Records i memòries

ELS BARBERS (II)

 

Recordo que allavores hi havia barbers que es vanagloriaven de dominar altres tipus d’especialitats: el futbol, per exemple. El Barça o l’Espanyol sortien sempre – com ara - , i quan el barber, amb les tisores a les mans, pontificava sobre qualsevol qüestió, tothom muts i a la gàbia..

Hi havia un barber a Banyoles, en Salvi Marín, que fabricava perruques pel teatre. A mi me’n tenia una d’especial quan feia el vell Soff dels Pastorets. Amb l’excusa de les perruques es va convertir en maquillador, i en un obrir i tancar d’ulls em deixava sense dents o em posava anys a sobre i em convertia en un vell. En Salvi Marin era un especialista en el maquillatge i recordo prou bé quan es bevia els ous que després buidava per omplir-los de fum d’estampa blanc o negre per l’escena de les baralles de Bato i Borrego amb el dimoni.

En Pepet Gratacós com hem dit, era  un dels barbers més populars de Banyoles. Tenia la barberia a la plaça Major, i era conegut com en Pepet de ca la Fustereta o en Pepet de ca la Llevadora, perquè la seva dona era llevadora. A l’any 1977 vaig entrevistar-lo per a la Revista de Banyoles. En Pepet ja era jubilat i entre altres coses em va dir que quan era aprenent de barber no cobrava res, sinó al contrari, havien de pagar, i si eren de pagès pagaven amb mongetes, patates, etc.  Ell no pagava perquè la barberia era del seu oncle. Tenien quatre o cinc empleats i un parell d’aprenents. Aleshores hi havia a Banyoles unes disset barberies. L’afeitat valia 15 cèntims, i afeitar i tallar cabells, 30. Un 80 per cent de clients eren abonats i pagaven tres rals, una pesseta o 1’50 cada mes, segons el servei que volien. El negoci el va muntar el 1919. Tenia tres sillons, tres miralls i un lavabo. Una anècdota que em va explicar és aquesta.: una vegada un client va anar a trucar la porta a les cinc del matí. En Pepet es va despertar i el client li va dir que el servís. Ell li va contestar que a aquella hora no podia ésser. Però va insistir dient que s’havia de casar. Tractant-se d’aquest cas el va arreglar, i quan va estar llest li va dir perquè es casava tan de matí. Aleshores li va respondre que es casava a les 12 del migdia. Ja podeu suposar quina enrabiada va agafar en Pepet de ca la Llevadora.

Aleshores els horaris de feina eren des de les sis del matí fins a les onze del vespre –sense cap descans pels àpats- i els diumenges de les 5 del matí a les 7 del vespre. I els dies que hi havia ball de nit, encara que fos festa, havien d’obrir per pentinar el jovent que anava a ballar, perquè tots volien anar ben arrissats.

Això em fa pensar que quan jo era jove vaig muntar una espècie de revista teatral amb una colla de pagesos de Camós. I vaig fer la lletra d’una cançó que havia de cantar un noi vestit de mexicà amb la música popular d’una cancó de Tito Guizar titolada “Yo soy mexicano”.  Com que la lletra parlava d’afeitar, us en cantaré un fragment, que allavores jo mateix cantava perquè el pagès que ho havia de fer no entonava gens bé. Potser jo tampoc ara entonaré gaire bé, però accepteu la meva bona voluntat. Mes o menys feia així.

Jo sóc de Camós – el pagès més gros – i cada dissabte baixo cap a vila – a gastar-me un duro a la barberia – perquè em poleixin – aquest meu bigoti – que em deixin ben guapo – perquè ella m´ho noti – Jo sóc de Camós – el pagès més gros – Jo sóc de Camós i n’estic orgullós.” Això era la primera estrofa. Un altre dia potser la cantaré entera. Ara , de moment, ha servit per recordar-nos que els pagesos del voltant  també veníen a les barberies de Banyoles.

Segons el Diccionari català de l’Amades, antigament els barbers anaven a afaitar a domicili. Però en el nostre temps també havíem vist barbers que anaven a domicili, un d’ells era en Lorenzo Gacia, un home que havia vingut de terres asturianes, que segurament no havia fet mai de barber, perquè estava a Banyoles d’incògnit i havia d’apanyar-se-les com podia per subsistir. Va ser un home que es va adaptar molt bé en el poble. simpatitzant amb tothom, un  gran filatèlic i un bon aficionat al teatre, actuant fins i tot en algunes obres amb els aficionats banyolins.

Els barbers tenien per patrona Santa Magdalena – i encara avui celebren anualment la seva festa les perruqueres i els perruquers- .

I per avui, prou. Perquè potser se us acudirà que us hem pres el pèl, cosa molt lluny  de la nostra intenció.