalada. Després, ja a peu dret, ens rentàvem la resta del cos, i feta la segona operació, es canviava també l’aigua, que, generalment tenia un color grisenc.

Pel que fa a la cara, ja no calia tant, perquè tothom se la rentava cada matí, encara que fos a l’estil dels gats, tant per fer una mica de goig com per deixondir-nos després de vuit o nou hores de dormir..

Com que per rentar-se d’aquesta manera hi havia moltes dificultats, no era qüestió de rentar-se cada dia. Hi havia qui deia “jo em rento una vegada cada dos mesos, ho necessiti o no ho necessiti”. El mínim per a una persona neta de naixença era una vegada a la setmana, tot i que, feta l’operació,  al lavabo no s’hi podia entrar, perquè estava fet tot un mar d’aigua amb olor de sabó. I la feina era la de l’esposa o de la mare, a les quals corresponia netejar-ho, tot i que a vegades el marit o els nois procuraven ajudar-les en aquesta missió domèstica. I algun marit murmurava entre dents: “Diuen que la netedat es mitja vida; jo em decanto per l’altre meitat”.

Una anècdota sobre el rentar a les cases: Un nen va haver d’anar al callista perquè li feia mal un peu. La seva mare li va dir: “Nen, hauràs de rentar-te els peus perquè hem d’anar al callista”. I el noi va respondre.” Tots dos?” I tenia raó, perquè només li feia mal un.

Es conta que una senyora d’aquell temps va dir a una seva amiga de tota confiança: “Estic molt preocupada. Tinc la impressió que el meu marit té una “querida” i que la veu cada dissabte. I l’altra, també preocupada li va replicar: “Però, perquè tens aquest pressentiment? El teu marit t’estima i és incapaç d’enganyar-te. Bah, no tinguis aquestes manies, ja veuràs com tot això és un malson”.   “ No sé, no sé... però tu també et malfiaries, perquè es renta cada divendres quan torna de la feina, i això de rentar-se cada setmana es molt preocupant”.  O sigui que si el marit no es rentava mai era un brut, i si es rentava massa sovint és que tenia una amiga.

Un fet, que tot d’una, posava de rabiosa actualitat el rentapeus, era la girada o torçada de peu. A part de l’autèntic turment que era posar el peu sobre la mà de morter fent-la rodolar per terra, hi havia el de prendre un bany de peus amb aigua ben calenta i salada. Ara, diuen els metges que, ni una cosa ni l’altre servia de res. Ho podien haver dit abans. Perquè sobretot allò de la mà de morter era una autèntica cura de cavall.

Ara, qui no es banya de cap a peus és perquè no vol. A per tot arreu hi ha bany complet i dutxa. S’ha d’anar net de cap a peus. Abans, de banys complets només n’hi havia a les cases senyorials; i les dutxes, no sé si pel mullader o per por a les relliscades, més aviat escassejaven.

 

RENTADORES.- A les cases hi havien recipients adequats per rentar-hi la roba i altres coses. A  les cuines, hi havia una aiguera amb una pica de pedra, poc fonda, on hi havia els gibrells o altres recipients per escurar-hi els plats i altra vaixella. Encara avui es diu aquella locució que fa: Lo més calent és a l’aiguera” parlant d’una casa on no cuinen.

A Banyoles hi havia moltes rentadores públiques.

(esmentar rentadores: estany, carrer Sant Roc, plaça teatre, etc.)

A les rentadores les dones hi feien també molt de “safareig”, perquè tot rentant es xafardejava molt. En una rentadora pública et podies assabentar del que passava al poble. Encara avui, quan hi ha un conjunt de coses desordenades es diu: “Quin safareig que hi ha aqui!”

A moltes cases hi havia safareigs. I jo recordo, de petit, l’estranya impressió de tragèdia quan veies aquells munts de roba apilats al peu del safareig. El dilluns era el dia de la bugada. I veiem les dones de la casa atrafegades amunt i avall, portant les olles d’aigua bullent, ensabonant amb grosses pastilles de sabó la roba, surrant-la amb la picadora, refregant colls i punys, i maldant per treure les taques més tossudes, esbandint-la, estenent-la mentre plorava regalimant aigua en els estenedors de filferro del pati o del terrat. Se’n podria parlar llargament d’aquestes safaretjades dels dilluns, sobretot a l’hivern, quan calia trenar a cops de picadora la crosta del dit de glaç. La roba sortia ben neta. S’havia fet un bon “baldèio”.

Ara, estem segurs que dels safaretjos casolans n’hi ha més d’un que s’ha convertit en alegre piscina infantil, o potser en peixera per jugar-hi la mainada.