1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (IV)

“Entre la guerra i la comèdia” és un relat en 40 capítols en en els que descric les facècies d’una família que el lector pot endevinar molt fàcilment que és la meva. Només uns pocs amics l’han llegit, si bé ara n’extreuré uns quants capítols per deixar empremta d’aquells anys de la guerra “incivil” a la nostra ciutat de Banyoles. Signada amb el pseudònim de Martirià Estany i Fontpudosa descriu les facècies del “jove Martirià” i la seva família en els anys del 1936 al 1940.

Crema d’imatges.- El nen: Juliol 1936. No m’agrada que cremin les imatges de les esglésies. Aquesta gent és esbojarrada. Tot ho trenquen, tot ho fan malbé. N’hi ha que fan cares de guillats, de trastocats, com si no tinguessin el cap clar. Amb ulls desorbitats esgavellen, desvalisen i destrueixen tot el que troben dins els temples. Llencen les imatges, les trenquen a martellades i les tiren al foc. Fan uns focs enormes a les placetes de davant les esglésies. Fins i tot alguns volien cremar l’orgue de dues esglésies però sort n’hi hagut d’un músic que els ha dit que no ho facin.  A la plaçeta de les Clarisses hi he passat tot el dia veient com cremaven imatges i missals i he vist com s’emportaven coses de més valor. Un home geperut, que havia estat sagristà d’una església i que jo l’havia vist portant el Sant Crist a les processons, remenava llibres i missals que fullejava i anava estripant els fulls escrits en llatí i en lletra gòtica amb estampes de color d’Història Sagrada. M’han dit que aquest home, en Bacó, és un dels principals revolucionaris del nostre poble. La meva mare es fa un tip de plorar. Diu que el que estan fent aquesta gent esbojarrada és una bestiesa i que Déu els condemnarà. La meva mare té uns fonaments religiosos molt arrelats, va ser educada a les monges del Sagrat Cor si bé poca cosa allí hi va aprendre. La mare  era d’una família nombrosa que tenien molts maldecaps per viure. Va entrar al col.legi religiós i les monges li van confiar la feina de fàmula com a serventa de la comunitat. Poca cosa allí hi va aprendre, de lletra no en sabia gaire, però gràcies als seus germans va instruir-se i afeccionar-se a la lectura amb les Pàgines Viscudes de Folch i Torres que es publicaven al Patufet. A  casa seva són set germans i l’àvia diu que n’hi ha dos que s’han embolicat en política. El gran és president de l’Ateneu Republicà d’Esquerra i potser és el més problemàtic per als seus pares que són molt religiosos. Avui he vist la meva àvia com escridassava al seu fill dient-li: - Que fan aquests bojos? Perquè han de cremar aquestes imatges? Quin mal els hi fan els capellans?. Jo ja veig que aquest vespre, amb els pares i la meva germana ens faran anar a casa dels avis a resar almenys tres parts de rosari. Ara no hi anem tan sovint a resar el rosari a casa dels avis. Sembla que passar el rosari és més cosa d’hivern que d’estiu perquè a l’hivern al mateix temps podem fer torrades a la vora del foc. Però aquesta nit, malgrat que hi hagi tota aquesta terrabastada ens trobarem tota la família a casa dels avis. Ja m’ha dit l’avi, a cau d’orella, que aquesta nit encetarem alguns melons del camp de Canaleta, aquell camp que fa alguns anys –segons m’ha contat l’avi- ell mateix quan cavava amb l’aixada  va veure com hi aterrava una avioneta i com se li acostava l’aviador amb un mapa a la mà. Avui segurament que m’ho tornarà a explicar l’avi i em dirà que aquell aviador feia uns crits que no se l’entenia i que molta gent va anar al camp de l’avi i que en veure que ningú sabia el que deia aquell home que parlava d’una forma estranya es va acostar l’agutzil i va dir a un vailet que anés a buscar la Berta, una noia austríaca que era refugiada al poble des del temps de la guerra del Catorze i que es va quedar a casa d’una família que la van portar molt bé.  I la Berta els va dir que aquell aviador anava a Barcelona i que portava capses de plomes estilogràfiques de la casa Pelikan per a exposar-les a la Fira de Barcelona. I l’avi em seguirà explicant que van fer venir els mecànics de can Pandai per adobar l’avioneta que s’havia espatllat i que aquells mecànics van saber fer-ho molt bé i van posar l’avioneta a punt de marxa, i que va ser com una festa  veure el pilot que  feia voltar l’hèlix i engegava el motor, i com l’avioneta s’envolava fins que va topar amb un arbre i anà a caure a l’altra banda de la riera. I m’explicarà que l’aviador va passar deu dies al poble i que moltes famílies el convidaven a dinar a les seves cases i que també un dia es va quedar a sopar i dormir a casa dels avis i que endrapava molt i bevia vi que ell mateix traguejava de la bòta del celler i que va dormir com un tronc i que a l’endemà el van haver de despertar i quan es va aixecar anava de tort  a taula i que mai havia vist un home que  s’afartés tant com aquell i que sempre li ha sapigut greu haver fet matar aquella oca que els avis guardaven per les festes de Nadal, i que aquell home es va empassar ben bé mitja oca. Aquesta nit tornaré a escoltar les explicacions de l’avi i menjarem talls frescos de meló del vell camp de l’avioneta, mentre les dones aniran passant grans de rosari implorant que en el nostre poble no es facin més bogeries com aquestes que estan fent de trencar i cremar les imatges dels sants i santes de les nostres esglésies.