1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (V)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

Capellans amagats. La mare. Estiu 1936: No m’agrada veure aquesta gent esbojarrada pels carrers cantant La Internacional i aixecant els punys enlaire. No m’agrada que entrin a les cases de gent rica del poble i que s’emportin noies més joves, les que les milicianes en diuen senyoritingues, que les obliguen a escombrar i esterrajar algunes cases. Tot plegat és una bogeria. Ho comentem amb el meu home que tampoc veu gens bé que aquesta revolta es vagi desfermant . Avui mateix, al mercat de la plaça hi havia uns homes amb una pistola que obligaven a unes pageses a donar-los- hi els pollastres que portaven per vendre’ls al mercat. El meu home ho ha vist mentre passava carregat de cistells que portava a la parada que tenim a la plaça Major. I com que l’Antoni és un tros de pa que no pot sofrir que la gent faci malifetes, i es veu que ha conegut a un d’aquells homes de pistola que és un obrer revolucionari d’una fàbrica i és d’aquells  que reneguen a cada dos per tres. En veure que aquelles dones ploraven perquè aquells homes els prenien els pollastres i tot el que portaven de menjar per vendre, l’Antoni no s’ha pogut aguantar i els ha botzinat i sort que la gent que passava pel carrer han fet callar el meu home i sort que aquells homes de les pistoles no ho han sentit perquè potser haurien atonyinat al meu home perquè aquesta gent revolucionària sembla que siguin els amos del poble i per un tres i no res et poden engegar un tret. El meu home tots aquests cants i aquestes desfilades no li fan gens de gràcia i com que acostuma a treballar al carrer, davant de casa, l’han avisat que és millor que entri a treballar a dintre que hi ha el perill de rebre un mal tanto. A mi em fa molta por i no m’agrada gens que persegueixin capellans, que els del Monestir ja han hagut de marxar i a les altres esglésies i als convents també han tret les monges i els capellans. I ja diuen que alguns d’ells s’han hagut d’amagar en algunes cases, com  mossèn Josep  que jo hi havia anat a confessar-me més d’una vegada i que uns milicians que nosaltres vam veure com passaven pel carrer armats fins a les dents anaven a casa del capellà que es pensaven que s’havia amagat. Van trucar a la porta i van dir a la gent de la casa que sortís el capellà i l’amo de la casa els hi va dir que no n’hi havia cap de capellà i ells van respondre que -uns veïns aquesta nit l’han sentit estossegar i tant si com no  han pujat fins al terrat de la casa i han vist que el capellà no hi era, i és perquè hi ha gent que avisa i sort en tenen perquè així poden marxar de nit i escapar-se cap a la muntanya, que diuen que a la muntanya n’hi ha molts d’amagats i sort que no els troben perquè estan molt ben encauats.

Tampoc m’agrada que el nen corri  tant pels carrers, perquè ell i tota la mainada del barri tot el dia volten d’un costat a l’altra de la població i han vist com cremaven les imatges de les esglésies i diuen que ara passaran a recollir tots els sants i santes i rosaris i estampes , Sant Cristos i Mare de Déus i totes les imatges que hi ha a les cases i ja he dit al meu home que les hem d’amagar perquè passaran amb el carro de les escombraries per llençar-les i cremar-les en un foc que faran a l’altre costat de l’estany.  Ja he dit a l’Antoni que faci un forat al pati perquè hi posarem ben embolicat el Sagrat Cor aquell que vam treure en una rifa d’una festa de conclusió del Mes de Maria.   Sagrat Cor de Jesús, en vos confío!.