La postguerra. Anys 1939-1940 i...subsegüents

(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia)

 

Gent del camp. El noi.

 

És el meu racó. Tothom, qui més qui menys en té un a casa seva. És un raconet per a la intimitat. Jo me l’he muntat dintre la meva habitació, darrera una finestra on hi entra la claror del pati interior. En una taula petita escric, llegeixo, estudio i retallo. Retallo articles de diaris i revistes i sobretot m’atrauen les revistes antigues que en donen amics que saben que sóc un col.leccionista de papers arnats. M’interessen les coses de temps antics, sobretot les del nostre poble i del nostre país, d’aquesta nostra Catalunya que el règim espanyol ens en vol apartar. Tinc molts retalls de diaris i fins i tot col.leccions de revistes i d’un diari, El matí que havia estat el primer periòdic català abans de la guerra.  Me’ls han regalat amics que se’ls han tret de casa i que eren col.leccions dels seus pares i que jo sabia que els volien cremar, però que gràcies a les meves gestions he aconseguit que me les lliuressin. La gent encara té por i procura treure’s tot el que segons ells fa ferum de republicanisme i catalanisme.  Des de 1939 que no podem llegir res  en la nostra llengua. Tot és en castellà i ara sembla que en el nostre poble s’editarà una revista que per imposició haurà de ser en castellà. Hem de llegir sempre en castellà i fins i tot la informació de la parròquia a la Hoja Parroquial que sortosament tots en diem la Fulla Parroquial. Posin el que posin, per al poble sempre serà el Full o la Fulla Parroquial. Ben mirat, les úniques coses que es fan en català al nostre poble son les comèdies que es representen al teatre del Centre Parroquial. Jo he recitat i cantat Els dos didots i m’he atrevit a formar un espectacle amb el títol català de Gent del camp en el que, amb un meu amic, he reunit una colla de pagesos que no tenien cap idea del que era el teatre. M’he embolicat amb tota aquesta colla de pagesos perquè em feia il.lusió poder dirigir un espectacle variat i diferent i com que aquest meu amic pagès és aficionat a l’escriptura i m’han agradat els seus jocosos textos li he dit: “Endavant, farem comèdia pels pagesos de les nostres contrades”. I així ho hem fet. Hem assajat durant algunes nits en una masia dels afores del poble. Jo hi anava en bicicleta amb un bon llum  travessant la foscor  fins al lloc on sonava música en un potent altaveu. Es sentia des de les masies més llunyanes i els seus estadants s’alarmaven per l’estrepitós soroll que  els desvetllava a plena nit. A la masia hi eren tots els joves pagesos que col.laboraven en l’espectacle: un tocava l’acordió amb música de polques i pericons d’altres temps, especialista en fer ballar la gent i animador dels balls pagerols en els aplecs davant de les ermites; un altre l’anuncíem com El charro rural i canta cançons mexicanes a l’estil de Tito Guizar i Jorge Negrete. Li he escrit una lletra per a la cançó Yo soy mejicano que l’ha après cantant Jo soc de Camós; n’hi ha un que s’anuncia com el as de la nigromancia i no té idea del que és la nigromància però que sap fer jocs de mans amb molta habilitat; en Betis és el meu amic forjador de l’espectacle i fa un número còmic imitant una dona quan es despulla, número après del còmic Red Skelton que vam veure en la pel.licula Escuela de sirenas. Com a número musical hi ha Els tres Harry James que en clau d’humor imiten al trompetista Harry James. Son tres joves que en el servei militar van tocar la corneta i fan una exhibició de tocs de caserna, del Quinto levanta, quítate la manta, el Que malito estás i el Silencio en la noche. És un concert que eixorda tota les sales. El meu amic ha escrit un sainet, Cavant faves, on amb els seus cosins fan un diàleg pagerol; l’atracció final és la d’un noi també camperol—tots ho son de pagesos- que fa un número de circ ben arriscat: puja fins a dalt de tot d’una escala –ell en diu l’escala del basterral- i des d’allí fa equilibris i malabarismes amb taronges i sobretot, el més difícil –i aquí sona el timbal de circ-  llençant un podall enlaire i arreplegant-lo sempre pel mànec, tot des de dalt de l’escala que dos pagesos aguanten amb fermesa des de baix de l’escenari – el número és fa davant de tot de la platea del públic perquè en els escenaris no hi queben.