1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XII)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia. Capìtol 14).

La por. El nen. Febrer 1939.

Avui hem tornat a anar a casa dels avis a resar el rosari. A la vora del foc. Asseguts a una pedra que fa d’escó. La sonsònia de l’avi fa dormir. Diu les oracions tan de pressa que no s’entén res de res. Acabem tots mig adormits. La mare i els avis parlen de les seves coses. Els escolto i endevino que tenen por. Els espanta això que diuen dels feixistes que van avançant i a davant de tots hi ha uns soldats moros que diuen que fan barbaritats amb les dones. Jo no hi entenc res de tot això. La meva germana tampoc. Ens agrada anar a casa dels avis perquè vora de la llar de foc hi podem fer torrades. Ells tenen pa, i oli per sucar-hi. Gràcies a dos dels seus fills ficats a Intendència han pogut aconseguir alguns aliments. Però ara això s’acaba. Escoltant els avis he pogut endevinar que els dos fills volen marxar cap a França. I és que hi ha molta gent que hi va a França. Cada dia, jo i els meus companys ens asseiem en uns sillons de l’hotel Flora, davant mateix de la carretera que va cap a Figueres i veiem passar gent i més gent, dones, vells i criatures que, com en una processó van carregats amb estris casolans, amunt i amunt. Diuen que van a França perquè darrera seu hi van els feixistes i no volen ser atrapats per ells. Tenen por. Tots tremolem de por.