(Fragments del relat “Entre la
guerra i la comèdia”. Capítol 17)
Balls de tropa. La mare. Febrer 1939.
Diuen
que aviat s’acabarà la guerra. Que ja no haurem de patir més. Però per a mi,
per a nosaltres, els de casa, la guerra encara continua. El meu home no sé on
és, no sé on para. Em van dir que el van portar a lluitar cap als camps de
Tarragona, però jo, des que va marxar a principis de desembre no n’he sabut
res. La nit del set de febrer va ser una nit molt angoixant. Jo feia el cor
fort, procurant emparar els meus fills però no podia aturar la meva tremolar de
cames. Tota jo tremolava d’espant. Ens havien posat al cap que quan els moros
entraven als pobles feien barbaritats amb les dones i criatures, però, gràcies
a Déu no ha estat així. Els moros els tenim per tot el poble i van ser aclamats
per la gent de les cases que, drets a les voreres els aplaudien amb els crits
de Viva Franco que ens han ben encomanat, Alguns d’ells, per espantar-nos ens
fan Uuuuu! i es posen a riure en veure l’expressió d’espant a les nostres
cares. Diuen que alguns d’aquests
soldats moros roben a la gent. I així un d’ells ho ha fet amb un veí de casa
que és un senyor que fa de director en un Banc del poble. Aquest senyor portava
un rellotge d’or i mentre un d’aquests moros passava pel carrer amb els seus
mulats, ha vist relluir la cadena i el rellotge i acostant-se a ell li ha dit
Bonito, bonito reloj, i li ha estirat la cadena ficant-se rellotge i cadena
d’or a la butxaca. El senyor director del Banc del poble va anar ahir al matí a
fer la denúncia a la casa on s’han instal.lat els comandaments militars de
l’exèrcit que en diuen liberador. Els Jefes de l’Exèrcit n’han pres nota i,
segons m’han dit, aquest matí han fusellat el moro lladregot en un descampat
que hi ha vora l’estació del tren i diuen que l’han enterrat allà en un forat
que han fet vora la via. Es veu que als moros que no creuen els fan creure a
cops de corretja i si s’adonen que saquegen o rapinyen com aquest els afusellen
sense miraments.
Ja fa dos dies que han entrat
els feixistes que ara en diuen nacionales. Els nacionals es veuen per tot
arreu. Els carrers en van plens i els soldats fan molta gresca. Avui han fet
festa grossa a la plaça i la banda de l’exèrcit ha tocat música de ball, n’hi
havia que estaven borratxos i el soldat
músic del bombo l’ha reventat de tan
fort com el tocava. El nen m’ha dit que el bombo ha rodolat des de dalt de la
pujada de la plaça fins cap a la seu de l’Ateneu Republicà d’Esquerra que
l’estan desvalisant . Ha vist la Rossa Alegre i en Cigronet de la placeta del
Carme com des del balcó llançaven a la plaça els llibres de la biblioteca de
l’Ateneu i el bust de la República que han aixecat enlaire perquè tota la gent
veiés com el feien caure esmicolant-lo en el sòl de terra de la plaça. El nen
també m’ha dit que hi ha uns quants joves que amb una escala van per les
cantonades a trencar les plaques de noms de carrers i places que van posar
l’any 1936. Ha vist com, amb un martell trossejaven les plaques de la plaça
Durruti, aquella plaça que per més noms de polítics i lluitadors hi posin ha
estat sempre per nosaltres la plaça dels Turers. Haig de dir al nen que no
s’emboliqui enmig de tanta gent exaltada. M’han dit que l’han vist darrera un
grup que anava a la seu de la Policia Republicana –que no sé perquè ara en
diuen roja- i que exaltats i capitanejats per una dona que feia aixecar a tots
el braç enlaire han entrat a dintre la casa i entre tots han llençat papers
escampant-los pel carrer. Aquella dona feia seguir la gent cantant una cançó
que en diuen el Cara al sol. El nen m’ha dit que ho ha vist tot des de fora. No
m’agrada gens que es barregi amb aquesta gent, Totes aquestes bestieses de
llençar i cremar papers ja ho havíem vist tres anys enrera i sé molt bé que
quan algú s’implica en aquestes coses les desgràcies,calamitats i malaurances
venen de carrera.
No t’hi
enredis, fill meu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada