L’AGULLA
L’agulla ens portava de cap des de la
infantesa, perquè les nostres mares ja ens punxaven la panxeta amb alguna
agulla imperdible quan ens posaven els complicats bolquers.
Hi ha agulles que tenen ulls i a vegades ens
amoïnava quan la nostra mare ens deia que havíem d’enfilar l’agulla. A voltes
era perillós acostar-se a fer una manyagueria o a descansar el cap sobre el pit
de la mare perquè sovint la seva pitrera era tot un arsenal d’agulles.
Hi havia agulles per cosir, brodar, teixir, sargir,
etc, tota una gamma que semblaven innocents, però també n’hi havia de
descaradament agressives com les matalasseres o saqueres. Les treballadores de
la fàbrica de les Saques saben prou bé la força que havien de fer per usar
aquestes agulles saqueres.
Les agulles autènticament gegants eren les de
fer ganxet i de fer mitja. Era esfereïdor veure com travessaven les troques i
com les seves punxegudes puntes foradaven les bosses de labors.
Hi havia agulles que em portaven de cap. Eren
les agulles de cap. No tenen ulls, però tenen cap, i no sé que és pitjor.
perquè de punxar, si que punxen. A casa havíem fet servir moltes agulles de
cap, per fixar la fulla de palma quan fèiem palmes pel diumenge de Rams. El meu
pare usava una agulla grossíssima per posar un cordill de palma al forat i
cosir els cabassos de palma.
Quantes agulles trobeu enganxades a les
camises quan les compreu noves? Una infinitat! Suggerim al Gremi dels camisers
que s’ho pensin bé. No volem cap mal als agulleters però ens sembla que ha d’haver-hi
un substitutiu d’aquestes agulles a les camises.
L’agulla que no ens agrada gaire és l’agulla
de les injeccions. A ningú li agrada que el punxin. Hi ha persones que només de
veure l’agulla de la injecció es queden groguis i ran del desmai. Però ho
aguantem amb paciència perquè sabem que allò ens portarà salut i vida.
Les més simpàtiques són les d’estendre roba i
les del fonògraf. Aquestes últimes, però, han anat desapareixent i solament les
fan servir alguns vells afeccionats esgarrapant vells discos que treuen devessalls
de música.
Hi ha una dita que només d’escoltar-la ja ens
posa la pell de gallina. És aquella de: “En Panxo va dir a n’en Pinxo: Pinxo,
vols que et punxi amb un punxó? I en Pinxo va dir a n’en Panxo: Panxo, punxa-m,
però a la panxa, no”, Quin descarat que havia de ser aquest Panxo, eh?.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada