A reveure senyor
Ponsatí!.- Devia esser a l’any 1938. Jo tenia 13 anys i anava a l’Escola
Francesc Macià que el CENU (Consell d’Escola Nova Unificada) havia emplaçat a
l’antic convent de les monges Clarisses de La Providència, al carrer de la
Muralla de Banyoles. En tinc un bon record de l’ensenyament en aquella Escola.
El meu mestre era el senyor Albert, i també en recordo altres com el sr. Lluis
Martinez, el sr. Navarra i sobretot, el sr. Josep Maria Dalmau, de la classe de
música. Amb el sr. Dalmau ens reuníem els alumnes de totes les classes, i
gaudíem de debò quan al final de la lliçó ens oferia un concert amb melodies de
les pel.licules de dibuixos dels curts-metratges de Walt Disney (“Els tres
porquets”, “El vell molí”, etc).
El director de l’escola era el sr. Josep Ponsatí. No vaig
tenir ocasió d’anar a la seva classe, si bé el recordo com un home seriós que
travessava el llarg passadís donant ràpides mirades als grans finestrons de les
aules. A l’hora del pati, el sr.. Ponsatí conversava, fent grup, amb altres
mestres, un grup que s’anava reduïnt a mesura que els seus components es veien
obligats a absentar-se quan les seves lleves eren cridades per anar a lluitar
al font de guerra. Els nois de l’Escola també respiràvem els mals aires del
conflicte, si bé ens ho agafàvem amb més tranquil.litat, i fins i tot ens
alegràvem quan vèiem els avions “xatos” i “mosques” que des del camp d’aviació
de Celrà s’envolaven fins a fregar gairebé les teulades de la nostra Escola.
Aleshores, a les classes s’esvalotava el galliner i els srs. Albert i Ponsatí
havien de posar ordre..
Un dia se’ns va reunir a tots els alumnes per assajar un
comiat al sr. Ponsatí, ja que havien mobilitzat la seva lleva. I el comiat va ser en el pati en un acte
impressionant. Els alumnes de totes les classes de l’escola Francesc Macià –una
munió de nois i noies, omplíem tot el pati per acomiadar al sr. Ponsatí, qui,
davant nostre ens dirigí unes emotives paraules. En acabat, seguint la pauta de
l’assaig, ressonaren totes les veus amb l’emotiu comiat esperançat d’un prompte
retorn. “ A reveure, senyor Ponsatí!!”
Amb la marxa del sr. Ponsatí i els altres mestres, els
nois i noies de Banyoles ens quedàrem sense Escola. Jo vaig prosseguir els
estudis amb la “senyoreta Assumpció”, una senyora que ens deien que era monja i
que donava classes particulars per a mitja dotzena d’alumnes en en una casa del
carrer del Puig, domicili d’uns familiars seus. Després vaig anar al col.legi
de la Vila,a la plaça dels Estudis, amb la srta. Júlia Fiol.
A l’escola del sr. Ponsatí, en aquells difícils anys de la
guerra hi vaig aprendre a llegir i escriure el català. D’aquells bells temps en
conservo el llibre “Presència de Catalunya” que vaig comprar en la Diada del
Llibre de l’any 1938 en una parada de llibres que el Departament de Cultura de
la Generalitat de Catalunya va instal.lar a la plaça Major de Banyoles. A les
classes de l’Escola llegíem les poesies d’aquell llibre que descriu el paisatge
català a través dels seus poetes. A casa recitava assíduament les poesies, i
potser d’aquí em ve la meva afició als recitals poètics i al teatre.
El llibre “Presència de Catalunya” va ser el meu tresor
amagat en el temps de la postguerra. En aquell mal anomenat “Año de la
Victoria” i els subsegüents “Años Triunfales”
tenia guardat el llibre en un calaix de la tauleta de nit, i cada
vespre, abans de dormir-me en recitava fragments.
En el 1939, en recuperar les monges clarisses el convent
de la Providència, s’esborrà el rètol de “Escola Francesc Macià” que hi havia a
la façana. Les dificultats econòmiques d’aquells primers anys de postguerra
m’obligaren a treballar en un obrador d’un serreller al davant mateix de la
nostra casa, al carrer Major. Eren temps difícils i havíem de guanyar-nos les
garrofes per sobreviure. Vaig anar uns anys a “conferència” amb el sr. Miquel
Parnau i vaig fer uns cursos de “Contabilidad Comercial” per
correspondència que m’ajudaren a
preparar-me per entrar a treballar a la Banca. Tot s’havia de fer en castellà,
però jo tenia a casa els llibres “Presència de Catalunya” i “Terra i ànima”, i
a casa dels meus avis vaig descobrir un altre tresor: la col.lecció de teatre
català del meu oncle, Josep Coll, que s’exilià a França pel motiu d’haver estat
president de la Societat Ateneu Republicà d’Esquerra, de Banyoles, de la que
també en fou director i actor del grup teatral d’aquella Societat.
Amb els joves de la “Acción Católica Española” entràrem a
la Societat del “Círculo de Católicos” i allí hi havia un teatre. I fou en
aquell teatre, del carrer de l’Abeurador, on jo hi vaig debutar actuant en les
representacions dels Pastorets tradicionals que es feien en castellà.
Sortosament, però, a la resta de temporada, nosaltres fèiem teatre en català.
De tant en tant, en el públic, com a espectador hi havia el senyor Ponsatí. Aquell “a reveure, senyor
Ponsatí!!” s’havia acomplert i ens en vam alegrar tots els nois que l’havíem
tingut com a director o alumne en aquella enyorada Escola Francesc Macià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada