Records i memòries

ELS RECS DE BANYOLES

 

J.O.- Com tots sabem, els recs de Banyoles que surten de l’estany són cinc: el rec de Guèmol, el rec Major, el de la Figuera d’en Xó, el d’en Teixidó i el de can Hort. Aquests recs es van construir en els segles IX i XII. Primer van ser el rec de Palaus o Dos Rechs (que són els de n’Hort i d’en Teixidor. Després, per dotar de la força de l’aigua dels molins, el de les forques (que és el rec Major) i el de la “Canela sobre los Canyers” (Figuera d’en Xó). Més tard es va construir el rec de Guèmol per regar els camps del pla de Banyoles..

S.D. I podem dir que gràcies a la força de l’aigua que movia els molins la indústria banyolina va poder prosperar. Segons estudis fets per historiadors hi ha notícia de l’existència de molins prop del Monestir l’any 1017..  En el segle XII, Banyoles ja era un dels principals centres drapers de Catalunya. I segons sembla els draps de Banyoles no eren pas draps bruts. Eren draps de qualitat. Els draps banyolesos van ser molt famosos i s’exportaven a tota la Mediterrània.

J.S.- Segons sembla, els molins es localitzaven sobretot al rec Major. Es disposava d’aigua, matèria tintòria safrà) i llana (ovelles).    I més tard van aparèixer els blanquers..   Bé, jo dic més tard, però això ja va ser a l’any 1253. O sigui que  amb l’auge d’aquesta indústria va ser possible la compra per part de la vila, del privilegi del roldó (l’herba que es molía per a l’adob de les pells).

J.O.- I altres activitats també van ser les del Tint, o sigui els teixits, i els molins fariners. L’edifici del Tint encara avui el conservem al carrer de Sant Pere. És un edifici gòtic que era destinat al tint de les robes o teixits de llana que es fabricaven a la vila.  Els interiors d’aquestes fàbriques eren alts perquè es produien vapors insans que calia evitar. Les teles tenyides es penjaven sota la teulada durant el primer assecat. L’aigua de les tines arribava des del rec Major, circulava per elles i anava a parar altre cop al mateix rec.

En temps molt endarerits, els pagesos de Banyoles o els que conreaven algun hort necessitaven permís de l’Abat del Monestir per poder regar.. Era en el temps dels benedictins i es va nombrar un Batlle d’aigues elegit per l’Abat. Era un temps en que hi havia molts plets i renyines entre el Monestir i la Vila. Amb el nomenament d’un Batlle d’Aigues es van acabar les renyines. A partir d’aquí , uns i altres  es van pacificar respectant els seus drets i cumplint les obligacions contretes. Es van concedir permisos d’utilització de les aigues a qui ho solicitava, millorant i conreuant els recs principals i els de regar, otorgant igualment concessions i privilegis per a botar barques a l’estany i dedicar-se a la pesca.

S.D. Però segons sembla , en el segle passat els drets de l’Ajuntament sobre les aigues de l’estany van quedar ben sentats i reconeguts.  El tema que amoinava als banyolins era el del “riego”, regar les terres de cultiu. I es van fer unes lleis de Riego que tots van haver d’acceptar. Hi havia “dias de riego” tots els diumenges de l’any i en diades assenyalades, com –per dir-ne algunes- per sant Joan i Sant Pere, per sant Jaume, per les festes de l’Assumpció, Tots Sants, i altres.  Aquells dies, els amos de les finques regables podien utilitzar l’aigua des de la una de la tarda fins cap a unes 36 hores després.  Ara no sé com està aquest assumpte del regar, pero com que van desapareixent els horts... i augmenten les urbanitzacions....

J.- S- Ara no hi ha ningú que vingui de l’hort.  Tothom és eixerit. Perquè no parlem dels horts que hi ha dintre Banyoles. Quants en queden d’horts?

(repassar horts de Banyoles. Mirar full apart)

J.O.- Veig que n’esteu molt assabentats. No veniu pas de l’hort.  Venir de l’hort és una expressió que diem alguna vegada quan s’ignora una notícia coneguda per tothom. 

Sabeu qué? Deixem l’hort, que ja hi hem fet molta feina. La que vé que la faci l’hortalà. Nosaltres anirem per una altra cosa.

Records i memòries

BONA CUINA (II). Comerços banyolins

 

S.D.- Un  altre comerç que anunciava neveres era el d’en Rafel Mas March, al carrer Mn. Jacint Verdaguer. Venia i reparava neveres elèctriques de la marca Iglo –gas. Piezas de recambio y accesorios”, amb “precios que convencen”. I també hi havia el taller electrotècnic d’en Narcís Palmada Romans, que aleshores era al carrer de Sant Pere, i que feia moltes instal-lacions i reparacions frigorífiques.

J.S. Els productes que no mancaven mai en cap cuina eren els de Comercial Tremoleda que tenien el magatzem i despatx al carrer Alvarez de Castro, 12. En Tremoleda anunciava “Drogas, Coloniales; Perfumeria i Exclusivas de Productos Alimenticios”

J.O.- En quant a Drogueries també hi havia la Drogueria Quer i la Drogueria Teixidor. Les drogues es venien a tot drap.       A l’any 54 ja es veuen anuncis de licors, un d’ells és el Bocatti, gran licor estomacal que venia en Joan R. Sallés, al carrer Vallespirans.

S.D.- Un altre aliment que la mainada menjava, sobretot a l’hora de berenar era la Xocolata Torras. L’anunci diu: “Marca antigua. Gustos nuevos. Calidades supremas. La vanguardia de la calidad”.     Però jo el que vull dir ara és que tot i que els avenços que anaven vinguent a poc a poc, a moltes cases encara es cuinava amb carbó vegetal.  Només mirant la revista Horizontes de finals de la dècada del 50 hi veiem un anunci que diu” Carbones vegetales y Leñas Tarradas. Carbones minerales para Fragua, Cocina, Industria y Calefacción. El carbón adecuado a cada uso. Mn. J. Verdaguer, 32.”

J.S.  Cap a finals dels anys 50 van començar a arribar els yogourts. Un anunci de la “Lecheria Jaime Plana (can Sala) diu: Leche pasteurizada. Todo el sabor y la calidad de la leche recién ordeñada. Toda la seguridad higiénica de la leche bien hervida. “Yogourts” del dia”.

J.O.- Si em permeteu jo ara aniré més endarrera perquè he trobat una informació de les despeses generals mensuals de la classe mitja del 1930. Crec que és interessant llegir-ho. . Diu: gastos generals de cada mes: 4 sacs de carbó, 20 ptes.   Cerilles, 1 pta.     Sabó, lleixiu, fregalls, etc. 5 ptes.     Esmorzar: café 0,25 – Llet –1 litre- 0,70 – Sucre, 0,15 .Total esmorzar. 1’45.  (això diari)  -   Dinar (diari també): Mig quilo de cigrons 0`75 – Carn 0´90 – Tocino 0’30 – Sopa 0’15 – Patates o’20 – Postre 0’60 – Pa 0’65. Total dinar: 3’55.   I ara el sopar: patates 0’75 – 4 ous 0’85 – Peix 1’50 – Oli 0’95 – Postre 0’60 – Pa 0’65. Total sopar diari: 10’20.

S.D.-  I tornant als anys 50, a més d’aquests anuncis de refrigeradors  en els comerços en què es venien estris de cuina, van arribar també les “batidores” per fer tota classe de mescles i combinacions d’aliments i fins i tot moldre cafè.  I van veure’s per primera vegada les màquines de picar aliments i les  aspiradores de pols.

J.S.- Cap als finals dels anys 50  s’anunciava un comerç de fruites i hortalisses amb vendes al “por mayor” al carrer del Born. Era la fruiteria Villalba.  I en el 1959 s’anunciava la inauguració d’un establiment de pesca salada: Legumbres Maria, exclusivament dedicat a “legumbres cocidas, bacalao y aceitunas”. Era al carrer de sant Martirià, num. 12.

J.O.- I a l’any 1960 va arribar el “butano”. Va començar en Josep Branyas amb un anunci a tota pàgina que deia: Butano. Gran variedad de hornillos, cocinas y estufas para todos los gustos y posibilidades. Todos los modelos. Todas las marcas. Consulte antes de efectuar su compra. Solicite descuento para pago al contado. Inmejorables condiciones de venta en pago aplazado” I efectivament, la gent comprava estufes, forns i cuines a terminis. Us en puc donar fe perquè em vaig fer un tip d’anar a cases particulars i pujar en pisos a cobrar lletres que es giraven mensualment.  En Branyas va començar a subministrar gas a domicili. I venia frigorifics a gas butà, cremadors de gas butà per a calefacció central.      I també va començar a vendre cuines i forns de butà en Joan Yani, al carrer Mercadal.

S.D.- I en aquells anys 60 en Branyas distribuía una cuina que anunciava com a “exclusivament creada para gas butano”. Era de la marca Comet i en tenia “la gama más completa de modelos desde 1.325 ptas a 8.875. I després va venir la Corbero que “todos saben que es la marca de prestigio que garantiza sus fabricados”  En aquells anys, al costat de casa ja hi havia en Pere Figueras, que era el dipositari a Banyoles del “Lavasol Mistol, para su colada o a máquina”

J.S.- Va ser en el 1963 que es va inaugurar al Turers el primer supermercat de Banyoles. Era Servis Palma que ens deia “Sírvase usted mismo con rapidez” “Alimentación i confiteria de calidad”.  I els que volien anar a dinar a un restaurant, la Fonda Comercio s’especialitzava en “pollo a l’ast”    I en aquell any en Rafel Mas distribuia un frigorífic de la marca Kelvinator.  I la casa Yani el refrigerador Frisan. I els que volien posar peix al refrigerador el podien anar a comprar a “Pescados Isern”.

J.O. En el 65, la Xocolata Torras van crear “el insuperable NiTocao” que em sembla que venia a suplir el Torcao. Segons la propaganda era “un batido con leche fria o caliente”. I per acompanyar els menjars sortia un vi anomenat Viprase gasificado..  En Pau –Jabones Pau- feia un detergent líquid i sòlid per rentar llanes, nylon, etc. “Spum-Mil (lava mejor). I venien cuines elèctroniques i frigorífics les botigues de Rustullet i Narcís Pons.  I entre els comerços on es podien trobar estris de cuina hem de dir que hi havia Casa Mitjà i regals Coll Vda. Nogué.  I en quan a xampany, l’Amadeu Garangé, fill d’en Friselda representava per a Banyoles i comarca els vins i xampanys Rocaberdi.

S.D. A l’any 66 alguns comerços ja anunciaven llistes de Boda. I en Branyas portava rentadores super-automàtiques. Ja es començava a emprar la paraula súper. La rentadora Tedi rentava, aclaria, escorría i secava automàticament cinc quilos de roba ocupant un mínim espai, amb infinitat de programes de rentat, centrífuga autoequilibrant, funcionament silenciós i perfecta estabilitat. Es deia a la gent que si volien veure-la funcionar a can Branyas, a qualsevol hora del dia podrien manejar-la sense compromís.

J.S. El 1968 a la ferreteria Agustí ja anuncien aparells rentaplats amb “lavados perfectos”. En Branyas, aparells Buta Therms amb tècnica catalítica. únic calefactor de posada en marxa per “autoencendido” (sense foc, sense fum, sense pudor). I acabem perquè ho allargariem molt. Només dir-vos que a la cuina o al menjador, després de dinar es podien fer postres amb les galetes i buscuits del Forn Sant Martirià, i si volieu posar un ram de flors ben maco al mig de la taula podieu anar a la Floristeria de la Martina.

Records i memòries

BONA CUINA (I)

J.O.- Mai com ara havien abundat tant  les publicacions gastronòmiques. Hi ha fitxes, llibres, fascicles i revistes amb receptes de cuina, i programes de ràdio i televisió a totes les emissores de ràdio i cadenes de televisió, i fins i tot augmenten a les nostres pantalles les pel.licules amb temes de cuina. Els cuiners estan de moda.

S.D.- I estem a l’època dels plats cuinats.  Es veuen establiments de plats cuinats, i diuen que tot això és conseqüencia de l’alliberament de la dona. Es diu que les dones detesten els fogons i com més lluny en poden estar, millor. Si voleu que us sigui franc, jo encara no sé on van a parar aquests centenars de receptes de cuina destinades a les mestresses de casa, la majoria de les quals no volen cuinar ni en tenen tirada.

J.S.- En temps passats, quan la dona no treballava vuit hores ni tenia cap preocupació específica si no era la d’encarregar-se de la casa, del marit i de les criatures, el seu llibre preferit era el de la “Carmencita o la buena cocinera”. un popular llibre de cuina – l’únic- que no faltava a cap racó del ni a cap armari de paret.

J.-O- Tens raó. Però jo recordo que a casa durant molts anys hi va haver un altre llibre que se’n deia “La teca”, de l’Ignasi Domènec. Encara corre pels prestatges una mica resclosit perquè ningú se’l mira. Ara miren més la televisió i es llegeixen revistes. Quan veus les dones i els homes tan encantats mirant els programes de cuina penses que tothom ha de sentir la inclinació de cuinar bé. Però no és pas això dissortadament.

S.D.- Em sembla que exagereu una mica. Avui dia també hi ha dones que cuinen i cuinen bé a casa seva. I alguna cosa aprenen de les lectures i programes televisius sobre aquest tema      Una cosa que us haig de dir és que fa poc em va venir a les mans un periòdic de començaments del segle passat que publicava diversos anuncis. Un d’ells era el de les sopes Maggi en pastilles. Suposo que l’invent, aquells anys, començava ja el camí que tots coneixem. Amb el contingut d’una pastilla n’hi havia per dues o tres racions.   Suposo, Joan Saubí, que la teva sogra i la teva dona, a la botiga de casa teva. Al carrer Guimerà, havien venut moltes pastilles de caldo Maggi.

J.S.- I sopes de caldo Maggi. El caldo Maggi era el més popular i ja venia de principis del segle passat. Però el que recordo més era el d’Avecrem “caldo de pollo cien por cien”, un producte de Gallina Blanca que es venia molt en els anys cinquanta i seixanta.

J.O.- Anant més endarrera, o sigui en els anys del caldo Maggi, va entrar a la cuina una eina que va fer molt de servei a les cuineres: el molinet de cafè –la trituradora a braç-. Primer va ser una capsa de fusta i després de metall. A dintre hi havia un petit aparell de molineria i mitjançant un manubri es feia rodar i esmicolava o polveritzava els grans de cafè.

S.D.- En aquesta època que tu dius de les primeríes del segle passat, el que no mancava mai en un racó de la cuina era la botella d’Anís del Mono..... I en els anys 50/60 ja van començar a arribar les Coca-Coles que es podien posar a les neveres, que s’anaven introduint. Eren refrigadors Super-9 i hi havia models de luxe amb llicència Westinghouse. Només cal repassar la revista Horizontes d’aquelles dècades i veureu anuncis en els que es pot comprovar l’evolucio dels estris de cuina i de la indústria de l’alimentació. Llegeixo un anunci que diu: “Para productos de calidad, la marca D. Gaseosa, Limonada, Naranjada, Piña, Menta, Café”.

J.S.-  La marca D. era de Santiago Daurella, de Barcelona i en tenia l’exclusiva a Banyoles la fàbrica de Planas, Mitjà i Companyia Espumosos Plami. L’anunci d’aquesta fàbrica de bebidas carbónicas diu: “La casa que elabora todos sus productos com materias de primera calidad, embotellados con agua potable procedente del manantial de su propiedad. Analizada periòdicament por la Jefatura Provincial de Sanidad.”

J.O.- A la revista Horizontes hi havia sempre una pàgina de Lejía Guerrero que “blanquea y desinfecta perfectamente”.El dipositari a Banyoles era en Martirià Pararols. I en els números de la festa major no hi mancava mai el de la confiteria i pasteleria Miquel Boix, primitiva casa de la tortada d’ametlla, I el  del Horno San Jorge, panaderia y pasteleria” anunciant també “tortadas de almendra” (el propietari del Forn era l’Esteve Boscmonar).

S.D.- I amb aquells anuncis de festa major tampoc hi podia faltar el de xampany, i aquest era gairebé sempre el xampany Lincon , de les cavas de Sant Sadurní d’Anoia que representava en Julià Puig Manyelich, carrer Sant Martirià,59.

J.S.- A l’any 51 s’anunciava la “Apertura oficial de la fábrica de bebidas carbónicas  Miranda,instalada en la calle Alfonso XII, 54: Especialidad en gaseosas y frutas variadas. depósito de aguas minerales y cerveza”

J.O.-I en quant a això que hem dit de les neveres,un dels primers comerços que en van vendre va ser el d’en Joan Yani, al carrer del Mercadal. Era el representant de la AEESA (Anglo Española de Electricidad i anunciava “el refrigerador de gran distinción y utilidad para el hogar moderno. refrigerador electro automàtico, una maravilla de presentación y tècnica”, “disponiendo además de toda clase de recambios y del correspondiente personal capacitado para el cálculo, reparación y montaje de toda clase de màquinas frigoríficas”.

54: Especialidad en gaseosas y frutas variadas. depósito de aguas minerales y cerveza”

J.O.-I en quant a això que hem dit de les neveres,un dels primers comerços que en van vendre va ser el d’en Joan Yani, al carrer del Mercadal. Era el representant de la AEESA (Anglo Española de Electricidad i anunciava “el refrigerador de gran distinción y utilidad para el hogar moderno. refrigerador electro automàtico, una maravilla de presentación y tècnica”, “disponiendo además de toda clase de recambios y del correspondiente personal capacitado para el cálculo, reparación y montaje de toda clase de màquinas frigoríficas”.

Records i memòries

NETEJA A LA CASA

 

Abans era costum, i segueix essent-ne encara avui, de netejar els pisos, les cases, els divendres o els dissabtes. Temps enrera era molt més costum fer aquestes feines els dissabtes.  Quan les mestresses de casa deien: “Dissabte fregarem el pis amb salfumant” volia dir que aquell dia tot aniria de potes enlaire. A algunes cases, de bon matí apareixia una dona pobra, la dona que feia la feina més pobra que es pugui imaginar: fregar el terra amb salfumant. S’havien d’obrir portes, finestres i balcons perquè no es podia respirar amb aquella fortor tan àcida. Les dones que fregaven el terra s’agenollaven damunt d’una saca rebregada, al costat d’una galleda d’aigua i el fregall a la mà. Aquella pobra dona respirava directament el baf del gas asfixiant i apa!... el menjador, la sala, l’habitació. En alguns pisos tota la setmana respiraven salfumant. Aquelles dones, un cop d’haver fregat el pis i cobrat les sis pessetes convingudes tornaven cap a una altra casa amb el seu salfumant. Aquells pobres dones de fregar duraven poc, perquè els pulmons s’anaven xopant d’àcid clorhídric.... Era molt trist.    Però era necessari fregar el pis o la casa, perquè els rajols no eren pas mosaics, ni terrassos ni pàrquets de fusta. Els rajols eren peces rectangulars d’argila cuita on hi quedaven encastades les taques, les engrunes i els fils.

S.D.- A casa havíem venut fregadors, o fregalls. El fregador era un objecte d’espart que  obligava a la dona a estar de genolls com si es trobés a missa.  (parla de les classes de fregalls). Però també hi havia altres classes de fregalls que no obligaven pas a la dona a estar agenollada.. En algunes cases més benestants hi havia la minyona, que amb les seves mans vermelles, amb penellons a l’hivern i clivelles a l’estiu, ,fregava vidres, vaixelles i copes.. Rentava la roba, -des de mocadors a llençols i draps de la casa-  i ho solia fer en els safaretjos que es trobaven generalment a les eixides o galeries.

J.S.- Però no tothom tenia minyona ni safareig, i moltes mestresses de casa havien d’anar a rentar a les rentadores públiques, que n’hi havia moltes a Banyoles (rec del Tint, plaça teatre, carrer Canal, estany, etc)

J.O.- Si ho recordeu, les neteges a les cases es feien els dissabtes. Ja en deien “fer dissabte”, però la neteja general no es feia pas tots els dissabtes. Quan la mestressa anunciava: “Aquesta setmana penso fer dissabte”, ah renoi quin enrenou! Costa de creure, als nostres dies en que una dona disposa de tants electrodomèstics per a fer neteja i treure la pols!. Però llavors les dones només disposaven d’escombra, plomall, drap i espolsadors. La pols ha existit sempre i penetra per les finestres més ben tancades.

S.D.- Als nostres dies la pols es treu amb l’aspirador que la xucla, la passa a un sac i ja podeu llançar-la pensant que heu acabat amb la pols. En altre temps la pols no es treia, es canviava de lloc... s’espolsava, es passava un drap, s’escombrava, però en realitat no marxava de l’habitació. En els mobles sempre s’hi trobava pols..

J.S.- Jo el que recordo són els dies que s’havia de fer neteja general: moure els mobles de lloc, girar els matalassos, netejar amb aigua i sabó els llums i vidres, gratar darrera els armaris i calaixeres, aixecar les catifes i espolsar.les al balcó Era un enrenou. Però la casa quedava neta com una patena.

J.O.- I fer bugada?  recordeu quan s’havia de fer bugada?  La roba s’havia guardat potser un parell de setmanes –la roba bruta vull dir- i calia escalfar aigua amb abundància, posar-la en un cossi gran, tirar-hi cendra neta –la que quedava de cuinar amb carbó vegetal- , deixar-la reposar, esbandir-la el dia següent, esbandir-la, tornar-la a mullar, pujar-la al terrat per estendre-la...

S.D. I molts terrats no eren pas tan grans perquè hi cabessin tots els llençols de la família, perque en temps endarrerits a les cases hi havia molta gent. I si plovia o feia tramuntana, malament rai, perquè hi havia el perill de que s’hagués de tornar a passar a una altra bugada.

J.S.- Això que heu dit de la cendra és d’un temps molt endarrerits, perquè més tard va ser substituïda pel lleixiu. I jo recordo també que, abans del lleixiu es van inventar uns retalls de sabó que en deien “escames”.

J.O.- Tot això ja ha passat. Ara tota aquesta feina la fa la rentadora, amb tantes marxes com vulgueu, botons especials per a roba de seda,, que eixuga, planxa i plega les camises, neteja en fred i en calent. La bugada ara la fa un electrodomèstic.  S’han acabat els safaretjos  i les bugaderes, aquelles dones que passaven estones rentant ala roba als recs i xafardejar amb tots els ets i uts del poble. Hem progressat, però...estic segur que si el marit diu a la senyora que li renti un mocador, aquesta li contestarà: “Espera’t uns dies, no engegaré pas la rentadora per un mocador”.

Netejar, Fregar. Esbandir...

J.O.- Com que em penso que ja ho hem netejat tot ara irem per fregar. Que entenem per la paraula fregar?

S.D.- Entenem per fregar la neteja de plats, la neteja del paviment passant-hi un pedàs mullat, o un munyoc d’espart, o una baieta que abans es passava per terra amb la dona agenollada, i ara, a, amb un pal llarg la feina no es tan feixuga. I fregar es també posar-se en contacte amb punts diferents de l’altra, allò que els castellans en diuen “rozar”, o sigui: tocar superficialment en passar.

J.S.-  I si dues persones es freguen una a l’altra allò és tenir tractes o convivència amb algú. Però a vegades un es frega amb l’altra , com quan ens trobem en algunes manifestacions amb grans multituds o viatjant en tren o en el metro, perquè aquí si que hi havien hagut molts fregaments. O fregadissos.

J.O.- Però a vegades amb aquests fregadissos et podries trobar amb una fregada d’orelles. O no?  Bé, tu, Salvador, a casa teva havies fet molts fregalls o fregadors. I ja ens ho has explicat no fa pas molt. Aquests fregalls que feies eren objectes que servien per a fregar alguna cosa i netejar-la. La gent de parla castellana en diuen “estropajo”.  I sabeu que és un fregall o un “estropajo” si et diuen: que “A casa teva ets un fregall”?

S.D.- Que ets una persona bruta o d’aspecte groller.   Però els nostres fregalls o fregadors  ho netejaven tot.

J.O.- Passem a l’altre tema de neteja que és l’esbandir, que tots sabeu que es passar per aigua clara i rentar novament una peça de roba que s’ha passat per la bugada, una peça de vaixella que s’ha rentat amb sabó o lleixiu, etc, però que també té  algun altra significat

. J.S.-Esbandir és fer que se’n vagi una cosa que està reunida .   “Despejar” en castellà.

S.D.- A Sant Feliu de Guixols solen dir  que “si  esbandeix gaire farà de mal atracar”

J.O.- Doncs, val més que atraquem i deixem aquest tema per un altre . Em sembla que per avui ja hem netejat, fregat i esbandit tot- Ara que ho tenim tot net., ¿que us sembla si passessim altra vegada a la cuina?.

Records i memòries

LA QUARESMA – PROCESSÓ DELS DOLORS (i II)                                          

Els 8 Portants de la Mare de Déu. Els portants procedeixen de famílies pageses del Terme, bàsicament de Lió, però la majoria viuen a la població. Tots porten la “Mare de Dèu” per herència dels passats. En Jaume Congost –en Met de les Arcades- deia que la duia des d’acabada la guerra, i que ja venia de vida del seu pare, de Mas Riera. Ell, i en Pep de ca l’Hort duien sobre els muscles el tabernacle del Nazaret, del Via Crucis del Monestir, que es feia el dijous sant de bon matí.

La gent de can Turró de Lió, des de generacions passades, no han faltat a cap processó, havent passat pels seus muscles tres imatges distintes- La imatge –obra de l’escultor Josep Maria Bohigas Masoliver- es portava directament , fent relleus de quatre homes a dins i quatre a fora. Era força cansat. Ara, des que va amb rodes, és més lleuger..

Entre els Portants de la Mare de Déu esmentem a en Jaume Turró i Serra, en Josep Badosa i Puntí, l’Emeri Feliu i Pujol, en Josep Prat i Serramontmany, en Miquel Feliu i Roca de “can Calic de Lió” que diu: “No hem de trencar mai la cadena, la passem d’avis a fills i néts”... I molts altres...

Llavors hi ha els Portants del sant Crist, que vesteixen túnica o vesta amb un color roig morat que daten d’un segle i mig enrera. Les vestes actuals són propietat de la Congregació i cada portant guarda i conserva la seva durant tot l’any.

(Els portants del “Sant Cristo Gros” d’ara fa 225 anys, lluïen una tela luxosa –bocaram-, importada de Pèrsia. Les túniques pertanyien a la Confraria dels Paraires.)-

El costum tradicional que venen observant els portants de la mare de Déu, els del sant Crist de Santa Maria dels Turers, se solen rellevar per herència familiar o per lligams d’amistat.

A cal Rajoler de la plaça del Teatre van ser portants, almenys des del 1870 fins al 1936. La gent de Mas Riera van anar amb el Sant Crist de Santa Maria des de molts anys enrera. Un altre veterà va ser en Salvador Soler de ca les Badones del carrer de Baix, un hortalà forçut i treballador. En va heredar el lloc el seu nebot en Miquel Planas i Aradas.

La imatge que duien aquests veterans no era la que avui venerem. Fins el 1910 –l’any de l’incendi de l’esglèsia- es desfilava amb el sant Crist que hi havia a Santa Maria. Era una obra de talla d’un pes considerable. La creu era de roure. Per aquestes raons, quan anava a les processons, la canviaven per una altra, menys feixuga. El foc el destruí totalment.

L’any 1920, un donant anònim va oferir una nova imatge de Crist en la Creu, que es va estrenar a la processó d’aquell any. Era de grandària humana, amb cabellera natural cap cot i expressió tràgica. Va acabar trossejada i llançada –entre carretades de runes, ornaments i cendres- als aiguamolls de La Draga, durant els fets de juliol del 36.

L’any 1949, el matrimoni banyolí Francesc Boadella i Rosalia Rabasseda, va fer oferta a la Parròquia, d’un nou Crucifix –l’actual- que va ser encarregat a uns tallers d’artesania d’Olot, per l’arxiprest Dr. Blanch. Es va estrenar a la processó de l’any 1941.

Es va refer el Cos dels Portants. Quan la renúncia, per edat, d’en Llorenç Oller, s’incorporà en Joan Homs i Dalmau de ca l’”Organista”, del carrer Major. Quan es van estrenar les noves túniques vermelles resultava impressionant veure l’Homs amb el seu característic mostatxo  el seu aire marcial. Va cedir el lloc al seu nebot Francesc Homs i Muné, i ara el porta el seu fill, Joaquim.

En Miquel Planas i Aradas, del carrer de Baix, va seguir en el càrrec que havia deixat el seu oncle Salvador Soler, ja abans de la guerra. Anys després va cedir la vesta vermella al seu noi, en Nicolau.

En Joan Constans i Serrat, tallista, ingressà quan la primera processó de la nova etapa. Durant uns 30 anys va estar en actiu. Per raons de salut el va rellevar el seu fill Josep.

L’Esteve Codony i Reig, des dels primers temps de la represa i durant 25 anys, va ser un altre portador.

En Ricard Garriga i Pou, gendre dels Boadella-Rabasseda -donants de la nova imatge- va ser també portant, durant tres anys seguits.. Les ocupacions no li permeteren de prosseguir.

En Miquel Planas i Viñas rellevà a Ricard Garriga, i durant més de 20 anys es va mantenir activament en el Cos dels Portants. Quan cessà va ser substituït pel seu fill, Marià, el qual, en absentar-se, cedí túnica i corretjam al seu germà Lluis.

Per allà el 1943 va sol.licitar l’ingrés en Josep Pla i Busquets, que va assistir com a portant a unes 25 processons, cedint després el lloc al seu fill Gabriel.

(Aquestes  informacions  les hem pogut obtenir gràcies als articles que va publicar Antoni Maria Rigau en els Butlletins de la Festa dels Dolors i del Manípul de Manaies, com també a Revista de Banyoles, gràcies al recull que ha fet Jordi Galofrè en el volum El teixit de la memòria).

En quant a la informació del manípul de Manaies, en Salvador Duran, com a membre que n’ha estat durant molts anys, serà qui ens en farà una bona explicació.

(Com tots els anteriors, aquest és un extracte del programa de Ràdio Banyoles “Records i memòries” que anà a càrrec de Joan Olivas, Salvador Durann i Joan Saubí).

LA QUARESMA

PROCESSÓ DELS DOLORS A BANYOLES (I)

Els manaies – 5oè aniversari –1949-1999 – Lluis Fraguell (un dels fundadors?) - - El 1949 el manípul va ser comandat per Rafel Angelats -  Anècdota: la música militar tocà el fragment de la sarsuela La Dolorosa “La roca fria del Calvario”. Els tambors dels manaies es van posar a tocar tan fort com podien amb el propòsit d’atabalar els músics i fer-los perdre el compàs. – El mestre Rossend Palmada va escriure una nova marxa que encara toquen els pifres de Banyoles

La processó dels Dolors se celebra a Banyoles des de l’establiment dels Frares Servites al seu convent (avui Museu Darder), per allà el 1817. – El grup de la Pietat, que es venerava a l’església del convent dels Servites, l’any 1835 amb motiu de l’exclaustració va passar a la Parròquia. L’any 1936 va ser destruït i cremat. A l’Arxiu de la Ciutat, en una vitrina expressa, s’hi guarden les “mascarilles” de la Verge i del Crist, que va treure el jove pintor Manel Pigem.

El dia de Carnestoltes del 1910 es va calar foc a Santa Maria, i a més d’altres pèrdues, es va cremar l’equip i l’armament dels manaies.. Penjada a la paret, sobre la màquina del rellotge del campanar, fins el juliol del 36 va haver-hi una cuirassa recremada i coberta de rovell, amb aquesta inscripció: “Restos de la crema. 1910”

(Jo recordo els manaies d’abans de la guerra que anaven vestits de color verd amb corasses blanques. La mainada els imitàvem fent el manaia pels carrers cantant “Ram, ram, rataplam, per la pela!” (sembla que una pesseta era el sou d’aquells manaies carregats de bona fe).

Antoni Maria Rigau va parlar amb un manaia de 78 anys, en Narcís Pagés i li va dir que “en aquell temps hi havia un “sargento”, un tabaler i dos cadets. La resta –fins a 18-  eren “classes de tropa”. Ell tenia el grau de capità. Feien l’estrella, molt lluïda, sobretot davant de l’Esport i de la Lliga, a la plaça. Segons en Ciset els seus subordinats marxaven i picaven amb gran marcialitat, amb “soltura i aire”. El primer any, per descuit, van entrar a Santa Maria picant llances, amb trencadissa de rajols.  Els cadets que escoltaven el capità Ciset, eren els dos vailets bessons de can Pol, l’espardenyer del carrer Major; en Santiago (que morí a la guerra) i en Pepet, que tots nosaltres hem conegut.  (Per cert que en Pepet Palmada –en Pol- va tenir ocasió de vestir-se de manaia representant el soldat romà Marcus a La Passió de Banyoles..

Rigau segueix explicant la el que li va dir aquell veterà manaia: El tabaler titular era en Joan Tarrats. Redoblava bé. Va morir tràgicament acabada la guerra.  (en Joan Tarrats era dirigent del Sindicat Agrícola, va ser sotmés a consell de guerra, comdemnat a mort i afusellat el 15 de novembre de 1939. per les autoritats franquistes).. També havia tocat el timbal en Joan Castañer “l’Esguerraborregos”.   -  En Ciset Pagès seguia explicant que llavors hi havia molta disciplina però un any se li van sublevar, perquè només cobraven una pela. La vigília de la processó es van negar a sortir si no cobraven un duro. Sort hi va haver del pendonista, que aquell any va ser el senyor Cinto Masgrau, que després va ser alcalde. En Masgrau es va posar a riure i li va donar vint duros, va cridar a la seva gent “A formar!” i amb un duro cada un tot va anar com una seda. Ram ram pataplam!.

(Recordar alguns personatges de la processó: Butinyà, sr. Manel Prat, la Lura (que cantava “record i memòria”), en Joaquim Mateu i la Schola Cantorum, , en Yani, en Pi, en Vilanova, en Riera, en Met Font, el “Ganiveter”...

LA QUARESMA

LA QUARESMA - EL SALPÀS – LES PALMES

 

Com a tradició religiosa en la Quaresma, Banyoles conserva la processó dels Dolors.

 Salvador Duran: (parlar de la processó)

I passada la Quaresma, arribàvem a Pasqua. ¿Què us sembla si parléssim de la Pasqua, de la mona i de les cantades de Caramelles?

-De tot això en podem parlar, però primer hauríem de parlar d’una cerimònia que es feia en aquest temps -no sé si encara es fa – que en dèiem el salpàs.. No tinc gaire coneixement del seu orígen però sembla que era una antiga pràctica o costum heretat de l’Edat Mitjana.   La cerimònia consistia en la benedicció de les cases per part del capellà, que aspergia aigua beneita barrejada amb sal a les façanes, prop dels portals. Es feia a les cases de la vila i a les masies de pagès. Acostumava a fer-ho el vicari, acompanyat d’un parell d’escolans. Sortien de bon matí, a peu cap a les rodalies del poble, seguint camins i travessant camps ben bonics perquè ja érem a la primavera. A les cases del terme i de tot Banyoles, el mossèn, amb una cullera espargia l’aigua beneita, portadora de benignes i cristianes virtuts. A Banyoles ho feia el rector, o el vicari o altres capellans de la parròquia, que allavores n’hi havia a dojo.

Portaven un salpasser, que és un objecte que servia per a fer les aspersions d’aigua beneita que esquitxaven a la façana de les cases. Hi ha una cultura popular sobre el salpàs que diu a les regions pirinenques en fer el salpàs, el capellà beneeix la sal i l’aigua; els escolans que l’acompanyen duen palmons beneïts el dia de Rams i els deixen a les cases dels habitants d’aquestes i donen una almoina que sol consistir en ous o formatge o diners. La sal beneida la donen al bestiar; l’aigua beneida serveix per a l’aspersió de la casa i també en donen un glop a la mainada.

La tradició aquesta s’ha perdut, però ha augmentat la de la mona. Però vosaltres recordareu que abans no sentíem parlar pas de la mona. El que no faltava mai a les cases era el tortell, això si. El tortell que donava el padrí el dia de Rams. La mona era una tradició més de grans ciutats. En els pobles eren més tortellers.  I el tortell s’esperava amb molta il.lusió. (parlar de tortells i els dolços que es penjaven a les palmes)

(Salvador Duran i Joan Olivas- parlar de les palmes).

PALMA.-Fulla de palmera engroguida a l’arbre .per haver estat privada de la llum) treballada amb les tècniques de la cistelleria i portada especialment per les nenes a la benedicció del diumenge de Rams, habitualment guarnida amb llaços, confits, adorns, etc.

PALMÓ.- Fulla de palmera que ha estat lligada amb altres de manera que no rebi l’acció de la llum, i així perdi el color verd.

ELABORACIÓ.- Les lacínies de les palmes datileres, en canvi, s’empren únicament per fer les palmes pel diumenge de Rams. Es tria la palma, s’ensofra, es respalla amb un raspall d’arrels i es treballa i arrissa.

LA QUARESMA

LA QUARESMA – EL DIJOUS LLARDER – LES  PASSIÓNS

 

Ara hauríem de recular una mica i parlar de la setmana abans de l’entrada de la Quaresma. Us en recordeu de quan fèiem els Dijous Llarder i cantàvem aquella cançó que feia. “El dijous llarder, botifarra botifarra, el dijous llarder, botifarra menjaré”.

  Es que tradicionalment el dijous llarder era el dia d’anar a fer alguna excursió pels voltants de la població. Gairebé a tot el país, els dijous a la tarda era festa pels escolars. I com que el dijous abans del Carnestoltes els grans solien celebrar-ho amb una gran fartanera, ja que s’aprovava el temps de la penitència, la mainada hi prenia part a la seva manera. A Banyoles s’acostumava anar a la font i bosc de can Puig, a les Estunes, a la font de les Mercedes, a la font del Salt Dalmau , a la Perpinyana o a la del Garrabà (parlar d’aquestes fonts).

  Allà on els infants anaven a berenar, hi hagués o no fonts, solien fer-ho acompanyats pels mestres. S’organitzaven jocs, com el de “Jo te l’encendré”, “En Jan petit com balla”, o si hi havia algun pedrís a posta, “Els esclops d’en Jan”. D’aquestes anades a fora o berenars se’n deriva la dita “Dijous Llarder, sant Bernar-bé”

J.O.- Jo recordo  que alguns tallers i fàbriques plegaven aviat i es formaven colles per anar a fer el Dijous Llarder per la comarca. Era una tarda molt animada que es cantaven moltes cançons. Acabat el Dijous Llarder venia el Mercat de Cendra i ja teníem la Quaresma endegada. I la Quaresma era també temps de Passió. Qui és que no ha assistit a una representació de La Passió?. I no parlem de La Passió de Banyoles escrita per Frederic Corominas que gairebé mig poble hi col.laborava. Em refereixo ara a les Passions que anàvem a veure a Olesa o Esparraguera.. Alguns criticaires diuen que en anar a veure una Passió a fora era un pretext per a fer una excursió o un bon dinar. Jo diria que sobre això hi hauria molt a dir. Però vaja,  recordo que si anàvem a veure una Passió al matí, a la tarda era molt agradable anar a veure una representació de la revista dels vienesos a Barcelona. No em digueu que això no era també un gran atractiu.

  La Passió ha estat tot temps una de les devocions més populars dels pobles de Catalunya. Una de les primeres representacions de La Passió de Banyoles es va fer antigament en una església que hi havia a la plaça dels Estudis. L’historiador mossèn Constans diu en el seu llibre “Banyoles” que La Passió es va fer en un escenari muntat a l’església dels Servites,. Era director de la companyia d’aficionats el senyor Jaume Ordeig i censor el sr. Antoni de Ameller.. Diu que a causa de les circumstàncies que s’atravessaven en aquells temps d’insegura política, aquest teatre va tenir una vida efímera. Es va desmuntar el 7 de juny del 1844. En l’inventari que es va fer hi ha una curiosa llista de vestits i objectes que es feien servir en aquella Passió: “un calze de fusta cobert de paper de plata; la cara d’un Ecce-Homo pintada en un drap (la Verònica), i una columna petita de fusta (la columna de la flagelació).

  En aquest inventari també hi ha una llista de joies. Ho llegim: “un taló de saló del Pretori de Pilat, de cotonina”; 3 creus, la de Jesús i la del bo i mal lladres”, un sepulcre de paper; el pou de la Sarmalitana; tots els vestits dels apòstols i el de Jesús; capa d’Erodes; vestits dels 4 sayons, de calses i fandilletes; fandilleta i capa de Marcos; dues capes de Abdaron i Benjamín i dues túniques; vestit de Pilat compost de túnica i capa”; capa de Jesús; manto del Senturió; i taula dels apòstols que es compón de pots sueltos.

J.O.- Amb el desmantellament d’aquest teatre no per això es van acabar les representacions de La Passió. Al llarg de les Quaresmes següents es va representar en el teatre del Café Vila –construit cap el 1860, a càrrec de l’elenc de l’Ateneo Bañolense”, que tenia l’entrada pel, carrer de la Canal.. Però va durar pocs anys. De Passions teatrals en el segle passat se’n recorda alguna que van fer una companyia de teatre que tenia muntat un teatre ambulant a l’antic camp de futbol, on avui és la plaça Pau Casals –en el lloc on hi ha el Casal dels jubilats. Però no va ser fins el 18 de març de 1962 quan es va obrir per primera vegada al teatre del Cercle de Catòlics el teló de La Passió de Banyoles, escrita per Frederic Corominas, amb la col.laboració de molta gent de Banyoles; actors, dissenyadors –magnífics decorats de l’artista pintor Joan de Palau, i efectes especials molt enginyosos a càrrec d’Albert Tubert. Aquesta Passió es va representar per la Quaresma amb un èxit total , amb organització a càrrec d’un Patronat. Hi havia molta eufòria, i al vestíbul del teatre s’exposaven els plànols d’un nou teatre que s’havia de construir a la plaça Servites i que s’havia de dir el teatre de La Passió. Tota aquesta eufòria es va acabar el 1967. La Passió va durar sis anys. No va tornar fins al cap de 30 anys representada per una colla d’admiradors i entusiastes d’aquella Passió. Va ser en el pavelló de La Draga,  i es van fer poques representacions durant tres anys. Evidentment no estem en temps de Passions Ara només queden les mès tradicionals: les d’Olesa, Esparraguera i  Cervera.

LA QUARESMA

LA QUARESMA- DEJUNIS I ABSTINÈNCIES

 

J.O.- Hem de començar per dir que molts joves d’avui no saben pas què vol dir la paraula Quaresma ni quines repercussions havia tingut en èpoques properes a la vida quotidiana. Quaresma és un mot derivat de la paraula llatina quadragesima, que significa quaranta, i es refereix al període de temps que l’Església dedica cada any a reparar la festa de la Pasqua o ressurrecció de Crist. Aquest període comença el dimecres de cendra, següent al diumenge de carnaval, i acaba el dia de Rams. Ara la Quaresma passa pràcticament inadvertida, però no fa pas gaire, gairebé tothom es veia obligat a fer abstinència de carn des dels 7 anys i a dejunar des dels 21. Dejunar volia dir fer un sol àpat complet al dia i només una petita col.lació al matí i al vespre.

  Sobre l’abstinència de carn jo us diré que es prenia tan seriosament que el primer dia de quaresma a moltes cases de pagès penjaven les paelles al rebost i tapaven les gerres de greix fins al dia de Pasqua. Només es podia cuinar amb oli i menjar peix, bàsicament bacallà i arengades. En alguns pobles els carnissers entregaven els ganivets al capellà.

  És que la gent deia que “la Quaresma i la justícia són fetes només per als pobres”, perquè els rics trobaven la manera d’escapar-se d’una i altra. Una manera era menjar bons plats de marisc i altres peixos de qualitat. Però hi havia qui complia la llei menjant ànec o oca, dient que eren animals d’aigua com els peixos. I fins s’explica d’algun monestir de monjos que a l’edat mitjana tiraven conills a la bassa i un cop ofegats se’ls menjaven al.legant que els havien pescat.

J.O.- L’Esglèsia creia llavors que menjar carn despertava els instints sexuals. Després la ciència ha dit que també un bon plat de marisc desperta aquests apetits. Però, a més, l’església propugnava l’abstinència d’altres plaers i així durant el nacionalcatolicisme de Franco estaven prohibits els balls. Els diumenges, colles de joves i també parelles solitàries anaven a passejar pel bosc: una bona ocasió per fer pasqua abans del ram, precisament el contrari del que pretenien els capellans.

  Les coses ja no son com abans. Ara la Quaresma sabem que arriba perquè les escoles i discoteques han estat anunciant la festa de Sa Majestat el Carnestoltes. Jo recordo que a la Quaresma anàvem a comprar la butlla a la farmàcia de can Teodoro. Qui és que se’n recorda de la Butlla? A segons qui li expliques que pagant un duro a l’any tenies llicència per menjar carn tots els divendres del calendari sense caure en falta, si no pensa que te’n falta un bull creu que estàs parlant del temps dels trobadors.

Dejuni i abstinència són dues paraules que han desaparegut del vocabulari quotidià, però en la Quaresma eren presents a la majoria de les cases.  Fins i tot en els llibres de cuina es parlava de menjars de la Quaresma, Un llibre de l’Ignasi Domènech té una cinquantena de pàgines dedicades a la moral del menjar i als preceptes de l’església que regulen, o més ben dit regulaven, el dejuni i les abstinències que tots els catòlics havien de fer. En aquest llibre hi havia explicacions i definicions del que és carn i el que és peix. En llegeixo un fragment: “El caldo anomenat Maggi o Knorr pot fer-se servir en dies d’abstinència perquè no consta que sigui fet de carn”. Això era escrit a l’any 1914.

 Totes les restriccions tenen els seus privilegis. Per exemple: a l’exèrcit i a l’armada espanyola eren lliures de tot dejuni i abstinència els sergents, caporals, trompetes, cornetes, músics i soldats rasos. Si es viatjava amb la Companyia Transatlàntica de Barcelona es tenia dispensa de dejuni, abstinència i promiscuïtat. No obstant no es podia promiscuar el dimecres de cendra, els divendres de quaresma i els quatre últims dies de setmana Santa. Jo diria que la Companyia Transatlàntica estava ben considerada, no us sembla? O potser hi havia tràfic d’influències.

 

Es bastant complicat tot això. Com aquests dejunis i abstinències moderns que en diem dietes. Això de menjar és molt complicat. Però heu de pensar que les restriccions que tot això suposava no volien dir fam i misèria. No, en absolut. Ja coneixeu la dita de “feta la llei feta la trampa”. Les receptes són molt riques  i no falten ingredients molt nobles com la llagosta, el salmó, les ostres.. Només de llegir aquest llibre de cuina de l’Ignasi Domènech  de seguit es veu que criden l’atenció els noms dels plats. N’hi ha una pila amb referències eclesiàstiques i clericals, des de la senzilla sopa de pa seminarista fins a un gelat anomenat Piràmide Lleó XIII, passant per unes cols de Brusel.les amb pinyons a la Sor Beatriz o un pastís de moscatell a la trapa, una crema a la Sor Dolores, diverses preparacions a la cardenal i una sopa de fideus místics.

Deixa’m llegir aquesta recepta que m’interessa. “En una olla sofregiu una mica de ceba i uns alls; quan estan una mica torrats s’hi afegeix aigua en quantitat suficient per a la sopa, i hi tireu tres o quatre tomates, una fulla de llorer, julivert i sal. Quan és cuit passeu-ho per un sedàs. Al brou colat bulliu els fideus, ha de quedar caldoset”.

J.O.- Bon profit et faci. Ja ens diràs si es bo.. Però fíxa’t que en el mateix llibre hi ha aquest promiscu de fideus místics amb un salmó amb llagostins i salsa del padre Guzmán que m’ha deixat encuriosit per saber qui és aquest “padre” que ha donat nom a una salsa feta amb una maionesa una mica clara, i sobre gel o en un lloc fred s’hi afegeix una cullerada de mostassa anglesa, cerfull picat, corall de llagosta, pebre blanc en pols i sal. Hauríem d’aclarir que un dels objectius d’aquests llibres era obrir les possibilitats de menús a les mestresses de casa benestants i alliberar-les de la monotonia del bacallà, les arengades i les mongetes.

Els claus

EL CLAU I LES CLAUS (i II)

Passem ara, al clau masculí.  Ui, els claus. Se’n claven molts de claus avui dia. Però val més que anem pel vertader sentit del clau.

No t’enredis, Joan, no t’enredis.  I mirem bé un clau. Veiem que consta de cap o cabota, del cos del clau, que sol ser un cilindre d’acer, i d’una punta. L’eina més indicada per clavar un clau a la paret és un martell, i la forma més segura de realitzar l’operació és aplicar suaument el clau per la punta a la paret, sostenir l’eix amb dos dits de la mà esquerra i descarregar el cop damunt la cabota.

J.O.- Una nota important: si la persona que vol clavar el clau és esquerrà, li aconsello que no segueixi aquestes instruccions, sinó que ho faci al revés, etc.

Si la persona que vol clavar un clau és fuster, té un 98,76 per cent de probabilitats que el clau penetri la paret. Si és doctor en Filosofia i Lletres,les propietats baixen fins a un 34,62 per cent i a vegades menys.  Hi ha moltes probabilitats que el cap del martell peti contra la paret o contra els dits que sostenen el clau.

Tot això ens demostra que les tasques manuals (encara que disposem de manuals de bricolatge) són extremadament imprevisibles i perilloses. El que ja és pura bogeria és “fer entrar el clau per la cabota”.

J.O.- Us haig de confessar que jo he clavat molts de claus. De jovenet ajudava al meu pare a fer encanyissats per a cels-rasos. Fèiem un teixit de canyes al sostre, i amb uns claus de cabota molt grossa els clavàvem damunt les canya a unes llates travessades al sostre. Era una feina molt dura. Per això, gràcies a Déu, he tingut sempre un bon puny. Em sembla que d’aquests claus se’n deien  claus d’encabironar. Però hi ha altres classes de claus.

Clau de cavall (el que serveix per a ferrar cavalls; és de cabota quadrada i de cama llarga)

Clau de Crist (el que té la cabota de forma piramidal)

Clau de ganxo (clau ganxo)

Un clau també és una quantitat mínima de moneda. es sol dir “això no val ni un clau” (que no val res)

No tenir un clau (esser molt pobre)

Ex_ “L’oncle ha fet testament i no m’ha deixat ni un clau”.

Més séc que un clau ( (molt prim. molt magre)

Bon clau m’has fotut a la sabata! (ho diu el qui ha estat enganyat, especialment en el preu d’una cosa comprada)

No deixar clau en paret, o portar-se fins i tot els claus de les parets (endur-se’n tot el que hi ha, no deixar res.

J.O.- Bé, Ja hem fet el clau, i ara hauríem d’anar per clavar.: travessar amb claus o fixar per mitjà d’un clau o de claus. . Clavar és travessar una cosa amb un objecte punxegut; fixar per mitjà d’un objecte punxegut; fer entrar a cops de martell un clau., però també clavar és fixar, posar una cosa agafada fort a una altra. Anem a clavar:

Què és clavar un pedaç? (cosir un pedaç a la roba)

Clavar els botons o els ullets a una sabata , clavar una filada (tapar i cloure les juntes  d’una filada de mitjans, aplicant-hi morter o ciment)

Clavar la vista o els ulls (fixar-hi la vista, posar-se a mirar fixament)

Clavar una bofetada ( Joan: no t’ho proposis perquè et donaré un mal cop)

Clavar per la cara (dir les coses a algú violentament i a les clares. Ex: N’hi he clavat quatre de fresques”)

M’ha clavat la porta pels morros (m’ha acomiadat de mala manera).

I ja per acabar aquest tema clavarem la clau al pany i el deixarem tancat i barrat.  Quan tornarem obrir hi trobarem un altre tema.

Les claus

ELS CLAUS I LES CLAUS (I)

J.O.-Fa poques setmanes, en motiu del programa que vam emetre sobre els gats i els forats que hi havia a les portes d’entrada de les cases, allò que en dèiem els forat del gat, vam dir que en aquells forats també s’hi amagava la clau de la porta.  I ens va semblar que podríem fer un programa força atractiu parlant de les claus. Què us sembla? Us va bé per obrir la porta? Doncs, endavant!.

  La clau és aquesta peça de metall que, introduint-la en el forat d’un pany i fent-la girar, posa en moviment el mecanisme del pany i serveix així per obrir i tancar.

-Molt bé. Això és la clau. Però hi ha una altra cosa que se’n diu el clau, que és molt diferent. Podríem parlar de les dues coses: la clau femenina, i el clau masculí. Si us sembla bé definiré el que és un clau, segons el Diccionari d’Alcover i Moll. El clau és aquesta barreta de ferro o d’altre matèria sòlida, de gruix i llargària variables, amb punta a un cap i cabota a l’altre, que, feta entrar a cops de martell, serveix per a mantenir unides dues peces, per a penjar-hi coses o per a fins ornamentals.

J.O.-D’acord. Estan definits molt bé  el clau i la clau. Però, posant una mica d’ordre, i per allò de que les senyores van primer, aniria bé que comencéssim per la senyora clau. Som-hi.

Jo crec que la clau és un tresor que no en té fi. A cop de vista sembla un tros d’acer sense sentit, però si una persona en treure’s el mocador de la butxaca li cau la clau a terra, mirar de trobar la clau, per ell és com si busqués un tresor. Perquè un home sense claus està perdut: no pot agafar el cotxe ni anar a l’apartament ni obrir la porta del carrer I malament si no pot entrar a casa quan va a retirar a altes hores de la nit.

Darrerament he llegit que en el Vaticà han robat les claus de la imatge de Sant Pere. Em sembla que aquest lladregot ho deu haver fet expressament perquè els cardenals no puguin entrar al cel. Les claus de Sant Pere són com un símbol del poder concedit al Sant i als seus successors, d’obrir les portes del cel mitjançant el perdó dels pecats.

