Els germans Saderra

ELS GERMANS SADERRA

(Del programa de Joan Olivas “Records i memòries” a Ràdio Banyoles- 24 abril 1983)

La festa de sant Jordi que vam celebrar ahir ha tingut per a Banyoles, una vegada més, un caire sardanístic. En aquesta ocasió, però, la festa no s’ha pas limitat a sortir del pas amb l’acostumada audició de sardanes per la cobla de torn. Aquesta vegada s’ha preparat amb seny, i ha tingut un caire especial per celebrar el centenari del músic i compositor Josep Saderra Puigferrer que va nèixer precisament en tal diada de Sant Jordi de l’any 1883. De passada s’ha homenatjat també al germà vivent, en Manel Saderra que ara compleix els 75 anys.

Dels germans Saderra se n’ha parlat en aquest dies. A les revistes locals i en aquesta emissora s’ha deixat constància de la vida i l’obra d’aquests músics compositors i s’ha parlat extensament d’aquest homenatge. Altres plomes i altres veus se n’han ocupat d’escriure i parlar d’aquests dos homes que han enaltit el nom de la nostra població pels aires dels Països Catalans. Avui, i en una Crònica festiva d’un altre temps crec que és obligat tornar a parlar-ne perquè som molts els que durant el transcurs dels temps hem tingut topades amb la música d’impacte dels dos germans.

A en Josep Saderra són molts els que el recorden com a músic tocant a la cobla Unión i a La Principal de Banyoles d’antany o bé dirigint Orfeons locals. La seva figura la recordem: dalt del cadafalc, empinat, de canto, tocant el fiscorn o esperant el seu torn en el conjunt de la cobla, amb les mans empistonant l’instrument. A voltes, el trobàvem pel carrer, sempre amb la boquilla a la boca, i abstret, potser per una melodia que li voltava pel cap, puix en més d’una ocasió se’l veia amb un tic nerviós, d’esglai, com si algú l’hagués desvetllat de l’ensopiment.  Jo recordo, de petit, haver vist a Josep Saderra prenent el sol a la plaça de les Rodes, sempre amb aquest capficament que a vegades s’el treia per a contemplar els filadors que trenaven les cordes, mentre nosaltres, vailets, ajudàvem a voltar les rodes, les rodes dels filadors que –com la mostra en el petit ajardinament- eren clavades al capdavall de la plaça gran, gairebé davant per davant del domicili d’en Josep Saderra. Qui ho havia de dir, contemplant a aquell home emboquillat i capficat, que ens trobàvem davant del personatge que ens feia ballar amb entusiasme cada diumenge al só de les alegres sardanes Bell Penedés, Poncellina i Santa Pau. Perquè aquestes eren les sardanes que més es tocaven i ballaven per tot el país durant els anys quaranta i cinquanta. El mateix compositor ho deia en una entrevista que se li va fer a la revista Horizontes l’any 1946:

“- De les meves sardanes antigues, o sigui de les d’abans de la guerra civil, potser la de més acceptació és Bell Penedés. I de les actuals, sens dubte que és Santa Pau, que per cert durant aquest darrer trimestre s’ha donat en audicions, unes 700 vegades, CONTROLADES, sense comptar-hi les que es deuen haver passat sense revisió”.

Ja ho veieu, doncs, set-centes vegades en tres mesos de la sardana Santa Pau, ara fa trenta-set anys.

El que no podíem pensar en aquell temps era que el seu germà petit, en Manel, li agafés la mateixa dèria compositora.  Recordo que el nom d’en Manel Saderra va voltar per tot Banyoles en motiu d’una desgràcia, quan, en practicar el seu treball de pintor, va caure d’una bastida mentre pintava un sostre d’una aula del col.legi del Collell. D’aquell gran terrabastall de taulons, galledes, pots i brotxes, en va sortir més endavant una composició que trencaria motlles en la història de la música per a cobla. I és que la nova música sardanística d’en Manel resultava pels joves d’aquells temps com una concepció moderna de la música. Ja els joves admiràvem a en Manel Saderra quan en l’orquestra Melody’s ens oferia les darreres novetats en ballables, i més endavant amb la Bolero -que era el nom nou de la Melody’s. que hagué de canviar-se per aquella disposició tan absurda etzivada pel govern franquista, de no permetre noms estrangers-.  I admiràvem a en Manel Saderra perquè a més a més feia uns arranjaments que entusiasmaven al jovent de l’època.  Havia d’arribar la sardana Poruga per afermar-nos en la creença de que teníem un compositor excepcional.  I és que si les sardanes d’en Josep les ballàvem enfervorits amb aire engrescador, davant d’una sardana d’en Manel havíem de deixar les mans balladores per acostar-nos davant la cobla i escoltar la música que ens electritzava, ens enardia i ens delectava amb fruïció. La Poruga ens descobria una música nova, una música que sentíem dintre, una música que, per qualificar-la d’alguna manera, en diríem música descriptiva, com la música que descriu els passatges de les imatges cinematogràfiques. Si; potser era alló, perquè escoltant Poruga semblava com si estèssim submergits dintre una munió d’imatges que ens feien endinsar en un món de suspense com el que Hitchock ens endosava amb les vibrants i escalonadores composicions de Max Steiner, Bernard Hermann i Michael Bakalainikoff.

Infinitat de vegades vam escoltar Poruga, i el jovent d’aquella època n’estàvem tan entusiasmats que es pot dir que aquesta sardana ens va fer descobrir a Manel Saderra com a compositor d’excepció, un  compositor que no oblidant mai la seva línia seguia en el transcurs dels temps component pausadament fina a arribar a aquest excel.lent Somni que convertiria en realitat el somni de molts afeccionats cantaires banyolins en veure a Manel Saderra davant d’una Polifònica que dirigiria amb mestratge, i que, en una nit d’estiu -com si fos un altre somni de nit d’estiu d’un poeta  tràgic- destriarien en veus repolides pels aires de l’estany sota uns desmais copsadors de llegendes de goges de cabell daurat embolcallades d’una boirina matinal que les cobriria en el seu mantell per a fer-les desaparèixer porugues, porugues, més enllà del llac encantat curull de somnis irreals.