(Fragments del relat “Entre la
guerra i la comèdia”).
Els crits de “Viva Franco” i
“Arriba España”. El nen. Febrer 1939.
Dormo amb la mare. No l’havia
vist mai tremolant. La mare té por, molta por i les seves cames tremolen
contínuament. Sento el tracatracateig de les metralladores que retrunyen ben a
la vora. Sembla que siguin aquí mateix, damunt el jardí penjat del primer pis
de la casa dels senyors propietaris que fa temps que no venen al poble i ens
han deixat ben abandonats. D’ençà que va començar la guerra no hem tornat a veure
els senyors barons i per això la nostra família ha pogut gaudir del jardí on hi
ha un passadís molt llarg que dóna a un espai amb una grandiosa taula rodona de
marbre sota un arbre curull de flors groguenques que en la primavera escampa
les seves fulles en tot aquell racó amable on jo hi escrivia fent els treballs
escolars o hi llegia les primeres novel.les d’aventures de Juli Verne i Zane
Grey.
La meva germana ha tornat de
la casa veïna i s’ha ficat al nostre llit al costat de la mare tremoladissa. Ens
diu que ha arribat el marit de l’Amparo que els hi ha explicat que els moros li
anaven al darrera. Els moros, que dintre poc els tindrem aquí, o potser ja hi
són perquè sento passes al carrer fosc que s’il.lumina de cop amb un tènue raig
de llum que sembla venir de la casa de davant de la nostra. Si, són els veïns.
Els sento. Deuen haver sortit al balcó. És la dona de la merceria que crida.
Sembla que diu Viva, si, diu Viva Franco, i els nens del balcó també criden
Viva, viva, si, criden Viva España, viva España i Viva Franco. Ens aixequem del
llit i mig obrim el porticó. Són allà davant, al balcó, victorejant als soldats
que passen carrer avall amb mulats carregats de caixes de municions. La majoria
d’ells són soldats moriscos de calces amples que miren enlaire i somriuen
saludant els veïns. La senyora de la merceria ha enganxat al balcó un llarg
cartró amb unes lletres ben grosses que diuen “Esta casa es habitada por sus
dueños”, i al capdavall les mateixes frases que alguns soldats canten passant
en llarga corrua: “Viva Franco, Arriba España”, i jo veig la noia d’una casa
que ha sortit al portal a aplaudir i com es torna vermella de cop quan un
soldat se li acosta i li diu “Viva tu, chata!”.
Ara començo a entendre allò que em deia el meu amic Jordi mentre jugàvem
al pati del col.legi: “A casa escoltem la ràdio feixista, però no ho diguis a
ningú. Ho fem d’amagat i la posem ben baixa de volum. Les tropes d’en Franco ja
són a Girona i ara, ben aviat arribaran al nostre poble. No t’espantis pas,
Martirià. Només digues a casa teva que de seguida que entrin els soldats poseu
un lletrero ben gros al balcó que digui que la casa és habitada, però sobretot
quan facis el rètol no et descuidis de posar-hi Viva Franco i Arriba España.
Així no us passarà res i ningú us dirà res i no entrarà cap soldat a casa
vostra. Feu-ho així, Martirià i estigueu tranquils. La ràdio dels feixistes ho
diu!.
En sortir al balcó i veure tot aquell munt de soldats amb
fusells i muls carregats de caixes de munició he recordat les paraules del meu
amic Jordi. M’afanyo a buscar un cartró per escriure aquelles lletres que ens
han de guardar de que la casa sigui ocupada per aquesta soldadesca. Ho faig de
pressa. No sé perquè hi he posat Visca en comptes de Viva. No jo mateix me n’he
adonat. Deu ésser per la rutina, pel costum d’escriure sempre en català. Potser
ho hauria de canviar. Però la mare em diu que ja està bé, al cap i a la fi els
moros no entenen el castellà ni molt menys el català. Visca en Franco i que no
ens passi res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada