(Fragments del relat “Entre la guerra i la
comèdia”)
Cap al front de guerra. La mare.
Capítol 12
Sempre m’havia fet por que el
demanessin per anar al front de guerra. Només té 38 anys i ja se l’han
emportat. A la vigília de marxar va passar tota la nit treballant. Em volia
ensenyar de posar nanses als cistells, feina difícil. Es necessita força i jo
no me’n surto. Ell prou s’esforçava perquè n’aprengués, però va ser inútil, és
feina d’homes.. de fer cistells ja en sé però no arribo mai a posar les nanses. I haig de mirar d’aprendre’n per
acabar-lo del tot. Si tenim cistells a la botiga, si n’estem proveïts a la
parada en el mercat de la plaça, podrem subsistir. Els pagesos en compren de
cistells. Els hi fan falta pels seus treballs en el camp. Però...què he dit? No
és veritat que comprin cistells amb diners. Què n’hem de fer dels diners si
avui dia ja no valen res, Ara tot és a base de canvi. I d’un cistell ens poden
donar patates, ous i algun conillet... I
si tenim patates i tenim ous podrem fer-nos alguna truita i podrem anar passant
aquest hivern tan cru. (...) Qui sap on és l’Antoni? M’han dit que el van veure
a Girona seguint una llarga cua per pujar-los dalt d’uns camions que marxaven
cap al front de guerra. Ai, Déu meu, pobre Antoni! Reso per ell totes les nits.
Al capvespre, amb el nen i la nena anàvem a casa dels meus pares, uns
agricultors del carrer Nou, i amb ells resàvem un rosari vora de la llar de
foc. Però des de fa uns dies hem deixat d’anar-hi perquè no se qui ha manat que
un parell de soldats s’hi refugiessin, mengessin i dormissin. Vaig veure’ls un
capvespre mentre el pare anava atiant el foc. Eren al voltant de la taula i
netejaven unes pistoles que a mi no em feien gens de gràcia. Hi han estat uns
dies i segons m’ha dit el pare avui se n’han anat. Aquest vespre tornarem a dir
el rosari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada