(Fragments del relat “Entre la
guerra i la comèdia”)
Diuen que la guerra s’ha
acabat. La
nena. Febrer 1939.
La mama
m’ha dit que cada diumenge haig d’anar a missa i que hi anirem totes dues per
pregar a Déu Nostre Senyor que faci que el papa sigui viu i pugui tornar de la
guerra perquè la guerra encara no s’ha
acabat i aquí en el poble no ho sembla pas que s’hagi acabat perquè es veuen
molts de soldats moros pels carrers i fa uns dies que van fer una festa que en
deien de l’entrada dels nacionals al poble i van anar-hi molts de nois i noies
a la plaça i els soldats ballaven amb les noies i cantaven molt i alguns es van
emborratxar i les cançons que cantaven eren com aquelles de les bailarines de
castanyoles. I fa poc van fer una missa a la plaça que en diuen de campanya per
celebrar la Aliberación del pueblo de las hordas rojas, que jo no sé que és
això perquè durant aquests tres anys que ha durat la guerra ja he aprés de
llegir i escriure en català i també en castellà que el meu germà me n’ha
ensenyat perquè ell ha anat tots aquests anys a l’escola Francesc Macià que era
en el mateix lloc on abans hi havia les monges Clarisses que les van fer marxar
per posar-hi aquesta escola que jo també vaig anar-hi uns dies però l’escola de
les nenes va durar poc.
No
havia vist tanta gent a la plaça com aquell dia que van fer la missa de
campanya que cantaven uns capellans amb una llengua que no era ni catalana ni
castellana i que diuen que és llatí i la recordo una mica de quan era més
petita i la mare me portava a missa i cantàvem una cançó que he recordat sempre
i que a mi em feia molta gràcia en un tros que jo cantava amb la boca ben
oberta i que feia Et unaam sanctaam catolicaam et apostolicaam eclesiaaam...I a
la missa que van fer a la plaça hi havia uns homes i unes dones que anaven cap
a davant de tot on hi havia molts capellans que els hi posaven una cosa blanca
a la boca i s’agenollaven amb els ulls aclucats. La meva mare també va anar-hi
a combregar, perquè se’n diu combregar i els capellans posen aquella cosa a la
boca que és una neula rodona que es diu hòstia i m’ha dit la mama que és Déu
Nostre Senyor i que quan jo tingui més anys ja ho entendré i podré anar a
combregar i faré la comunió i em faran un vestit molt bonic perquè diuen que a
combregar els nens i nenes hi han d’anar ben mudats.
Al bell
mig de la plaça hi he trobat el meu germà que m’ha dit que a la tarda farien
comèdia sota la volta del jardí. En Martirià
és molt comediant i durant tot aquest temps de guerra ha fet comèdia amb
els nois del carrer i cada diumenge els anava a veure perquè jo havia de fer de
públic i havia d’animar a la gent perquè piqués de mans i ningú me’n feia cas
perquè deien que era de la claca que vol dir que són els que animen sense pagar
i els dissabtes al vespre també feien comèdia al mig del carrer Major i en
Martirià era el rei de la cançó aquella de les Deu noies per casar i tocava les
galtes de totes les noies i cap li feia peça fins que va trobar l’Angeleta que
era la més maca i resulta que feia veure que s’hi va casar. Era una cançó que a
mi m’agradava molt i el meu germà era molt guapo fent de rei i la gent que
passava pel carrer s’aturava i s’embadalia davant d’aquells nois que sabien fer
molt bé la comèdia que s’acabava quan s’apagaven els llums i tot el carrer i
tot el poble quedava fosc i ningú podia transitar. Ara si, ara d’ençà que han
entrat els nacionals sembla que podem anar més tranquils pels carrers però no
fa gaire gràcia veure soldats ja que n’hi ha molts i alguns són molt simpàtics
però n’hi ha d’altres que fan por.
El meu
germà i els seus amics s’han ficat dintre el pati dels Hermanos que abans era
el pati dels Hermanos Gabrielistes que feien classes i en Martirià hi havia
anat i va aprendre moltes coses i sobretot de llegir de carrandella perquè
llegeix molt de pressa. Els Hermanos abans anaven vestits amb sotana com els
capellans però amb un pitet blanc sota el coll fins que quan va venir allò que
en diuen la República els van obligar a anar vestits de paisà i això és el que
em va explicar el meu germà i també em va dir que en començar la guerra van fer
marxar els Hermanos i ara no sabem si tornaran perquè tots els col.legis són
quartels plens de tropa i el que hi ha més són soldats moros. En Martirià m’ha
explicat que ell i els seus amics han entrat alguna vegada a dins del quartel
que abans havia sigut l’estudi dels Hermanos que ell hi havia anat quan era petit,
i van veure que encara hi havia els pupitres arraconats dintre les classes i en
arribar a l’entrada de la seva classe hi va veure una llarga fila de soldats
moros que feien cua per entrar a l’aula, i que quan van ser allà els moros els
van fer marxar. No sé que hi devia haver allà a dintre que aquells moros hi
fessin cua tot el dia. Ara sembla que el meu germà i tota la seva colla no
juguen tant a fer guerra, que n’havien fet molta des la balconada del jardí
penjat de casa llençant pedres a una
pandilla de nois d’un altre carrer. Ara sembla que la guerra s’ha acabat
i segons es diu dintre poc temps els moros ja marxaran però mentrestant encara
fan cua per entrar a l’aula on el meu germà havia aprés a llegir ben ràpid. La
mama em diu que no em barregi amb els nois i que els diumenges hem d’anar a
missa, i jo ja m’he comprat una mantellina molt maca!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada