dilluns, 28 d’octubre del 2013

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XVI)


(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

 

Diuen que la guerra s’ha acabat. La nena. Febrer 1939.

 

La mama m’ha dit que cada diumenge haig d’anar a missa i que hi anirem totes dues per pregar a Déu Nostre Senyor que faci que el papa sigui viu i pugui tornar de la guerra perquè la guerra encara  no s’ha acabat i aquí en el poble no ho sembla pas que s’hagi acabat perquè es veuen molts de soldats moros pels carrers i fa uns dies que van fer una festa que en deien de l’entrada dels nacionals al poble i van anar-hi molts de nois i noies a la plaça i els soldats ballaven amb les noies i cantaven molt i alguns es van emborratxar i les cançons que cantaven eren com aquelles de les bailarines de castanyoles. I fa poc van fer una missa a la plaça que en diuen de campanya per celebrar la Aliberación del pueblo de las hordas rojas, que jo no sé que és això perquè durant aquests tres anys que ha durat la guerra ja he aprés de llegir i escriure en català i també en castellà que el meu germà me n’ha ensenyat perquè ell ha anat tots aquests anys a l’escola Francesc Macià que era en el mateix lloc on abans hi havia les monges Clarisses que les van fer marxar per posar-hi aquesta escola que jo també vaig anar-hi uns dies però l’escola de les nenes va durar poc.

No havia vist tanta gent a la plaça com aquell dia que van fer la missa de campanya que cantaven uns capellans amb una llengua que no era ni catalana ni castellana i que diuen que és llatí i la recordo una mica de quan era més petita i la mare me portava a missa i cantàvem una cançó que he recordat sempre i que a mi em feia molta gràcia en un tros que jo cantava amb la boca ben oberta i que feia Et unaam sanctaam catolicaam et apostolicaam eclesiaaam...I a la missa que van fer a la plaça hi havia uns homes i unes dones que anaven cap a davant de tot on hi havia molts capellans que els hi posaven una cosa blanca a la boca i s’agenollaven amb els ulls aclucats. La meva mare també va anar-hi a combregar, perquè se’n diu combregar i els capellans posen aquella cosa a la boca que és una neula rodona que es diu hòstia i m’ha dit la mama que és Déu Nostre Senyor i que quan jo tingui més anys ja ho entendré i podré anar a combregar i faré la comunió i em faran un vestit molt bonic perquè diuen que a combregar els nens i nenes hi han d’anar ben mudats.

Al bell mig de la plaça hi he trobat el meu germà que m’ha dit que a la tarda farien comèdia sota la volta del jardí. En Martirià  és molt comediant i durant tot aquest temps de guerra ha fet comèdia amb els nois del carrer i cada diumenge els anava a veure perquè jo havia de fer de públic i havia d’animar a la gent perquè piqués de mans i ningú me’n feia cas perquè deien que era de la claca que vol dir que són els que animen sense pagar i els dissabtes al vespre també feien comèdia al mig del carrer Major i en Martirià era el rei de la cançó aquella de les Deu noies per casar i tocava les galtes de totes les noies i cap li feia peça fins que va trobar l’Angeleta que era la més maca i resulta que feia veure que s’hi va casar. Era una cançó que a mi m’agradava molt i el meu germà era molt guapo fent de rei i la gent que passava pel carrer s’aturava i s’embadalia davant d’aquells nois que sabien fer molt bé la comèdia que s’acabava quan s’apagaven els llums i tot el carrer i tot el poble quedava fosc i ningú podia transitar. Ara si, ara d’ençà que han entrat els nacionals sembla que podem anar més tranquils pels carrers però no fa gaire gràcia veure soldats ja que n’hi ha molts i alguns són molt simpàtics però n’hi ha d’altres que fan por.

El meu germà i els seus amics s’han ficat dintre el pati dels Hermanos que abans era el pati dels Hermanos Gabrielistes que feien classes i en Martirià hi havia anat i va aprendre moltes coses i sobretot de llegir de carrandella perquè llegeix molt de pressa. Els Hermanos abans anaven vestits amb sotana com els capellans però amb un pitet blanc sota el coll fins que quan va venir allò que en diuen la República els van obligar a anar vestits de paisà i això és el que em va explicar el meu germà i també em va dir que en començar la guerra van fer marxar els Hermanos i ara no sabem si tornaran perquè tots els col.legis són quartels plens de tropa i el que hi ha més són soldats moros. En Martirià m’ha explicat que ell i els seus amics han entrat alguna vegada a dins del quartel que abans havia sigut l’estudi dels Hermanos que ell hi havia anat quan era petit, i van veure que encara hi havia els pupitres arraconats dintre les classes i en arribar a l’entrada de la seva classe hi va veure una llarga fila de soldats moros que feien cua per entrar a l’aula, i que quan van ser allà els moros els van fer marxar. No sé que hi devia haver allà a dintre que aquells moros hi fessin cua tot el dia. Ara sembla que el meu germà i tota la seva colla no juguen tant a fer guerra, que n’havien fet molta des la balconada del jardí penjat de casa llençant pedres a una  pandilla de nois d’un altre carrer. Ara sembla que la guerra s’ha acabat i segons es diu dintre poc temps els moros ja marxaran però mentrestant encara fan cua per entrar a l’aula on el meu germà havia aprés a llegir ben ràpid. La mama em diu que no em barregi amb els nois i que els diumenges hem d’anar a missa, i jo ja m’he comprat una mantellina molt maca!.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada