1936-1939. Els anys de la guerra "incivil" (XX)

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)

Les delacions. El noi. Hivern 1939.

El pare està molt trist. L’he vist donant-se cops al cap i dient amb desesperació: “Que he fet, que he fet?”. Està molt capficat i la mare prova de calmar-lo dient-li: “No has fet res de mal, Antoni, només li vas dir que ja podia venir amb vosaltres al poble perquè ell era innocent, ell no tenia les mans brutes com alguns altres, que ell era incapaç de matar una mosca. Son els altres els dolents. Els que l’han denunciat pel sol fet de ser “republicà”. I el pare plora encara que no ho sembli. Està anguniós i plora per dintre quan diu .”Pobre Eudald, perquè l’han hagut de matar?”. I jo també m’ho pregunto: perquè agafen tanta gent?, perquè els afusellen? . Sento dir que a Girona cada dia afusellen persones al cementiri. I que moltes d’elles no han fet cap mal a ningú. Només s’han embolicat en política. Els meus dos oncles que han  marxat  cap a França, potser si s’haguessin quedat al poble també els haurien afusellat. I tampoc han fet cap mal els meus oncles. Però eren republicans, que els diuen rojos, i es veu que el sol fet de ser roig és ésser dolent. I els més dolents son aquestes persones –joves i grans- que quan veuen un republicà pel carrer ho diuen a les autoritats del poble i això és el que se’n diu una denúncia perquè  deuen apuntar els seus noms que arriben fins   als militars que governen, i al cap d’uns dies els agafen i els martiritzen i els porten qui sap a on...M’han dit que hi ha algunes famílies que tenen parentela tancada a la presó i tota la culpa és d’aquestes persones que els denuncien, que aquestes sí que son dolentes perquè jo ja ho vaig veure en una pel.licula d’un director de cine que és molt bo i que li diuen en John Ford, i la pel.licula se’n diu El delator i el delator era un home que per guanyar uns quants diners va denunciar a un seu amic, i a aquest amic el van matar i això m’ha fet pensar en aquest company del meu pare que l’han afusellat sense tenir cap culpa de res.  I hem de callar, i plorar com el meu pare, i no dir res perquè ningú no s’assabenti que hem plorat per un roig, com si nosaltres no en fóssim de rojos, perquè el nostre poble era a la zona republicana i tots hem cantat La Internacional a darrera dels músics. Però ara no, ara hem de cantar el Cara al sol i aixecar el braç enlaire, i la gent de Falange ens diu que hem d’anar a fer la instrucció, i a mi no m’agraden totes aquestes coses, perquè la gent sembla que només tinguin la guerra al cap i ara que diuen que la guerra s’ha acabat tot serà pau i alegria, però a Girona cada dia van matant gent al cementiri. I si això és pau... I diuen que si volem que aquesta pau  duri l’hem de conservar nosaltres els joves fent la instrucció. I avui el meu pare ha trobat un senyor que era amic seu quan treballava al cinema del Centre, i ara aquest senyor és un dirigent d’un Frente de Juventudes i té una llista amb als noms de tots els nois apuntats per a fer la instrucció i li ha dit que hi son tots “menos el teu noi” i l’ha obligat a dir el meu nom i apellidos i ara ja hi  estic apuntat. I el meu pare no m’ha dit res perquè està espantat des que han afusellat el seu company. I ara jo haig d’anar a fer la instrucció pels carrers del poble i ens hi trobarem tots els amics i ens ensenyaran a cantar bé la lletra del Cara al sol perquè ningú l’entén . Això de la camisa nueva que tu bordaste en rojo ayer no té res a veure amb la camisa dels rojos, perquè m’han dit que ens donaran una camisa blava i les nostres mares ens hi hauran de brodar unes fletxes vermelles que en diuen el yugo y las flechas, i la cançó segueix amb la lletra de hallarás la muerte si me llega y no te vuelva a ver com si tots haguéssim de morir al camp de batalla, i acaba amb no sé què de los luceros que no hi entenc res perquè jo el castellà enrevessat no l’entenc gaire ja que gairebé se m’ha oblidat de quan els l’ensenyaven els Hermanos Gabrielistas abans de que hi hagués aquesta guerra que encara dura.