1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XIX)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

L’escapada. El pare.

Quan ens han carregat als camions per anar a combatre al front de guerra proper a Barcelona cap de nosaltres pensàvem que en sortiríem vius. Èrem uns soldats esgarriats i escagarrinats de por que no anàvem pas a lluitar –com volíen que lluités jo amb un fusell sense gallet!-. Ens portaven al camp de la mort o a que ens prenguessin presoners. Aquesta nit passada ha estat una nit de corregudes, de córrer esvalotats amb les tropes feixistes al nostre darrera. Avui les forces d’en Franco entraran a la ciutat de Barcelona que l’hem tingut a les envistes des de dalt d’un turonet. Els oficials ens han fet baixar de pressa atiant-nos perquè pujessím als camions. Tots sabíem que anàvem cap al camp de la mort perquè sentíem molt a prop les canonades i les bombardes que ens deixaven ben eixordats. En pujar als camions –n’hi havia tres o quatre-  escoltàvem els crits i renecs dels oficials que ens empentaven. Jo he decidit pujar pel costat de la margenada enclotada, i quan he vist que ningú em mirava m’ha vingut el ràpid pensament de rodolar per terra, deixar-me caure en el clot i quedar allí de bocaterrossa apretant  les dents de panxa a terra. He barrinat que potser així em podrien confondre amb altres soldats morts que es troben arreu de la carretera. Allí, amb els ulls clucs i la cara esclafada al terra he tingut la visió dels meus amb l’espera angoixosa de que d’un moment a l’altre sonaria un tret de la pistola del sergent malcarat, esperava, esperava... i en el fons, pregava: Dèu meu, fills meus, Martirià, Maria... Teresa, adéu, adéu, adéu....He sentit el soroll dels motors dels camions com arrencaven i s’anaven perdent en la llunyania. En trencar la corba de la carretera m’he incorporat i m’he vist sol. Era allí tot sol al costat d’una bona  estesa de cadàvers. El silenci era sepulcral, trencat únicament per alguns espetecs llunyans de canonades.. Alço el cap i miro a un costat i altre de carretera, no es veu ningú, m’aixeco i em poso a córrer, a córrer, a córrer sense aturar-me  cap a les primeres cases que veig dels defores de la ciutat. Tranquil.litzat Antoni. Ja has passat el perill més gros. Passa lentament,  poc a poc, com si fossis un ciutadà barceloní que s’ha aixecat de bon matí per anar a agafar el tramvia. He passat tota la nit per entremig de camps fins a arribar a aquest carrer encara ombrívol. No hi ha ningú pels carrers . On haig d’anar? Qui m’acollirà? De cop i volta he pensat amb el senyor Salvi que deu tenir el bar ben a la vora. El senyor Salvi és un bon home que ha dinat algunes vegada a casa. Amb ell teníem un negoci de compra-venda de carbasses i rabequets. Ell estava associat amb una gent que eren metges de l’Hospital Clínic barceloní i cada setmana veníen a casa amb un camió que carregaven de carbasses que jo els proporcionava després d’haver-les recollit dels pagesos que vivien en els masos del meu poble. Aquest grup de metges portaven les carbasses i rabequets a les cuines dels hospitals de Barcelona per a fer-ne sopes pels malalts i ferits de la guerra. He pensat que el senyor Salvi  em podria rebre bé i ho ha fet quan m’ha vist entrar al seu bar. -On vas, Antoni?, m’ha dit. I li he explicat que m’he escapat , que em volien fer pujar a un camió i que...-Calla, calla, m’ha dit de baix en baix i m’ha fet seure a una taula del cafè servint-me un xusco amb enciam i un marro de cafè calentó. –Aquests que són asseguts aquí a la barra són feixistes. Fa poc que han arribat, pren el cafè i veste’n de seguida. Pots anar a casa del senyor Arnau, el viatjant. I ves tranquil pel carrer i si veus algú tu digues Viva Franco i Arriba España. I tranquil, eh, tranquil.. Apa adéu, Viva Franco”. I m’ha acomiadat aixecant el braç ben enlaire. He sortit carrer enllà travessant el centre de Barcelona on la gent des dels balcons posava rètols de Viva Franco i victorejava els soldats que passaven a peu, en cotxes i camions alçant banderes espanyoles. En arribar davant de la casa del viatjant els veig a dalt del balcó. Truco a la porta, i surten a rebre’m, em coneixen i m’abracen: -On vas, Antoni?.Vina, entra. M’acullen bé. Els hi explico tot el que m’ha passat. Estic cansat. necessito dormir. Tinc gana. No tenen res per a menjar. Només una mica de llet aigualida que m’escalfen en un fogonet. No puc més. No m’aguanto dret. M’acompanyen al dormitori. Hi ha dues nenes petitones de rínxols d’or que dormen acostadetes. Fa fred. La senyora del viatjant em dóna una manta. M’ajec vora el llit de les nenes. Que maques! Són com els meus fills. Com en Martirià i la Maria. Els ulls se m’acluquen. Dormo unes quinze hores. Quan em desperto, a fóra sento crits. Crits d’alegria, crits de glòria. A la llunyania encara se senten trets.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XVIII)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

Fòra la República!. El nen-noi. Febrer 1939.

No em va agradar que llencessin llibres daltabaix del balcó. Quin mal els hi feien els llibres? Em vaig entendrir en veure com  els llençaven i cremaven. Alguns d’aquells llibres els havia tingut a les meves mans i el meu oncle que era president de l’Ateneu Republicà d’Esquerra me’ls deixava fullejar. Tots els van llençar aquells noiassos que es feien un tip de riure en saquejar-ho tot. També hi havia gent gran dintre l’Ateneu i els que érem a baix a la plaça  els vèiem quan treien altres coses i les llençaven des del balcó. Al damunt del moble de la biblioteca hi havia el bust d’una dona que portava una barretina. Jo la trobava molt maca i em va saber greu que l’estavellessin llençant-la de caps a la plaça. Va quedar ben esgavellada, tota ella feta a trossos. I reien, reien molt els dos que la van llençar: la Rossa Alegre i en Gep Mongeta que aixecaven el braç enlaire i cridaven Viva Franco, i Arriba España i Fóra la República i Acabem amb els rojos!. Malament va això. Jo, que sempre havia pensat que era un republicà i ara resulta que sóc un roig. Ja m’ho diu sempre la mare: tu calla i no hi fiquis cullerada, que vol dir que no m’hi emboliqui i que no segueixi a d’altres que fan moltes coses que no haurien de fer. Com aquells nois que assenyalen amb el dit de la mà algunes persones i els hi diuen rojos amb menyspreu. La mare em diu que haig d’anar a missa i que segueixi a aquells nois que el vicari els diu que han d’anar al teatre de Centre Parroquial a jugar ping-pong i a fer comèdia. Jo, al Centre ja hi havia anat abans de la guerra i ara l’han tornat a obrir i diuen que faran les mateixes obres de teatre que havien fet abans i que fins i tot, per Nadal, faran els Pastorets.  Els havia vist anys enrera  i com que era petit hi havia anat amb el meu pare que em va portar cap a dintre els vestidors i vaig veure els dimonis emmascarats que portaven forques i em feien por però també hi vaig veure els pastors que feien riure i m’agradaria  molt fer de pastor, sobretot aquell emblanquinat que trencava l’olla. Perquè a mi m’agrada fer riure la gent. En el nostre teatre de sota el jardí la gent que ve a veure’ns riuen molt quan faig giravoltar els ulls. Hi ha un senyor que fa teatre al Centre que em diu que jo tinc uns ulls que fan comèdia.

Ara que les escoles són tancades,  ens passem tots els dies assajant les comèdies i alguna vegada ens han entrat moros sota la porxada. Ens miren i riuen encara que no entenguin res. Els moros no ens fan pas por i només s’enfaden i ens espanten quan algú els hi diu Moro Juan!. No sé qui devia ésser aquest moro Juan, però el cert es que quan els hi diem s’enfaden molt. Nosaltres, fent comèdia no fem  cap mal i alguns moros riuen quan cantem aquella  cançó de Ay mama Inés, todos los negros tomamos café que jo la canto amb la cara pintada de negre amb dues noies al meu costat  que m’agafen de bracet. Ja la cantàvem i ballàvem en temps de guerra sota les voltes del jardí. Un dia va entrar un senyor acompanyant uns nens i nenes que venien per passar la tarda del diumenge per veure la comèdia, i quan aquell senyor va adonar-se que les noies cantaven el Remena nena i va veure que les que es remenaven eren les noies, va dir: No, no, nens anem-nos-en que no és pas per nosaltres això. Aquell senyor era un capellà que anava vestit de paisà i que durant molt temps va estar amagat dalt d’un terrat d’una casa veïna. Va trobar molt gros que nosaltres, els vailets del carrer balléssim amb noies imitant els negres i les ballarines del cinema sonor, que pels capellans eren pecaminoses  i a nosaltres ens feien molta gràcia, com una que havíem vist dels germans Marx que ballaven entremig de negres.

Les pel.licules còmiques ens agradaven molt i durant tot aquell temps de guerra vam descobrir el cinema sonor –perquè abans de la guerra civil únicament anàvem al cine mut del Centre Parroquial i allà només en feien de cavallistes nordamericans, i sort en vaig tenir que de tant en tant feien pel.licules còmiques  d’en Xarlot, d’en Pamplines, d’en Xispita, d’en Max Linder i d’aquell còmic que feia voltar molt els ulls: en Ben Turpin, que a vegades feia el guenyo i tots els meus amics em deien  que jo, quan em posava el bigoti era ben igual perquè els ulls els faig córrer d’un costat a l’altre, tant que a vegades em fan mal en  mirar de gairell. Ara, però, ens volen fer anar a tots al Centre Parroquial, que ja hi havíem anat abans de la guerra i el que recordo més és que ens feien filmines de les aventures d’en Massagran, d’en Pere Fi, d’El gegant dels aires que ens les explicava un capellà que tenia molta gràcia i ens feia passar el mal rotllo de les filmines anteriors que eren totes de vides de sants. Però d’això ja han passat tres anys i ara en el Centre Parroquial ens fan cinema sonor però ens tallen moltes escenes perquè aquell capellà de les vides de sants és l’encarregat de vigilar els maquinistes a dins la cabina, i jo he vist que quan els protagonistes van per fer-se un petó aquest mossèn Lluís – que així es diu el capellà- tapa el forat de l’objectiu de la màquina i la pantalla queda tota negra mentre el públic xiula i es desespera. Ara, que ens anem fent grans, i que podríem veure moltes coses diferents de quan les vèiem en els cinemes al principi de la guerra (com aquells inflaments dels davants d’una artista que es diu Mae West) ara resulta que no, que no ho podem veure. Fins i tot els petons que es fan algunes parelles arrecerats a la  darrera fila que és allí on no les veu ningú, resulta que els ha vist una comissió de joves falangistes escrupulosos vigilants de la moral del poble i aquests, amb la idea de que cap parella es petonegi s’han introduït a la cabina i  amb tota la barra del món han escrit en un vidre-filmina que en la fila X hay una pareja indecente, filmina que han obligat al maquinista  que la passés per la pantalla per comprometre als pobres enamorats. Malament ho tenen les parelles que van al cine. Val més que vagin a caçar violes.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XVII)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

Una aula misteriosa. El nen. Febrer 1939

Va anar de poc que veiéssim les dues noies despullades. Vivien en una aula del que havia estat col.legi dels Hermanos Gabrielistes abans de la guerra. En aquesta aula hi entraven molts moros. Nosaltres jugàvem pels passadissos de l’antic col.legi, i cada dia, havent dinat, cap allà a les tres de la tarda hi vèiem els moros com feien cua a l’entrada de l’aula on el  l’hermano González hi impartia classes – bé, vull dir el senyor González, perquè en aquells darrers anys de la República els van obligar a treure’s la sotana i el pitet blanc i ja anaven vestits de paisà.  En aquesta aula els moros  no ens hi deixaven entrar. Els moros feien cua per entrar-hi i en aquelles hores de la tarda no ens deixaven transitar ni pels passadissos i si ens veien ens corrien al darrera. Jo no sé pas que hi havia  a dintre aquella aula però alguns dels meus companys deien que aquells moros feien cua “per anar a xinar” amb les dues noies que hi vivien, que tampoc entenia gaire el que volien dir però més o menys m’ho imaginava. Aquelles dues noies cada dia venien al pati on nosaltres jugàvem  i portaven dos nens que els balencegaven en un trapezi que van muntar entre dos arbres. A  les dues de la tarda aquelles  noies ens  dèien que vigiléssim els nens i que quan tornessin ja ens donarien uns cèntims. Les noies marxaven deixant-nos a nosaltres balancejant les criatures, i quan havien passat un parell d’hores les noies tornaven portant berenar pels seus nens i tots plegats menjaven afamadament xuscos amb sardines i xocolata. Ens donaven preses de xocolata i ens deien gràcies per guardar-los-hi les criatures. Un cop havien berenat, les noies estaven força estona al pati jugant amb els seus nens. I reien i cantaven. Eren bones noies. 

--------------------------------------------------------------------------

Fa dies que les noies no venen. Deuen haver marxat, potser amb els moros. Perquè els moros que ens han envaït  durant els primers dies de l’arribada dels nacionals al poble van marxant a fer la guerra en altres llocs d’Espanya. Hi han estat molts dies al poble. Els vèiem escampats pels camps del costat del camí dels Embusteros i a la placeta del nostre barri. Allí hi cuinaven i tenien cura de les metralladores. També n’hi havia davant de la fàbrica de mitjons que la van saquejar emportant-se seda natural que venien o donaven als veïns. Nosaltres havíem arreplegat mitjons, filadores i boles de plom per jugar. A la vora de la fàbrica de cimà n’hi havia una colla que s’escalfaven vora els forns. Tots dormien a terra i portaven un casquet vermell com un test posat al revés. Ens deien que no hi anèssim allà perquè hi havia bombes de mà escampades, però nosaltres no en fèiem cas i volíem veure esclatar les bombes que en deien de Fita i que no tenien metralla. Eren com pots de conserva amb una cinta que les embolcallava i deien que tenien percutor que no sé que és, però ara que els moros són fóra ens agrada anar per aquells camps a veure com l’agutzil de l’Ajuntament va amb una escopeta d’aquelles que en diuen màuser i des d’un tros lluny les fa explotar.

Sort en tenim que els moros ja són fóra perquè a vegades ens amoïnaven. En principi un d’ells ens va entrar al cobert on fèiem comèdia amb les nenes i vam veure que les hi donava una mala mirada. Va venir a parlar amb nosaltres i ens va dir que si l’acompanyàvem a una casa de putas ens donaria un duro a cada un. Un duro, per a nosaltres era una fortuna i per això l’Espardenyer i jo mateix vam acompanyar al moro fins a la casa que en el poble en deien de barrets que era al carrer de Sant  Mer. El moro, en veure la casa se’ns va empipar i ens va dir que aquí no hay nadie i nosaltres ens vam quedar amb la canya sense peix, vull dir sense aquells duros que ens enxalivàvem . El moro va marxar amoïnat amb la cua entre cames.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XVI)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

 

Diuen que la guerra s’ha acabat. La nena. Febrer 1939.

 

La mama m’ha dit que cada diumenge haig d’anar a missa i que hi anirem totes dues per pregar a Déu Nostre Senyor que faci que el papa sigui viu i pugui tornar de la guerra perquè la guerra encara  no s’ha acabat i aquí en el poble no ho sembla pas que s’hagi acabat perquè es veuen molts de soldats moros pels carrers i fa uns dies que van fer una festa que en deien de l’entrada dels nacionals al poble i van anar-hi molts de nois i noies a la plaça i els soldats ballaven amb les noies i cantaven molt i alguns es van emborratxar i les cançons que cantaven eren com aquelles de les bailarines de castanyoles. I fa poc van fer una missa a la plaça que en diuen de campanya per celebrar la Aliberación del pueblo de las hordas rojas, que jo no sé que és això perquè durant aquests tres anys que ha durat la guerra ja he aprés de llegir i escriure en català i també en castellà que el meu germà me n’ha ensenyat perquè ell ha anat tots aquests anys a l’escola Francesc Macià que era en el mateix lloc on abans hi havia les monges Clarisses que les van fer marxar per posar-hi aquesta escola que jo també vaig anar-hi uns dies però l’escola de les nenes va durar poc.

No havia vist tanta gent a la plaça com aquell dia que van fer la missa de campanya que cantaven uns capellans amb una llengua que no era ni catalana ni castellana i que diuen que és llatí i la recordo una mica de quan era més petita i la mare me portava a missa i cantàvem una cançó que he recordat sempre i que a mi em feia molta gràcia en un tros que jo cantava amb la boca ben oberta i que feia Et unaam sanctaam catolicaam et apostolicaam eclesiaaam...I a la missa que van fer a la plaça hi havia uns homes i unes dones que anaven cap a davant de tot on hi havia molts capellans que els hi posaven una cosa blanca a la boca i s’agenollaven amb els ulls aclucats. La meva mare també va anar-hi a combregar, perquè se’n diu combregar i els capellans posen aquella cosa a la boca que és una neula rodona que es diu hòstia i m’ha dit la mama que és Déu Nostre Senyor i que quan jo tingui més anys ja ho entendré i podré anar a combregar i faré la comunió i em faran un vestit molt bonic perquè diuen que a combregar els nens i nenes hi han d’anar ben mudats.

Al bell mig de la plaça hi he trobat el meu germà que m’ha dit que a la tarda farien comèdia sota la volta del jardí. En Martirià  és molt comediant i durant tot aquest temps de guerra ha fet comèdia amb els nois del carrer i cada diumenge els anava a veure perquè jo havia de fer de públic i havia d’animar a la gent perquè piqués de mans i ningú me’n feia cas perquè deien que era de la claca que vol dir que són els que animen sense pagar i els dissabtes al vespre també feien comèdia al mig del carrer Major i en Martirià era el rei de la cançó aquella de les Deu noies per casar i tocava les galtes de totes les noies i cap li feia peça fins que va trobar l’Angeleta que era la més maca i resulta que feia veure que s’hi va casar. Era una cançó que a mi m’agradava molt i el meu germà era molt guapo fent de rei i la gent que passava pel carrer s’aturava i s’embadalia davant d’aquells nois que sabien fer molt bé la comèdia que s’acabava quan s’apagaven els llums i tot el carrer i tot el poble quedava fosc i ningú podia transitar. Ara si, ara d’ençà que han entrat els nacionals sembla que podem anar més tranquils pels carrers però no fa gaire gràcia veure soldats ja que n’hi ha molts i alguns són molt simpàtics però n’hi ha d’altres que fan por.

El meu germà i els seus amics s’han ficat dintre el pati dels Hermanos que abans era el pati dels Hermanos Gabrielistes que feien classes i en Martirià hi havia anat i va aprendre moltes coses i sobretot de llegir de carrandella perquè llegeix molt de pressa. Els Hermanos abans anaven vestits amb sotana com els capellans però amb un pitet blanc sota el coll fins que quan va venir allò que en diuen la República els van obligar a anar vestits de paisà i això és el que em va explicar el meu germà i també em va dir que en començar la guerra van fer marxar els Hermanos i ara no sabem si tornaran perquè tots els col.legis són quartels plens de tropa i el que hi ha més són soldats moros. En Martirià m’ha explicat que ell i els seus amics han entrat alguna vegada a dins del quartel que abans havia sigut l’estudi dels Hermanos que ell hi havia anat quan era petit, i van veure que encara hi havia els pupitres arraconats dintre les classes i en arribar a l’entrada de la seva classe hi va veure una llarga fila de soldats moros que feien cua per entrar a l’aula, i que quan van ser allà els moros els van fer marxar. No sé que hi devia haver allà a dintre que aquells moros hi fessin cua tot el dia. Ara sembla que el meu germà i tota la seva colla no juguen tant a fer guerra, que n’havien fet molta des la balconada del jardí penjat de casa llençant pedres a una  pandilla de nois d’un altre carrer. Ara sembla que la guerra s’ha acabat i segons es diu dintre poc temps els moros ja marxaran però mentrestant encara fan cua per entrar a l’aula on el meu germà havia aprés a llegir ben ràpid. La mama em diu que no em barregi amb els nois i que els diumenges hem d’anar a missa, i jo ja m’he comprat una mantellina molt maca!.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XV)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”. Capítol 17)

Balls de tropa. La mare. Febrer 1939.

 

Diuen que aviat s’acabarà la guerra. Que ja no haurem de patir més. Però per a mi, per a nosaltres, els de casa, la guerra encara continua. El meu home no sé on és, no sé on para. Em van dir que el van portar a lluitar cap als camps de Tarragona, però jo, des que va marxar a principis de desembre no n’he sabut res. La nit del set de febrer va ser una nit molt angoixant. Jo feia el cor fort, procurant emparar els meus fills però no podia aturar la meva tremolar de cames. Tota jo tremolava d’espant. Ens havien posat al cap que quan els moros entraven als pobles feien barbaritats amb les dones i criatures, però, gràcies a Déu no ha estat així. Els moros els tenim per tot el poble i van ser aclamats per la gent de les cases que, drets a les voreres els aplaudien amb els crits de Viva Franco que ens han ben encomanat, Alguns d’ells, per espantar-nos ens fan Uuuuu! i es posen a riure en veure l’expressió d’espant a les nostres cares.  Diuen que alguns d’aquests soldats moros roben a la gent. I així un d’ells ho ha fet amb un veí de casa que és un senyor que fa de director en un Banc del poble. Aquest senyor portava un rellotge d’or i mentre un d’aquests moros passava pel carrer amb els seus mulats, ha vist relluir la cadena i el rellotge i acostant-se a ell li ha dit Bonito, bonito reloj, i li ha estirat la cadena ficant-se rellotge i cadena d’or a la butxaca. El senyor director del Banc del poble va anar ahir al matí a fer la denúncia a la casa on s’han instal.lat els comandaments militars de l’exèrcit que en diuen liberador. Els Jefes de l’Exèrcit n’han pres nota i, segons m’han dit, aquest matí han fusellat el moro lladregot en un descampat que hi ha vora l’estació del tren i diuen que l’han enterrat allà en un forat que han fet vora la via. Es veu que als moros que no creuen els fan creure a cops de corretja i si s’adonen que saquegen o rapinyen com aquest els afusellen sense miraments.

Ja fa dos dies que han entrat els feixistes que ara en diuen nacionales. Els nacionals es veuen per tot arreu. Els carrers en van plens i els soldats fan molta gresca. Avui han fet festa grossa a la plaça i la banda de l’exèrcit ha tocat música de ball, n’hi havia que estaven borratxos i  el soldat músic del bombo  l’ha reventat de tan fort com el tocava. El nen m’ha dit que el bombo ha rodolat des de dalt de la pujada de la plaça fins cap a la seu de l’Ateneu Republicà d’Esquerra que l’estan desvalisant . Ha vist la Rossa Alegre i en Cigronet de la placeta del Carme com des del balcó llançaven a la plaça els llibres de la biblioteca de l’Ateneu i el bust de la República que han aixecat enlaire perquè tota la gent veiés com el feien caure esmicolant-lo en el sòl de terra de la plaça. El nen també m’ha dit que hi ha uns quants joves que amb una escala van per les cantonades a trencar les plaques de noms de carrers i places que van posar l’any 1936. Ha vist com, amb un martell trossejaven les plaques de la plaça Durruti, aquella plaça que per més noms de polítics i lluitadors hi posin ha estat sempre per nosaltres la plaça dels Turers. Haig de dir al nen que no s’emboliqui enmig de tanta gent exaltada. M’han dit que l’han vist darrera un grup que anava a la seu de la Policia Republicana –que no sé perquè ara en diuen roja- i que exaltats i capitanejats per una dona que feia aixecar a tots el braç enlaire han entrat a dintre la casa i entre tots han llençat papers escampant-los pel carrer. Aquella dona feia seguir la gent cantant una cançó que en diuen el Cara al sol. El nen m’ha dit que ho ha vist tot des de fora. No m’agrada gens que es barregi amb aquesta gent, Totes aquestes bestieses de llençar i cremar papers ja ho havíem vist tres anys enrera i sé molt bé que quan algú s’implica en aquestes coses les desgràcies,calamitats i malaurances venen de carrera.

No t’hi enredis, fill meu.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XIV)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”).

Els crits de “Viva Franco” i “Arriba España”. El nen. Febrer 1939.

Dormo amb la mare. No l’havia vist mai tremolant. La mare té por, molta por i les seves cames tremolen contínuament. Sento el tracatracateig de les metralladores que retrunyen ben a la vora. Sembla que siguin aquí mateix, damunt el jardí penjat del primer pis de la casa dels senyors propietaris que fa temps que no venen al poble i ens han deixat ben abandonats. D’ençà que va començar la guerra no hem tornat a veure els senyors barons i per això la nostra família ha pogut gaudir del jardí on hi ha un passadís molt llarg que dóna a un espai amb una grandiosa taula rodona de marbre sota un arbre curull de flors groguenques que en la primavera escampa les seves fulles en tot aquell racó amable on jo hi escrivia fent els treballs escolars o hi llegia les primeres novel.les d’aventures de Juli Verne i Zane Grey.

La meva germana ha tornat de la casa veïna i s’ha ficat al nostre llit al costat de la mare tremoladissa. Ens diu que ha arribat el marit de l’Amparo que els hi ha explicat que els moros li anaven al darrera. Els moros, que dintre poc els tindrem aquí, o potser ja hi són perquè sento passes al carrer fosc que s’il.lumina de cop amb un tènue raig de llum que sembla venir de la casa de davant de la nostra. Si, són els veïns. Els sento. Deuen haver sortit al balcó. És la dona de la merceria que crida. Sembla que diu Viva, si, diu Viva Franco, i els nens del balcó també criden Viva, viva, si, criden Viva España, viva España i Viva Franco. Ens aixequem del llit i mig obrim el porticó. Són allà davant, al balcó, victorejant als soldats que passen carrer avall amb mulats carregats de caixes de municions. La majoria d’ells són soldats moriscos de calces amples que miren enlaire i somriuen saludant els veïns. La senyora de la merceria ha enganxat al balcó un llarg cartró amb unes lletres ben grosses que diuen “Esta casa es habitada por sus dueños”, i al capdavall les mateixes frases que alguns soldats canten passant en llarga corrua: “Viva Franco, Arriba España”, i jo veig la noia d’una casa que ha sortit al portal a aplaudir i com es torna vermella de cop quan un soldat se li acosta i li diu “Viva tu, chata!”.  Ara començo a entendre allò que em deia el meu amic Jordi mentre jugàvem al pati del col.legi: “A casa escoltem la ràdio feixista, però no ho diguis a ningú. Ho fem d’amagat i la posem ben baixa de volum. Les tropes d’en Franco ja són a Girona i ara, ben aviat arribaran al nostre poble. No t’espantis pas, Martirià. Només digues a casa teva que de seguida que entrin els soldats poseu un lletrero ben gros al balcó que digui que la casa és habitada, però sobretot quan facis el rètol no et descuidis de posar-hi Viva Franco i Arriba España. Així no us passarà res i ningú us dirà res i no entrarà cap soldat a casa vostra. Feu-ho així, Martirià i estigueu tranquils. La ràdio dels feixistes ho diu!.

En sortir al balcó  i veure tot aquell munt de soldats amb fusells i muls carregats de caixes de munició he recordat les paraules del meu amic Jordi. M’afanyo a buscar un cartró per escriure aquelles lletres que ens han de guardar de que la casa sigui ocupada per aquesta soldadesca. Ho faig de pressa. No sé perquè hi he posat Visca en comptes de Viva. No jo mateix me n’he adonat. Deu ésser per la rutina, pel costum d’escriure sempre en català. Potser ho hauria de canviar. Però la mare em diu que ja està bé, al cap i a la fi els moros no entenen el castellà ni molt menys el català. Visca en Franco i que no ens passi res.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XIII)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

 

Nit de trets. La nena. Febrer 1939.

 

He dormit abraçada al cos pelut d’en Komi amb la Lluïsa al meu costat i ja fa dies que dormim juntes amb la Lluïsa que és la veïna del costat de casa i els edificis comuniquen entrant per una porta de darrera al costat de les escales que porten al jardí i la Lluïsa és la meva amiga i ens entenem molt bé però a vegades ella se m’emporta en Komi per jugar-hi i jo només li deixo una estona i és que en Komi és un os pelut que em va regalar el senyor baró que és amic dels papes i jo me l’emporto a tot arreu en Komi i m’agrada el nom de Komi que li va posar el meu germà i el va treure d’una pel.licula que va veure on hi havia una nena que jugava amb un osset Komi que li van regalar els seus papes i ara amb la Lluïsa juguem molt amb en Komi i avui totes dues volem abraçar-nos amb ell perquè a fora se senten trets i és una nit que tots tenim por perquè els trets ens han despertat i ens hem aixecat i ens hem reunit al menjador amb els germans i la mare de la Lluïsa i tremolem de por abrigats amb una manta molt vella i així ben acostadets no tenim tanta fred i mirem a les finestres i veiem que hi rellueixen petites estrelletes que passen volant i en Joan que és el noi més gran ens diu que és el foc que esclata dels canons que cada vegada se senten més forts i de cop i volta el soroll de les armes s’atura i les estrelletes s’apaguen i ens envolta un silenci espantós i al cap d’una estona sentim trucs a la porta però no ens movem i m’abraço ben fort al cos pelut d’en Komi i els trucs a la porta es repeteixen i en la foscor del menjador només brillen els ulls verdosos de la Mixeta la gata que salta sobre la meva falda i s’estarrufa miolant i per tercera vegada es repeteixen els trucs a la porta i una altra vegada no tan fort i la mama de la Lluïsa s’acosta a la porta i sent una veu fluixa que diu obriu obriu que soc jo i és la veu d’en Xicu l’home de l’Amparo que obre el llisquet  de la porta i veiem en Xicu que entra i va ben esparracat perquè després ens ha dit que ha baixat de la muntanya i ens diu tanqueu tanqueu de pressa i anem cap a dins que em persegueixen els moros que van al meu darrera i d’aquí una estona ja  entraran al poble i ens trobem

tots junts al menjador de la casa i en Xicu abraça els seus fills i diu no us moveu no us moveu i que ningú digui res i parleu de baix en baix i l’Amparo diu que sonaven molts trets però ara ja fa estona que no se’n sent cap i en Xicu diu que ve de la muntanya sota Rocacorba i els soldats d’en Franco baixaven de la muntanya disparant trets als pobres indefensos d’una columna esgarriada i en Xicu sabia on estava passant perquè coneixia el camí i corria i corria fins que va arribar a la carretera i a les envistes del poble ha enfilat la vorera del carrer principal i més enllà ha vist el sereno de la població que es passejava pel carrer amb el xuixo de ferro a la mà i anava per dir-li que anés a casa seva que venien els moros i disparaven a tothom i ha vist que el sereno ha trencat de carrer seguint la ronda nocturna i ha sentit uns trets i s’ha girat i ha vist com el sereno queia i que potser l’han mort i en Xicu ha alleugerit les passes travessant la plaça Major per sota les voltes i tot era molt fosc i ha pogut arribar fins a casa seva que és aquí on ha trucat i ara ja és al costat de nosaltres que ens explica tot això i ens diu poseu-vos aquí ben arraulits que dintre poc els tindrem aquí i no sé que passarà i acosteu-vos fills meus i abraçem-nos tots plegats i a fora al carrer el silenci és trencat per unes passes i unes veus somortes i estranyes com si atiessin el pas d’uns animals i és com un clop clop de ferradures sobre el terra del carrer i jo abraçada a en Komi sento rialles i veus d’una parla estranya i em poso a plorar i dic que vull anar a casa.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XII)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia. Capìtol 14).

La por. El nen. Febrer 1939.

Avui hem tornat a anar a casa dels avis a resar el rosari. A la vora del foc. Asseguts a una pedra que fa d’escó. La sonsònia de l’avi fa dormir. Diu les oracions tan de pressa que no s’entén res de res. Acabem tots mig adormits. La mare i els avis parlen de les seves coses. Els escolto i endevino que tenen por. Els espanta això que diuen dels feixistes que van avançant i a davant de tots hi ha uns soldats moros que diuen que fan barbaritats amb les dones. Jo no hi entenc res de tot això. La meva germana tampoc. Ens agrada anar a casa dels avis perquè vora de la llar de foc hi podem fer torrades. Ells tenen pa, i oli per sucar-hi. Gràcies a dos dels seus fills ficats a Intendència han pogut aconseguir alguns aliments. Però ara això s’acaba. Escoltant els avis he pogut endevinar que els dos fills volen marxar cap a França. I és que hi ha molta gent que hi va a França. Cada dia, jo i els meus companys ens asseiem en uns sillons de l’hotel Flora, davant mateix de la carretera que va cap a Figueres i veiem passar gent i més gent, dones, vells i criatures que, com en una processó van carregats amb estris casolans, amunt i amunt. Diuen que van a França perquè darrera seu hi van els feixistes i no volen ser atrapats per ells. Tenen por. Tots tremolem de por.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XI)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

 

Cap al front de guerra. La mare. Capítol 12

 

Sempre m’havia fet por que el demanessin per anar al front de guerra. Només té 38 anys i ja se l’han emportat. A la vigília de marxar va passar tota la nit treballant. Em volia ensenyar de posar nanses als cistells, feina difícil. Es necessita força i jo no me’n surto. Ell prou s’esforçava perquè n’aprengués, però va ser inútil, és feina d’homes.. de fer cistells ja en sé però no arribo mai a posar les  nanses. I haig de mirar d’aprendre’n per acabar-lo del tot. Si tenim cistells a la botiga, si n’estem proveïts a la parada en el mercat de la plaça, podrem subsistir. Els pagesos en compren de cistells. Els hi fan falta pels seus treballs en el camp. Però...què he dit? No és veritat que comprin cistells amb diners. Què n’hem de fer dels diners si avui dia ja no valen res, Ara tot és a base de canvi. I d’un cistell ens poden donar patates, ous i algun  conillet... I si tenim patates i tenim ous podrem fer-nos alguna truita i podrem anar passant aquest hivern tan cru. (...) Qui sap on és l’Antoni? M’han dit que el van veure a Girona seguint una llarga cua per pujar-los dalt d’uns camions que marxaven cap al front de guerra. Ai, Déu meu, pobre Antoni! Reso per ell totes les nits. Al capvespre, amb el nen i la nena anàvem a casa dels meus pares, uns agricultors del carrer Nou, i amb ells resàvem un rosari vora de la llar de foc. Però des de fa uns dies hem deixat d’anar-hi perquè no se qui ha manat que un parell de soldats s’hi refugiessin, mengessin i dormissin. Vaig veure’ls un capvespre mentre el pare anava atiant el foc. Eren al voltant de la taula i netejaven unes pistoles que a mi no em feien gens de gràcia. Hi han estat uns dies i segons m’ha dit el pare avui se n’han anat. Aquest vespre tornarem a dir el rosari.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (X)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

 

La desfeta. La mare. Any 1938.

 

Estic ben tipa d’escoltar el piano. Al costat de casa hi ha l’estudi de piano de la senyoreta Lluiseta, una professora que té molts d’alumnes que fan cua per anar a les lliçons de piano. Jo no sé com la gent té humor per tocar les tecles del piano en aquests temps en què tots estem atabalats amb els sorolls dels avions que passen contínuament pel cel del poble. Ja m’agrada escoltar segons quines músiques de piano, però és que tots els dies sents els mateixos romanços, que si do re mi fa sol i sol fa mi re do que se’t fiquen en els tímpans de les orelles. L’Amparo, la meva veïna del costat esquerra de casa tampoc ho resisteix i molt menys en Narcís del costat dret, el que té una botiga de comestibles que en diuen a can Mandra, que per cert no en té res de mandra, però aquell vailet de la casa de davant que li diuen en Jaumet, un dia que va entrar a la botiga per comprar una paperina de sal, va trobar a en Narcís fent la migdiada darrera el taulell i per despertar-lo li va fer un crit dient-li: “-Eh mandra!, despatxa’m mandrós!” i aquest vailet va començar a dir-li Mandra per aquí i Mandra per allà i a escampar-ho per el poble i així ha quedat per sempre més batejada aquella botiga com a can Mandra. I això que en Narcís és molt llest i despert perquè quan compta el pes de les balances segur que no s’equivoca mai ni de cinc cèntims i sempre ens dóna el pes just ni més ni menys.

Estic preocupada perquè el menjar escasseja; a la botiga no es ven gaire i sort en tenim d’alguns pagesos que compren coves i cistells i ens paguen amb espècie: blat de moro, farina, fesols i el que sigui, que tot ens va bé per anar tirant.  Però el que em preocupa més és que diuen que aviat hauran d’anar a la guerra els homes de la quinta del meu home, i el meu home no ha fet el servei i no té cap idea de com ha d’agafar una escopeta, i em fa molta angúnia perquè ell és incapaç de matar ni una mosca. I, ¿què hi ha d’anar a fer ell a la guerra, a matar gent que podrien ésser del nostre poble?, perquè hi ha moltes persones que en diuen gent de dreta que s’han passat a l’altre costat dels feixistes. El meu home és molt bo i el que procura és de salvar la gent com ho ha fet amb el fuster del nostre carrer que un dia era a pescar al riu Fluvià i el meu home pescava una mica més avall i van arribar uns milicians armats fins a les dents que van preguntar al meu home si havia vist el fuster, i el meu home va dir que no i els milicians que sí, que sabien que el fuster era al riu a pescar, i el meu home que no, que no l’havia pas vist, i sí que sabia que hi era, i quan aquells milicians van marxar el meu home va deixar la canya de pescar i va anar corrent cap al lloc on hi havia el fuster pescant i li va dir:”- Hi ha uns milicians armats que et busquen per matar-te”. I en Joan va dir. “-Gràcies, Anton” i se’n va anar corrents i no l’hem vist més i segurament que es devia passar a l’altre costat i ara deu lluitar amb els feixistes contra nosaltres els republicans. I fa por que ells avancin, perquè cada dia les tropes feixistes avancen més i més i seria molt trist que els oficials que manen allà obliguessin a disparar contra les persones que som al poble. I tot això és molt dolorós i és una lluita contra germans que no pot acabar bé i que Déu ens empari a tots i Santa Maria Mare de Déu que s’ha de mirar que no agafin a ningú més perquè hi ha capellans i Hermanos amagats que qualsevol dia els hi pot passar alguna cosa. El meu nen ha vist l’Hermano Juanito com li feia la rata amb un mirall des de dalt del terrat d’una casa del nostre carrer. I l’Hermano Juanito és el que va ensenyar al meu fill a llegir i a escriure en el col.legi dels Hermanos Gabrielistes d’abans de la guerra i a casa n’estem molt contents perquè és un bon home i ara deu ésser amagat al terrat d’aquesta casa dels veïns que són molt bona gent, i tots els nens del carrer ho saben que és amagat perquè ell de tant en tant els hi fa la rata amb el mirallet i quan miren enlaire veuen el seu cap que s’amaga de seguit. I malament aniria que els nens ho comencessin a escampar perquè si va de boca en boca qualsevol dia entraran milicians a la casa i se l’emportaran i és molt trist això, i sort que la cosa s’ha calmat una mica i no hi ha la bogeria de matar com en els primers dies de la revolució perquè ara els agafen i se’ls emporten cap al front de guerra, però els han de vigilar molt perquè alguns es passen a l’altre costat del front, com el flequer del carrer que diuen que es va passar de nit i no l’han vist més , però la seva dona confia  de que no li haurà passat res i algun dia el tornarà a veure vestit de soldat entrant al poble. Ella està molt tranquil.la i em penso que alguna cosa deu saber perquè la veus somrient i contenta darrera el taulell, i val més que no rigui tant perquè si els de l’Ajuntament saben alguna cosa podrien tancar-li la botiga i se li hauria acabat el pa.

A casa estem preocupats perquè no tenim gènere per vendre a la botiga. Hi ha hagut un grup de gent del poble que han format una Cooperativa, han entrat a les cases i s’han emportat tota la mercaderia. Això és una disbauxa. A casa se’ns ho han emportat gairebé tot i no tenim res per vendre i sort en tenim que el meu home pugui anar a treballar a les masies, i allà els pagesos li faciliten el gènere per treballar, perquè l’Antoni només necessita canyes i vims i té unes bones mans i un bon puny per fer les vores dels coves, que els fa molt forts i duraders, Al meu home moltes vegades no el veig perquè fa temporades de treball a les masies i allà li fan la vida  i també hi dorm. Els pagesos n’estan molt content d’en Toni Cisteller, perquè ell treballa molt. Quan torna a casa  tots l’esperem amb il.lusió perquè porta coses de menjar. I sort en tenim per anar tirant. Però ara em fa por que algun dia cridaran els de la seva quinta i se l’emportaran cap al front de guerra.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (IX)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”. Capítol 9)

Jocs de guerra. La nena.

Tinc gana i la mama m’acompanya a casa dels avis perquè ells són pagesos i tenen pa i a l’hivern tenen un foc a terra i allà hi mengem farro calent amb els plats sobre la falda perquè no ens movem del pedrís de vora del foc i m’agrada anar a casa dels avis perquè hi tenen tebeos i revistes que hi surten senyores molt elegants i van molt mudades i la revista se’n diu La dona catalana que la meva tia que és modista en fa col.lecció i surten uns models que fan molt de goig i jo me les miro mentre l’àvia remena l’olla de la calderada per donar menjar al bestiar que és darrera del pati que m’agrada molt el pati perquè hi ha un galliner molt gran i unes conilleres que a vegades jo vaig a donar menjar als conills que em fan molta gràcia amb aquells morrets i boquetes que sempre masteguen i en el pati hi ha un rec que l’aigua és molt clara i és aigua que surt de l’estany i passa pels patis i els dintres de les cases i a l’estiu ens hi anem a banyar de peus i jo m’estintolo en un arbre que és un caquiler que fa caquis molt bons que s’han de menjar ben madurs perquè si són verds deixen la llengua ben peluda i uuix quin fàstic que a vegades llenço el caqui a la comuna que és una comuna molt lletja perquè no hi ha porta i només es tapa amb una cortina de saca i jo no sé escriure i ara no hi ha col.legis que ensenyin de lletra i la mama m’ha portat a un col.legi en un pis d’una casa que no és col.legi perquè se’n diu conferència i la conferència la fa una senyora que abans era monja i ara s’ha vestida de paisana i m’ensenya a escriure bé i d’aquí uns dies ja sabré posar punts i comes però aquesta senyora monja m’ensenya més a escriure en castellà i jo el castellà no l’entenc i el papa sempre fa cistells i coves i tenim una parada a la plaça que jo hi  sóc retratada amb la meva àvia padrina que també es cistellera i poleix vims i sàlits i té unes pomes guardades entremig de la roba de la calaixera i són  unes pomes molt bones i dolces i a l’estiu quan fa bon temps anem cap a l’estació a veure com arriba el tren i ens asseiem al replà d’una fàbrica de xocolata que ara no en fan perquè no tenen xocolata ni llet ni res i allà  l’àvia padrina treu la poma que la té embolicada en un mocador i ens la mengem i arriba el tren fent un xiulet i treu molt de fum de la xemeneia i s’atura davant nostre i la màquina fa molta fressa i ens espanta i llavors la màquina recula i no pot tirar més enllà perquè la via s’acaba i deslliguen la màquina dels vagons i el maquinista la porta cap a uns caballitos que roden per posar la màquina amb el morro i la xemeneia endavant per tornar-se’n cap a Girona i sentim el toc de la campana i la veiem marxar i nosaltres mirem el tren com marxa fins que ja no es veu i és l’hora de sopar i a casa ja trobarem la taula parada perquè el papa ha anat a pescar al riu i sempre porta molts de peixos i la mama els posa en una cassola al fogons i encenen carbó que no n’hi ha gaire i jo he anat amb el meu germà a fer cua perquè ens venguin un sac de carbó i a vegades hi estem tot el dematí i quan arribem a la porta de la carboneria ens diuen que el carbó s’ha acabat i hem d’esperar un altre dia per tornar a fer cua i nosaltres no podem cuinar als fogons i hem de fer foc a terra que de llenya ja en tenim perquè el papa en va a buscar al bosc i també fem foc amb canyes que en tenim moltes però fan foc de foguerada i desseguit s’apaga i ara a l’hivern a cals avis hi vaig amb un abric nou que m’agrada molt i me’l va fer una modista que em diu que sóc molt maca i jo m’emmirallo i sí que m’hi trobo de maca i el meu cap és ple de cabells  rexinxolats que m’assemblo a la Shirley Temple i ja m’agradaria ser com ella i sortir al cine però no pas al teatre que feien al Centre Parroquial que ara no en fan perquè els del Centre Parroquial han hagut de marxar i allà ara hi ha una gent que en diuen  de la Ugeté i el meu germà si que li agradaria fer comèdia perquè sempre en fa al cobert de casa i al carrer que hi canta i balla amb tots els seus amics i amigues del barri però jo no hi vaig pas a cantar ni a ballar perquè em diu que sóc massa petita i quan sigui més gran ja em deixarà fer comèdia però a mi el que més m’agrada son les que surten ben mudades que ara no s’hi pot anar gaire perquè els grans fan guerra i els petits hi juguen que jo he vist el meu germà i els seus amics com han fet clots que ells en diuen trinxeres i des d’allà dins fan veure que tiren tiros i es tiren pots i ferros i jo no hi vaig mai perquè em podrien fer mal i s’ho agafen molt a la valenta i uns diuen que son els bons i son republicans i els que fan de dolents son els feixistes  i es barallen i la mama hi ha anat i els ha fet plegar perquè es podrien fer mal i diu que no s’’ha de jugar a fer guerra perquè molts papes d’aquests nens ja se’ls han emportat a la guerra de debó i la mama sempre es troba amb les altres mames d’aquests nens que juguen a la guerra i algunes  mames ploren perquè no saben on tenen els seus homes i a mi em fa molta pena veure la meva mare plorar que no hi ha dret que facin guerres i que se n’emportin els papes i nosaltres a casa a quedar sols i cada dia tenim més poc menjar i tenim molta por perquè passen avions que van cap al camp d’aviació i quan sentim que toquen les sirenes de la fàbrica dels mitjons tots correm cap a sota l’escala que diuen que és com un refugi i que si bombardegen no ens passarà res i tots ens posem un broc a la boca perquè les bombardes fan tremolar les dents i a casa hem posat paper de goma enganxat als vidres de les finestres perquè la fressa de les bombes que tiren els avions ens podrien trencar els vidres però per ara no n’han trencat cap perquè el camp d’aviació és una mica lluny i els avions passen de llarg i el meu germà va dues vegades a la setmana a buscar una garrafa de llet a una casa de pagès que tenen vaques a l’altre costat del camp d’aviació i diu que no hi tornarà més perquè el seu amic de ca l’espardenyer  un dia hi va anar tot sol sense el meu germà i anava en bicicleta i es va trobar amb un bombardeig i va tenir molta por i si el meu germà no va a buscar la llet no sé com ho farem perquè la mama diu que sort en tenim de la llet que bevem cada dia al matí per esmorzar i al vespre per sopar que hi xuquem molt de pa del que ens donen a cals avis.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (VIII)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”. Capítol 7.

El dolç encant de la nena catalana. (La nena. Febrer 1937)

Fa molta fred i el papa i la mama i el meu germà dormen als quartos grans de la casa dels senyors barons i jo vaig cada vespre a la casa del costat que hi ha una amiga de la meva edat i totes dues dormim amb la nina al mig perquè encara jugo a nines i me diuen que ja sóc una mica grandeta per a jugar-hi però jo si dormo sola m’agrada abraçar-me a la nina que és una nina molt maca que porta un vestit molt bufó que totes les amigues en tenen enveja i el meu germà que és més gran que jo em diu que semblo una nena petarrella i jo m’enfado i li dic que ell també és un nen petarrell i au i apa i ell no s’enfada mai perquè ja és una mica gran i aquest hivern  fa molta fred al carrer i també a dintre les cases que els brasers escalfen molt poc i sort en tenim del foc a terra que hem d’anar a comprar llenya a una casa que treballen la fusta i ens donen estellicons per anar cremant i ens acostem al braser amb les cames ben eixancallades i m’han sortit uns vermells a les cuixes que en diuen cabres i els dits del meu germà son plens de penellons i té els dits piulots que li fan molt de dolor i ara tornaré a dormir a casa perquè al meu llit hi tinc una manta molt gruixuda que el papa va comprar a un xarlatan que les venia en un dia de fira al costat de la nostra parada de bosses i cabassos i de nines i joguines de tota classe que també en venem perquè la mama diu que s’ha de vendre una mica de tot per poder anar tirant que no sé com tirarem perquè la gent no compra gaire i a l’Ajuntament han fet bitllets que el papa diu que no serveixen per res perquè la gent no els vol i diuen que és paper mullat i jo he vist com els feien a una impremta del carrer que els ficaven dintre la màquina i en sortien a grapats i  el que haurien de fer son duros de plata que aquests si que son bons i els hem de guardar però no se’n veuen enlloc i si en corre algun és fals i en diuen duros sevillanos i jo estic tremolant de fred i totes les dents em peten i sort en tinc d’abraçar-me a la meva amiga que ens escalfem totes dues i així no tenim fred i el meu germà tampoc en té perquè ara li han comprat uns calçotets llargs que jo els hi he vist i quan els porta posats fa molt de riure i ell també es posa a riure i canta i balla picant de peus a terra perquè diu que  és en Fred Astaire i que el ball se’n diu claquè i la mama surt de la cuina i li fa crits perquè farà malbé les sabates bones que es posa els diumenges i els altres dies ja va amb espardenyes que també fan riure perquè les porta obertes de davant i ensenya el dit gros del peu i la mama diu que fan plorar i que n’haurà de comprar unes de noves i ell se’n va a fer cine a casa d’un seu amic que es diu Cintet que és molt trempat i a casa seva fan de fuster i en Cintet com que és tan traçut ha fet una màquina de cine tota ella de fusta amb un forat que diu que és la pantalla i a cada costat hi ha posat uns rodets que hi fica les pel.licules que jo les he vistes perquè son d’historietes de patufets que vaig ajudar-los a retallar i enganxar-les amb farina i aigua per fer la pel.licula que la fan rodar i surt pel forat que en diuen pantalla i només és un forat quadrat i en Cintet fa voltar la pel.licula de paper que a vegades es desenganxa i el meu germà fa el sonor fent barrum barrum amb la boca i toquen la sirena i fan com si tiressin tiros fent petar un llistó de fusta apretant-lo amb els peus i a l’estiu hi anem tota una colla a fer-nos un tip de riure en aquest cine però a mi no m’agrada gaire perquè els nens que hi van esvaloten molt i ens diuen tonteries a les nenes i jo disfruto més veient les revistes de part de bo que a vegades m’ensenya en Martirià que son unes revistes que hi ha artistes que van molt mudades i ja m’agradaria esser com elles i viure en aquelles cases de molt de lujo amb unes cortines i  uns llits i uns pijames que porten que nosaltres no tenim perquè no hi hem dormit mai en pijama que només en porten la gent rica i les artistes que surten en el cine i s’adormen en uns llits molt grossos i mengen bombons i se’n van a les cuines que son molt fines i no he vist mai que hi hagi cap casa del nostre poble que tinguin aquestes cuines tan maques que son de cine i només surten al cine i a les revistes i el meu germà llegeix revistes d’aquestes que a mi també m’agradaria veure-les  i no me les deixa i la mama tampoc li agrada perquè la mama no va mai al cine i el papa si perquè els diumenges hi treballa fent de porter i el meu germà ha de llegir les revistes d’amagat i una vegada la mama el va veure i li va esparracar la revista i el meu germà va plorar i al papa li va fer llàstima i li va comprar un patufet antic que ell ja havia llegit i com que en Martirià s’ho empassa tot el va tornar a llegir i després me’l va llegir a mi perquè era una Pàgina Viscuda escrita per en Folch i Torres i la mama l’escoltava des de la cuina i li va agradar molt perquè la mama de joveneta  n’havia llegit moltes a casa seva que els hi  deixava llegir la seva germana que és la meva tia que m’ensenya les il.lustracions de La Dona Catalana que també hi ha artistes que li agraden molt a en Martirià i llueixen molts de vestits i barrets i boines que ara són de moda i jo també n’he portat i em veig molt maca amb la boina blanca posada al cap i la mama m’ensenya a fer ganxet i diu que faci una boina vermella per la nina i jo me la vull fer per mi perquè la nina la regalaré a la nena de davant de casa que sempre li deixo i li emplena la cara de petons i jo ja fa molts anys que la tinc i ara ja sóc gran  i vull aprendre a ballar com el meu germà i em posaré pantalons blancs llargs com els de la meva cosina que ve a casa i va molt escotada i la mama sempre li fa crits i li diu que és massa escandalosa i a mi em sembla que és molt moderna i és com una model d’aquelles que surten a la portada de La Dona Catalana.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (VII)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”. Capítol 6)

Un munt de llibres. El nen. Estiu 1936

Ha passat el carro de les escombraries i se’ns ha emportat el Sagrat Cor que la mare volia amagar enclotant-lo al pati de la casa. El pare ha dit que no, que l’havíem de donar perquè l’Ajuntament va fer un pregó dient que passarien a recollir totes les imatges. El pare ha dit que val més donar-les perquè hi ha gent que fa por i ho regiren tot i encara ens podrien donar algun disgust. Hem sentit l’esquetlleta del carro de les escombraries i hem sortit a posar les imatges a la vorera. El carro anava ben carregat amb un milicià que llençava i allargava les imatges a un altre milicià que damunt del carro les anava tirant de qualsevol manera quedant-ne algunes d’esmicolades.  N’han fet una bona arreplega perquè gairebé a totes les cases del poble hi havien Sant Antonis, Nens Jesusos, Puríssimes o Mare de Déus del Carme. La mare només ha guardat un Sant Pancràs molt petit que quep en el puny de la mà closa. És un santet que van regalar als pares quan es van casar. El pare diu que com que és tan petit el podem amagar bé i encara que entrin alguns milicians a requisar el tindrem tan amagat que segur que no el trobaran. El pare diu que els hi van regalar perquè Sant Pancràs és el sant que si t’hi encomanes  i ens ha de donar salut i feina, i que si el donem als milicians del carro de les escombraries són capaços de posar-se’l a la butxaca perquè és una imatge de plata i la plata val molts diners, si bé  diuen que ara ja no es faran més monedes de plata i tot seran xavos i calderilla.

Aquests dies de tantes atrocitats són molt divertits per la nostra Pandilla. Perquè els meus amics del barri som una Pandilla i jo sóc el seu capità, el noi de més seny, com aquell noi assenyat de La Pandilla del cine que vèiem cada diumenge en les pel.licules del cine mut del Centre Parroquial. La nostra Pandilla corre per tots els barris del poble i fem comèdia sota els porxos del jardí. Ara, com que han tancat el col.legi dels Hermanos Gabrielistes i totes les portes de l’escola són esbotzades hi entrem sense manies i correm per totes les aules buides, aquelles aules que els Hermanos ens havíen ensenyat a llegir i a escriure. . En aquest col.legi hi vaig aprendre les primeres lletres i l’hermano Juanito em va donar molt bones notes, sobretot en lectura, perquè sé llegir molt de pressa fent els punts i les comes i respirant en els punts i aparts. Avui, però, he descobert que els mestres no eren pas tan savis com ens semblaven perquè en una aula hi he vist una pila de llibres que feien molta pudor perquè els havien ruixat amb un líquid  i eren allí ben amuntegats formant piràmide com si fossin a punt de ser cremats. Remenant entre aquell munt de llibres n’he agafat uns quants emportant-me’ls a casa i he fullejat un llibre que se’n diu El libro del maestro on hi ha els resultats de tots els problemes que tant ens van fer rodar el cap per resoldre’ls, i en el llibre hi ha totes les solucions. –Veus, com els mestres no són tan savis com suposàvem? - em diu el meu amic l’Espardenyer. En aquest llibres dels Mestres ho desentrellen tot. Malfregits!.