-Doncs, ja poden perdonar, que si no tenen claus, ho veig molt fumut.

-Una clau mestra:  (la que està fabricada de tal manera que serveix per obrir tots els panys d’una casa)

Una clau de canó (la que té la canya de ferro buida, foradada en el cap, dins el qual entra un mascle que forma part del pany)

Les claus del celler (Bé això no és cap clau. Això es solia dir quan a un  que ha begut vi se li veuen les taques a la barba quan ha begut a gallet. Humorísticament es diu “es coneix que has begut vi: portes les claus del celler”)

Clau de desfer llits (un maneguet de ferro amb un forat quadrat al cap que serveix per descargolar els perns d’un llit en haver-lo de desfer)

Clau anglesa (un instrument que consisteix en un mànec o barra que té dues mordales que s’acosten o separen mitjançant una espiga roscada i serveixen per estrènyer una peça de maquinària, descargolar-la, subjectar-la, aturar-la d’obrar, etc.)

Clau cigonya (una eina consistent en un mànec de ferro que a un cap o a tots dos té una mossa adaptable a les cabotes de pern d’un diàmetre determinat, i serveix pera descargolar- Es diu “clau francesa o clau de rodillo”.

I moltes més claus: la clau de l’aixeta, la clau de l’electricitat, etc.

I la clau de volta, quina clau és? ( no és cap clau, és la pedra central que clou un arc o una volta)

I sabeu que és la clau de sol? (és un signe col.locat al començament d’un fragment musical i que indica quina ratlla del pentagrama correspon a una nota determinada, i per consegüent en quines ratlles  i espais cal escriure les altres notes de l’escala. “clave”).

J.O.- Claus de música, claus angleses, claus de missatges que capten els serveis d’espionatge, claus que obren les portes de la fama, del poder o del cel. Sant Pere i les claus. Esperem que aviat les trobin.

El llit - Els matalassers

El LLIT - ELS MATALASSERS

A la taula i al llit, al primer crit. Hi esteu?.  El llit és un moble destinat a jeure-hi i dormir-hi, i compost generalment d’unes peces de fusta o de metall per a suport, d’un o més matalassos o altres elements evitadors de la duresa, i d’una o algunes teles per a tapar-se el qui jeu.. Tú, Joan Saubí, en la teva feina en un taller de mobles, segur que has encolomat alguns llits  a la clientela.

S.- ..............

S’ha pixat al llit (es diu d’un qui s’ha aixecat molt dematí, o més dematí del que acostuma)

A la taula i al llit, la dreta és del marit-

Qui canta a taula i xiula al llit –o pixa en el llit- no té el seny complit

A taula i al llit, al primer crit (vol dir que convé anar-hi tot seguit en cridar.nos a menjar o a dormir)

Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit (es diu per recomanar que cadascú faci les coses que pugui fer ell mateix, abans que encarregar-les a altres)

A les deu, ves-te’n al llit si et lleu

(i altres afegeixen “Tant si et lleu com si no et lleu, ves-te’n al llit a les deu).

Per sentir-se bé al llit, hi ha d’haver un bon matalàs.  Anem, doncs per arreglar-nos un bon matalàs que sigui ben tou. Ja ho sabeu: el matalàs és aquest sac rectangular de tela cosit de tots costats, que, farcit de llana, de plomes o d’altra cosa blana, serveix per a jeure-hi damunt, generalment posat damunt un llit (el “colchón” que diuen els castellans). Però en aquest programa de Costums i Tradicions us volem parlar d’un ofici gairebé desaparegut i que a la nostra ciutat era molt estès. Ens referim als MATALASSERS, els que feien o adobaven matalassos

Antigament, els matalassos quasi tots es confeccionaven de llana, borra de llana o crin vegetal i animal. Modernament se’n van fer de cotó, de flocs de suro i trossos de poliuretà. Quan la llana o qualsevol altre farçit, a causa de l’ús, perdia les seves naturals condicions de flonjor, era necessari fer-los refer pel matalasser que emprava per aquesta feina dos bastons obtinguts d’un arbust silvestre. D’aquests bastons, el que s’emprava amb la mà dreta tenia un llarg aproximat de sis o set pams, i el de l’esquerra en media uns cinc, amb els quals, i gran destresa batien la llana fins aconseguir que perdés empedraïment i tornés tova, lleugera i esponjosa, per oferir bones condicions de comoditat als usuaris en la important funció del descans. Els acabats es feien de dues formes, el normal o senzill i a l’anglesa. Aquest treball generalment era fet a domicili, i també s’anava a les cases particulars- .

Alguns matalassers treballaven al carrer, i solien tenir a l’entrada de la casa una petita botigueta. Recordem en Juanola, al carrer Sant Martirià, i en Batlle, a la placeta dels Estudis. Aquest darrer era baster, com també era baster en Frigola,, que també es dedicava a refer matalassos.

(Parlar d’aquets matalassers banyolins)

Algunes persones no volien  que se’ls emportessin els matalassos per refer-los. Exigien que el treball es realitzés a casa mateix; si disposaven de terrat o d’un petit pati; i si no al carrer, si hi havia un espai arrecerat i suficientment gran.

Avui constatem que els matalassos de llana desapareixen de la nostra vida quotidiana; al mateix temps que van desapareixent també els tradicionals matalassers. Però podem recordar un temps, no pas molt llunyà, en què el matalasser era un artesà de reconeguda importància i el matalàs era una peça primordial del parament de la casa.

El preu d’un matalàs era important. Jo recordo que un matalàs de llana ja valia mil pessetes quan aquesta era una quantitat a considerar i era corrent la dita: “mil pessetes són mil cavalls de força”. No tothom podia comprar quan volia un matalàs nou de bona llana; i la peça es passava de pares i fills; i es refeia i es renovava convenientment per allargar-ne la vida i el servei.

Es tenia molta cura de la seva conservació i del seu manteniment. Si no diàriament, si ben sovint i almenys un cop per setmana, els matalassos es treien al balcó i es picaven amb força i contundència, amb aquest estri, també en curs de desaparició, que anomenàvem pica-matalassos.

Hi havia un refer que consistia en renovar gairebé totalment la peça; canviant la tela per una de nova; rentant la llana, i si convenia afegint-n’hi de nova. Però hi havia un altre refer que només consistia en rentar la tela i tornar a recompondre el matalàs. Aquesta és l’operació que moltes mestresses de casa exigien que es fes en el mateix domicili. Com que la gent comptava molt, i la cura dels matalassos era una mica pujat de preu, per tal de reduir una mica el cost, en algunes cases la tela se la rentaven ells mateixos. Aquesta feina s’havia de realitzar periòdicament. No convenia deixar passar massa temps. Per això sovintejava en l’ambient ciutadà l’estampa de l’operari de la matalasseria dirigint-se a la casa on havia de prestar el seu servei.

Aquests operaris matalassers anaven armats amb els estris de l’ofici: una bossa amb tot el necessari per cosir i repuntar les teles; un coixí per asseure’s mentre feia la darrera part del seu treball. Tots nosaltres hem vist aquests matalassers com treballaven drets accionant amb molta habilitat els dos bastons, per desembullar i estovar la llana; o bé asseguts cosint les teles i recomponent el matalàs.

Ara els matalassos de llana han estat substituits pels de molles. Els pica-matalassos, per l’aspiradora elèctrica. Els antics matalassos de llana han perdut ús a favor dels moderns fabricats amb molles espirals d'acer entrellaçat, que resulten més higiènics i ofereixen una més perfecta i uniforme sustentació al cos. Ara es parla d’espuma en lloc de llana i d’aquells matalassers d’abans la majoria ja jauen, sense fer-los mal els ossos. La figura del matalasser, equipat amb els dos bastons, la bossa i el coixí ha desaparegut de l’ambient ciutadà. I aquest ofici, com el seu pròxim de baster han entrat en franca situació de decadència.