(Fragments del relat “Entre la
guerra i la comèdia”)
Llinatge de
comediants. La mare.
Massa
llibres llegeix el meu noi. D’ençà que fa comèdia en el teatre del Centre no
solament aprèn els papers que li han assignat sinó que fins i tot es posa a
llegir fins a altes hores de la nit. Al seu
quarto hi veig llum cada nit i més d’una vegada l’he hagut de cridar
perquè es posi a dormir que a l’endemà hi ha matines i ha de treballar, i
encara sort que, des que va plegar de la serralleria no ha d’anar a toc de
campana i aquí a casa fa un horari una mica descompassat. A les dotze del
migdia dina d’una esgarrapada i ja puja a la seva habitació on s’ha arreglat un
escriptori amb tota una gran estesa de llibres. Llegeix massa el nostre noi, i
escriu, escriu molt i fa poc em va llegir un escrit que en diu monòleg i la
veritat és que té molta gràcia sobretot si el llegeix ell. Diu que el farà al
final de la representació d’un drama, perquè el que s’encarrega del teatre
també li ha dit que ell ha de ser
l’ànima dels fins de festa, i com que té molts llibres de teatre que es va
emportar dels prestatges del moble-llibreria del meu germà- el que
dissortadament ha hagut de marxar a França- doncs se’ls llegeix tots de corrido, i ara ja té estudiats alguns
monòlegs dels que s’havien fet al teatre de l’Ateneu Republicà, però ja li he
dit que ha d’anar molt en compte perquè hi ha alguns llibres que son prohibits
per aquest règim i no voldria que el noi fes el monòleg del Sol.liloqui d’una puça que he vist que
el tenia sobre la taula. Jo l’havia vist quan el feia un còmic de l’Ateneu. És
la història explicada per una puça que es passeja dintre el cos d’una dona i al
final la puça diu que quan estava a punt de picar la dona s’adona que damunt
d’ella hi ha un home, i la puça pica a l’home que resulta ser un capellà. Això
son indecències i li he dit que estripi el llibre i sobretot que no el
representi perquè li pot tocar el rebre o el poden agafar o ens poden posar una
multa. Ja n’ha representat alguns de monòlegs d’aquests que feien els còmics de
l’Ateneu, però ara tot ha canviat i en el teatre del Centre Parroquial no es
poden fer coses verdes i molt menys de les que ataquen el clero. El noi m’ha dit que l’ha llegit i s’hi ha divertit molt,
però que no tingui por que ell no vol pas representar-lo que prou que li
censuraria el capellà del Centre Parroquial. Es bo que en Martirià faci molt de
riure però amb seny, sense burlar-se de ningú.
De tant en tant em fico al
raconet del seu quarto per treure la pols dels llibres i a vegades em passo
estones llegint alguns poemes de les obres d’en Sagarra, que jo he vist L’hostal de la Glòria per la companyia
de la Maria Vila i en Pius Daví i em va emocionar molt com també em va fer
plorar La creu de la masia i em va fer riure La dida, totes dues d’en
Pitarra, que les vaig veure a l’Ateneu pel meu germà que és a França i la meva
neboda, la Lita, que feia de dida amb uns pitassos enormes, i la gent del
públic deia que no podien esser seus, que eren inflats de cotó, però si que
eren els seus, i ben seus que eren, que jo la conec a la Lita perquè és molt
reforçada i té un bon tipus. Però d’això ja ha passat temps i ara la Lita viu a
Barcelona, ha sortit de la presó i ha trobat un home que segons sembla es
casaran ben aviat. El seu nen segueix vivint al nostre poble i en té cura la
seva germana, i quan el nen sigui més grandet i la seva mare tingui una feina
estable ja aniran a viure amb el seu segon pare, el que ara es casarà amb la
seva mare, i viuran tots a Barcelona. En algunes ocasions la Lita ha fet una
escapada al nostre poble i mentre dinàvem a casa ens ha contat que es casarà
perquè en Pau és molt bon home i treballa d’encarregat en una botiga de robes
molt important de Barcelona. En Pau i la Lita es van conèixer en un Niu d’Art
barceloní un dia en que la Lita va anar-hi a fer beguda amb unes amigues. En
Pau feia de presentador a la sala d’Art i demanava als espectadors si hi havia
algú que volgués pujar a l’escenari a cantar o a recitar poesies i la Lita va
pujar a l’escenari i va recitar un tros llarg de La creu de la masia. En veure la Lita, -que estava sensacional,
s’ha de dir tot- a en Pau li va caure el micròfon i en va quedar enamorat. Ara,
dintre poc haurem d’anar a casament.
A la nostra família mai hi ha
faltat comèdia i això és molt bo, però també ha portat complicacions al meu
germà i a la meva neboda pel sol fet d’actuar en un teatre republicà. El meu
noi fa comèdia al Centre Parroquial però jo ja li dic que no es compliqui la
vida i que faci riure bé i honestament, perquè si anessin maldades i es tornés
a girar la truita – mai se sap!- també es podria trobar amb embolics com el seu
oncle i la seva cosina. Una de les últimes comèdies que ha fet en Martirià és Els bandolers, una sarsuela catalana que
encara no entenc com els hi van deixar fer perquè cantaven una cançó que feia:
“El jovent de Catalunya – per valent se’n pinta sol – puix quan les armes
empunya – ningú li pot fer la pols”. Si ningú els hi ha dit res deu ésser
perquè aquell dia no hi havia gaire públic a la sala, perquè si arriba a
haver-hi algun falangista segur que els haurien agafat a tots i potser haurien
atonyinat els responsables d’haver triat la sarsuela. Però com que els
responsables son un parell d’homes –veterans actors – que treballen a
l’Ajuntament- potser han trampejat algunes fulles de drets d’autor posant-hi
que han fet la sarsuela castellana Los
bandoleros, com si aquests bandolers fossin els de la Sierra Morena andalussa. Aneu a saber!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada