dimarts, 29 d’octubre del 2013

1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XVII)


(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

Una aula misteriosa. El nen. Febrer 1939

Va anar de poc que veiéssim les dues noies despullades. Vivien en una aula del que havia estat col.legi dels Hermanos Gabrielistes abans de la guerra. En aquesta aula hi entraven molts moros. Nosaltres jugàvem pels passadissos de l’antic col.legi, i cada dia, havent dinat, cap allà a les tres de la tarda hi vèiem els moros com feien cua a l’entrada de l’aula on el  l’hermano González hi impartia classes – bé, vull dir el senyor González, perquè en aquells darrers anys de la República els van obligar a treure’s la sotana i el pitet blanc i ja anaven vestits de paisà.  En aquesta aula els moros  no ens hi deixaven entrar. Els moros feien cua per entrar-hi i en aquelles hores de la tarda no ens deixaven transitar ni pels passadissos i si ens veien ens corrien al darrera. Jo no sé pas que hi havia  a dintre aquella aula però alguns dels meus companys deien que aquells moros feien cua “per anar a xinar” amb les dues noies que hi vivien, que tampoc entenia gaire el que volien dir però més o menys m’ho imaginava. Aquelles dues noies cada dia venien al pati on nosaltres jugàvem  i portaven dos nens que els balencegaven en un trapezi que van muntar entre dos arbres. A  les dues de la tarda aquelles  noies ens  dèien que vigiléssim els nens i que quan tornessin ja ens donarien uns cèntims. Les noies marxaven deixant-nos a nosaltres balancejant les criatures, i quan havien passat un parell d’hores les noies tornaven portant berenar pels seus nens i tots plegats menjaven afamadament xuscos amb sardines i xocolata. Ens donaven preses de xocolata i ens deien gràcies per guardar-los-hi les criatures. Un cop havien berenat, les noies estaven força estona al pati jugant amb els seus nens. I reien i cantaven. Eren bones noies. 

--------------------------------------------------------------------------

Fa dies que les noies no venen. Deuen haver marxat, potser amb els moros. Perquè els moros que ens han envaït  durant els primers dies de l’arribada dels nacionals al poble van marxant a fer la guerra en altres llocs d’Espanya. Hi han estat molts dies al poble. Els vèiem escampats pels camps del costat del camí dels Embusteros i a la placeta del nostre barri. Allí hi cuinaven i tenien cura de les metralladores. També n’hi havia davant de la fàbrica de mitjons que la van saquejar emportant-se seda natural que venien o donaven als veïns. Nosaltres havíem arreplegat mitjons, filadores i boles de plom per jugar. A la vora de la fàbrica de cimà n’hi havia una colla que s’escalfaven vora els forns. Tots dormien a terra i portaven un casquet vermell com un test posat al revés. Ens deien que no hi anèssim allà perquè hi havia bombes de mà escampades, però nosaltres no en fèiem cas i volíem veure esclatar les bombes que en deien de Fita i que no tenien metralla. Eren com pots de conserva amb una cinta que les embolcallava i deien que tenien percutor que no sé que és, però ara que els moros són fóra ens agrada anar per aquells camps a veure com l’agutzil de l’Ajuntament va amb una escopeta d’aquelles que en diuen màuser i des d’un tros lluny les fa explotar.

Sort en tenim que els moros ja són fóra perquè a vegades ens amoïnaven. En principi un d’ells ens va entrar al cobert on fèiem comèdia amb les nenes i vam veure que les hi donava una mala mirada. Va venir a parlar amb nosaltres i ens va dir que si l’acompanyàvem a una casa de putas ens donaria un duro a cada un. Un duro, per a nosaltres era una fortuna i per això l’Espardenyer i jo mateix vam acompanyar al moro fins a la casa que en el poble en deien de barrets que era al carrer de Sant  Mer. El moro, en veure la casa se’ns va empipar i ens va dir que aquí no hay nadie i nosaltres ens vam quedar amb la canya sense peix, vull dir sense aquells duros que ens enxalivàvem . El moro va marxar amoïnat amb la cua entre cames.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada