1936-1939.- Els anys de la guerra "incivil" (II)

Esvalotament a les aules de l’Escola Francesc Macià.- Alt.prim, ben plantat. Lluentment clenxinat i cenyit amb americana creuada, semblava talment l’estampa d’un “gentlemant” britànic. Dret, darrera el gran finestral, copsava el sol que declinava cap al costat dels avellaners mentre anava dictant les lliçons. Era el senyor Ernest Albert, mestre de la classe vuitena del col.legi que havia estat de les monges Clarisses de la Providència al carrer de la Muralla i que després d’haver-ne estat expulsades en aquells anys de la guerra incivil espanyola -1936-1939- s’havia convertit en el “Col.legi Francesc Macià” de la jurisdicció de la Generalitat de Catalunya.

Foren molts els nois i noies de la meva generació  - 12, 13, 14 anys teníem-que amb el senyor Albert aprenguérem a estimar la nostra terra i a llegir el català en llibres tan bells com “Lliçons de coses” i “Terra i ànima”, (alguns d’ells ja els arrossegàvem del col.legi dels “Hermanos Gabrielistes”). Una de les coses més agradables que recordo dels estudis d’ensenyament impartits  pels organismes del Consell d’Escola Nova Unificada (CENU) eren els dedicats a les referències de la nostra ciutat i comarca-.Quantes vegades havíem passejat per les voreres de l’estany i pels poblets de la nostra comarca!. En aquelles caminades, quan el sr. Albert manava aturar-nos davant el mirall  platejat de l’estany, tots ens disposàvem a gaudir d’aquell bell espai contemplatiu per servar el contorn de les muntanyes que encerclaven la ciutat. I a l’endemà, a la classe les anàvem anomenant al mateix temps que retallàvem papers de colors siluetajats amb els noms de Rocacorba, Sant Patllari, Finestres, Puig Ginestà, Puig de les Gitanes...endinsant-nos d’aquesta forma a la coneixença del nostre entorn i àmbit ciutadà.

Mentre enganxàvem els papers, el noi badoc de davant del finestral distingia en la llunyania les giragonses d’uns punts mòbils que del blau del cel s’anaven acostant. De sobte, el crit del badoc sobresaltava els nois i noies de l’aula: -“El avions, els avions!”. Avançava ràpidament una escuadrilla de caces republicans que s’havien aixecat del camp d’aviació de Celrà i que periòdicament feien vols de reconeixement per les nostres contrades. Passaven vertiginosament per damunt les teulades fent retrunyir l’ampla vidriera amb un soroll eixordador: “-Són Caces, són Caces! – Que no, que no, que són Mosques!”. Visca, visca!”. La cridòria dels nois de la classe no s’aquietava amb els esgarips del senyor Albert que quedaven ofegats pel soroll ensordidor que ferrellajaven els cinc avions.. Havia de posar ordre  per amansir l’aldarull, i ho aconseguia amb crits i cops de regla. En acabar, un cop calmada la “febre avionistica” dels alumnes  s’aplacaven els nervis del senyor Albert mentre dissolvia pòlvores en un vas d’aigua que prenia amb tota parsimònia. L’esvalotament era frenètic a les aules quan endevinàvem el soroll dels bombarders que es dirigien al camp d’aviació de Martís. L’esclat de la caiguda de les bombes feia trontollar els vidres de les aules i fins alguns es trencaven estrepitosament. Havíem de posar tires creuades amb paper de goma ben enganxades en els vidres per evitar possibles esquerdissos.

Cap a les darreries de l’any 1938, molta mainada ja no anava al col.legi, i més tard les clases es plegarien per manca de professorat. Els mestres anaven marxant tots, ara l’un, ara l’altre, ja que el front de guerra era cada dia més pròxim. Quan un mestre havia de partir, ens reunien a tots els alumnes en el pati i allí el director feia el “discurs” d’acomiadament. Tots els alumnes, al mateix temps havíem de respondre alçant la veu: “A reveure, senyor X. I al cap d’uns dies, el comiat d’un altre mestre: “A reveure, senyor X”. El senyor Albert el vam tornar a veure al cap d’uns anys, un cop acabada la guerra. Alguns dels seus antics alumnes ens personàrem a casa seva – a can Ciset de Verges, al carrer de Sant Martirià- per retre-li un petit homenatge. Més tard anà a viure a Peralada.Es casà i tingué una filla. A Peralada obtingué el càrrec d’administrador del senyor Mateu, així com també, durant alguns anys fou alcalde d’aquella població. Molts banyolins podem estar joiosos d’haver trobat les portes obertes del Museu d’aquell castell i d’haver-nos sentit acompanyats amb la grata presència i la seva acollida sempre cordial.