Un gran home de teatre

PEPET FREIXA  

 

  Vaig conèixer Pepet Freixa en els primers anys de la postguerra i vaig poder viure des de l’escena la seva gran interpretació en “El calvari de la vida”, aleshores reestrenada. (L’execució conjunta que aquesta obra oferí el grup banyolí en un concurs de teatre a Olot, l’any 1925, entusiasmà  tant al seu autor, mossèn Francesc Gay, que posteriorment dedicà a la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics les seves “Estampes poemàtiques de la Història Eclesiàstica de Catalunya” anomenada “L’apòstol català” que fou premiada en el II Concurs de la Biblioteca Popular de Teatre Catòlic i representada a Girona l’any 1934). En els anys quaranta, “El calvari de la vida” es tornà a representar, així com les més reeixides de la “Recreativa” d’abans de la guerra i vaig poder gaudir de les interpretacions d’en Pepet Freixa acompanyant-lo en petits papers dels drames “El misteri del bosc”, “Com les òlibes”, “Arran l’abisme”, “Lluita de cors”, “El llaç etern”, així com en innombrables sainets i sarsueles de costums catalanes com “Els dos didots” “Els bandolers”, “Càpsules Mausser”, etc, etc.

  Quan en 1942 s’emprengué l’aventura de posar en escena “El divino impaciente”, de Pemán, semblava que la barca del teatre banyolí s’abocaria a la deriva. Es va mantenir ferma perquè en les proves difícils es quan veritablement les agrupacions banyolines es solidaritzen prenent consciència amb un gran afany de quedar bé. Fou un gran èxit, i es donaren una sèrie de representacions que es remataren en la del teatre Municipal de Girona que es veié abarrotat de públic. La mateixa obra, (que en aquells dies estava en cartell a Barcelona per la companyia d’Alfonso Muñoz i Ricardo Calvo) fou un remarcable succès a Banyoles i arreu on la representà l’Agrupació banyolina. El “Francisco Javier” de Freixa obtingué més benaplàcits del públic que no pas el de l’actor professional que el representà a Barcelona.

  Es passà a canviar de local (una alegria immensa  imperà en tota l’Agrupació el dia que, tot assajant, se’ns va donar la notícia que aniríem al local de la “plaça” – arribant poc després la nova encara molt més agradable de que per fi el Bisbat concedia permís per a poder representar teatre mixte. “El divino impaciente” fou representada per primera vegada en el teatre de la plaça, ja amb personal femení. A partir d’aleshores el teatre de la Secció Recreativa del Círcol de Catòlics emprendria una nova singladura. “Els Pastorets” s’envestirien d’un nou aire en un escenari de més grans dimensions. Freixa es faria càrrec de dirigir el grup ajudant-los a saber dir un text en correcció. “Els Pastorets” serien realçats per una excel.lent interpretació en una sessió de gala en nit nadalenca. Els actors, sense l’esforç obligat de veu que imposa un públic infantil de tarda, pogueren modular i viure els seus personatges. Freixa es ficà dintre la pell de l’alcalde Borrego mostrant l’orgull, la gelosia, l’espant i el desesper del pastor de la Torre de Ader.

Els germans Saderra

ELS GERMANS SADERRA

(Del programa de Joan Olivas “Records i memòries” a Ràdio Banyoles- 24 abril 1983)

La festa de sant Jordi que vam celebrar ahir ha tingut per a Banyoles, una vegada més, un caire sardanístic. En aquesta ocasió, però, la festa no s’ha pas limitat a sortir del pas amb l’acostumada audició de sardanes per la cobla de torn. Aquesta vegada s’ha preparat amb seny, i ha tingut un caire especial per celebrar el centenari del músic i compositor Josep Saderra Puigferrer que va nèixer precisament en tal diada de Sant Jordi de l’any 1883. De passada s’ha homenatjat també al germà vivent, en Manel Saderra que ara compleix els 75 anys.

Dels germans Saderra se n’ha parlat en aquest dies. A les revistes locals i en aquesta emissora s’ha deixat constància de la vida i l’obra d’aquests músics compositors i s’ha parlat extensament d’aquest homenatge. Altres plomes i altres veus se n’han ocupat d’escriure i parlar d’aquests dos homes que han enaltit el nom de la nostra població pels aires dels Països Catalans. Avui, i en una Crònica festiva d’un altre temps crec que és obligat tornar a parlar-ne perquè som molts els que durant el transcurs dels temps hem tingut topades amb la música d’impacte dels dos germans.

A en Josep Saderra són molts els que el recorden com a músic tocant a la cobla Unión i a La Principal de Banyoles d’antany o bé dirigint Orfeons locals. La seva figura la recordem: dalt del cadafalc, empinat, de canto, tocant el fiscorn o esperant el seu torn en el conjunt de la cobla, amb les mans empistonant l’instrument. A voltes, el trobàvem pel carrer, sempre amb la boquilla a la boca, i abstret, potser per una melodia que li voltava pel cap, puix en més d’una ocasió se’l veia amb un tic nerviós, d’esglai, com si algú l’hagués desvetllat de l’ensopiment.  Jo recordo, de petit, haver vist a Josep Saderra prenent el sol a la plaça de les Rodes, sempre amb aquest capficament que a vegades s’el treia per a contemplar els filadors que trenaven les cordes, mentre nosaltres, vailets, ajudàvem a voltar les rodes, les rodes dels filadors que –com la mostra en el petit ajardinament- eren clavades al capdavall de la plaça gran, gairebé davant per davant del domicili d’en Josep Saderra. Qui ho havia de dir, contemplant a aquell home emboquillat i capficat, que ens trobàvem davant del personatge que ens feia ballar amb entusiasme cada diumenge al só de les alegres sardanes Bell Penedés, Poncellina i Santa Pau. Perquè aquestes eren les sardanes que més es tocaven i ballaven per tot el país durant els anys quaranta i cinquanta. El mateix compositor ho deia en una entrevista que se li va fer a la revista Horizontes l’any 1946:

“- De les meves sardanes antigues, o sigui de les d’abans de la guerra civil, potser la de més acceptació és Bell Penedés. I de les actuals, sens dubte que és Santa Pau, que per cert durant aquest darrer trimestre s’ha donat en audicions, unes 700 vegades, CONTROLADES, sense comptar-hi les que es deuen haver passat sense revisió”.

Ja ho veieu, doncs, set-centes vegades en tres mesos de la sardana Santa Pau, ara fa trenta-set anys.

El que no podíem pensar en aquell temps era que el seu germà petit, en Manel, li agafés la mateixa dèria compositora.  Recordo que el nom d’en Manel Saderra va voltar per tot Banyoles en motiu d’una desgràcia, quan, en practicar el seu treball de pintor, va caure d’una bastida mentre pintava un sostre d’una aula del col.legi del Collell. D’aquell gran terrabastall de taulons, galledes, pots i brotxes, en va sortir més endavant una composició que trencaria motlles en la història de la música per a cobla. I és que la nova música sardanística d’en Manel resultava pels joves d’aquells temps com una concepció moderna de la música. Ja els joves admiràvem a en Manel Saderra quan en l’orquestra Melody’s ens oferia les darreres novetats en ballables, i més endavant amb la Bolero -que era el nom nou de la Melody’s. que hagué de canviar-se per aquella disposició tan absurda etzivada pel govern franquista, de no permetre noms estrangers-.  I admiràvem a en Manel Saderra perquè a més a més feia uns arranjaments que entusiasmaven al jovent de l’època.  Havia d’arribar la sardana Poruga per afermar-nos en la creença de que teníem un compositor excepcional.  I és que si les sardanes d’en Josep les ballàvem enfervorits amb aire engrescador, davant d’una sardana d’en Manel havíem de deixar les mans balladores per acostar-nos davant la cobla i escoltar la música que ens electritzava, ens enardia i ens delectava amb fruïció. La Poruga ens descobria una música nova, una música que sentíem dintre, una música que, per qualificar-la d’alguna manera, en diríem música descriptiva, com la música que descriu els passatges de les imatges cinematogràfiques. Si; potser era alló, perquè escoltant Poruga semblava com si estèssim submergits dintre una munió d’imatges que ens feien endinsar en un món de suspense com el que Hitchock ens endosava amb les vibrants i escalonadores composicions de Max Steiner, Bernard Hermann i Michael Bakalainikoff.

Infinitat de vegades vam escoltar Poruga, i el jovent d’aquella època n’estàvem tan entusiasmats que es pot dir que aquesta sardana ens va fer descobrir a Manel Saderra com a compositor d’excepció, un  compositor que no oblidant mai la seva línia seguia en el transcurs dels temps component pausadament fina a arribar a aquest excel.lent Somni que convertiria en realitat el somni de molts afeccionats cantaires banyolins en veure a Manel Saderra davant d’una Polifònica que dirigiria amb mestratge, i que, en una nit d’estiu -com si fos un altre somni de nit d’estiu d’un poeta  tràgic- destriarien en veus repolides pels aires de l’estany sota uns desmais copsadors de llegendes de goges de cabell daurat embolcallades d’una boirina matinal que les cobriria en el seu mantell per a fer-les desaparèixer porugues, porugues, més enllà del llac encantat curull de somnis irreals. 

Les "Fiestas del Libro" dels anys 40

LES “FIESTAS DEL LIBRO” DELS ANYS QUARANTA (i II)

 

La “Fiesta del Libro” era endegada a Banyoles per la “Caja de Pensiones” –que a la nostra ciutat sempre n’hem dit la Caixa d’Estalvis-. La “Caja de Pensiones” i el “Servicio de Biblioteca” organitzàven cada any per la “Fiesta del Libro” unes conferències a la sala de la “Caja” que solien acabar gairebé sempre amb un repartiment de “cartillas” a la mainada més “sobresaliente” de les escoles.  Solien donar-les alguns mestres així com algun destacat artista local o lletraferit. Farem una repassada a les conferències celebrades en aquelles diades de “Fiesta del Libro” durant la segona dècada dels anys quaranta i a la primera dels cinquanta perquè veieu com a Banyoles ens hem preocupat sempre de la cultura, encara que en aquells “Fiestas” el dit assenyalés una direcció única. Mossèn Constans desenvolupava el tema de “Anticipo de un libro sobre Bañolas”, cosa que el conferenciant amb el seu “profundo conocimiento despertó en todo momento el interés del público que al final le aplaudió merecidamente. El maestro nacional y abogado D. Francisco Vidal Raimondez disertava sobre Cervantes y España (siendo muy aplaudido)”. El professor Francisco Vidal Pagés donava una conferència balmesiana, i el professor i poeta Frederic Corominas encetava el tema sobre poesia hispánica. A l’any següent tornaven els mateixos: Francisco Vidal Pagés amb “El pensamiento tradicional español defendido por Balmes durante el decadente siglo XIX”, i Frederic Corominas altra volta amb la Poesia Hispánica. El senyor Josep Brugulat, director de l’Academia Abad Bonito parlava de Goethe, i el jove mestre de Porqueres, Jaume Ministral –el malaguanyat autor del Doctor Caparrós televisiu- sobre “Nuestros amigos los libros”.

  I ja som a l’any 1950, que és quan mossèn Lluis G. Constans llença les campanes al vol per a parlar-nos d’”El Año Santo”, mentre que a l’any següent -1951- ja Frederic Corominas s’atrevia a recitar fragments de poesia catalana amb el suggestiu títol de la seva conferència “Una hora de poesia montserratina, deleitando” –segons la premsa- “a la selecta concurrencia que llenava el Salón de Sesiones de las Casas Consistoriales (?) con la bellezas de un bien seleccionado ramillete de poesias inspiradas en la Moreneta y en la Montaña, tradiciones y leyendas montserratinas”. Ja ho veieu: “todo muy floreado”. El professor Vidal Raimondez glosa magistralmente “El libro, fuente inagotable de cultura”. A l’any següent, com que era insuficient el saló de la Bibioteca de la casa de Cultura (aquesta notícia ens estranya, perquè ¿hi ha hagut mai a Banyoles una Casa de Cultura?), doncs, es va celebrar la sessió commemorativa en el local del Cine Canigó (que era en el Círculo de Católicos), o sigui que, per primera vegada, segons es deia, l’acte va passar de la quasi intimitat en que es celebrava fins aleshores, a revestir-se de la categoria d’acte completament públic. La conferència que tingué l’honor de veure’s en un acte majoritari fou per primera vegada en aquells temps, anunciada en català: L’art i l’Eucaristia, a càrrec del doctor Cases, catedràdic d’Història del Seminari Conciliar de Girona.

