1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XIII)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

 

Nit de trets. La nena. Febrer 1939.

 

He dormit abraçada al cos pelut d’en Komi amb la Lluïsa al meu costat i ja fa dies que dormim juntes amb la Lluïsa que és la veïna del costat de casa i els edificis comuniquen entrant per una porta de darrera al costat de les escales que porten al jardí i la Lluïsa és la meva amiga i ens entenem molt bé però a vegades ella se m’emporta en Komi per jugar-hi i jo només li deixo una estona i és que en Komi és un os pelut que em va regalar el senyor baró que és amic dels papes i jo me l’emporto a tot arreu en Komi i m’agrada el nom de Komi que li va posar el meu germà i el va treure d’una pel.licula que va veure on hi havia una nena que jugava amb un osset Komi que li van regalar els seus papes i ara amb la Lluïsa juguem molt amb en Komi i avui totes dues volem abraçar-nos amb ell perquè a fora se senten trets i és una nit que tots tenim por perquè els trets ens han despertat i ens hem aixecat i ens hem reunit al menjador amb els germans i la mare de la Lluïsa i tremolem de por abrigats amb una manta molt vella i així ben acostadets no tenim tanta fred i mirem a les finestres i veiem que hi rellueixen petites estrelletes que passen volant i en Joan que és el noi més gran ens diu que és el foc que esclata dels canons que cada vegada se senten més forts i de cop i volta el soroll de les armes s’atura i les estrelletes s’apaguen i ens envolta un silenci espantós i al cap d’una estona sentim trucs a la porta però no ens movem i m’abraço ben fort al cos pelut d’en Komi i els trucs a la porta es repeteixen i en la foscor del menjador només brillen els ulls verdosos de la Mixeta la gata que salta sobre la meva falda i s’estarrufa miolant i per tercera vegada es repeteixen els trucs a la porta i una altra vegada no tan fort i la mama de la Lluïsa s’acosta a la porta i sent una veu fluixa que diu obriu obriu que soc jo i és la veu d’en Xicu l’home de l’Amparo que obre el llisquet  de la porta i veiem en Xicu que entra i va ben esparracat perquè després ens ha dit que ha baixat de la muntanya i ens diu tanqueu tanqueu de pressa i anem cap a dins que em persegueixen els moros que van al meu darrera i d’aquí una estona ja  entraran al poble i ens trobem

tots junts al menjador de la casa i en Xicu abraça els seus fills i diu no us moveu no us moveu i que ningú digui res i parleu de baix en baix i l’Amparo diu que sonaven molts trets però ara ja fa estona que no se’n sent cap i en Xicu diu que ve de la muntanya sota Rocacorba i els soldats d’en Franco baixaven de la muntanya disparant trets als pobres indefensos d’una columna esgarriada i en Xicu sabia on estava passant perquè coneixia el camí i corria i corria fins que va arribar a la carretera i a les envistes del poble ha enfilat la vorera del carrer principal i més enllà ha vist el sereno de la població que es passejava pel carrer amb el xuixo de ferro a la mà i anava per dir-li que anés a casa seva que venien els moros i disparaven a tothom i ha vist que el sereno ha trencat de carrer seguint la ronda nocturna i ha sentit uns trets i s’ha girat i ha vist com el sereno queia i que potser l’han mort i en Xicu ha alleugerit les passes travessant la plaça Major per sota les voltes i tot era molt fosc i ha pogut arribar fins a casa seva que és aquí on ha trucat i ara ja és al costat de nosaltres que ens explica tot això i ens diu poseu-vos aquí ben arraulits que dintre poc els tindrem aquí i no sé que passarà i acosteu-vos fills meus i abraçem-nos tots plegats i a fora al carrer el silenci és trencat per unes passes i unes veus somortes i estranyes com si atiessin el pas d’uns animals i és com un clop clop de ferradures sobre el terra del carrer i jo abraçada a en Komi sento rialles i veus d’una parla estranya i em poso a plorar i dic que vull anar a casa.