1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (X)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

 

La desfeta. La mare. Any 1938.

 

Estic ben tipa d’escoltar el piano. Al costat de casa hi ha l’estudi de piano de la senyoreta Lluiseta, una professora que té molts d’alumnes que fan cua per anar a les lliçons de piano. Jo no sé com la gent té humor per tocar les tecles del piano en aquests temps en què tots estem atabalats amb els sorolls dels avions que passen contínuament pel cel del poble. Ja m’agrada escoltar segons quines músiques de piano, però és que tots els dies sents els mateixos romanços, que si do re mi fa sol i sol fa mi re do que se’t fiquen en els tímpans de les orelles. L’Amparo, la meva veïna del costat esquerra de casa tampoc ho resisteix i molt menys en Narcís del costat dret, el que té una botiga de comestibles que en diuen a can Mandra, que per cert no en té res de mandra, però aquell vailet de la casa de davant que li diuen en Jaumet, un dia que va entrar a la botiga per comprar una paperina de sal, va trobar a en Narcís fent la migdiada darrera el taulell i per despertar-lo li va fer un crit dient-li: “-Eh mandra!, despatxa’m mandrós!” i aquest vailet va començar a dir-li Mandra per aquí i Mandra per allà i a escampar-ho per el poble i així ha quedat per sempre més batejada aquella botiga com a can Mandra. I això que en Narcís és molt llest i despert perquè quan compta el pes de les balances segur que no s’equivoca mai ni de cinc cèntims i sempre ens dóna el pes just ni més ni menys.

Estic preocupada perquè el menjar escasseja; a la botiga no es ven gaire i sort en tenim d’alguns pagesos que compren coves i cistells i ens paguen amb espècie: blat de moro, farina, fesols i el que sigui, que tot ens va bé per anar tirant.  Però el que em preocupa més és que diuen que aviat hauran d’anar a la guerra els homes de la quinta del meu home, i el meu home no ha fet el servei i no té cap idea de com ha d’agafar una escopeta, i em fa molta angúnia perquè ell és incapaç de matar ni una mosca. I, ¿què hi ha d’anar a fer ell a la guerra, a matar gent que podrien ésser del nostre poble?, perquè hi ha moltes persones que en diuen gent de dreta que s’han passat a l’altre costat dels feixistes. El meu home és molt bo i el que procura és de salvar la gent com ho ha fet amb el fuster del nostre carrer que un dia era a pescar al riu Fluvià i el meu home pescava una mica més avall i van arribar uns milicians armats fins a les dents que van preguntar al meu home si havia vist el fuster, i el meu home va dir que no i els milicians que sí, que sabien que el fuster era al riu a pescar, i el meu home que no, que no l’havia pas vist, i sí que sabia que hi era, i quan aquells milicians van marxar el meu home va deixar la canya de pescar i va anar corrent cap al lloc on hi havia el fuster pescant i li va dir:”- Hi ha uns milicians armats que et busquen per matar-te”. I en Joan va dir. “-Gràcies, Anton” i se’n va anar corrents i no l’hem vist més i segurament que es devia passar a l’altre costat i ara deu lluitar amb els feixistes contra nosaltres els republicans. I fa por que ells avancin, perquè cada dia les tropes feixistes avancen més i més i seria molt trist que els oficials que manen allà obliguessin a disparar contra les persones que som al poble. I tot això és molt dolorós i és una lluita contra germans que no pot acabar bé i que Déu ens empari a tots i Santa Maria Mare de Déu que s’ha de mirar que no agafin a ningú més perquè hi ha capellans i Hermanos amagats que qualsevol dia els hi pot passar alguna cosa. El meu nen ha vist l’Hermano Juanito com li feia la rata amb un mirall des de dalt del terrat d’una casa del nostre carrer. I l’Hermano Juanito és el que va ensenyar al meu fill a llegir i a escriure en el col.legi dels Hermanos Gabrielistes d’abans de la guerra i a casa n’estem molt contents perquè és un bon home i ara deu ésser amagat al terrat d’aquesta casa dels veïns que són molt bona gent, i tots els nens del carrer ho saben que és amagat perquè ell de tant en tant els hi fa la rata amb el mirallet i quan miren enlaire veuen el seu cap que s’amaga de seguit. I malament aniria que els nens ho comencessin a escampar perquè si va de boca en boca qualsevol dia entraran milicians a la casa i se l’emportaran i és molt trist això, i sort que la cosa s’ha calmat una mica i no hi ha la bogeria de matar com en els primers dies de la revolució perquè ara els agafen i se’ls emporten cap al front de guerra, però els han de vigilar molt perquè alguns es passen a l’altre costat del front, com el flequer del carrer que diuen que es va passar de nit i no l’han vist més , però la seva dona confia  de que no li haurà passat res i algun dia el tornarà a veure vestit de soldat entrant al poble. Ella està molt tranquil.la i em penso que alguna cosa deu saber perquè la veus somrient i contenta darrera el taulell, i val més que no rigui tant perquè si els de l’Ajuntament saben alguna cosa podrien tancar-li la botiga i se li hauria acabat el pa.

A casa estem preocupats perquè no tenim gènere per vendre a la botiga. Hi ha hagut un grup de gent del poble que han format una Cooperativa, han entrat a les cases i s’han emportat tota la mercaderia. Això és una disbauxa. A casa se’ns ho han emportat gairebé tot i no tenim res per vendre i sort en tenim que el meu home pugui anar a treballar a les masies, i allà els pagesos li faciliten el gènere per treballar, perquè l’Antoni només necessita canyes i vims i té unes bones mans i un bon puny per fer les vores dels coves, que els fa molt forts i duraders, Al meu home moltes vegades no el veig perquè fa temporades de treball a les masies i allà li fan la vida  i també hi dorm. Els pagesos n’estan molt content d’en Toni Cisteller, perquè ell treballa molt. Quan torna a casa  tots l’esperem amb il.lusió perquè porta coses de menjar. I sort en tenim per anar tirant. Però ara em fa por que algun dia cridaran els de la seva quinta i se l’emportaran cap al front de guerra.