L’Espardenyer és el meu amic que viu al costat de casa i tots dos ens avenim molt bé però és una mica pulecrero. Un dia, mentre anàvem a l’escola van veure una dona que estava a punt de regar el carrer, i va entrar dins la casa deixant la regadora i l’escombra a la vorera. L’Espardenyer va aprofitar aquell moment per tombar-li la regadora deixant anar l’aigua que regalimava carrer avall. Jo, com que sóc un bon jan,  no em va agradar la malifeta del meu amic i vaig agafar la regadora tornant-la a col.locar en el seu lloc en el precís moment que sortia la dona de la casa i en veure’m a mi amb la regadora devia pensar que era jo mateix qui li vaig tombar, i agafant l’escombra va ventar-me un cop a l’esquena tan fort que l’escombra va quedar trencada pel mig. I com que no hi ha mal que per bé no vingui, aquella dona, a l’endemà va entrar a la botiga de casa a comprar una escombra nova.  L’espardenyer era alt i rialler de cara esclarissada i amb veu aspra i aflebida. Em convidava a casa seva on s’hi respirava un aire de cànem resclosit que em feia arrufar el nas. Solíem anar a dalt el terrat i m’ensenyava uns vells Patufets que devien esser del seu pare perquè no eren pas Patufets de criatures. L’Espardenyer els tenia ben amagats i quan ens els miràvem ens fèiem un panxó de riure. En aquell patufet que tenia per nom El Papitu  hi havia molts de dibuixos de dones conilles amb acudits ben divertits, si bé no els enteníem pas gaire. Va ser la primera vegada que vaig veure, en papers, una dona despullada.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (VI)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

Ja no toquen les campanes. La nena. Juliol 1936.-

Han tancat el col.legi de nenes del Sagrat Cor i ara no aniré més a les monges a aprendre a cosir però és igual perquè la mama ja me n’ensenyarà que la mama en sap molt de fer costura i sempre me cus la meva roba i ara m’ha fet un barret per en Komi que sempre el porta posat i fa molta gràcia i a les meves amigues els hi fa molta enveja perquè elles només tenen pepes de deu i no tenen cap osset com el meu que me’l van portar els reis de Barcelona que jo ja sabia que eren els papes i les mames però que aquesta vegada van ser dels senyors barons de Barcelona perquè a mi m’estimen molt els senyors barons i sobretot la senyora baronessa que el seu fill que és el senyor baró a vegades ens porta a mi i al meu germà en el cotxe que és molt preciós i a mi em fa asseure a la seva falda i m’omple la galta de petons i a vegades em deixa ben babaiada perquè la senyora baronessa és la mama del senyor baró i com que és gran babaia molt i porta bastó perquè va caure a les escales del jardí i la van portar al senyor metge que li va dir que tenia una cama trencada i un dia vam anar  al poble de Gravellà i va dir que es volia quedar amb mi al cotxe i tota l’estona em babaiava fent-me petons i a mi m’agradava molt que em convidessin a la seva casa de senyors perquè jugo amb les nenes del senyor baró que aquestes m’estimen molt i no em babaien quan em fan petons i a vegades entrem al quarto de bany que és molt maco i totes ens enmirallem en un mirall que és molt gran i ens podem veure molt bé totes les  tres nenes que una d’elles s’ha assegut a la tassa d’un water blanc que tenen i que és molt modern i m’ha dit que jo mi assegués  i que hi fes un pipí i m’ha agradat molt fer un pipí en aquell water tan lluent que és molt diferent del que tenim a casa que no és water i que només és una comuna amb un tap que la mama m’ha de vigilar perquè no hi arribo per seure-m’hi i podria caure perquè el meu culet és petitet i m’haig d’aguantar sempre amb la mama. (...)

Aquest estiu no hauré d’anar a costura amb les monges que diuen que han hagut de marxar del convent perquè aquells homes que van vestits amb monos negres i que porten pistoles les haurien agafat i pudé les haurien matat perquè jo he vist uns homes pel carrer que fan mitja por i els papes em diuen que no surti de casa perquè hi ha gent que es baralla pels carrers i que alguns han pujat al campanar de les esglésies i han tirat les campanes a daltabaix i ara ja no tocaran més i no sabrem mai quina hora és perquè a casa no tenim rellotge i sempre escoltàvem els quarts i les hores del campanar de l’església de Santa Maria que ara ja no diran més misses perquè han fet marxar els capellans i he sentit que el papa deia a la mama que n’havien matat un que s’escapava cap als boscos de l’altra part d’estany i ara no iré més a doctrina els diumenges i el meu germà no està gens content perquè li donaven un cartronet vermell que era l’assistència de catecisme i amb aquest cartronet podia anar al cine del Centre Parroquial sense pagar i podia veure les pel.licules de La Pandilla que són les que a mi m’agraden més perquè hi surt un nen pigallat com el meu Komi i ara no faran més cine perquè l’han tancat per ser el cine dels capellans i no faran més els Pastorets perquè hi surten àngels i la cova de Betlem i trobo que és una tonteria perquè en els Pastorets també hi surten dimonis que són iguals que aquests que van pels carrers amb la diferència que els dels Pastorets porten forques i aquests altres porten pistoles i en comptes de banyes porten unes boines vermelles al cap i també hi ha dones que són dimònies i que en comptes de cantar Xiribic xiribic pom pom canten no sé què de les barricades que jo ho els he vist des de la llinda de casa i el meu Komi també els ha vist i si no s’ha posat a plorar és perquè el meu osset no fa llàgrimes com jo que jo si que he plorat perquè encara que sigui petita veig coses que em fan venir llàgrimes alls ulls i jo veig que no hi ha res que faci plorar tant com veure la mama que se li escapen les llàgrimes que això si que ho veig encara que ella ho vulgui dissimular tapant-se els ulls i fent un somriure que vol ser alegre i és tristoi, molt tristoi.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (V)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

Capellans amagats. La mare. Estiu 1936: No m’agrada veure aquesta gent esbojarrada pels carrers cantant La Internacional i aixecant els punys enlaire. No m’agrada que entrin a les cases de gent rica del poble i que s’emportin noies més joves, les que les milicianes en diuen senyoritingues, que les obliguen a escombrar i esterrajar algunes cases. Tot plegat és una bogeria. Ho comentem amb el meu home que tampoc veu gens bé que aquesta revolta es vagi desfermant . Avui mateix, al mercat de la plaça hi havia uns homes amb una pistola que obligaven a unes pageses a donar-los- hi els pollastres que portaven per vendre’ls al mercat. El meu home ho ha vist mentre passava carregat de cistells que portava a la parada que tenim a la plaça Major. I com que l’Antoni és un tros de pa que no pot sofrir que la gent faci malifetes, i es veu que ha conegut a un d’aquells homes de pistola que és un obrer revolucionari d’una fàbrica i és d’aquells  que reneguen a cada dos per tres. En veure que aquelles dones ploraven perquè aquells homes els prenien els pollastres i tot el que portaven de menjar per vendre, l’Antoni no s’ha pogut aguantar i els ha botzinat i sort que la gent que passava pel carrer han fet callar el meu home i sort que aquells homes de les pistoles no ho han sentit perquè potser haurien atonyinat al meu home perquè aquesta gent revolucionària sembla que siguin els amos del poble i per un tres i no res et poden engegar un tret. El meu home tots aquests cants i aquestes desfilades no li fan gens de gràcia i com que acostuma a treballar al carrer, davant de casa, l’han avisat que és millor que entri a treballar a dintre que hi ha el perill de rebre un mal tanto. A mi em fa molta por i no m’agrada gens que persegueixin capellans, que els del Monestir ja han hagut de marxar i a les altres esglésies i als convents també han tret les monges i els capellans. I ja diuen que alguns d’ells s’han hagut d’amagar en algunes cases, com  mossèn Josep  que jo hi havia anat a confessar-me més d’una vegada i que uns milicians que nosaltres vam veure com passaven pel carrer armats fins a les dents anaven a casa del capellà que es pensaven que s’havia amagat. Van trucar a la porta i van dir a la gent de la casa que sortís el capellà i l’amo de la casa els hi va dir que no n’hi havia cap de capellà i ells van respondre que -uns veïns aquesta nit l’han sentit estossegar i tant si com no  han pujat fins al terrat de la casa i han vist que el capellà no hi era, i és perquè hi ha gent que avisa i sort en tenen perquè així poden marxar de nit i escapar-se cap a la muntanya, que diuen que a la muntanya n’hi ha molts d’amagats i sort que no els troben perquè estan molt ben encauats.

Tampoc m’agrada que el nen corri  tant pels carrers, perquè ell i tota la mainada del barri tot el dia volten d’un costat a l’altra de la població i han vist com cremaven les imatges de les esglésies i diuen que ara passaran a recollir tots els sants i santes i rosaris i estampes , Sant Cristos i Mare de Déus i totes les imatges que hi ha a les cases i ja he dit al meu home que les hem d’amagar perquè passaran amb el carro de les escombraries per llençar-les i cremar-les en un foc que faran a l’altre costat de l’estany.  Ja he dit a l’Antoni que faci un forat al pati perquè hi posarem ben embolicat el Sagrat Cor aquell que vam treure en una rifa d’una festa de conclusió del Mes de Maria.   Sagrat Cor de Jesús, en vos confío!.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (IV)

“Entre la guerra i la comèdia” és un relat en 40 capítols en en els que descric les facècies d’una família que el lector pot endevinar molt fàcilment que és la meva. Només uns pocs amics l’han llegit, si bé ara n’extreuré uns quants capítols per deixar empremta d’aquells anys de la guerra “incivil” a la nostra ciutat de Banyoles. Signada amb el pseudònim de Martirià Estany i Fontpudosa descriu les facècies del “jove Martirià” i la seva família en els anys del 1936 al 1940.

Crema d’imatges.- El nen: Juliol 1936. No m’agrada que cremin les imatges de les esglésies. Aquesta gent és esbojarrada. Tot ho trenquen, tot ho fan malbé. N’hi ha que fan cares de guillats, de trastocats, com si no tinguessin el cap clar. Amb ulls desorbitats esgavellen, desvalisen i destrueixen tot el que troben dins els temples. Llencen les imatges, les trenquen a martellades i les tiren al foc. Fan uns focs enormes a les placetes de davant les esglésies. Fins i tot alguns volien cremar l’orgue de dues esglésies però sort n’hi hagut d’un músic que els ha dit que no ho facin.  A la plaçeta de les Clarisses hi he passat tot el dia veient com cremaven imatges i missals i he vist com s’emportaven coses de més valor. Un home geperut, que havia estat sagristà d’una església i que jo l’havia vist portant el Sant Crist a les processons, remenava llibres i missals que fullejava i anava estripant els fulls escrits en llatí i en lletra gòtica amb estampes de color d’Història Sagrada. M’han dit que aquest home, en Bacó, és un dels principals revolucionaris del nostre poble. La meva mare es fa un tip de plorar. Diu que el que estan fent aquesta gent esbojarrada és una bestiesa i que Déu els condemnarà. La meva mare té uns fonaments religiosos molt arrelats, va ser educada a les monges del Sagrat Cor si bé poca cosa allí hi va aprendre. La mare  era d’una família nombrosa que tenien molts maldecaps per viure. Va entrar al col.legi religiós i les monges li van confiar la feina de fàmula com a serventa de la comunitat. Poca cosa allí hi va aprendre, de lletra no en sabia gaire, però gràcies als seus germans va instruir-se i afeccionar-se a la lectura amb les Pàgines Viscudes de Folch i Torres que es publicaven al Patufet. A  casa seva són set germans i l’àvia diu que n’hi ha dos que s’han embolicat en política. El gran és president de l’Ateneu Republicà d’Esquerra i potser és el més problemàtic per als seus pares que són molt religiosos. Avui he vist la meva àvia com escridassava al seu fill dient-li: - Que fan aquests bojos? Perquè han de cremar aquestes imatges? Quin mal els hi fan els capellans?. Jo ja veig que aquest vespre, amb els pares i la meva germana ens faran anar a casa dels avis a resar almenys tres parts de rosari. Ara no hi anem tan sovint a resar el rosari a casa dels avis. Sembla que passar el rosari és més cosa d’hivern que d’estiu perquè a l’hivern al mateix temps podem fer torrades a la vora del foc. Però aquesta nit, malgrat que hi hagi tota aquesta terrabastada ens trobarem tota la família a casa dels avis. Ja m’ha dit l’avi, a cau d’orella, que aquesta nit encetarem alguns melons del camp de Canaleta, aquell camp que fa alguns anys –segons m’ha contat l’avi- ell mateix quan cavava amb l’aixada  va veure com hi aterrava una avioneta i com se li acostava l’aviador amb un mapa a la mà. Avui segurament que m’ho tornarà a explicar l’avi i em dirà que aquell aviador feia uns crits que no se l’entenia i que molta gent va anar al camp de l’avi i que en veure que ningú sabia el que deia aquell home que parlava d’una forma estranya es va acostar l’agutzil i va dir a un vailet que anés a buscar la Berta, una noia austríaca que era refugiada al poble des del temps de la guerra del Catorze i que es va quedar a casa d’una família que la van portar molt bé.  I la Berta els va dir que aquell aviador anava a Barcelona i que portava capses de plomes estilogràfiques de la casa Pelikan per a exposar-les a la Fira de Barcelona. I l’avi em seguirà explicant que van fer venir els mecànics de can Pandai per adobar l’avioneta que s’havia espatllat i que aquells mecànics van saber fer-ho molt bé i van posar l’avioneta a punt de marxa, i que va ser com una festa  veure el pilot que  feia voltar l’hèlix i engegava el motor, i com l’avioneta s’envolava fins que va topar amb un arbre i anà a caure a l’altra banda de la riera. I m’explicarà que l’aviador va passar deu dies al poble i que moltes famílies el convidaven a dinar a les seves cases i que també un dia es va quedar a sopar i dormir a casa dels avis i que endrapava molt i bevia vi que ell mateix traguejava de la bòta del celler i que va dormir com un tronc i que a l’endemà el van haver de despertar i quan es va aixecar anava de tort  a taula i que mai havia vist un home que  s’afartés tant com aquell i que sempre li ha sapigut greu haver fet matar aquella oca que els avis guardaven per les festes de Nadal, i que aquell home es va empassar ben bé mitja oca. Aquesta nit tornaré a escoltar les explicacions de l’avi i menjarem talls frescos de meló del vell camp de l’avioneta, mentre les dones aniran passant grans de rosari implorant que en el nostre poble no es facin més bogeries com aquestes que estan fent de trencar i cremar les imatges dels sants i santes de les nostres esglésies.

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (III)

A reveure senyor Ponsatí!.- Devia esser a l’any 1938. Jo tenia 13 anys i anava a l’Escola Francesc Macià que el CENU (Consell d’Escola Nova Unificada) havia emplaçat a l’antic convent de les monges Clarisses de La Providència, al carrer de la Muralla de Banyoles. En tinc un bon record de l’ensenyament en aquella Escola. El meu mestre era el senyor Albert, i també en recordo altres com el sr. Lluis Martinez, el sr. Navarra i sobretot, el sr. Josep Maria Dalmau, de la classe de música. Amb el sr. Dalmau ens reuníem els alumnes de totes les classes, i gaudíem de debò quan al final de la lliçó ens oferia un concert amb melodies de les pel.licules de dibuixos dels curts-metratges de Walt Disney (“Els tres porquets”, “El vell molí”, etc).

 

El director de l’escola era el sr. Josep Ponsatí. No vaig tenir ocasió d’anar a la seva classe, si bé el recordo com un home seriós que travessava el llarg passadís donant ràpides mirades als grans finestrons de les aules. A l’hora del pati, el sr.. Ponsatí conversava, fent grup, amb altres mestres, un grup que s’anava reduïnt a mesura que els seus components es veien obligats a absentar-se quan les seves lleves eren cridades per anar a lluitar al font de guerra. Els nois de l’Escola també respiràvem els mals aires del conflicte, si bé ens ho agafàvem amb més tranquil.litat, i fins i tot ens alegràvem quan vèiem els avions “xatos” i “mosques” que des del camp d’aviació de Celrà s’envolaven fins a fregar gairebé les teulades de la nostra Escola. Aleshores, a les classes s’esvalotava el galliner i els srs. Albert i Ponsatí havien de posar ordre..

 

Un dia se’ns va reunir a tots els alumnes per assajar un comiat al sr. Ponsatí, ja que havien mobilitzat la seva lleva.  I el comiat va ser en el pati en un acte impressionant. Els alumnes de totes les classes de l’escola Francesc Macià –una munió de nois i noies, omplíem tot el pati per acomiadar al sr. Ponsatí, qui, davant nostre ens dirigí unes emotives paraules. En acabat, seguint la pauta de l’assaig, ressonaren totes les veus amb l’emotiu comiat esperançat d’un prompte retorn. “ A reveure, senyor Ponsatí!!”

 

Amb la marxa del sr. Ponsatí i els altres mestres, els nois i noies de Banyoles ens quedàrem sense Escola. Jo vaig prosseguir els estudis amb la “senyoreta Assumpció”, una senyora que ens deien que era monja i que donava classes particulars per a mitja dotzena d’alumnes en en una casa del carrer del Puig, domicili d’uns familiars seus. Després vaig anar al col.legi de la Vila,a la plaça dels Estudis, amb la srta. Júlia Fiol.

A l’escola del sr. Ponsatí, en aquells difícils anys de la guerra hi vaig aprendre a llegir i escriure el català. D’aquells bells temps en conservo el llibre “Presència de Catalunya” que vaig comprar en la Diada del Llibre de l’any 1938 en una parada de llibres que el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va instal.lar a la plaça Major de Banyoles. A les classes de l’Escola llegíem les poesies d’aquell llibre que descriu el paisatge català a través dels seus poetes. A casa recitava assíduament les poesies, i potser d’aquí em ve la meva afició als recitals poètics i al teatre.

El llibre “Presència de Catalunya” va ser el meu tresor amagat en el temps de la postguerra. En aquell mal anomenat “Año de la Victoria” i els subsegüents “Años Triunfales”  tenia guardat el llibre en un calaix de la tauleta de nit, i cada vespre, abans de dormir-me en recitava fragments.

En el 1939, en recuperar les monges clarisses el convent de la Providència, s’esborrà el rètol de “Escola Francesc Macià” que hi havia a la façana. Les dificultats econòmiques d’aquells primers anys de postguerra m’obligaren a treballar en un obrador d’un serreller al davant mateix de la nostra casa, al carrer Major. Eren temps difícils i havíem de guanyar-nos les garrofes per sobreviure. Vaig anar uns anys a “conferència” amb el sr. Miquel Parnau i vaig fer uns cursos de “Contabilidad Comercial” per correspondència  que m’ajudaren a preparar-me per entrar a treballar a la Banca. Tot s’havia de fer en castellà, però jo tenia a casa els llibres “Presència de Catalunya” i “Terra i ànima”, i a casa dels meus avis vaig descobrir un altre tresor: la col.lecció de teatre català del meu oncle, Josep Coll, que s’exilià a França pel motiu d’haver estat president de la Societat Ateneu Republicà d’Esquerra, de Banyoles, de la que també en fou director i actor del grup teatral d’aquella Societat.

Amb els joves de la “Acción Católica Española” entràrem a la Societat del “Círculo de Católicos” i allí hi havia un teatre. I fou en aquell teatre, del carrer de l’Abeurador, on jo hi vaig debutar actuant en les representacions dels Pastorets tradicionals que es feien en castellà. Sortosament, però, a la resta de temporada, nosaltres fèiem teatre en català. De tant en tant, en el públic, com a espectador hi havia  el senyor Ponsatí. Aquell “a reveure, senyor Ponsatí!!” s’havia acomplert i ens en vam alegrar tots els nois que l’havíem tingut com a director o alumne en aquella enyorada Escola Francesc Macià.