LA PAELLA
El mot “paella” té la virtut de
traslladar-nos, en un obrir i tancar d’ulls, al País Valencià.. Però aquí
parlem del continent, no del contingut. La paella és l’estri de cuina, de
metall, en forma de vas rodó, ampli, i de poca altura, amb un mànec llarg o
dues nanses, que serveix per fregir o coure viandes. Les paelles les fan els
peallaires; les paellades, els cuiners, cuineres i tots aquells que si volen
menjar calent s’han d’espavilar. Tots, a una hora o altra, per necessitat o per
caprici, hem tingut la paella pel mànec, l’hem posada al foc i hem intentat fer
una truita o un ou ferrat, que sovint ha resultat “ou remenat”. perquè per
remenar tothom és bo, per cuinar se n’ha de fer l’aprenentatge.
De
cara al contingut, cal reconèixer que una de les paellades més saboroses és,
sens dubte, la “paella valenciana”: típic cuinat d’arròs sec amb carn peix, marisc,
llegums, hortalisses i alguns condiments d’espècies. Bo de debò. És una espècie
de “plat nacional” de primer ordre, i com que el farciment s’estira i
s’arronsa, tampoc resulta excessivament car. No és difícil, però com tot, té el
seu secret professional. No cal ser expert gourmet per constatar que moltes
paelles que es fan i desfan, es queden a mig camí. Allò que, sigui com sigui,
les fa desitjables i mengívoles és la bondat dels ingredients i, sobretot, la
bona gana. Ja ho deia la mare quan a l’hora de menjar, algun feia el repatani:
bona gana tinguessis!”. Tenia tota la raó.
La
paella és també un estri molt apropiat per endossar als comensals les sobralles
d’un àpat. “Passar per la paella”, alguna cosa, fa miracles: desvetlla els
gustos adormits i fa apetitosos els menjars sobrers. Allò fred i espesseït,
guardat en algun racó del rebost o de la nevera, “passat per la paella” passa a
tenir nova vida, nou gust i nova flaire. Fins i tot, no falta l’optimista que
diu trobar-ho millor que el dia de l’estrena. Els llepafils, potser no hi
estaran del tot d’acord, però una bona gana fa caure molts prejudicis.
“Qui
té la paella pel mànec fa anar l’oli allà on vol”, diu el refrany. Però les
paelles només en tenen un de mànec, i si tots volem posar-hi mà correm el risc
de tirar-nos-el pel damunt, i no oblidem que, en altres temps, l’oli bullent
era una arma de guerra.
Qui té la paella pel mànec ha de saber què té
entre mans i que convé coure-hi o fregir.hi, i com. Sinó que sigui honest i
deixi el mànec a un altre. No es tracta de que l’oli vagi on vulgui, sinó on ha
d’anar. Ni tampoc de tirar la truita enlaire i girar-la ara d’un cantó ara d’un
altre, segons el vent que bufa. Una revolta de paelles podria escaldar a molta
gent. En tot cas, que cada ú tingui mà ferma per aguantar el mànec de la pròpia
paella i sàpiga què és bo i just de coure.hi, i com cal fer-ho.
Acabem
dient alguns refranys “paellers”. Si has de ser mascarat, ho seràs d’una paella
(significa que el qui malparla d’un altre, moltes vegades és un que està tocat
del mateix vici que censura).
Qui té
la paella pel mànec fa anar l’oli allà on vol. - Qui té la paella pel mànec
fregeix quan vol. (significa que el qui disposa dels ressorts o recursos per a
dirigir un assumpte, o una empresa, una col.lectivitat, etc, els aprofita en la
forma que més li convé.
Senyors: s’ha acabat la paella. Ens agradaria
molt poder convidar-vos a tots a fer una bona paellada, però avui hem d’acabar
el programa amb la imaginació: tancant els ulls com si sentíssim la flaire. Si,
la sentim, no la sents, Joan? l’olor de sofregit entra per la finestra oberta
que tenim a l’emissora de Ràdio Banyoles. Segur que algun veí està fent una
paellada. Nosaltres, avui, ens hem de contentar enflairant-la. O qui, sap,
potser també la trobarem a casa. Per si de cas, jo truco a la meva dona
dient-li que ja pot començar a tirar l’aigua a l’arrós.
(Ràdio
Banyoles)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada