(Fragments del relat “Entre la
guerra i la comèdia”)
Ni al cine s’hi pot anar tranquil. El pare.
Ni al cine s’hi pot anar tranquil. El pare.
La seu
de l’Ateneu Republicà que ha desaparegut amb l’entrada dels feixistes dits nacionals
s’ha convertit de cop i volta en Café-Teatro
Español, i el regenta un carnisser que li diuen El Minutu. La sala en la que molt abans jo hi havia anat al Cinematógrafo Vila i que en el cafè hi
van posar un tablado que en deien el
Trinkall, hi havia vist cantar i ballar cupletistes de fama com la Mercedes
Serós que aquesta sí que era guapa i cantava molt bé entusiasmant el públic en
els dies de festa major on tots en tenien més al cap que als peus i trèiem baba
i ens queia el puro de la boca quan
les cupletistes cantaven La pulga buscant-se la puça per totes
les parts del cos. Allò si que era bo!. Érem joves i ens entusiasmàvem només de
veure aquelles mossotes, algunes d’elles ben reforçades ensenyant i aixecant la
cama més enllà del genolls. Ara, a la sala d’en Minuto també hi ha cantaires però son de sarsuela i venen de tant
en tant de Barcelona. En els dies feiners hi ha pista de patinatge i els
diumenges fan ball. Alguna vegada hi hem anat amb la dona asseient-nos a les
files de butaques que hi ha vora les parets on gairebé tots som pares de noiets
o noietes que van a veure ballar els seus fills que fan l’aprenentatge al so
d’una orquestra amb quatre músics arreplegats que han format orquestrina de la
manera que han pogut després dels estralls de la guerra. Toquen com poden, però
és el que diuen molts, que mentre facin ballar ja n’hi ha prou.
Avui hem anat al ball per veure ballar el nostre noi que ens va dir que hi anava amb els seus amics perquè ja tenen l’edat d’anar a ballar. El nostre noi ha quedat sorprès en veure’ns d’espectadors a la sala de ball i s’ha posat vermell de cara ben avergonyit quan ens ha vist, perquè ell no ha ballat mai i no té idea de com es marquen els passos per ballar. Ens ha dit que només sap ballar pasodobles perquè el pas és d’anar seguint i emportar-se la balladora com aquell que diu a paso lijero, tal com han fet en la instrucció pels carrers del poble. Com que hem vist que al noi semblava que no li agradava gens que el veièssim ballar he dit a la dona: “Noia, anem a passejar”, i hem anat fins a l’església del Remei de Guèmol contemplant els camps i les hortes que fan de molt de goig en aquests temps de primavera. A l’església hi hem contemplat els quadres on hi ha pintats els miracles que la Verge del Remei va obrar durant molts anys. Alguns ja son polsosos, arrugats i plens de taques però també n’hi hem vist un de nou que deu haver fet pintar una dona amb un dibuix d’una mare pregant a la Verge dins un blanquíssim núvol i un soldat que torna de la guerra, que segurament deu ésser el seu fill que ha tingut la sort de guarir-se d’una feridura de bala a la batalla del Ebro, com diu el rodolí de sota la pintura. I es que, ben reflexionat, encara que la gent ho vulgui oblidar, jo crec que el record d’aquests tristos anys acabats de passar sempre seran presents en la nostra memòria. Ara ens fan cantar el Cara al sol i aixecar el braç dret ben enlaire a la mitja part del cine quan a la pantalla hi surt una diapositiva del Caudillo de España mentre toquen el disc de l’Himno Nacional. Jo, per això, no vaig mai al cine, perquè hi ha vigilància a la sala on solen passejar-se pel passadís alguns homes o guàrdies civils vestits de paisà que t’amonesten si veuen que no aixeques el braç, com va passar a un meu amic que va tenir la mala sort d’aixecar el braç esquerra quan ho havia de fer amb el dret. El van fer sortir de la fila de butaques fins al passadís, però de seguida van perdonar-lo perquè van veure que tenia el braç dret enguixat degut a una caiguda que va fer dalt d’una bastida de paleta. Es que som en un temps en que ni al cine es pot anar tranquil. Un altre home, amic meu, que fa d’esparter i algunes vegades treballa per mi –i en ocasions li he encarregat que em faci cabassos, fregalls i sarrions- doncs, aquest que es diu Tet, per guanyar alguns calers de més s’ha llogat al cine i fa anar la màquina com ajudant i col.loca les bovines i posa filmines quan ha acabat la mitja part abans de que surti el públic a fer beguda en el bar. En Tet és l’encarregat de col.locar la diapositiva d’en Franco i projectar-la a la pantalla; és aleshores quan el públic s’ha d’aixecar dret, enlairar el braç i esperar que l’Himno español acabi de tocar, i encara sort que en el cine d’en Tet tenen un disc curt i l’ Himno dura poc, però a l’altre cinema del poble hi posen un disc de llarga durada i no s’acaba mai, i per aquest motiu hi ha espectadors que ja han passat a ser clients del cine del disc curtet. Un diumenge d’estiu en Tet en va fer una de molt grossa: va posar la diapositiva d’en Franco de cap per avall i el públic es va fer un fart de riure tota l’estona. En veure això, la guàrdia civil va pujar a la cabina i no sé que van dir-li o que van fer-li a en Tet, perquè en Tet no és gaire ben vist per las Fuerzas del Orden Nacional, ja que en temps de la República era el noi que anava a enganxar cartells per les parets, aquells cartells electorals que posaven: Les dretes son el feixisme, El feixisme és la guerra. I per això -i perquè una vegada en una manifestació es va posar una sotana i un barret de capellà- es veu que el tenen fitxat. Jo ja li deia quan el veia al capdamunt d’una escala enganxant cartells: Tet, no vagis tan amunt que et faràs mal”. I mira com l’han enganxat!
Avui hem anat al ball per veure ballar el nostre noi que ens va dir que hi anava amb els seus amics perquè ja tenen l’edat d’anar a ballar. El nostre noi ha quedat sorprès en veure’ns d’espectadors a la sala de ball i s’ha posat vermell de cara ben avergonyit quan ens ha vist, perquè ell no ha ballat mai i no té idea de com es marquen els passos per ballar. Ens ha dit que només sap ballar pasodobles perquè el pas és d’anar seguint i emportar-se la balladora com aquell que diu a paso lijero, tal com han fet en la instrucció pels carrers del poble. Com que hem vist que al noi semblava que no li agradava gens que el veièssim ballar he dit a la dona: “Noia, anem a passejar”, i hem anat fins a l’església del Remei de Guèmol contemplant els camps i les hortes que fan de molt de goig en aquests temps de primavera. A l’església hi hem contemplat els quadres on hi ha pintats els miracles que la Verge del Remei va obrar durant molts anys. Alguns ja son polsosos, arrugats i plens de taques però també n’hi hem vist un de nou que deu haver fet pintar una dona amb un dibuix d’una mare pregant a la Verge dins un blanquíssim núvol i un soldat que torna de la guerra, que segurament deu ésser el seu fill que ha tingut la sort de guarir-se d’una feridura de bala a la batalla del Ebro, com diu el rodolí de sota la pintura. I es que, ben reflexionat, encara que la gent ho vulgui oblidar, jo crec que el record d’aquests tristos anys acabats de passar sempre seran presents en la nostra memòria. Ara ens fan cantar el Cara al sol i aixecar el braç dret ben enlaire a la mitja part del cine quan a la pantalla hi surt una diapositiva del Caudillo de España mentre toquen el disc de l’Himno Nacional. Jo, per això, no vaig mai al cine, perquè hi ha vigilància a la sala on solen passejar-se pel passadís alguns homes o guàrdies civils vestits de paisà que t’amonesten si veuen que no aixeques el braç, com va passar a un meu amic que va tenir la mala sort d’aixecar el braç esquerra quan ho havia de fer amb el dret. El van fer sortir de la fila de butaques fins al passadís, però de seguida van perdonar-lo perquè van veure que tenia el braç dret enguixat degut a una caiguda que va fer dalt d’una bastida de paleta. Es que som en un temps en que ni al cine es pot anar tranquil. Un altre home, amic meu, que fa d’esparter i algunes vegades treballa per mi –i en ocasions li he encarregat que em faci cabassos, fregalls i sarrions- doncs, aquest que es diu Tet, per guanyar alguns calers de més s’ha llogat al cine i fa anar la màquina com ajudant i col.loca les bovines i posa filmines quan ha acabat la mitja part abans de que surti el públic a fer beguda en el bar. En Tet és l’encarregat de col.locar la diapositiva d’en Franco i projectar-la a la pantalla; és aleshores quan el públic s’ha d’aixecar dret, enlairar el braç i esperar que l’Himno español acabi de tocar, i encara sort que en el cine d’en Tet tenen un disc curt i l’ Himno dura poc, però a l’altre cinema del poble hi posen un disc de llarga durada i no s’acaba mai, i per aquest motiu hi ha espectadors que ja han passat a ser clients del cine del disc curtet. Un diumenge d’estiu en Tet en va fer una de molt grossa: va posar la diapositiva d’en Franco de cap per avall i el públic es va fer un fart de riure tota l’estona. En veure això, la guàrdia civil va pujar a la cabina i no sé que van dir-li o que van fer-li a en Tet, perquè en Tet no és gaire ben vist per las Fuerzas del Orden Nacional, ja que en temps de la República era el noi que anava a enganxar cartells per les parets, aquells cartells electorals que posaven: Les dretes son el feixisme, El feixisme és la guerra. I per això -i perquè una vegada en una manifestació es va posar una sotana i un barret de capellà- es veu que el tenen fitxat. Jo ja li deia quan el veia al capdamunt d’una escala enganxant cartells: Tet, no vagis tan amunt que et faràs mal”. I mira com l’han enganxat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada