1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XVIII)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

Fòra la República!. El nen-noi. Febrer 1939.

No em va agradar que llencessin llibres daltabaix del balcó. Quin mal els hi feien els llibres? Em vaig entendrir en veure com  els llençaven i cremaven. Alguns d’aquells llibres els havia tingut a les meves mans i el meu oncle que era president de l’Ateneu Republicà d’Esquerra me’ls deixava fullejar. Tots els van llençar aquells noiassos que es feien un tip de riure en saquejar-ho tot. També hi havia gent gran dintre l’Ateneu i els que érem a baix a la plaça  els vèiem quan treien altres coses i les llençaven des del balcó. Al damunt del moble de la biblioteca hi havia el bust d’una dona que portava una barretina. Jo la trobava molt maca i em va saber greu que l’estavellessin llençant-la de caps a la plaça. Va quedar ben esgavellada, tota ella feta a trossos. I reien, reien molt els dos que la van llençar: la Rossa Alegre i en Gep Mongeta que aixecaven el braç enlaire i cridaven Viva Franco, i Arriba España i Fóra la República i Acabem amb els rojos!. Malament va això. Jo, que sempre havia pensat que era un republicà i ara resulta que sóc un roig. Ja m’ho diu sempre la mare: tu calla i no hi fiquis cullerada, que vol dir que no m’hi emboliqui i que no segueixi a d’altres que fan moltes coses que no haurien de fer. Com aquells nois que assenyalen amb el dit de la mà algunes persones i els hi diuen rojos amb menyspreu. La mare em diu que haig d’anar a missa i que segueixi a aquells nois que el vicari els diu que han d’anar al teatre de Centre Parroquial a jugar ping-pong i a fer comèdia. Jo, al Centre ja hi havia anat abans de la guerra i ara l’han tornat a obrir i diuen que faran les mateixes obres de teatre que havien fet abans i que fins i tot, per Nadal, faran els Pastorets.  Els havia vist anys enrera  i com que era petit hi havia anat amb el meu pare que em va portar cap a dintre els vestidors i vaig veure els dimonis emmascarats que portaven forques i em feien por però també hi vaig veure els pastors que feien riure i m’agradaria  molt fer de pastor, sobretot aquell emblanquinat que trencava l’olla. Perquè a mi m’agrada fer riure la gent. En el nostre teatre de sota el jardí la gent que ve a veure’ns riuen molt quan faig giravoltar els ulls. Hi ha un senyor que fa teatre al Centre que em diu que jo tinc uns ulls que fan comèdia.

Ara que les escoles són tancades,  ens passem tots els dies assajant les comèdies i alguna vegada ens han entrat moros sota la porxada. Ens miren i riuen encara que no entenguin res. Els moros no ens fan pas por i només s’enfaden i ens espanten quan algú els hi diu Moro Juan!. No sé qui devia ésser aquest moro Juan, però el cert es que quan els hi diem s’enfaden molt. Nosaltres, fent comèdia no fem  cap mal i alguns moros riuen quan cantem aquella  cançó de Ay mama Inés, todos los negros tomamos café que jo la canto amb la cara pintada de negre amb dues noies al meu costat  que m’agafen de bracet. Ja la cantàvem i ballàvem en temps de guerra sota les voltes del jardí. Un dia va entrar un senyor acompanyant uns nens i nenes que venien per passar la tarda del diumenge per veure la comèdia, i quan aquell senyor va adonar-se que les noies cantaven el Remena nena i va veure que les que es remenaven eren les noies, va dir: No, no, nens anem-nos-en que no és pas per nosaltres això. Aquell senyor era un capellà que anava vestit de paisà i que durant molt temps va estar amagat dalt d’un terrat d’una casa veïna. Va trobar molt gros que nosaltres, els vailets del carrer balléssim amb noies imitant els negres i les ballarines del cinema sonor, que pels capellans eren pecaminoses  i a nosaltres ens feien molta gràcia, com una que havíem vist dels germans Marx que ballaven entremig de negres.

Les pel.licules còmiques ens agradaven molt i durant tot aquell temps de guerra vam descobrir el cinema sonor –perquè abans de la guerra civil únicament anàvem al cine mut del Centre Parroquial i allà només en feien de cavallistes nordamericans, i sort en vaig tenir que de tant en tant feien pel.licules còmiques  d’en Xarlot, d’en Pamplines, d’en Xispita, d’en Max Linder i d’aquell còmic que feia voltar molt els ulls: en Ben Turpin, que a vegades feia el guenyo i tots els meus amics em deien  que jo, quan em posava el bigoti era ben igual perquè els ulls els faig córrer d’un costat a l’altre, tant que a vegades em fan mal en  mirar de gairell. Ara, però, ens volen fer anar a tots al Centre Parroquial, que ja hi havíem anat abans de la guerra i el que recordo més és que ens feien filmines de les aventures d’en Massagran, d’en Pere Fi, d’El gegant dels aires que ens les explicava un capellà que tenia molta gràcia i ens feia passar el mal rotllo de les filmines anteriors que eren totes de vides de sants. Però d’això ja han passat tres anys i ara en el Centre Parroquial ens fan cinema sonor però ens tallen moltes escenes perquè aquell capellà de les vides de sants és l’encarregat de vigilar els maquinistes a dins la cabina, i jo he vist que quan els protagonistes van per fer-se un petó aquest mossèn Lluís – que així es diu el capellà- tapa el forat de l’objectiu de la màquina i la pantalla queda tota negra mentre el públic xiula i es desespera. Ara, que ens anem fent grans, i que podríem veure moltes coses diferents de quan les vèiem en els cinemes al principi de la guerra (com aquells inflaments dels davants d’una artista que es diu Mae West) ara resulta que no, que no ho podem veure. Fins i tot els petons que es fan algunes parelles arrecerats a la  darrera fila que és allí on no les veu ningú, resulta que els ha vist una comissió de joves falangistes escrupulosos vigilants de la moral del poble i aquests, amb la idea de que cap parella es petonegi s’han introduït a la cabina i  amb tota la barra del món han escrit en un vidre-filmina que en la fila X hay una pareja indecente, filmina que han obligat al maquinista  que la passés per la pantalla per comprometre als pobres enamorats. Malament ho tenen les parelles que van al cine. Val més que vagin a caçar violes.