(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)
L’escapada. El pare.
Quan
ens han carregat als camions per anar a combatre al front de guerra proper a
Barcelona cap de nosaltres pensàvem que en sortiríem vius. Èrem uns soldats
esgarriats i escagarrinats de por que no anàvem pas a lluitar –com volíen que
lluités jo amb un fusell sense gallet!-. Ens portaven al camp de la mort o a
que ens prenguessin presoners. Aquesta nit passada ha estat una nit de corregudes,
de córrer esvalotats amb les tropes feixistes al nostre darrera. Avui les
forces d’en Franco entraran a la ciutat de Barcelona que l’hem tingut a les
envistes des de dalt d’un turonet. Els oficials ens han fet baixar de pressa
atiant-nos perquè
pujessím als camions. Tots sabíem que anàvem cap al camp de la mort perquè
sentíem molt a prop les canonades i les bombardes que ens deixaven ben
eixordats. En pujar als camions –n’hi havia tres o quatre- escoltàvem els crits i renecs dels oficials
que ens empentaven. Jo he decidit pujar pel costat de la margenada enclotada, i
quan he vist que ningú em mirava m’ha vingut el ràpid pensament de rodolar per
terra, deixar-me caure en el clot i quedar allí de bocaterrossa apretant les dents de panxa a terra. He barrinat que
potser així em podrien confondre amb altres soldats morts que es troben arreu
de la carretera. Allí, amb els ulls clucs i la cara esclafada al terra he
tingut la visió dels meus amb l’espera angoixosa de que d’un moment a l’altre
sonaria un tret de la pistola del sergent malcarat, esperava, esperava... i en
el fons, pregava: Dèu meu, fills meus, Martirià, Maria... Teresa, adéu, adéu,
adéu....He sentit el soroll dels motors dels camions com arrencaven i s’anaven
perdent en la llunyania. En trencar la corba de la carretera m’he incorporat i
m’he vist sol. Era allí tot sol al costat d’una bona estesa de cadàvers. El silenci era sepulcral,
trencat únicament per alguns espetecs llunyans de canonades.. Alço el cap i
miro a un costat i altre de carretera, no es veu ningú, m’aixeco i em poso a
córrer, a córrer, a córrer sense aturar-me
cap a les primeres cases que veig dels defores de la ciutat.
Tranquil.litzat Antoni. Ja has passat el perill més gros. Passa lentament, poc a poc, com si fossis un ciutadà barceloní
que s’ha aixecat de bon matí per anar a agafar el tramvia. He passat tota la
nit per entremig de camps fins a arribar a aquest carrer encara ombrívol. No hi
ha ningú pels carrers . On haig d’anar? Qui m’acollirà? De cop i volta he
pensat amb el senyor Salvi que deu tenir el bar ben a la vora. El senyor Salvi
és un bon home que ha dinat algunes vegada a casa. Amb ell teníem un negoci de
compra-venda de carbasses i rabequets. Ell estava associat amb una gent que
eren metges de l’Hospital Clínic barceloní i cada setmana veníen a casa amb un
camió que carregaven de carbasses que jo els proporcionava després d’haver-les
recollit dels pagesos que vivien en els masos del meu poble. Aquest grup de
metges portaven les carbasses i rabequets a les cuines dels hospitals de
Barcelona per a fer-ne sopes pels malalts i ferits de la guerra. He pensat que
el senyor Salvi em podria rebre bé i ho
ha fet quan m’ha vist entrar al seu bar. -On vas, Antoni?, m’ha dit. I li he
explicat que m’he escapat , que em volien fer pujar a un camió i que...-Calla,
calla, m’ha dit de baix en baix i m’ha fet seure a una taula del cafè
servint-me un xusco amb enciam i un marro de cafè calentó. –Aquests que són
asseguts aquí a la barra són feixistes. Fa poc que han arribat, pren el cafè i
veste’n de seguida. Pots anar a casa del senyor Arnau, el viatjant. I ves
tranquil pel carrer i si veus algú tu digues Viva Franco i Arriba España. I
tranquil, eh, tranquil.. Apa adéu, Viva Franco”. I m’ha acomiadat aixecant el
braç ben enlaire. He sortit carrer enllà travessant el centre de Barcelona on
la gent des dels balcons posava rètols de Viva Franco i victorejava els soldats
que passaven a peu, en cotxes i camions alçant banderes espanyoles. En arribar
davant de la casa del viatjant els veig a dalt del balcó. Truco a la porta, i
surten a rebre’m, em coneixen i m’abracen: -On vas, Antoni?.Vina, entra.
M’acullen bé. Els hi explico tot el que m’ha passat. Estic cansat. necessito
dormir. Tinc gana. No tenen res per a menjar. Només una mica de llet aigualida
que m’escalfen en un fogonet. No puc més. No m’aguanto dret. M’acompanyen al
dormitori. Hi ha dues nenes petitones de rínxols d’or que dormen acostadetes.
Fa fred. La senyora del viatjant em dóna una manta. M’ajec vora el llit de les
nenes. Que maques! Són com els meus fills. Com en Martirià i la Maria. Els ulls
se m’acluquen. Dormo unes quinze hores. Quan em desperto, a fóra sento crits.
Crits d’alegria, crits de glòria. A la llunyania encara se senten trets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada