(Fragments del relat “Entre la guerra i la comèdia”)
Farro i peix. El pare.
M’esperen
per dinar però no sé si arribaré a temps. Els camins són tortuosos i els camps
enrostollats amb branques que m’esgarrapen les cames vora la riera. Ja ho deia
la meva dona: “Emporta’t un llonguet amb una sardina amanida i la botella del vi per anar
passant camí”. Són cap a les dotze del migdia i fins a casa, a passes curtes,
en tinc ben bé per una llarga horeta. El feix de vims que porto damunt
l’espatlla m’impossibilita d’anar a marxa lleugera. Des de les sis del matí que
sóc vora el riu (he escoltat les campanes de l’església de Fontcoberta com
ressonaven a la llunyania) i no és pas que hagi fet molta feina. He tallat
alguns brots de vims vora els marges de la riera i n’he fet un lligam que se
m’ha escorregut a mig camí. He tingut la sort de trobar-ne una bona margenada
amb vimeres atapeïdes que he pogut escapçar a tall de tisora. Amb aquests vims
podré treballar unes quantes setmanes teixint els coves i cistells que m’han
encarregat. Gràcies a aquest material que puc obtenir sense costar-me ni cinc
cèntims podré fer també uns quants coves i cistells per a vendre al mercat de
la plaça. Els pagesos potser no tenen gaire diners però paguen bé amb productes
alimentaris com patates i blat de moro, i fins i tot he pogut arreplegar un pa
de tres quilos, tots són aliments que ens ajuden a passar aquests tristos dies
que estem vivint. Fa poc que ha acabat
la disbauxa guerrera i sortosament he tornat sa i estalvi dels camps bèl.lics.
No trobem gaire manduca a les botigues d’alimentació i durant uns dies vam anar
a fer cua a Auxilio Social que s’ha obert en una casa al costat del nostre
domicili. Ens reparteixen xuscos, llenties i cigrons. Sempre és millor això que
no pas menjar aquelles cairetes dels darrers moments de la guerra. I farro,
molt de farro. A mi m’agrada molt el farro, i sobretot ben reposat, que la
cullera pugui travessar el tel, sembla que si menges el tel del farro quedes
més tip. Sortosament a tota la família ens agrada. En Martirià i la Maria s’hi
ben atipen i sobretot es delecten menjant el peix que porto de les pescades que
faig al riu els caps de setmana.
Darrerament tinc molta sort i
el que pesco més són anguiles. La meva dona les cuina amb xamfaina. A tots ens
agraden molt i per a nosaltres és un plat excel.lent, un requisit d’aquest
primer any que en diuen Año de la
Victoria. D’ara endavant menjarem molt peix perquè els de l’Ajuntament em
van dir si volia fer els pregons que han d’anunciar el peix que es ven a les
peixateries i m’hi he apuntat perquè és una bona feina. Fa quatre dies que ja
vaig pregonant per les cantonades del poble i l’únic enrenou que tinc és el
d’agafar llavi per tocar la trompeta. Sempre m’ha agradat tocar la trompeta. És
una afició que ja em ve de la infantesa quan els nois anàvem a fer la instrucció
pels carrers del poble. Jo era un dels cornetins del batalló Infantil en el que
també hi havia timbals i soldats rasos que anaven vestits com aquells de la
guerra de Cuba. A casa m’havia entrenat a tocar el cornetí esvalotant els veïns
que els turmentava amb el meu tarí tarí a les hores del capvespre. D’això se’n
deu haver recordat algun empleat de l’Ajuntament i potser per aquest motiu quan
han necessitat un pregoner per fer les crides m’han vingut a buscar. Ara no
troben cap nunci perquè els músics no estan per crides i tenen prou feina per
organitzar-se i formar orquestra. Com que jo sempre he sigut voluntari en tot i
com que m’agrada tocar la trompeta m’hi he apuntat sense amoinar-me gaire per
si haig de fer les crides municipals que aquí en diem crides de manament. No és
pas que ho faci molt bé de llegir i molt menys de llegir els bàndols en
castellà. Quan la gent escolta el toc de
la trompeta al capdamunt dels carrers ja surten als portals per escoltar-me i
fer-se un tip de riure quan dic allò de El
señor alcalde hace saber que a partir
del dia X todos los ciudadanos tienen
que ir a pagar la contribución en los
bajos del Ayuntamiento. S’hi fan uns bons tips de riure si bé més d’un
maleeix els “malfregits de l’Ajuntament”. Ho fan de baix en baix perquè si
algun guàrdia civil d’aquests que volten pels carrers vestits de paisà afinen
les orelles per escoltar si reneguen, segur que n’enviarien algun al cuartelillo o potser arreplegarien
alguna pallissa. El que em fa més il.lusió és fer el toc de peix. És un toc més
curt que el de la crida de manament i me’n surto molt bé. Cada dia vaig a les
Peixeteries i les dones em posen el millor peix de les seves parades en una
safata que porto a la mà esquerra perquè les dones quan senten la trompeta
s’acosten per veure si el peix és gaire maco, i a fe que ho és, perquè les
peixeteres han procurat de triar el més bo i millor. Ara abunden els verats, el
surell i la clavellada. Quan he acabat el recorregut per tot el poble m’emporto
la safata de peixos a casa, i la meva dona els arregla per dinar i per sopar.
Mai havíem menjat tant peix com ara: per dinar, verats; per sopar, surell, i la
clavellada per quan li escau. Cada dia peix, que no tothom en pot menjar en
aquests moments tan difíciils d’acabament de la guerra. Els diumenges vaig al
riu a pescar, i com ja he dit, el que pesco més són anguiles que ens les mengem
els dilluns –dia en què no hi ha venda de peix-, i així en tenim per tota la
setmana. Entre farro i peix anem tirant, i de tant en tant sucant-hi algunes
llesques de pa negre.
.............................
Avui he arribat tard a casa,
carregat de vims. El nen i la nena ja eren fora a l’escola i la dona m’ha
rescalfat el plat de xamfaina amb anguiles. Les he devorat amb una gana
tremenda. La Teresina m’ha dit que no tenia gaire pa i que a veure si els
nostres amics de pagès ens en portaran el dia que vinguin a mercat. Treballo
molt per aquesta gent d’un veïnat de La Mota. Els hi faig coves, cistells,
alguna cargolera i fins i tot els hi he encanyissat un sostre de la masia.
N’estan molt agraïts del meu treball i ens han dit que algun dia ens portaran
una saca de farina. L’estem esperant amb candeletes. Ja he parlat amb el forner
de davant de casa i m’ha dit que quan li porti la saca de farina ens podrà servir
pa blanc cada dia. Aniria bé per a refer-nos una mica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada