dimecres, 2 d’octubre del 2013

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (III)


A reveure senyor Ponsatí!.- Devia esser a l’any 1938. Jo tenia 13 anys i anava a l’Escola Francesc Macià que el CENU (Consell d’Escola Nova Unificada) havia emplaçat a l’antic convent de les monges Clarisses de La Providència, al carrer de la Muralla de Banyoles. En tinc un bon record de l’ensenyament en aquella Escola. El meu mestre era el senyor Albert, i també en recordo altres com el sr. Lluis Martinez, el sr. Navarra i sobretot, el sr. Josep Maria Dalmau, de la classe de música. Amb el sr. Dalmau ens reuníem els alumnes de totes les classes, i gaudíem de debò quan al final de la lliçó ens oferia un concert amb melodies de les pel.licules de dibuixos dels curts-metratges de Walt Disney (“Els tres porquets”, “El vell molí”, etc).

 

El director de l’escola era el sr. Josep Ponsatí. No vaig tenir ocasió d’anar a la seva classe, si bé el recordo com un home seriós que travessava el llarg passadís donant ràpides mirades als grans finestrons de les aules. A l’hora del pati, el sr.. Ponsatí conversava, fent grup, amb altres mestres, un grup que s’anava reduïnt a mesura que els seus components es veien obligats a absentar-se quan les seves lleves eren cridades per anar a lluitar al font de guerra. Els nois de l’Escola també respiràvem els mals aires del conflicte, si bé ens ho agafàvem amb més tranquil.litat, i fins i tot ens alegràvem quan vèiem els avions “xatos” i “mosques” que des del camp d’aviació de Celrà s’envolaven fins a fregar gairebé les teulades de la nostra Escola. Aleshores, a les classes s’esvalotava el galliner i els srs. Albert i Ponsatí havien de posar ordre..

 

Un dia se’ns va reunir a tots els alumnes per assajar un comiat al sr. Ponsatí, ja que havien mobilitzat la seva lleva.  I el comiat va ser en el pati en un acte impressionant. Els alumnes de totes les classes de l’escola Francesc Macià –una munió de nois i noies, omplíem tot el pati per acomiadar al sr. Ponsatí, qui, davant nostre ens dirigí unes emotives paraules. En acabat, seguint la pauta de l’assaig, ressonaren totes les veus amb l’emotiu comiat esperançat d’un prompte retorn. “ A reveure, senyor Ponsatí!!”

 

Amb la marxa del sr. Ponsatí i els altres mestres, els nois i noies de Banyoles ens quedàrem sense Escola. Jo vaig prosseguir els estudis amb la “senyoreta Assumpció”, una senyora que ens deien que era monja i que donava classes particulars per a mitja dotzena d’alumnes en en una casa del carrer del Puig, domicili d’uns familiars seus. Després vaig anar al col.legi de la Vila,a la plaça dels Estudis, amb la srta. Júlia Fiol.

A l’escola del sr. Ponsatí, en aquells difícils anys de la guerra hi vaig aprendre a llegir i escriure el català. D’aquells bells temps en conservo el llibre “Presència de Catalunya” que vaig comprar en la Diada del Llibre de l’any 1938 en una parada de llibres que el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va instal.lar a la plaça Major de Banyoles. A les classes de l’Escola llegíem les poesies d’aquell llibre que descriu el paisatge català a través dels seus poetes. A casa recitava assíduament les poesies, i potser d’aquí em ve la meva afició als recitals poètics i al teatre.

El llibre “Presència de Catalunya” va ser el meu tresor amagat en el temps de la postguerra. En aquell mal anomenat “Año de la Victoria” i els subsegüents “Años Triunfales”  tenia guardat el llibre en un calaix de la tauleta de nit, i cada vespre, abans de dormir-me en recitava fragments.

En el 1939, en recuperar les monges clarisses el convent de la Providència, s’esborrà el rètol de “Escola Francesc Macià” que hi havia a la façana. Les dificultats econòmiques d’aquells primers anys de postguerra m’obligaren a treballar en un obrador d’un serreller al davant mateix de la nostra casa, al carrer Major. Eren temps difícils i havíem de guanyar-nos les garrofes per sobreviure. Vaig anar uns anys a “conferència” amb el sr. Miquel Parnau i vaig fer uns cursos de “Contabilidad Comercial” per correspondència  que m’ajudaren a preparar-me per entrar a treballar a la Banca. Tot s’havia de fer en castellà, però jo tenia a casa els llibres “Presència de Catalunya” i “Terra i ànima”, i a casa dels meus avis vaig descobrir un altre tresor: la col.lecció de teatre català del meu oncle, Josep Coll, que s’exilià a França pel motiu d’haver estat president de la Societat Ateneu Republicà d’Esquerra, de Banyoles, de la que també en fou director i actor del grup teatral d’aquella Societat.

Amb els joves de la “Acción Católica Española” entràrem a la Societat del “Círculo de Católicos” i allí hi havia un teatre. I fou en aquell teatre, del carrer de l’Abeurador, on jo hi vaig debutar actuant en les representacions dels Pastorets tradicionals que es feien en castellà. Sortosament, però, a la resta de temporada, nosaltres fèiem teatre en català. De tant en tant, en el públic, com a espectador hi havia  el senyor Ponsatí. Aquell “a reveure, senyor Ponsatí!!” s’havia acomplert i ens en vam alegrar tots els nois que l’havíem tingut com a director o alumne en aquella enyorada Escola Francesc Macià.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada