(Fragments del relat “Entre la
guerra i la comèdia”)
“Gent del
camp”, amb els pagesos de Camós. El noi.
A la segona part de
l’espectacle “Gent del camp”, en Martirià Estany i Fontpudosa –que soc un
servidor- procura que els espectadors gaudeixin amb alguns monòlegs en els que
m’esforço per posar-me en la pell dels personatges creats per Santiago Rusiñol
i Apel.les Mestres. L’espectacle “Gent del camp” és divertit, però no pas tant
pel públic pagerol. En la nostra gira pels poblets d’algunes comarques
l’espectador riu, si, però en el fons té la impressió de que li prenem el pèl,
i això és degut, especialment a que l’espectador ha pagat una entrada més cara
que la que acostuma a pagar en les sessions de ball i cinema, En alguns
vilatges s’ho han pres tan malament que fins i tot ens han llençat verdures a
l’escenari, i tot per la dèria d’aquests pagesos ficats a empresaris de
l’espectacle que potser han pensat més en les recaptacions que en seu treball
“artístic”. Avui mateix em sembla que haurem fet l’última representació perquè
el pagès equilibrista un cop ha acabat la seva actuació se li ha acudit de
sortir davant del teló a la mitja part de l’espectacle. Portava un tortell a la
mà –avui és diumenge de Rams- i ha anunciat que “ara rifarem un tortell i una
ampolla de xampany. Es venen números”. Els xiulets del públic se sentien des de
fora al carrer. Els espectadors ens han dit “lladres!, rataïts!, estafadors!,
pillastres! i altres coses pitjors. Ens han llençat tomates, taronges podrides,
i alguns dels nostres “actors-pagesos” recollien tota la podridura de l’escenari retornant-la cap al públic. “Es la guerra!”
que dirien els germans Marx. A l’escenari hi ha pujat el secretari del poble
denunciant-nos diguent-nos que hem de pagar impostos de drets de menors, drets
d’autor, etc, etc. La gent surt cridant i el taxista que ens ha portat es veu
amenaçat i ha de vigilar que no li rebentin les rodes del cotxe. Hem hagut de
marxar esporuguits amb tota la gent al nostre darrera després de lligar
l’escala del basterral a dalt del cotxe.
Marxem a tota pastilla amb la gent del poble al nostre darrera i sentim
les pedregades que ens abonyeguen el cotxe. En tombar la corba respirem
tranquils i ens fem tots plegats un fart de riure. En arribar al nostre poble
anem a sopar i per postres ens mengem el tortell de Rams. Jo ja he promès que
no tornaré a organitzar més espectacles agropecuarios, teatrales y circenses amb aquesta gent del camp. He de posar seny.
Ja he complert 21 anys. Potser d’aquí uns dies hauré d’anar a fer el servei
militar, cosa que no m’agrada gens. De moment, en la primera revisió ja m’han
declarat estret de pit. L’any vinent n’haig de fer una altra. El metge em diu
que procuri de passar uns anys sense engreixar-me, que no mengi gaire, i així
potser me n’escaparé. No m’agradaria pas tornar a marcar el pas com quan tenia
14 anys, com en aquell temps que ens obligaven a fer la instrucció pels carrers
del poble. Aleshores, però, era com una festa de jocs entretinguts en què ens
manaven córrer i córrer amb escopetes de fusta cridant Un, dos, tres, quatre,
cinc, tota Espanya ja tenim. Si em declaren apte per al servei militar, els
fusells seran de veritat i a mi no m’agrada gens que em facin jugar amb eines
que fan mal. Són jocs bèsties.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada