La postguerra. Anys 1939, 1940...i subsegüents (II)

(Fragments del relat “Entre la guerra i comèdia”)

Visites a la presó. La mare. Tardor 1939.

Ahir van marxar a Barcelona i no han tornat fins avui. Jo els hi deia que no hi anessin, però el meu marit ha dit que volia veure la seva neboda. S’ha emportat en Martirià que feia dies que no callava dient que volia anar a Barcelona amb el seu pare. Li feia il.lusió perquè no hi ha estat mai. Amb el seu pare han anat a passejar per la Rambla, han entrat a la Catedral i han vist el temple de la Sagrada Família. I a la nit s’han quedat a dormir a casa de la Lita, si bé això de la casa de la Lita és un dir perquè la Lita no té casa. La Lita és la neboda del meu marit i ell sempre li ha tingut un gran apreci ja que jo recordi des de petita ja venia a casa almenys una vegada a l’any el diumenge de Rams per fer un petó a l’Antoni i dir-li allò de “Esteu bo, padrí?”, i el padrí li allargava un bon tortell. La Lita, però, a partir del juliol de l’any 1936 es va passejar, juntament amb el seu xicot, pels carrers del poble cantant cançons revolucionàries vestida amb una granota blava i un casquet vermell al cap. És una bona noia la Lita, potser una mica esbojarrada, però va posar seny a partir de la mort del seu xicot al front de guerra. Llavors va nèixer el seu fill i en aquells moments tan difícils va tenir molts de maldecaps per alletar-lo i sostenir-lo. Es va acabar la guerra i alguna mala persona d’aquelles que solien haver-hi en els pobles en aquells mal temps la va denunciar pel sol fet d’haver manat a algunes senyores riques de la població a escombrar, netejar i esterrajar en alguns locals públics. La Lita va anar a raure a una presó de Barcelona i l’Antoni la va anar a visitar algunes vegades portant-li coses de menjar. La Lita és molt sensible i sempre plorava com una criatura i trobava a faltar el seu fill que havia deixat al poble amb la seva mare i la seva germana. El nen és molt maco i algunes vegades el porten a casa i el meu home va fer un bressol treballant-lo amb vims i sàlits. Hem donat una manta i un cobrellit a la neboda perquè el nen no passi fred en aquests hiverns tan rigorosos que estan fent, perquè a ca la cunyada el fred hi entra per tots costats ja que hi ha portes que no tanquen i tot està esbatanat.  Ara, la Lita ja ha sortit de la presó i no vol venir al poble perquè té por de que altres persones la tornin denunciar i ella, com és natural, no té pas gens de ganes de tornar a la presó. A la presó l’anava a veure un home que es veu  que se’n va enamorar, perquè la Lita és una dona de molt bon veure amb una figura alta i esvelta i uns pitassos que sobresurten i que encanten molt als homes, perquè jo recordo que abans de la guerra, amb l’Antoni vam anar a veure-la  quan feia teatre a l’Ateneu Republicà i com que feia el paper de dida tot el públic s’encantava amb els seus davants. En sabia molt de fer comèdia la Lita, i això que, pobre noia, era gairebé analfabeta però la seva germana li llegia el paper i ella l’aprenia amb molta facilitat.

Aquell home que l’anava a visitar a la presó i que se’n va enamorar, venia al poble a portar-nos notícies de la Lita, i dinava a casa i ens explicava que s’hi volia casar. Quan se’n tornava cap a Barcelona el proveíem de paquets amb aliments que li arreglàvem per portar-los a la Lita a la presó. Jo no sé el que va passar amb aquell home – treballava d’escenògraf en uns estudis de cinema de Barcelona-  perque de cop i volta no va venir més, em sembla que van renyir, ves a saber el perquè, però m’ho penso, perquè la Lita no va veure pas els paquets de menjar que nosaltres li enviàvem a través del seu, diguem-ne xicot. Ara, la Lita ja és fora de la presó i el meu home l’ha anat a veure emportant-se en Martirià, el nen. M’explica que han quedat molt parats en veure que la Lita viu en un pis on hi ha moltes persones, que és com una pensió, i que a la nit, el meu home i el nen han hagut de dormir a terra  d’una habitació plena de gent i això no m’ha agradat gens perquè devien ésser dels que han sortit de la presó i no tenen casa, i és molt trist tot això, i en aquests dies que es persegueix tanta gent hi ha el perill de que la policia entri a les cases i els agafin i els tanquin a la presó. Déu nos en guard que la policia o la Falange haguessin entrat en aquell pis; potser a hores d’ara també haurien agafat l’Antoni i el nen. L’Antoni diu que aquella gent del pis tenien molta por i passaven gana i ells no hi podien fer res, i per això van anar amb la Lita a passejar per Barcelona i van sopar menjant del que portaven asseguts a un banc del Parc, i després van anar al Paralelo perquè a la nit van entrar al Circo Olimpia i el nen em diu que la sessió del circ no li va agradar gens i que hi van entrar pensant-se que era un teatre, però era un circ a dintre d’un edifici i els van col.locar molt amunt a les darreres files que gairebé no veien res i el nen  m’ha dit que el que li va agradar més van ser els pallassos però que li hagués fet il.lusió de veure’ls de més endavant ja que allà a dalt del galliner de l’Olimpia es veien molt petits i no podia veure les ganyotes que feien.