1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (VII)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”. Capítol 6)

Un munt de llibres. El nen. Estiu 1936

Ha passat el carro de les escombraries i se’ns ha emportat el Sagrat Cor que la mare volia amagar enclotant-lo al pati de la casa. El pare ha dit que no, que l’havíem de donar perquè l’Ajuntament va fer un pregó dient que passarien a recollir totes les imatges. El pare ha dit que val més donar-les perquè hi ha gent que fa por i ho regiren tot i encara ens podrien donar algun disgust. Hem sentit l’esquetlleta del carro de les escombraries i hem sortit a posar les imatges a la vorera. El carro anava ben carregat amb un milicià que llençava i allargava les imatges a un altre milicià que damunt del carro les anava tirant de qualsevol manera quedant-ne algunes d’esmicolades.  N’han fet una bona arreplega perquè gairebé a totes les cases del poble hi havien Sant Antonis, Nens Jesusos, Puríssimes o Mare de Déus del Carme. La mare només ha guardat un Sant Pancràs molt petit que quep en el puny de la mà closa. És un santet que van regalar als pares quan es van casar. El pare diu que com que és tan petit el podem amagar bé i encara que entrin alguns milicians a requisar el tindrem tan amagat que segur que no el trobaran. El pare diu que els hi van regalar perquè Sant Pancràs és el sant que si t’hi encomanes  i ens ha de donar salut i feina, i que si el donem als milicians del carro de les escombraries són capaços de posar-se’l a la butxaca perquè és una imatge de plata i la plata val molts diners, si bé  diuen que ara ja no es faran més monedes de plata i tot seran xavos i calderilla.

Aquests dies de tantes atrocitats són molt divertits per la nostra Pandilla. Perquè els meus amics del barri som una Pandilla i jo sóc el seu capità, el noi de més seny, com aquell noi assenyat de La Pandilla del cine que vèiem cada diumenge en les pel.licules del cine mut del Centre Parroquial. La nostra Pandilla corre per tots els barris del poble i fem comèdia sota els porxos del jardí. Ara, com que han tancat el col.legi dels Hermanos Gabrielistes i totes les portes de l’escola són esbotzades hi entrem sense manies i correm per totes les aules buides, aquelles aules que els Hermanos ens havíen ensenyat a llegir i a escriure. . En aquest col.legi hi vaig aprendre les primeres lletres i l’hermano Juanito em va donar molt bones notes, sobretot en lectura, perquè sé llegir molt de pressa fent els punts i les comes i respirant en els punts i aparts. Avui, però, he descobert que els mestres no eren pas tan savis com ens semblaven perquè en una aula hi he vist una pila de llibres que feien molta pudor perquè els havien ruixat amb un líquid  i eren allí ben amuntegats formant piràmide com si fossin a punt de ser cremats. Remenant entre aquell munt de llibres n’he agafat uns quants emportant-me’ls a casa i he fullejat un llibre que se’n diu El libro del maestro on hi ha els resultats de tots els problemes que tant ens van fer rodar el cap per resoldre’ls, i en el llibre hi ha totes les solucions. –Veus, com els mestres no són tan savis com suposàvem? - em diu el meu amic l’Espardenyer. En aquest llibres dels Mestres ho desentrellen tot. Malfregits!.

L’Espardenyer és el meu amic que viu al costat de casa i tots dos ens avenim molt bé però és una mica pulecrero. Un dia, mentre anàvem a l’escola van veure una dona que estava a punt de regar el carrer, i va entrar dins la casa deixant la regadora i l’escombra a la vorera. L’Espardenyer va aprofitar aquell moment per tombar-li la regadora deixant anar l’aigua que regalimava carrer avall. Jo, com que sóc un bon jan,  no em va agradar la malifeta del meu amic i vaig agafar la regadora tornant-la a col.locar en el seu lloc en el precís moment que sortia la dona de la casa i en veure’m a mi amb la regadora devia pensar que era jo mateix qui li vaig tombar, i agafant l’escombra va ventar-me un cop a l’esquena tan fort que l’escombra va quedar trencada pel mig. I com que no hi ha mal que per bé no vingui, aquella dona, a l’endemà va entrar a la botiga de casa a comprar una escombra nova.  L’espardenyer era alt i rialler de cara esclarissada i amb veu aspra i aflebida. Em convidava a casa seva on s’hi respirava un aire de cànem resclosit que em feia arrufar el nas. Solíem anar a dalt el terrat i m’ensenyava uns vells Patufets que devien esser del seu pare perquè no eren pas Patufets de criatures. L’Espardenyer els tenia ben amagats i quan ens els miràvem ens fèiem un panxó de riure. En aquell patufet que tenia per nom El Papitu  hi havia molts de dibuixos de dones conilles amb acudits ben divertits, si bé no els enteníem pas gaire. Va ser la primera vegada que vaig veure, en papers, una dona despullada.