Records i memòries

ELS SABATERS

                                                                  

Avui parlarem dels sabaters, però no pas dels que venien sabates, sinó dels que n’arreglaven, en fèien, i molts, naturalment, com és el cas de can Freixa, al carrer del Mercadal, que a més d’arreglar-ne també en venien.

Esmentar sabaters de Banyoles (Freixa, al carrer Mercadal), Vilà (a la plaça major), Llorens (al carrer de la Canal), Juncà (al carrer Alvarez de Castro (carretera de Girona), Casas-Bohigas, (plaça dels Turers), Pere Rubirola, Joan Turró,(carrer de Sant Martirià) “Ratera”, (plaça Major) Sarquella “Manoguera” (carrer Gran), Pujol (a la plaça del Carme, cantonada Vallespirans), Pere Serrallonga, Al Grup Mas Palau), etc.  Molts d’aquests obradors on arreglaven sabates avui són tancats amb pany i clau. Parlant amb un d’aquests sabaters ens ha dit.

-Ara n’hi ha molts que en diuen sabaters, però no en són pas. Són les màquines les que fan la feina, si és que no s’espatllen. Jo només he comprat una màquina en tota la meva vida, i ja fa temps que ja no em serveix per res.

A les sabateries es feien moltes tertúlies d’amics que acompanyaven el sabater mentre aquest anava treballant. Gairebé sempre els que arreglaven sabates tenien un altre ofici. A Banyoles s’hi dedicaven molt els músics: Pujol, Manoguera, Juncà... Un havia tocat en Els Juncans, i els altres a La Principal de Banyoles.

Fa poc vam parlar amb un de Girona que va dedicar bona part de la seva vida a tocar la flauta i la tenora. Es deia Josep Quintana, i quan hi vam parlar tenia 97 anys. Ara ja no hi és, però allavores ens va dir que havia tocat amb la cobla de Pals i també amb les de Torroella i Palafrugell. Els anys 60 es va retirar de la música i s’entretenia arreglant sabates.

Aquests músics tocaven els dies de festa, i els dies de treball arreglaven sabates per guanyar-se les garrofes de cada dia.

Aquell sabater ens deia  que no va voler ensenyar l’ofici a cap aprenent perquè considerava que no valia la pena: “Quan les sabates –deia- no es compraven de fàbrica, sinó que s’encarregaven al sabater per fer-les a mida, era una feina ben remunerada i que permetia de viure amb dignitat. Però ara l’ofici ha quedat reduït a posar quatre tapes, i no val gens la pena dedicar-s’hi de manera exclusiva”.

Els sabaters casats donaven feina a la seva dona. La dona del sabater era l’encarregada dels cosits, abans de deixar-lo en situació d’ésser lliurat al client. Una raspallada; una pinzellada amb fucsina; una munyeca de betum; més raspall, i les sabates quedaven com noves. Un full de “La Vanguardia” servia per embolicar-les i deixar-les a disposició del client.

La sabatera no es trobava pas tot el dia al taller. La seva jornada laboral es compartia entre l’atenció a l’obrador familiar i la cura de la llar. D’un lloc a l’altre no hi havia gaire més separació que alguns escalons. Preferentment tenia cura de la cuina i de la casa; i quan tot això ja anava endavant baixava a ajudar el seu home al taller.

La gent gastava poques sabates. El calçat diari eren les espardenyes i els esclops. Dels espardenyers i esclopeters ja en parlarem un altre dia.

Els sabaters arreglaven les sabates amb unes eines molt especials. En Pere Serrallonga ens n’ha dit algunes. Ell diu que treballava amb una raspa que feia servir per polir les soles i els talons i també emprava el paper de vidre; Per cosir les soles feia servir la lesna que anava amb un mànec, com un punxó, feia un forat i passava el nyinyol (fil) i al final hi posava les cerdes (dues agulles com pèls de porc senglar).

La pega era una mescla de pega negra i cera amb que els sabaters feien el cerol, es bullia i es desfeia remenant-la, tot barrejat les estiraven fent-ne tires i quan eren ben treballats en feien pegots.

Tenien també els Tres Peus que els posaven sobre les cames (actualment ja es posa a terra). Hi havia un taló, una sola gran i una de més petita (de ferro).

Una màquina de cosir amb un braç per posar-hi les bótes o sabates, bosses, etc.

Fusilles d’acer amb un tallant per tallar soles.

Els talons prims de sabates per a dona eren els més costosos. Amb una broca els foradaven i l’emplenaven amb un tac de fusta, emplenaven el forat i a sobre posaven el taló (la tapa).

Moltes vegades treien un tros de les baranilles dels paraigues fent-ne punta posant-la en un mànec (per cosir goma gruixuda , quatre o cinc cms. feien punta, forat i passaven el nyinyol. Eren els ullets.

En Pere Serrallonga va treballar sis anys a Olot i després es va posar a casa seva al carrer del Ponent. Ell ens recorda els sabaters, els ataconadors més antics:

Joan Casas (Bohigas) a la plaça dels Turers – Pere Rubirola, al carrer Colom – Juncà (músic) al carrer Alvarez de Castro (al costat de la Teisa) – Joan Turró, al carrer Sant Martirià – Funtané (Ratera), a la plaça Major, al costat de can Saleri – Sarquella (músic, més conegut com en Manoguera) – Pujol (músic) del carrer Sant Antoni, amb l’obrador a la plaça del  Carme, cantonada Vallespirans.

De sabates n’hi havia de moltes menes: sabatots, sabatilles, botes, xiruques, espardenyes, esclops...

I de peus, encara que tots tinguin cinc dits –hi ha alguna excepció-  també n’hi ha de grossos, petits, amples, estrets, curts, llargs, plans, etc.  Hem de fer un retret als artistes que sembla que han dedicat molta més atenció a les mans que als peus. Les mans es donen i s’ofereixen a tothom. Els peus només s’ensenyen al podòleg quan no hi ha més remei, i als íntims, quan les circumstàncies obliguen.

Pel peus hi ha peücs infantils, sabatetes, sabatones, sabatasses i sabatots.

Moltes vegades quan anem a comprar unes sabates no recordem quin peu calçem.

“Qui vol presumir ha de patir”. Més d’un camina ranc per voler presumir de sabates noves. Ja es diu de les dones que “per fer els peuets més bufons, se’ls apreten com tascons”. Al nostre entendre, i això ho diem amb “carinyo”, això es pensar amb els peus. Feia bé el pagès avesat a l’espardenya i a l’esclop que, en comprar-se unes sabates, es va quedar amb les que li anaven més balderes, tot dient: “Preu per preu, sabates grosses”.