  Ja estaven encetades les conferències en català. A l’any següent el publicista Àngel Marqués fa ressaltar la transcendència i importància literària de mossèn Jacint Verdaguer, i un any després, Josep Miracle parla d’El món dels llibres. L’alcalde Miquel Boix va pronunciar un discurset en català; el director de la Caixa, sr. Martí Xena també diu quatre paraules; els Cors Infantils de les Escoles, esmenta la direcció de Josep Saderra obsequiant al públic amb cançons de Llongueres. Semblava que tornàvem a ser a casa. Era a l’any 1955. Ja podíem llegir en català i podíem cantar cançons. Però…faltaven encara molts anys perquè la “Fiesta del Libro” tornés a ser la Festa del Llibre, perquè “San Jorge” tornés a ser Sant Jordi, perquè el llibre i la rosa fossin tot un esclat d’amor al nostre país, un esclat que avui veièm en aquesta corrúa de nens i nenes que el dijous passat van desfilar a Girona davant el fèretre de la nostra escriptora Mercè Rodoreda, la dona enamorada de les flors i autora d’una extensa obra ben feta. Aquests nens i nenes que hauran rebut un impacte que tindran present tota la vida i que han de ser l’esperança pel futur del nostre país. Aquests nens i nenes que en tenir contacte amb la gran escriptora compraran i estudiaran en els llibres catalans que els han de fer sentir amb Catalunya, nobles, lleals i dignes.

(Text de Joan Olivas  llegit pel mateix en un programa de Ràdio Banyoles).

"Fiestas del Libro"

LES  “FIESTAS  DEL  LIBRO  DELS  ANYS  QUARANTA” (I)

(Text de Joan Olivas escrit i llegit pel mateix en un programa de Ràdio Banyoles)

 

Dissabte vinent és Sant Jordi, patró de tots els catalans i també Diada del Llibre. Un Patró que se’ns ha volgut amagar durant una llarga època així com també la Diada del Llibre que durant una infinitat d’anys, els que hem procurat viure-la (si exceptuem aquesta darrera dècada) ens l’han etzibat gairebé sempre com a Fiesta del Libro “dedicada al muy ilustre caballero y gran literato Don Miguel de Cervantes” (amb tots els respectes per al gran literat que ens va dir que “Cataluña es una nación”. Si tinguèssim temps de repassar papers vells de la nostra ciutat –que els trobareu a la col.lecció de la revista Horizontes- podreu comprovar que durant anys i panys el Gobierno ens va dir ben clarament que aquesta diada era “la Fiesta del Libro, y en Cataluña también”, i que a més “de la Fiesta del Libro celebraban antaño la tradicional fiesta de San Jorge donde los barceloneses compravan una rosa y un libro”.

  Recordo a Banyoles una Diada del Llibre que vam celebrar de petits quan anàvem a col.legi, i era precisament en temps de la guerra civil –si senyors, ja veieu si en fa d’anys!-. A la plaça Major s’hi va muntar una parada grandiosa de llibres catalans que oferien uns homes del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en un camió replé de llibres. Tots els nois i noies vam desflar-hi en sortir de col.legi i tothom va comprar un llibre. Jo vaig triar-ne un de molt suggestiu, titulat Presència de Catalunya. El paisatge català a través dels seus poetes, un llibre que durant molt de temps va ser com si diguèssim el meu llibre de capçalera. Allí es feia viva la sentència del pròleg que deia : si la presència de Catalunya en el teu cor era incorpòria però ferma, com una idea incommovible, aquest llibre te la farà viva als ulls i a flor de l’esperit”. En aquest llibre vaig conèixer per primera vegada la poesia i la prosa meravellosa de Maragall, Sagarra, Carner, López Picó, Riba, Guerau de Liost, Capdevila (que els atzars del destí havien de portar-lo en el seu traspàs definitiu a Banyoles), Manent, Pous i Pagès, Gassol, Arbó, Salvat Papasseit, Bertrana i tants d’altres.. Fou aquest el primer contacte del jovent de la nostra generació, de molts nois i noies que a l’edat dels dotze o tretze anys compràrem un llibre que contribuí a fer-nos sentir amb Catalunya, a fer-nos sentir nobles, lleals i dignes.

  Acabada la guerra es va acabar també per a molts el llegir català. La “Fiesta del Libro” va seguir entre els pocs que en compràvem, per més que a les llibreries de can Blanch i can Mateu posessin  els rètols de “Descuento del 10%”. Èrem sempre quatre gats els que hi anàvem a comprar llibres, i com que no podíem gastar gaire, els adquiríem d’aquella sèrie de “Novelas y Cuentos” que tot el més que valien eran sis rals i que amb el descompte ens costaven una pesseta. Llavors havíem de comprar forçosament llibres en llengua castellana i durant molts anys vam poder anar coneixent la novel.listica espanyola, des de Blasco Ibáñez, Concha Espina, Armando Palacio-Valdés, Pio Baroja i tots els bon narradors de la llengua castellana. Això va durar fins que de mica en mica va anar obrint-se la finestra i amb preus força assequibles se’ns permetia comprar llibres catalans.